dissabte, 24 d’octubre de 2009

PER QUÈ (I COM) EVANGELITZAR davant l'indiferentisme i el pluralisme religiós?

Enzo Bianchi, prior de Bose


Aquest text és el resum de la conferencia pronunciada per Enzo Bianchi a París, catedral de Notre-Dame, el 27 d'octubre de 2004, durant la «Trobada europea sobre l'Evangelització. Paris Toussaint 2004». Publicat amb el títol «Perché e come evangelizzare di fronte all'indifferentismo», a Vita e pensiero 2, 2005, p. 92-93. (Versió al català de PCM).
És inútil negar que avui el concepte mateix de missió pateix una contestació, i les dificultats, a diferència d'abans, no neixen del com, sinó, molt més radicalment, del perquè mateix de l'Evangelització... L'Occident cristià s'ha expressat sempre a través del vocabulari «salvífic», mentre que l'Orient cristià s'ha estimat més parlar de «divinització». Per què Déu s'ha fet home? «Per salvar-nos», repeteix l'Occident; «perquè l'home es faci Déu», afirma per la seva part l'Orient. Però es podria dir, en realitat, que Déu s'ha fet home perquè l'home esdevingui veritablement home, home com Déu l'ha volgut i l'ha creat...
En el Pròleg del IV Evangeli hi trobem escrit: «La Paraula ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Però a tots els qui l'han rebut els ha concedit de poder esdevenir fills de Déu» (Jn 1, 11-12). Si la paraula mateixa de Déu, feta carn en Jesucrist, no va ser escoltada, més encara, va ser refusada i combatuda fins a l'esdeveniment de la creu, de la mateixa manera la paraula de Déu, predicada per l'església en el món, no pot esperar veure's exempta del refús de l'oposició, de la negació. En cada època històrica l'Evangelització demana sobretot al cristià el discerniment de com viure l'Evangeli etern (cf Ap 14,6), de com, en un món que canvia, testimoniar i anunciar Jesucrist que és sempre el mateix, ahir, avui i sempre (cf. Hb 13,8).
Déu, malgrat que la seva Paraula hagi estat refusada en el món, ha estimat i estima aquest món, ha enviat i continua enviant-li la bona notícia, l'Evangeli que és el seu Fill mateix, Jesucrist. Els qui avui acullen Jesucrist, els cristians, són cridats en un context cultural inèdit, no a condemnar i refusar les contingències històriques, sinó a escoltar el món sabent que els camins de Déu són sorprenents per al mateix cristià i que fins i tot allò que es presenta amb aparences oposades i enemigues del cristianisme, pot contenir una paraula de Déu i ser ocasió de fidelitat a l'Evangeli. De fet, els cristians saben que les amenaces més insidioses per al cristianisme no vénen de fora de l'Església, dels no creients o dels adversaris: tot al contrari, aquestes són ocasions per viure el manament evangèlic d'estimar els enemics. No, les amenaces vénen dels mateixos creients: som nosaltres, cristians, amb les nostres infidelitats els qui podem contradir l'Evangeli i el seu anunci, la seva «carrera» en la companyia dels homes...
Ara bé, en el nostre horitzó apareixen avui dos fenòmens amb els quals s'ha d'enfrontar l'Evangelització: l'indiferentisme de la major part dels homes de la nostra societat postcristiana i el pluralisme religiós, com a conseqüència sobretot de les migracions de creients d'altres religions cap al nostre continent. L'un i l'altre fan entrar en crisi no sols les formes i les maneres, sinó la mateixa plausibilitat de l'Evangelització: són fenòmens dolorosos per a la consciència creient perquè no la rebaten frontalment, no la combaten, sinó que afirmen, amb la seva mateixa pràctica, que el cristianisme pot ser insignificant i que es pot ben viure sense ell.
