dilluns, 31 d’agost del 2009

SOS per a l’Església d’avui

Carta personal al Papa Benet XVI
d'Henri Boulad, S. J.

Sant Pare,
Goso adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l'abisme en què la nostra Església s'està enfonsant. Vulgueu excusar la meva franquesa ben filial, dictada alhora per «la llibertat dels fills de Déu» a la qual ens convida sant Pau, i pel meu amor apassionat per a l'Església. Vulgueu excusar també el to alarmista d'aquesta carta, ja que crec que «falten cinc minuts» i la situació no pot esperar més.
Permeteu-me primer de tot que em presenti. Jesuïta egipto-libanès de ritu melquita, faré aviat els meus 76 anys. Sóc des de fa tres anys rector del Col·legi dels jesuïtes al Caire, després d'haver assumit els càrrecs següents: superior dels jesuïtes a Alexandria, superior regional dels jesuïtes d'Egipte, professor de teologia al Caire, director de Caritas-Egipte i vicepresident de Caritas Internationalis per a l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord. Conec molt bé la jerarquia catòlica d'Egipte per haver participat durant molts anys a les seves reunions, en tant que President dels Superiors religiosos d'Instituts a Egipte. Tinc relacions molt personals amb cadascun d'ells, alguns dels quals són antics alumnes meus. D'altra banda, conec personalment el Papa Chenouda III, que tenia el costum de visitar força sovint.
Pel que fa a la jerarquia catòlica d'Europa, he tingut l'ocasió de trobar diverses vegades personalment algun o altre dels seus membres, entre els quals el Cardenal Koenig, el Cardenal Schönborn, el Cardenal Martini, el Cardenal Daneels, l'Arquebisbe Kothgasser, els bisbes diocesans Kapellari i Küng, els altres bisbes austríacs, i també bisbes d'altres països europeus. Aquestes trobades tenen lloc a l'ocasió de les meves gires anuals de conferències a Europa: Àustria, Alemanya, Suïssa, Hongria, França, Bèlgica... En aquestes gires, m'adreço a auditoris molt diversos, i també als mitjans de comunicació (diaris, ràdios, televisions...). Faig el mateix a Egipte i al Pròxim-Orient.
He visitat una cinquantena de països als quatre continents i he publicat una trentena d'obres en una quinzena de llengües, sobretot en francès, àrab, hongarès i alemany. Entre els meus tretze llibres en aquesta llengua, heu llegit potser Gottessöhne, Gottestöchter, que li ha passat el seu amic, el P. Erich Fink de Baviera.
No dic tot això per vanagloriar-me, sinó per dir-vos simplement que les meves paraules es troben fonamentades en un coneixement real de l'Església universal i de la seva situació avui, el 2007.
Arribo a propòsit d'aquesta carta, on intentaré ser tan breu, clar i objectiu com sigui capaç. Per començar, unes quantes constatacions (la llista no és exhaustiva, ni de bon tros):
  • La pràctica religiosa es troba en declivi constant. Les esglésies d'Europa i del Canadà, només les freqüenten un nombre cada vegada més reduït de persones de la tercera edat, que aviat hauran desaparegut. Aleshores l'única cosa que es podrà fer serà tancar aquestes esglésies, o transformar-les en museus, en mesquites, en clubs o en biblioteques municipals, cosa que ja es fa. El que em sorprèn, és que moltes d'aquestes esglésies estan completament renovades i modernitzades amb grans despeses per tal d'atreure els fidels. Però no és això el que frenarà l'èxode.
  • Els seminaris i noviciats es buiden al mateix ritme, i les vocacions es troben en caiguda lliure. El futur és més aviat fosc i un es pregunta qui prendrà el relleu. Cada vegada hi ha més parròquies europees que són assumides actualment per sacerdots d'Àsia o de l'Àfrica.
  • Molts sacerdots deixen el sacerdoci i el petit nombre dels que encara l'exerceixen– l'edat dels qual ultrapassa sovint la jubilació– ha d'assegurar el servei de diverses parròquies, de manera expeditiva i administrativa. Molts entre aquests, tant a Europa com al tercer món, viuen en concubinatge i ho saben els seus fidels, que sovint els aproven, i també el seu bisbe, que no els pot aprovar, però... davant la penúria de sacerdots.
  • El llenguatge de l'Església és propi d'una altra època, anacrònic, avorrit, repetitiu, moralitzant, totalment inadaptat a la nostra època. No es tracta en absolut de seguir el corrent i de fer demagògia, ja que el missatge de l'Evangeli ha de ser presentat en tota la seva cruesa i la seva exigència. El que caldria més aviat, és de procedir a aquesta «nova evangelització» a la qual ens convidava Joan Pau II. Però aquesta, contràriament al que molts pensen, no consisteix de cap manera a repetir l'antiga, que ja no té mordent, sinó a innovar, inventar un nou llenguatge que repeteixi la fe de manera pertinent i significant per a l'home d'avui.
  • Això només es podrà fer mitjançant un renaixement en profunditat de la teologia i de la catequesi, que haurien de ser repensades i ser reformulades de cap a peus. Un sacerdot i religiós alemany que he trobat recentment em deia que la paraula «mística» no figurava ni una sola vegada en El nou catecisme. Vaig quedar estabornit. Hem de reconèixer també que la nostra fe és molt cerebral, abstracta, dogmàtica i parla molt poc al cor i al cos.
  • Com a conseqüència, un gran nombre de cristians es giren cap a les religions d'Àsia, les sectes, el New-Age, les esglésies evangèliques, l'ocultisme, etc. Com sorprendre-se'n? Van a buscar en un altre lloc l'aliment que no troben a casa nostra, ja que tenen la impressió que els donem pedres en lloc de pa. La fe cristiana que abans donava un sentit a la vida de la gent, avui és per a ells un enigma, la supervivència d'un passat superat.
  • En l'aspecte moral i ètic, les declaracions del Magisteri, repetides fins a la sacietat, sobre el matrimoni, la contracepció, l'avortament, l'eutanàsia, l'homosexualitat, el matrimoni dels sacerdots, els divorciats tornats casar, etc. ja no impressionen ningú i només generen cansament i indiferència. Tots aquests problemes morals i pastorals mereixen alguna cosa més que declaracions fulminants. Necessiten un enfocament pastoral, sociològic, psicològic, humà... en una línia més evangèlica.
  • L'Església catòlica, que durant segles ha estat la gran educadora d'Europa, sembla oblidar que aquesta Europa ha arribat a la maduresa. La nostra Europa adulta es nega a ser tractada com a menor d'edat. L'estil paternalista d'una Església Mater et Magistra ha caducat definitivament i ja no enganxa més avui. Els nostres cristians han après a pensar per ells mateixos i no estan disposats a empassar-se qualsevol cosa.
  • Les nacions més catòliques d'abans —França, «filla gran de l'Església», o el Canadà francès ultra-catòlic— han gir un gir de 180 graus i han entrat en l'ateisme, l'anticlericalisme, l'agnosticisme, la indiferència. Per a algunes altres nacions europees, el procés està en curs. Es constata que els pobles més «covats» i protegits per l'Església en el passat, són els que més fortament reaccionen contra ella.
  • El diàleg amb les altres Esglésies i les altres religions marca avui un retrocés inquietant. Els progressos destacables realitzats des de fa mig segle, semblen compromesos en aquests moments.
Davant aquesta constatació més aviat aclaparadora, la reacció de l'Església és doble :
  • Tendeix a minimitzar la gravetat de la situació i a consolar-se comprovant que hi ha un cert renaixement de la seva ala més tradicional, i també als països del tercer món.
  • Invoca la confiança en el Senyor, que l'ha sostinguda durant vint segles i serà prou capaç d'ajudar-la a superar aquesta nova crisi, com ho ha fet amb les precedents. No té les promeses de la vida eterna?...
A això jo responc:
  • Els problemes d'avui i de demà no es resoldran repenjant-se sobre el passat, i arreplegant-ne els fragments.
  • L'aparent vitalitat de les Esglésies del Tercer Món és enganyosa. Segons tota versemblança, tard o d'hora aquestes noves Esglésies passaran per les mateixes crisis que ha conegut la vella cristiandat europea.
  • La Modernitat és un fet i per a haver-ho oblidat l'Església és troba en la crisi d'avui. El Vaticà II va intentar de recuperar quatre segles de retard, però avui es té la impressió que l'Església està tancant lentament les portes que es van obrir llavors, i intenta girar-se cap a Trento i el Vaticà I, més que no pas cap al Vaticà III. Recordem la declaració sovint repetida de Joan Pau II : «No hi ha cap alternativa al Vaticà II».
  • Fins quan continuarem fent la política de l'estruç i enterrant el cap a la sorra? Fins quan ens negarem a mirar les coses de cara? Fins quan intentarem salvar al preu que sigui les aparences –una façana que avui no il·lusiona a ningú? Fins quan continuarem entossudint-nos, crispant-nos contra tota crítica, en lloc de veure-hi una oportunitat per a un renaixement? Fins quan continuarem ajornant sense data una reforma que s'imposa imperiosament i que fa massa temps que es retarda?
  • Només mirant decididament endavant, i no pas enrere, l'Església complirà la seva missió de ser llum del món, sal de la terra, llevat a la pasta. Ara bé, el que desgraciadament comprovem avui, és que l'Església va a remolc des nostres temps, després d'haver estat durant segles la pionera del món.
  • Repeteixo el que deia al començament d'aquesta carta: «Falten cinc minuts! –Fünf vor zwölf! La Història no espera, i menys encara en la nostra època, en què el ritme s'embala i s'accelera.
  • Quan un empresa comercial comprova un dèficit o unes disfuncions, s'ho replanteja tot, reuneix experts, intenta refer-se, mobilitza totes les seves energies per superar la crisi.
  • Per què l'Església no fa el mateix? Per què no mobilitza totes les seves forces vives per a un radical aggiornamento? Per què?
  • Mandra, covardia, orgull, falta imaginació, de creativitat, quietisme culpable, amb l'esperança que el Senyor posarà remei i que l'Església n'ha ben conegut d'altres en el passat ?...
  • El Crist, en l'evangeli, ens posa a l'aguait: «Els fills de les tenebres són molt més hàbils en la gestió dels seus assumptes que els fills de llum... »
LLAVORS, QUE FER ?... L'Església d'avui té una necessitat imperiosa i urgent d'una TRIPLE REFORMA :
  1. Una reforma teològica i catequètica per repensar la fe i reformular-la de manera coherent per als nostres contemporanis. Una fe que ja no signifiqui res, que no doni un sentit a l'existència, no és més que un pur adorn, una superestructura inútil que cau per ella mateixa. És el que està passant avui.
  2. Una reforma pastoral per repensar de dalt a baix les estructures heretades del passat. (Vegeu a continuació els meus suggeriments en aquest àmbit.)
  3. Una reforma espiritual per revivificar la mística i repensar els sagraments per tal de donar-los una dimensió existencial, d'articular-los a la vida. Hi hauria molt a dir sobre això.
L'Església d'avui és massa formal, massa formalista. Es té la impressió que la institució ofega el carisma i que el que compta finalment és una estabilitat molt exterior, una respectabilitat de superfície, una certa façana. No estem corrent el risc veure'ns un dia tractats per Jesús de «sepulcres blanquejats...»?
Per acabar, suggereixo la convocatòria, a nivell de l'Església universal, d'un sínode general en el qual participarien tots els cristians –catòlics i altres– per examinar amb tota franquesa i claredat els punts assenyalats més amunt i tots els que serien proposats. Tal sínode, que duraria tres anys, seria coronat per una assemblea general –evitem el terme de «concili»– la qual resumiria els resultats d'aquesta reflexió i en trauria les conclusions.
Acabo, Sant Pare, demanant-vos que perdoneu la meva franquesa i la meva audàcia i sol·licitant la vostra paternal benedicció. Permeteu-me també dir-vos que visc aquests dies amb la vostra companyia, gràcies al vostre llibre destacable, Jesús de Natzaret, que és objecte de la meva lectura espiritual i de la meva meditació quotidiana.
Sincerament vostre en el Senyor,
P. Henri Boulad, s.j.
henriboulad@yahoo.com

Versió al català de Pere Codina i Mas

dijous, 20 d’agost del 2009

TRANSMETRE LA FE, AVUI

Sorprèn trobar a la biblioteca-online de l’Institut Lumen Vitae un text com aquest, provinent de la Illa Maurici. Les seves dificultats en la transmissió de la fe no són gaire diferents de les que tenim en altres latituds. Proposa per a la seva diòcesi el model catequètic de la «iniciació» i apunta una sèrie de camins per avançar en aquesta línia.


Mgr. Piat, Lettre Pastorale de Carême 2008
Chers frères et sœurs,
Avec vous, je suis témoin aujourd'hui de la détresse de nombreuses familles mauriciennes qui vivent une grande épreuve. Les parents ont à cœur de transmettre à leurs enfants les valeurs qui les habitent et les font vivre. Cependant, beaucoup de parents n'y arrivent pas et sont perturbés par l'abîme qui se creuse entre eux et leurs enfants. Ce n'est pas simplement la difficulté classique du « generation gap ». C'est plus profond.
Dans beaucoup de familles, quelle que soit leur culture ou leur religion, on rencontre le même phénomène d'une jeunesse qui, tout en ayant soif d'authenticité, est comme aspirée par l'attrait irrésistible d'une nouvelle culture mondialisée, qui les conduit à adopter un style de vie et de loisir étranger aux valeurs de leurs parents. Ceux-ci sont déroutés par les réactions et les exigences de leurs enfants. Ils sont souvent angoissés parce que démunis devant les comportements à risque où se laissent entraîner leurs enfants malgré les nombreuses mises en garde. Ils ont l'impression qu'ils ne parlent plus le même langage, qu'ils n'ont plus les mêmes repères. Cette difficulté n'est pas le fait de certains milieux seulement. Elle traverse l'ensemble de la société mauricienne.
En réalité, nous sommes devant un phénomène de rupture sociale qui touche le nerf principal de la culture : la transmission. D'où vient cette cassure ? Comment se situer ? Quels repères peuvent nous guider ?
Partageant les joies, les espoirs et les peines de la société mauricienne, l'Eglise se sent profondément concernée par ce qui se passe. Elle aussi est atteinte de plein fouet. Elle est touchée au cœur même de l'exercice de sa mission qui est de transmettre l'Evangile et les valeurs qui en découlent. Cette transmission est perturbée aujourd'hui dans sa dimension verticale lorsque des chrétiens adultes peinent à transmettre leur foi à la génération de jeunes qui monte. Elle est perturbée également dans sa dimension horizontale lorsque des chrétiens ont du mal à dialoguer avec leurs frères et sœurs d'autres traditions religieuses ou incroyants et à partager avec eux le trésor de  l'Evangile.
Que ce soit dans la société ou dans l'Eglise nous sommes aujourd'hui devant un défi de taille : transmettre les valeurs, transmettre la foi dans des circonstances de rupture sociale. C'est pourquoi dans cette lettre pastorale de Carême je vous propose d'y réfléchir et de chercher ensemble les moyens de relever le défi avec lucidité, courage, espérance et créativité.

Chapitre I

Le défi de transmettre des valeurs aujourd'hui

En observant la difficulté de la société mauricienne à transmettre aujourd'hui les valeurs qu'elle a héritées, on peut se demander si les courroies de transmission traditionnelles que sont l'école, la famille ou les religions ne sont pas, pour ainsi dire, en panne.
A l'école par exemple, l'indiscipline se répand et laisse bien des éducateurs démunis. Des éruptions sporadiques de violence et de vols dans l'espace scolaire, la circulation de la drogue et de la pornographie ainsi que des pratiques sexuelles débridées sont des signes préoccupants d'un certain dysfonctionnement. Que se passe-t-il vraiment ? Est-ce simplement des jeunes qui « s'éclatent » ? Ou est-ce aussi l'école elle-même qui n'est plus adaptée aux besoins des jeunes, et ne sait pas trouver des voies nouvelles de transmission et d'éducation ? Le taux élevé d'absentéisme, la forte proportion d'élèves qui échouent aux examens ou qui abandonnent l'école en cours de route sont des données qui font réfléchir.
Au sein des familles également le processus traditionnel de transmission est perturbé par des interférences qui pénètrent les maisons à travers les différents canaux médiatiques. Les valeurs que les parents essaient loyalement de transmettre ont souvent peu de prise sur leurs enfants.  Certains parents s'accrochent, se remettent en question, changent d'approche et obtiennent de beaux résultats. Malheureusement, beaucoup d'autres se sentent dépassés et abandonnent. Par ailleurs, des enfants laissés à eux-mêmes par des parents qui travaillent beaucoup, ou sont séparés, deviennent moins réceptifs aux valeurs. Exposés sans guide à la télévision et à une publicité omniprésente, ils sont plus vulnérables et se laissent attirer dans une spirale de consommation.
De leur côté, les religions ne sont pas épargnées non plus. Au  moins en ce qui concerne notre expérience dans l'Eglise Catholique, nous constatons que les rites religieux hérités d'anciennes traditions sont souvent peu parlants pour les jeunes. Au mieux ces rites sont pris comme du folklore ou des « happenings ». Beaucoup de jeunes ont du mal à comprendre la signification des récits fondateurs, ou le sens que les Livres Saints peuvent donner à leur vie. Ils restent souvent étrangers aux valeurs que leur tradition religieuse cherche à promouvoir. Ils s'ennuient et finissent par se retirer. Un déficit énorme de communication creuse un abîme entre plusieurs traditions religieuses et les jeunes.