La indiferència religiosa posa l'Església davant l'espectre de la seva possible insignificança i inutilitat, mentre que el pluralisme religiós deixa entreveure al cristianisme la possibilitat d'haver-se de considerar una proposta més entre les altres, sense títols de superioritat ni, no cal dir, d'absolutesa.
La indiferència és percebuda com una visita inesperada, un intrús indesitjat, una presència incòmoda davant la qual es té la temptació o bé d'apartar-la amb la nostàlgia d'un món atapeït de militants, o bé de condemnar-la a base de judicis sumaris i definitius: dient que la indiferència seria el resultat d'un individualisme exasperat, d'una cultura incapaç de discerniment i que porta l'empremta d'una incertesa radical... La indiferència del qui se sent decebut per la fi de les ideologies, la indiferència dels ex-creients frustrats en la seva expectativa d'una renovació eclesial, la indiferència de l'homo technologicus convençut de poder dominar-ho tot mitjançant la tècnica, apareix avui als cristians com enigmàtica i gran enemiga. I tanmateix, l'estimula a fer-se preguntes saludables: per què el cristianisme ha deixar de ser interessant als ulls de molts? I els cristians, són ells mateixos «Evangelitzats» de debò, perquè pugui ser ells mateixos «Evangelitzadors» eficaços? Saben expressar de debò, i comunicar la seva pròpia peculiaritat, la seva «diferència»? No oblidem que la indiferència apareix en la mateixa mesura en què desapareix la diferència! I encara, el cristianisme es proposa, no s'imposa: «No tothom arriba a creure» (2Te 3,2). El cristianisme no pretén tenir el monopoli de la felicitat, sinó que afirma que es troba en la vida segons Jesucrist. Llavors, el fet que hi hagi ateus, no fa més que reforçar la tria de llibertat que es troba a la base d'una vida cristiana. El problema seriós, ves a saber!, és que no siguin els mateixos cristians i les esglésies els qui produeixin ateus amb les seves actituds poc humanes i intolerants, amb la pràctica de l'autosuficiència del no escoltar.
En quant al pluralisme religiós, cal que no siguem abstractes: el que es troba no és mai l'islam o una religió, sinó homes i dones que pertanyen a determinades tradicions religioses i per als quals aquest pertinença és un aspecte d'una identitat múltiple i no monolítica. En aquest «caminar junts», en aquest viure els uns al costat dels altres, els cristians no han de recórrer a recursos apologètics ni tampoc prendre actituds defensives o, pitjor encara, agressives, sinó que han de saber crear espais de vida i d'acollida amb vista a l'edificació d'una polis no simplement multicultural i multireligiosa, sinó intercultural i interreligiosa. Aquí més que mai, els cristians són cridats a crear espais comunitaris a partir de la seva capacitat de ser homes i dones de comunió, i a fer de les seves esglésies «cases i escoles de comunió» per a tots els homes. El camí d'Evangelització demana coneixement de l'altre i de la seva fe, capacitat "pentecostal" de parlar la llengua de l'altre, de fer-se pròxim en sentit evangèlic del qui s'ha fet veí nostre físicament, mostrant així que es creu en l'únic Pare i que es reconeix la fraternitat universal. Davant de l'altre, diferent, per raó de llengua, ètnia, religió, cultura, usos alimentaris i mèdics, abans d'Evangelitzar cal primer aprendre l'alfabet amb què adreçar-se-li, manifestant concretament una proximitat i una simpatia «cordials». Només així, per fer servir l'expressió del p. Timothy Radcliffe, es podrà «construir una casa comuna per a la humanitat en la que Déu hi pugui viure».