Notre société baigne dans le nouvel océan de la mondialisation. Elle est imbibée de plus en plus d'une culture moderne éclatée qui ne fournit pas aux jeunes un enracinement fort dans une tradition, ni des directions capables de donner sens à leur vie. Tout va très vite. On se demande ce qui empêche la transmission de fonctionner dans ses lieux habituels. En fait, nous passons d'un type de civilisation à un autre.   Dans la civilisation de l'oralité et de l'écriture, que nous avons connue jusqu'à la première moitié du XXème siècle, la transmission des valeurs se faisait dans des espaces  restreints, protégés, (la famille, la paroisse, la mosquée, la Baitka, l'école). Là, des valeurs communes acceptées par la grande majorité étaient transmises par osmose, i.e., à travers un certain frottement quotidien entre générations. La vie sociale était réglée par des rites établis suivis par tous. Le rythme de vie avait une lenteur sage qui permettait une certaine assimilation.
Ce style de transmission a été profondément bouleversé par la révolution télévisuelle advenue subitement dans la 2e moitié du XXe siècle, et suivie de près par la révolution dite du « numérique ». Le progrès rapide et continu dans les technologies de l'information et de la communication, a déclenché une véritable révolution culturelle. La télévision, aujourd'hui omniprésente, exerce un attrait et une influence telle qu'on a pu parler de son rôle de parent et d'éducateur de substitution. L'internet nous a propulsés dans une espèce de galaxie où l'accès à l'information sur tous les sujets possibles et imaginables est désormais généralisé et immédiat. A travers les multiples interconnexions devenues possibles sur le « web », la communication de l'information s'ouvre sur l'infini. Personne ne peut plus contrôler l'accès à cette information tous azimuts où il y a du bon, du moins bon et du très dangereux.
Devant cette masse surabondante d'information et de propositions, il devient de plus en plus difficile de se repérer. Où trouver des critères sûrs pour évaluer ces différentes façons de penser,  ces différentes options morales, ces différents styles de vie proposés quotidiennement sur les écrans ? Le jugement nécessaire pour pouvoir faire des choix libres, est rendu d'autant plus difficile qu'une certaine culture de l'innovation et du progrès, très répandue au niveau des techniques, déteint sur la transmission des valeurs. Tout ce qui vient du passé a tendance à être dévalué, et toute innovation au niveau des comportements moraux est plus spontanément valorisée.
Au même moment la culture moderne promeut l'autonomie de la personne. Elle favorise le droit de devenir soi-même, de s'épanouir, de se forger des convictions personnelles. Mais ce droit revendiqué sans cesse devient un devoir difficile à porter. Car dans cette nouvelle galaxie du numérique, le monde devient complexe. Et cette complexité rend perplexe et même quelque fois peut désorienter. Quand une multiplicité de façons de vivre, de croire et de donner sens à sa vie est présentée aux jeunes pêle-mêle, comme autant d'options, toutes légitimes et d'égale valeur, il devient difficile de choisir quelle direction donner à sa vie, quelles valeurs prendre comme boussole. Beaucoup sont alors tentés de se contenter de faire des expériences, de tâtonner et de rester longtemps dans le provisoire.
Au sein de ce nouvel environnement culturel, le grand défi à relever reste celui de la transmission. Aucune société ne peut se dispenser de transmettre les valeurs dont elle est porteuse. Ce processus est vital pour l'humanisation des personnes et pour la cohésion de la société elle-même. Dans toutes les cultures, les savoirs, les savoir-faire, les savoir être essentiels à toute vie humaine, sont transmis de personne à personne, de génération à génération. Toutefois cette transmission ne se fait jamais sans tension. Le jeune qui fait l'apprentissage de sa culture, immergé dans son milieu, ne se contentera jamais d'être un simple appareil à enregistrer et à répéter. Il y aura toujours, au cours de son apprentissage, à la fois une part d'accueil de la tradition, et une part d'ouverture à la nouveauté. Tout en l'accueillant, il transforme la tradition culturelle qu'il reçoit. Selon les âges de la vie, et selon les contextes sociaux, la part de tradition et la part d'innovation peuvent varier. Mais il y aura toujours une certaine « crise » de la transmission.
« Le Prophète », de Khalil Gibran, en parlait déjà en 1923 : « Vos enfants ne sont pas vos enfants. Ils sont fils et filles du désir de Vie en lui-même. Ils viennent par vous mais non de vous, et bien qu'ils soient avec vous, ce n'est pas à vous qu'ils appartiennent. Vous pouvez leur donner votre amour mais non vos pensées, car ils ont leurs propres pensées. Vous pouvez loger leurs corps mais non leurs âmes, car leurs âmes habitent la demeure de demain, que vous ne pouvez visiter, pas même dans vos rêves. Vous pouvez vous efforcer de leur ressembler, mais n'essayez pas qu'ils vous ressemblent. Car la vie ne retourne pas en arrière ni se s'attarde à hier ».
Cependant, aujourd'hui, il ne s'agit pas simplement d'une crise classique de la transmission. Le défi est plus fort. On voit bien les valeurs qu'il faut transmettre. Mais on ne sait plus comment s'y prendre pour les transmettre. Ce qui manque c'est une pédagogie adaptée au nouveau contexte culturel lié à la mondialisation. Devant cet immense défi, nous pouvons nous sentir démunis. Mais notre société ne peut se résigner à cette situation de rupture dans la transmission. Notre responsabilité consiste à chercher une nouvelle méthode pour transmettre les valeurs. Pour être fidèles, nous devons être créatifs.

Chapitre II

Le défi de transmettre la foi aujourd'hui

L'Eglise, immergée dans la société mauricienne, n'est pas épargnée par l'impact de cette révolution culturelle. Alors que la transmission des valeurs fonctionne mal dans la société, dans l'Eglise aussi et pour les mêmes raisons, la transmission de la foi est mise à rude épreuve. L'Eglise ne doit pas esquiver la responsabilité de chercher elle aussi un mode de transmission de la foi plus adapté à une génération façonnée par la culture moderne et la civilisation du « numérique ».
Le défi pour l'Eglise surgit aussi du fait que sa situation dans la société mauricienne a changé radicalement à partir du moment où notre pays est passé d'un régime hérité de la « chrétienté française » à celui d'un Etat Laïc moderne. Ce régime  dit de « chrétienté » fut inscrit dans nos lois par le Concordat Napoléonien, et a prévalu chez nous jusqu'en 1968. Sous ce régime, l'espace public était largement occupé par la religion chrétienne. Par exemple, seules les Eglises Chrétiennes (l'Eglise Catholique, l'Eglise Anglicane et l'Eglise Presbytérienne) étaient reconnues par l'Etat. Seules des fêtes chrétiennes étaient proclamées congés publics. La foi se transmettait alors surtout par osmose dans un milieu familial porteur et dans un environnement social à l'unisson avec les valeurs et les pratiques de l'Eglise. La transmission reposait aussi sur un enseignement de la doctrine et de la morale qui justifiait ce qu'on avait imbibé en le pratiquant à différentes étapes de la vie.
Aujourd'hui l'Eglise vit dans une situation très différente. La religion chrétienne n'est plus la seule à être reconnue par l'Etat, ni la seule à occuper l'espace public. Selon les principes d'une saine laïcité qui ont cours dans notre République, l'Etat doit respecter chaque religion dans son droit à la liberté de culte et d'expression, mais il ne doit s'affilier à aucune religion. L'Etat est responsable de maintenir la neutralité de l'espace public.
Dans l'Etat laïc mauricien, les élites intellectuelles sont influencées par la sécularisation, un courant qui distille l'idée que la religion, dans une société moderne, devrait être confinée au domaine de la vie privée. La foi, ainsi privatisée, risque alors de devenir une foi marginalisée, qui, tout en étant professée dans l'intimité du cœur, est détachée de la vie sociale.
Mais dans l'Etat laïc mauricien, le peuple reste très religieux et ses différentes composantes ont tendance à s'identifier par la religion au sein de la société. Ainsi, l'espace public grouille de signes extérieurs religieux et de manifestations religieuses de toute sorte. Il y a une grande valeur dans le respect vécu à la base pour la religion de son voisin, et un côté sympathique dans les partages à l'occasion des fêtes religieuses. Mais l'accent mis souvent sur le côté rituel des manifestations religieuses risque d'entraîner un certain syncrétisme religieux sur le terrain.
Le défi pour l'Eglise à Maurice aujourd'hui est de transmettre la foi dans une société, où fourmille une diversité de croyances religieuses, de normes éthiques et de comportements humains. La difficulté de se déterminer au sein de ce pluralisme ambiant conduit souvent à un certain relativisme, qui pousse à croire que toutes les croyances se valent et qu'on peut se servir, comme à un buffet, en composant chacun son propre menu. D'autant plus qu'aujourd'hui la culture moderne favorise l'épanouissement de la personne, et nous fait passer insensiblement d'une « éthique du code », qui cherche à promouvoir la fidélité à des valeurs, à une « éthique de la construction de soi » qui pousse chaque individu à chercher d'abord son épanouissement.
Dans ce contexte, nombre d'adultes et de jeunes prennent leurs distances par rapport à l'Eglise. Ils se retirent sur la pointe des pieds, sans nécessairement se raccrocher à une autre institution religieuse. Cet individualisme moderne n'est pas nécessairement militant ou agressif. Il est plutôt indifférent. Il cache aussi souvent une certaine inquiétude, signe d'une soif spirituelle qu'il faut savoir déceler et respecter.
L'Eglise se rend compte que la façon traditionnelle de transmettre la foi qu'elle avait utilisée en des temps de « chrétienté » a peu de prise dans la société moderne. Cette situation de rupture est déstabilisante. Mais elle n'est pas nécessairement défavorable. Elle nous invite au contraire à remonter aux sources de la foi pour mieux saisir les exigences spirituelles d'une transmission vivante.
Ce défi était déjà la préoccupation centrale de notre Synode Diocésain. Dès sa première orientation, il nous recommandait de « donner priorité à l'annonce de Jésus Christ Ressuscité, unique sauveur, vivant au cœur du monde ». En précisant que cette annonce devrait « rejoindre les fidèles dans ce qu'ils sont et ce qu'ils vivent, et s'exprimer dans leur langage et leur culture. » (No. 21)

Chapitre III

Passer au « modèle initiatique »

Dans plusieurs pays de vieille tradition chrétienne, lorsque le régime de chrétienté s'est écroulé et que les méthodes traditionnelles de transmission de la foi n'ont plus fonctionné, les Eglises de ces pays ont alors cherché à s'inspirer d'un autre modèle de transmission de la foi, le modèle initiatique. Ce modèle était utilisé dans l'Eglise au cours des premiers siècles de son histoire, avant l'avènement du régime de chrétienté  sous l'Empereur Constantin, au 4ème siècle.
C'est à ce modèle initiatique que le Concile Vatican II fait allusion, dès 1965, quand il parle du renouvellement qu'il propose pour le catéchuménat : « Le catéchuménat n'est point un simple exposé des dogmes et des préceptes, mais une formation à la vie chrétienne intégrale, et un apprentissage mené de la façon qui convient (…). Les catéchumènes doivent donc être initiés comme il faut au mystère du salut et à la pratique des mœurs évangéliques (…) »(1). C'est de fait ce modèle qui a été choisi pour élaborer le nouveau « Rite d'Initiation Chrétienne des Adultes » publié après le Concile en 1972. C'est encore ce modèle que le Pape Jean Paul II suggère d'adopter pour les adultes déjà baptisés mais peu ou pas éduqués dans la foi, lorsqu'il dit d'eux qu'ils doivent être considérés comme « de vrais catéchumènes »(2).
3.1. Origine du modèle initiatique.
Ce modèle initiatique nous vient en fait de plus loin que l'Eglise des premiers siècles. Il a son origine dans « l'initiation tribale », c'est-à-dire, « la démarche par laquelle les sociétés traditionnelles d'Amérique, d'Océanie, d'Australie ou d'Afrique font passer une classe d'âge de l'enfance à l'âge adulte »(3).
Les anciens de ces tribus proposent aux jeunes un chemin programmé par la tradition, pour leur faire faire effectivement le passage à l'âge adulte. Ce passage  consiste à quitter la sécurité, la douceur et l'insouciance d'une enfance protégée, à dépasser ses peurs, pour arriver à tenir debout et à assumer les responsabilités qui conviennent à un adulte.
Pour faire ce passage, les jeunes sont mis à l'épreuve. Ils sont mis dans des situations difficiles auxquelles ils n'ont jamais été confrontés jusque là. Pour survivre, ils doivent faire leurs preuves. Ils apprennent en se jetant à l'eau, en se débattant dans une espèce de chaos, et en faisant appel à des ressources jusque là insoupçonnées chez eux.
S'ils réussissent enfin à « garder la tête hors de l'eau », ils en sortent grandis parce qu'ils ont été capables de vivre et de se débrouiller hors de la sécurité et de la protection de l'enfance.  Ils sont désormais reconnus aptes à assumer des responsabilités dans le groupe, et à se confronter aux défis de la vie adulte. Le chemin d'épreuves qui leur a été proposé, leur a permis d'habiter une nouvelle manière d'exister comme homme ou comme femme.
3.2 L'Eglise des premiers siècles choisit le modèle initiatique pour transmettre la foi.
C'est ce modèle initiatique que l'Eglise des premiers siècles a choisi d'utiliser pour transmettre la foi. Présente surtout dans le bassin méditerranéen, l'Eglise était alors structurée à partir de communautés relativement petites, fragiles et vulnérables. Elles étaient peu reconnues, perdues au milieu de grandes cités grouillantes d'activités commerciales, de manifestations religieuses et de discussions philosophiques.  Dans ce contexte l'Eglise n'était qu'une voix parmi beaucoup d'autres, une voix souvent dénigrée et quelque fois même persécutée.
A cette époque lorsque quelqu'un désirait se faire chrétien, l'Eglise lui proposait de faire un long chemin initiatique, programmé avec soin. C'était le chemin catéchuménal, qui devait lui permettre progressivement de faire le grand « passage pascal » à la suite du Christ. Ce passage consistait pour lui à quitter les fausses sécurités auxquelles il pouvait être attaché. Par exemple, il devait apprendre à vaincre sa peur des esprits, à renoncer aux pratiques rituelles auxquelles il avait recours pour se protéger, et commencer à faire confiance à Jésus Christ ressuscité, vainqueur de la mort. Ce passage consistait aussi à quitter la sécurité que lui procurait le sens d'appartenance à sa famille, à son clan, à sa tribu, vaincre ses appréhensions pour s'ouvrir à une appartenance plus large au sein de l'Eglise avec des frères et des sœurs de cultures et d'ethnies différentes. Le passage à faire l'appelait également à renoncer à la fausse sécurité que lui procurait l'attachement aux richesses, ou l'accaparement du pouvoir, à surmonter ses appréhensions pour s'ouvrir à un nouveau style de vie basé sur le partage et le service fraternel.
Pour faire ces différents passages, le catéchumène était mis à l'épreuve et devait faire ses preuves. Il était mis dans des situations où il devait choisir la confiance profonde en Jésus Christ. Le fait d'avoir à choisir entraînait pour lui de durs combats intérieurs. Un soutien fraternel était toujours disponible, mais personne ne pouvait faire ses choix à sa place. Il ne pouvait sortir vainqueur de l'épreuve qu'en se jetant à l'eau. Il expérimentait  alors à la fois le côté éprouvant des renoncements à faire, et la liberté intérieure que procurait la confiance en Jésus Christ.
En accédant à cette foi adulte, il était admis dans la communauté chrétienne comme membre à part entière. Il était aussi reconnu apte à continuer son chemin à la suite du Christ et capable de participer pleinement à la vie,  et à la mission de l'Eglise. 
3.3. Les raisons du modèle initiatique.
Ce modèle de transmission de la foi convenait tout à fait lorsqu'on s'adressait surtout aux adultes comme au temps de l'Eglise des premiers siècles. Par respect pour eux, il ne suffisait pas, pour les admettre dans l'Eglise, d'observer simplement les rites des sacrements d'initiation. Il était nécessaire de leur proposer au préalable un parcours d'initiation où ils seraient invités à passer progressivement à une foi adulte, libre et éprouvée. Cela était plus respectueux de leur liberté, car ils pouvaient alors prendre leur décision en connaissance de cause. Cela leur permettait aussi de vivre les sacrements d'initiation, non pas de manière extérieure et rituelle mais en communion intérieure avec la foi que ces sacrements exprimaient.
Ensuite, par fidélité à la nature de la foi elle-même, il convenait de ne pas se presser pour accueillir de nouveaux membres dans l'Eglise. Il fallait qu'on prenne le temps et les moyens pour faire découvrir la foi chrétienne non pas simplement comme un ensemble de dogmes, de rites et de principes moraux à accepter, mais plutôt comme une relation de confiance dans laquelle entrer. Non pas seulement de nouvelles connaissances à acquérir mais un nouveau choix de vie à faire à la suite d'une rencontre personnelle avec le Christ.
De plus, il fallait tenir compte aussi du caractère fragile et vulnérable des communautés chrétiennes de l'époque, vivant comme de petites minorités dans une société, souvent indifférente, et quelque fois hostile à leur égard. Dans un tel contexte l'Eglise avait la responsabilité de transmettre la foi de manière à ce que ceux et celles qui l'embrassaient puissent tenir « debout dans la foi », avec une colonne vertébrale spirituelle assez solide et assez souple pour pouvoir vivre et témoigner du Christ dans un milieu étranger à la foi. 
Enfin, le parcours proposé pour l'initiation chrétienne, permettait à l'adulte qui se présentait de découvrir peu à peu qu'au fond c'était Dieu lui même qui lui donnait part à sa vie, le faisait entrer dans sa famille. La pédagogie de l'initiation déployée par l'Eglise cherchait seulement à faciliter chez l'adulte la disposition à se laisser initier par Dieu. L'Eglise avait conscience de ne pouvoir ni contrôler, ni réguler cette initiation. Elle ne pouvait qu'en être le témoin émerveillé et reconnaissant.
3.4. Choisir le modèle initiatique à l'île Maurice aujourd'hui.
Eclairé par l'exemple de l'Eglise des premiers siècles, interpellé par l'enseignement du Concile Vatican II, et confirmé par l'expérience de plusieurs Eglises locales contemporaines en Afrique et en Europe, je sens que nous sommes appelés nous aussi à adopter le modèle initiatique pour transmettre la foi à l'île Maurice aujourd'hui. Il faudra bien peser les exigences spirituelles et pastorales que ce modèle entraîne pour notre Eglise. Il faudra aussi être créatif pour que ce modèle puisse se déployer chez nous de manière adaptée. Je pense aussi que l'approche initiatique peut beaucoup apporter pour la transmission des valeurs dans notre société. Car elle est une pédagogie de la décision et non de la connaissance. Et ce sont des hommes et des femmes capables de faire des choix libres dont notre société a besoin aujourd'hui.
3.4.1 Le modèle initiatique pour la transmission de la foi.
Dans un Etat laïc comme le nôtre où toutes les religions ont droit de cité, et dans une société pluraliste comme la nôtre où un relativisme ambiant pousse à croire que toutes les options se valent, la foi dite « traditionnelle », (parce qu'héritée de ses pères), ou la foi dite « sociologique », (parce que partagée par le clan ou le groupe culturel), ne tient plus.  Ce contexte nouveau peut être éprouvant. Mais il nous rappelle au moins une vérité fondamentale. C'est que personne ne naît chrétien, on doit le devenir. Et pour le devenir on doit faire un choix libre, un choix qui demande des renoncements, et qui conduit souvent à adopter un mode de vie qui va à contre courant. Le modèle initiatique répond aux besoins des personnes qui ont à faire de tels choix, précisément parce qu'il est une pédagogie qui s'adresse à leur liberté.
Il est clair que la pédagogie de l'initiation s'adresse surtout aux adultes.  Autant aux adultes qui demandent le baptême, qu'aux adultes déjà baptisés mais guère préparés à tenir debout dans la foi dans le contexte actuel, les chrétiens  « de corps », et pas encore « de cœur », comme disait Saint Augustin.
Si le modèle initiatique s'adresse surtout aux adultes, qu'en est-il de la transmission verticale de la foi d'une génération à une autre ?  La réponse est tout simplement qu'on ne peut pas transmettre la foi aux enfants et aux jeunes si les parents ne sont pas dans le coup d'une façon ou d'une autre. Souvent les catéchètes regrettent que le chemin fait par des enfants en catéchèse est stoppé ou freiné à la maison parce que des parents n'encouragent pas leurs enfants sur ce chemin. Nous connaissons tous la tristesse des églises qui se vident immédiatement après la confirmation.
Par contre, on voit tout de suite la différence lorsque des parents ont suivi des parcours de catéchèse d'adultes, dans un mouvement, dans une communauté de quartier, ou dans des rencontres proposées à l'occasion de la préparation de leurs enfants à la première communion. A partir de leur propre cheminement, ils commencent à découvrir la foi comme un choix personnel qui a des conséquences importantes dans leur vie. Ils sont alors capables de mieux comprendre leurs enfants, et de les soutenir dans leurs premiers pas sur leur chemin de foi. L'initiation des parents à une foi adulte, même si elle débute à peine, contribue de manière décisive, à créer les réseaux de familles croyantes, les communautés chrétiennes à la base, qui sont aujourd'hui des lieux incontournables pour assurer une authentique transmission de la foi aux enfants et aux jeunes. Déjà le Père Laval portait en lui cette intuition fondamentale lorsqu'il disait, « pour faire de bons enfants, il faut faire de bons parents ».
Le rôle prioritaire de l'Eglise institutionnelle (diocèse, paroisses, services, mouvements) est aujourd'hui d'aller à la rencontre des parents, de leur proposer un chemin d'initiation adulte à la foi, et ainsi de les « empower », les rendre capables d'assumer leur propre rôle d'initiateur auprès de leurs enfants. C'est là le sens profond de ce que nous demandait notre Synode diocésain, « Nous ne pouvons nous contenter d'accueillir et de répondre aux diverses demandes que les chrétiens nous présentent. Nous devons aller vers le peuple et rejoindre les personnes là où elles vivent. Que toutes les paroisses prennent comme axe pastoral prioritaire l'évangélisation dans leurs quartiers, par exemple, à travers des sessions d'éveil à la foi centrées sur Jésus Christ, revenant continuellement sur les éléments fondamentaux de la foi » (No.46)
3.4.2 Le modèle initiatique pour la transmission des valeurs
L'Eglise a la responsabilité de transmettre la foi non seulement verticalement, i.e. d'une génération à une autre, mais aussi horizontalement i.e. en partageant l'Evangile, dont elle est dépositaire avec les hommes et les femmes au milieu de qui elle vit. L'Evangile que l'Eglise a reçu est destiné à tous les hommes. Il projette une lumière très éclairante sur les questions que les hommes se posent, et sur les problèmes qu'ils rencontrent. C'est pourquoi les chrétiens n'ont pas le droit de garder cet Evangile sous le tapis. Ils ont la responsabilité de le partager, d'en témoigner pour qu'il éclaire le monde complexe de l'économie et de la politique, du travail et de la famille, des médias, de la culture et de l'éducation.
Ils doivent le partager dans le respect de la foi des autres. C'est pourquoi ce partage doit se faire toujours au sein d'un vrai dialogue, où chacun peut aborder librement les questions qui le préoccupent, partager sa manière de répondre ou de réagir, les espoirs et les angoisses qui l'habitent, et aussi la lumière que  sa propre foi peut apporter. Quand des personnes de foi différente prennent l'habitude de se rencontrer et de partager ainsi, cette pratique du dialogue peut être un tremplin formidable pour la transmission des valeurs dans une société.
Or, aujourd'hui à Maurice, plusieurs signes indiquent que beaucoup de valeurs traditionnellement admises ne sont pas respectées dans les familles, à l'école, dans le commerce, les affaires, l'administration, dans les rues de nos villes et de nos villages. Les Mauriciens de toutes religions s'inquiètent parce qu'ils se rendent bien compte que l'harmonie d'une société se fonde sur un engagement commun à vivre des valeurs fondamentales communes.
Devant un tel défi il ne suffit pas de répéter « ad nauseam » la liste des valeurs qu'il faut transmettre. La question ici n'est pas tellement « quelles valeurs transmettre ? », mais « comment transmettre ces valeurs ? ». C'est là que l'approche initiatique pourrait apporter une contribution intéressante. En tant que pédagogie de la décision, cette approche propose un chemin qui peut conduire des personnes à s'engager, à faire des choix libres. Un exemple simple de ce type d'approche, serait de proposer à des personnes de foi différente d'entreprendre un projet commun. A partir de là, chacun serait invité à mettre la main à la pâte pour que le projet entrepris incarne vraiment les valeurs communes qu'on veut promouvoir. De tels projets communs ont déjà été entrepris sous l'égide du Conseil des Religions  et avec le soutien de l'UNDP. Ils méritent vraiment d'être soutenus et multipliés.
L'approche initiatique convient pour la transmission des valeurs même si c'est surtout aux adultes qu'elle s'adresse, alors que la préoccupation majeure de notre société est dirigée plutôt vers les jeunes. Elle convient parce que les jeunes n'hériteront jamais de valeurs qui ne sont pas prises au sérieux par les adultes. Si les valeurs ont du mal à être transmises aux jeunes aujourd'hui, il faut que les adultes aussi s'interrogent sur leur propre fidélité aux valeurs qu'ils voudraient transmettre.
Un ami musulman, membre du Conseil des Religions, suggérait récemment qu'il serait très utile d'entreprendre un projet commun pour les parents des enfants d'une même école. Ils pourraient se retrouver avec les enseignants autour d'une même préoccupation : comment transmettre aujourd'hui. On pourrait leur proposer non pas des cours sur les valeurs, mais un parcours de nature initiatique, qui les aiderait à réfléchir, à prendre conscience des enjeux, à se laisser interpeller dans leur responsabilité de parents et de  pédagogues et à prendre les décisions qui conviennent. Ce parcours aurait pour but non pas « d'enseigner les valeurs » mais de permettre aux parents et aux enseignants d'entrer un peu plus profondément dans leurs rôles respectifs et de l'habiter avec bonheur.
Nous ferions vraiment œuvre utile si, en nous attelant à cette tâche, nous arrivions à transformer graduellement nos écoles, devenues trop souvent des « hubs de tension compétitive », en des « hubs de transmission de valeurs », sources d'harmonie sociale.

Chapitre IV

Attitudes requises pour une mise en œuvre du modèle initiatique

Avant de chercher les moyens à prendre, les stratégies pastorales à élaborer pour mettre en œuvre dans la société comme dans l'Eglise le modèle initiatique de transmission, il me paraît nécessaire de réfléchir ensemble aux attitudes que ce modèle nous invite à développer. Avant de nous demander d'entreprendre de nouvelles activités, la pédagogie de l'initiation nous entraîne d'abord sur un chemin de conversion.
En ce qui concerne l'Eglise, pour pouvoir initier à la vie de foi avec un minimum d'authenticité, les chrétiens sont appelés à se laisser renouveler eux-mêmes en profondeur par l'Evangile qu'ils veulent transmettre.
4.1. Etre attentif à la recherche spirituelle des personnes
La conversion demandée nous appelle d'abord à être plus attentifs à la recherche spirituelle des personnes. Au fond, toute personne est travaillée intérieurement par la recherche d'un sens à donner à sa vie ; toute personne est habitée par une soif, un désir de s'accrocher à des valeurs solides qu'elle voudrait vivre et partager. Cette soif intérieure est un signe que ces personnes sont déjà habitées par l'Esprit Saint. Durant sa vie terrestre, Jésus lui-même était attentif à cette quête intérieure des personnes. Par exemple, avant de proposer quoique ce soit aux disciples qu'il rencontre pour la première fois, Jésus leur demande, « Que cherchez-vous ? » (Jn.1, 38). Il s'intéresse à leur recherche, à la question qu'ils se posent. Et puis seulement il les invite à se mettre en route et leur dit « Venez et voyez ». (Jn.1, 39). Avant d'inviter des personnes à venir pour voir, il s'agit d'abord d'aller vers eux pour écouter. « De quoi discutiez-vous en chemin ? » demandait Jésus Ressuscité aux pèlerins d'Emmaüs. Et il les écoute longtemps raconter leur déception avant de leur partager son propre vécu.
Cette écoute préalable n'est pas seulement une technique pour aguicher des personnes. C'est plutôt une manière de les respecter dans ce qu'elles ont de plus personnel. C'est aussi une manière d'affirmer qu'elles peuvent apporter une contribution à la recherche commune des pèlerins que nous sommes. C'est en frères que nous cheminons. Et la solidarité fraternelle est un soutien essentiel pour sortir victorieux des épreuves inévitables d'un chemin initiatique.
4.2. Etre témoin avant d'être maître
Le Pape Paul VI disait : « On répète souvent, de nos jours, que ce siècle a soif d'authenticité. A propos des jeunes, surtout, on affirme qu'ils ont horreur du factice, du falsifié, et recherchent par-dessus tout la vérité et la transparence. Ces « signes des temps » devraient nous trouver vigilants. Tacitement ou à grands cris, toujours avec force, l'on demande : Croyez-vous vraiment à ce que vous annoncez ? Vivez-vous ce que vous croyez ? Prêchez-vous vraiment ce que vous vivez ? »(4)
Pour transmettre la foi ou pour transmettre les valeurs, le témoignage de vie est devenu une condition essentielle. Il ne suffit pas d'enseigner. « Les jeunes aujourd'hui écoutent plus volontiers les témoins que les maîtres. Et s'ils écoutent les maîtres c'est parce qu'ils sont aussi des témoins ».
Ce que les jeunes et les enfants ont besoin d'entendre de leurs parents, de leurs éducateurs, des prêtres, ce n'est pas d'abord l'énoncé de règles de conduite morale proposées par l'Eglise, comme, par exemple, l'obligation de la messe du dimanche, ou l'interdiction des relations sexuelles avant le mariage. Il faut bien sûr qu'ils connaissent ces règles et qu'on leur en explique le bien fondé. Mais ce qui les touchera, ce qu'ils n'oublieront pas, c'est le témoignage que leur auront donné leurs aînés. Parler par exemple de ce qui motive sa fidélité à la messe du dimanche, ou parler d'une sexualité vécue comme un langage d'amour fidèle et respectueux de l'autre, dire pourquoi on a refusé telle pratique frauduleuse, ou pourquoi on a entrepris telle action sociale, en un mot, rendre compte de l'espérance qui est en nous, est un des plus grands services que des adultes peuvent rendre aux jeunes. Le rappel de règles morales est nécessaire mais il initie ni à la foi, ni aux valeurs. Seule la foi vivante d'une personne invite une autre personne à croire, et l'encourage à se jeter à l'eau. Seul l'engagement d'une personne à vivre une valeur morale entraîne une autre à emboîter le pas.
Souvent, les parents ou d'autres adultes n'osent pas aborder ces questions avec les jeunes de peur d'être pris en défaut, et de perdre la face devant eux. Cependant, pour témoigner de ses valeurs morales ou de sa foi au Christ, il n'est pas nécessaire d'attendre qu'on soit devenu parfait. On risquerait d'attendre longtemps. Ce qui est nécessaire pour être témoin ce n'est pas d'être parfait, c'est d'être honnête et toujours en recherche. Parler de sa foi au Christ tout en reconnaissant sa difficulté à vivre cette foi dans la vie courante, touche beaucoup plus qu'on ne le croit. Car reconnaître ses tâtonnements et ses faiblesses permet de porter témoignage au pardon de Dieu qui nous remet debout, et nous donne le goût de repartir.
4.3 Promouvoir un climat de liberté.
La  foi se transmet toujours à partir d'un témoignage de foi. Cependant, à strictement parler, personne n'a le pouvoir de transmettre la foi. Le lieu où naît la foi échappe à notre contrôle. Cela se passe dans le sanctuaire intime de la conscience où chaque personne est libre. Dieu lui-même respecte profondément cette liberté. Autant il est important d'exprimer sa foi devant d'autres, autant il est vital de ne pas chercher à leur forcer la main. Il ne s'agit ni de convaincre, ni de conquérir. Il s'agit simplement de témoigner de l'amour gratuit de Dieu pour chaque personne. Si le moindre relent de manipulation ou de « forcing », vient se greffer sur mon témoignage, ce n'est plus de l'amour gratuit du Christ que je témoigne, mais je ne fais que manifester un prosélytisme étroit peu respectueux, et mesquin. L'attitude juste est bien exprimée dans l'Evangile par l'image du semeur (Mc. 4, 1-9). Le semeur sème gratuitement sur tous les terrains en sachant très bien que ces différents terrains n'accueilleront pas tous le grain qu'il sème. Il assume sa responsabilité de semer, mais il est conscient qu'il n'est pas en son pouvoir de faire germer la semence ou bourgeonner l'épi. Il continue de semer parce qu'il est convaincu que dans le cœur de chaque personne, il y a un coin de bonne terre qui est en attente. Et il croit profondément dans le formidable potentiel de transformation que le grain porte en lui et qu'il peut déployer quand il rejoint le coin de bonne terre en attente. Comme le semeur, le croyant qui témoigne du Christ doit être humble et patient. Et son humilité doit s'ancrer dans un respect profond pour la liberté de celui devant qui il témoigne. A l'image du Christ lui-même qui aimait dire à ceux qu'il invitait à le suivre, « si tu veux… ».
4.4. Se laisser évangéliser par ceux à qui on annonce l'Evangile.
Une autre attitude à développer pour que le processus de transmission, même s'il ne peut produire la foi, la rende au moins crédible, c'est l'attitude qui consiste à se laisser interpeller par ceux-là même à qui l'on transmet l'Evangile. Annoncer l'Evangile à quelqu'un ce n'est pas simplement lui apporter quelque chose qu'il n'aurait pas. C'est au contraire reconnaître en lui la présence de l'Esprit de Dieu qui le travaille de manière souvent surprenante. Jésus lui-même dans sa prédication a maintes fois mis en valeur l'exemple de foi donné par des personnes d'autres traditions religieuses. « Jamais je n'ai vu pareille foi en Israël », disait-il par exemple du centurion romain (Lc. 7,9). L'Esprit de Dieu nous précède dans le cœur et la culture d'une personne à qui nous souhaitons proposer l'Evangile. Il faudra toujours chercher à discerner en lui les traces de l'Evangile que je lui annonce, et l'inviter à reconnaître l'Esprit déjà à l'œuvre en lui.
4.5 Une vie communautaire joyeuse
Enfin, pour transmettre la foi et les valeurs qui vont avec, il faut avoir la possibilité de dire en toute vérité, « venez et voyez ». Les enfants, les jeunes ou les adultes qui sont en cours d'initiation doivent pouvoir non seulement rencontrer des témoins épanouis dans leur foi, mais aussi participer à une vie communautaire fraternelle. Ils ont besoin de sentir qu'ils sont soutenus dans leur recherche, que l'on prie avec eux et pour eux ; qu'ils peuvent être nourris par des liturgies vivantes et bien préparées. Ils ont besoin de voir comment la foi au Christ dynamise une personne et la pousse à s'engager au nom de la foi. L'initiation à la foi chrétienne se fait par mode d'apprentissage. Or, l'apprentissage présuppose, en plus du mentor, (le catéchiste ou l'éducateur), un milieu de vie chrétienne où l'enfant, le jeune ou l'adulte puisse voir se déployer la joie de croire, la joie de vivre comme des frères, la joie de célébrer, la joie de se donner pour le service des autres.

Chapitre V

Pour une fidélité créatrice

5.1. Etre créatif dans la transmission des valeurs
Ce passage au modèle initiatique, avec les conversions qu'il entraîne, est un enjeu considérable pour la transmission des valeurs dans la société aujourd'hui. Les récentes éruptions de violence, la recrudescence des vols, des braquages, sans parler de la corruption ambiante et du trafic de drogue toujours florissant nous interpellent. Nous ne pouvons pas nous boucher les yeux, ni rester les bras croisés. Il y va de la cohésion de notre société.
Heureusement, nous ne partons pas de zéro. Il y a des signes encourageants qui montrent que ce passage à un mode initiatique de transmission des valeurs est déjà entamé. Des expériences intéressantes existent et portent du fruit : par exemple, depuis plus de 40 ans, l'Action Familiale initie des couples à une manière de vivre la sexualité conjugale dans le respect de son ouverture à la vie, dans le dialogue et l'attention à l'autre ; plus récemment les cours d'EVA (Education à la Vie et à l'Amour) et les sessions « Youth Alive » invitent les jeunes à adopter un comportement sexuel sain, seul capable d'opposer une résistance à la menace du VIH Sida ; les groupes « Alcoolique Anonyme » ou « Young Pioneers » proposent aux jeunes et aux adultes un chemin qui les conduit à vivre heureux sans alcool, les centres de réhabilitation de toxicomanes comme le CATR (Centre d'