Per què Evangelitzar?

És inútil negar que avui el concepte mateix de missió pateix una contestació, i, a diferència d'abans, les dificultats no neixen del com, sinó, molt més radicalment, del mateix per què de l'Evangelització... No és casualitat que les preguntes que ressonen avui amb més freqüència siguin d'aquest tipus: si s'ha d'acceptar el pluralisme religiós, si hi ha molts camins per arribar a Déu, si la salvació no depèn del fet de ser signat amb el baptisme... aleshores per què la missió? Si ja no es pot anar proclamant la dita: «extra ecclesia nulla salus», per què mirar de fer venir a l'església els no creients? I si hi ha una possibilitat d'èxit, de felicitat fins i tot, en una vida atea, aleshores per què anunciar l'Evangeli? On és la «bona notícia»? Sí, nosaltres cristians hem de confessar que ens espera una conversió per tal de ser més fidels i obedients a l'Evangeli, i alhora capaços de transmetre als homes allò que té de peculiar la nostra fe.
Certament, l'Evangelització té com a finalitat la salvació dels homes; però aquesta salvació, de la que solament Déu és el protagonista i que solament Déu pot concedir, ha de ser replantejada. L'Occident cristià s'ha expressat sempre a través del vocabulari «salvífic», mentre que l'Orient cristià s'ha estimat més parlar de «divinització». Per què Déu s'ha fet home? «Per salvar-nos», repeteix l'Occident; «perquè l'home es faci Déu», afirma per la seva part l'Orient. Però es podria dir, en realitat, que Déu s'ha fet home perquè l'home esdevingui veritablement home, home com Déu l'ha volgut i l'ha creat, home que té com a imatge el Fill, home que ha estat salvat del mal i de la mort i que participa de la mateixa vida divina (2Pe 1,4).
L'Evangelització, doncs, és anunciar que un home, Jesucrist, ha «narrat» Déu (exeghesato, Jn 1,18) i que aquest home concret, semblant en tot a nosaltres però plenament conforme a la voluntat de Déu, pot constituir per a cadascú una indicació eficaç per tal de «salvar la pròpia vida», per tal de trobar els camins que donin sentit, per tal d'arribar a una «humanització plena i autèntica». Jesús és «la imatge del Déu invisible» (Colossencs 1,15), però és també el «Fill de l'Home» per excel·lència, home fins a l'extrem. Sí, hi ha un fonament per a l'Evangelització i és aquest : comunicar Jesús com a home autèntic, perquè la seva forma de vida és «bona notícia», camí d'autèntica humanització per a tota persona. Com diu l'apòstol Pau, Jesús ¿és que no ha vingut efectivament a «ensenyar-nos a viure en aquest món»? (Tt 2, 11-12).
Jesús ha vingut a salvar, és cert, ha vingut enmig nostre perquè nosaltres esdevinguéssim Déu, però també podríem dir que ha vingut per a mostrar-nos la vida humana autèntica, viscuda com una obra d'art, com una obra mestra, digna del Creador. Per consegüent, no hi ha cap missió pastoral que no es preocupi de formar homes i dones perquè assumeixin com a pròpia la vida humana de Jesús, una vida bella, bona i feliç: avui, la forma d'Evangelització més quotidiana i alhora més eloqüent consisteix en la realització d'aquesta vida humana conforme a la de Jesús. No oblidem pas les paraules d'Ignasi d'Antioquia : «El cristianisme no és un afer de persuasió, sinó de grandesa d'ànim».
Només el qui té una raó per la que val la pena donar la vida, gastar-la, té també una raó per viure. I Jesús la tenia, aquesta raó: l'amor pels germans, el servei als homes. Això és el que Jesús ha viscut realitzant la voluntat de Déu en la història. I aquesta salvació que els homes Evangelitzats poden experimentar ja ara i aquí, trobarà la seva plenitud en la resurrecció per a la vida eterna. Si, Jesús és el vencedor de la mort, és l'home ressuscitat i vivent que ha obert el camí de més enllà de la mort a tots els homes. «Què puc esperar?» és la pregunta que tothom es fa davant la mort i el mal, que és signe i anticipació de la mort. L'esperança, és la resurrecció ! És aquí on rau l'especificitat de la fe cristiana, la Bona Nova que nosaltres hauríem de saber comunicar, el nostre deute vertader envers la humanitat no cristiana: la mort per la que cadascú és vençut, ha estat vençuda en Jesucrist. Perquè «l'amor és fort com la mort» (Ct 8,6): tan sols l'amor pot vèncer la mort, i l'amor de Déu, expressat i viscut en Jesús, ha assolit aquesta victòria definitiva.
És aquí –i enlloc més– on rau el fonament de l'Evangelització: en aquesta narració de l'amor que ha estat Jesús, mort per a tots els homes i ressuscitat per la força de l'amor viscut fins a l'extrem. Evangelitzar no és abans que res portar una doctrina, comunicar veritats: és narrar Jesucrist com a aquell que ha «evangelitzat» Déu –és a dir, l'ha convertit en una «bona notícia»– i ha evangelitzat l'home, vivint ell mateix en la història i en la condició humana i revelant d'aquesta manera a cadascú la seva autèntica naturalesa de «salvat». Quan encara érem pecadors, Jesús va donar la seva vida per nosaltres; quan encara érem enemics de Déu, Déu ens ha reconciliat amb ell pel seu Fill Jesucrist (cf. Rm 5,6-11). Vet aquí l'amor que prové de Déu, l'amor foll de Déu que, simultàniament amb el nostre odi envers ell, venç amb la reconciliació tot infern, tota enemistat, tota mort que viu dins nostre.
D'aquesta veritat-experiència, els cristians n'han de ser testimonis i anunciadors enmig dels homes. És aquesta la raó de l'anunci de l'Evangeli i de la seva necessitat. Aquest llenguatge resta com l'específic del cristià enmig de les altres religions i davant de la indiferència: una bona notícia capaç de tocar el cor dels homes perquè Jesús, que en la seva humanitat ens narra el Pare, no és estrany a l'home. De fet, Jesús el Senyor es troba misteriosament imprès en cada home, com anuncia Joan l'Evangelitzador: «Enmig vostre hi ha el qui vosaltres no coneixeu» (Jn 1,26). Cada home por discernir en sí mateix, en el seu propi espai vital, els trets de la presència de Crist, perquè cada home és creat en Crist i en porta impresa la marca.
És aquesta la convicció neotestamentària formulada amb les paraules del concili Vaticà II: «Efectivament, havent mort Crist per tots i essent en realitat única la vocació darrera de l'home, que és la divina, hem de sostenir que l'Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat de participar, de la forma coneguda per Déu, en aquest misteri pasqual» (GS, 22).

Com evangelitzar

Primer que res, hem recordar el crit de l'Apòstol: «Ai de mi si no anunciés l'Evangeli!» (1Co 9,16), sense oblidar tampoc que aquest anunci juntament amb una bona comunicació ha de passar a ser un comportament correcte (1Pe 2,12), mitjançant una pràctica cordial de l'escolta, el diàleg i de l'alteritat. Sí, l'anunci cristià no se l'ha de fer passar costi el que costi, ni mitjançant formes arrogants, ni amb una ostentació de certeses que mortifiquen o amb esplendors de veritat que enlluernen.
Pau VI demanava sovint a l'església, amb vista a la l'Evangelització, que «es fes diàleg, conversació, que mirés amb simpatia immensa el món perquè, encara que el món sembli estrany al cristianisme, l'església no es pot sentir estranya al món, sigui la que sigui l'actitud del món envers l'església» (Betlem, 6 de gener de 1964). Vet aquí perquè, com recordàvem al principi, cal abans que tot que els cristians siguin evangelitzats, deixebles en el seguiment del Senyor més que no pas militants improvisats: així sabran fer veure la «diferència» cristiana. Els cristians no pretenen visibilitat costi el que costi, no van a la recerca de la sobreexposició per a evangelitzar, no utilitzen instruments forts de poder sinó que –guardant amb una cura màxima, gairebé gelosament– la Paraula cristiana, saben ser testimonis sobretot d'aquell que ha relatat Déu als homes amb la seva vida humana.
El primer mitjà d'Evangelització és el testimoniatge dia a dia d'una vida autènticament cristiana, una vida fidel al Senyor Jesús, una vida que duu el segell de la llibertat, la gratuïtat, la justícia, la compartició, la pau, una vida justificada amb les raons de l'esperança. Aquesta vida configurada segons la de Jesús, podrà suscitar interrogants, fer néixer preguntes, de manera que als cristians se'ls demanarà que «donin raó de la seva esperança» (1Pe 3,15), i de la font del seu comportament. Per això serveixen homes i dones que expliquen amb la seva mateixa existència que la vida cristiana és «bona»: quin signe hi pot haver més gran que una vida plena de caritat, plena de fer el bé, plena de l'amor gratuït que arribar a abraçar fins i tot l'enemic, una vida de servei enmig dels homes, sobretot els més pobres, els últims, les víctimes de la història? Teòfil d'Antioquia, un bisbe del segle II, quan els pagans li demanaven «mostra'm el teu Déu», ell els girava la pregunta: «mostra'm el teu home i jo et mostraré el teu Déu», mostra'm la teva humanitat i nosaltres cristians, mitjançant la nostra humanitat, us direm qui és el nostre Déu. Nosaltres, cristians del segle XXI, podem dir això encara? Sabem mostrar una fe que plasmi la nostra vida a imitació de la de Crist fins a fer aparèixer en nosaltres la diferència cristiana? La nostra vida proposa una forma d'home, un model humà de viure, que relati Déu, a través de Jesucrist?
I ¿com podem ser creïbles en el nostre anunci d'una «bona notícia», si la nostra vida no aconsegueix manifestar també la «bellesa» del viure? En la lluita de Jesús contra tot el que és inhumà, en la lluita de l'amor, hi va haver també espai per a una existència humanament bella, enriquida amb la joia de l'amistat, envoltada amb l'harmonia de la creació i il·luminada amb un esguard d'amor sobre totes les realitats més concretes d'una existència humana. Si volem que les nostres joies i treballs de cada dia arribin a ser moments de bellesa necessitem una vida capaç de copsar simfònicament la pròpia existència juntament amb la dels altres i de la creació entera.
D'aquesta manera, la vida del cristià que vol anunciar Jesús com a «home segons Déu» serà també, a imitació de la del seu Senyor, una vida feliç, beata. Certament. No en un sentit mundà i banal, sinó feliç en el sentit ple, pregon, perquè la felicitat és la resposta a la recerca de sentit. Així hauria de ser la vida cristiana: alliberada dels ídols alienants i també de les comprensions desviades de la religió, i amb la marca de l'esperança i de la bellesa. Els grans mestres de l'espiritualitat cristiana sempre han repetit: «O el cristianisme és filocalia, amor a la bellesa, via pulchritudinis, camí de la bellesa, o no és»! I si és camí de la bellesa sabrà atraure també els altres cap a aquest camí que mena a la vida més forta que la mort, sabrà ser seguiment de l'Evangeli –sequentia sancti Evangelii– per als homes i dones del nostre temps.

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors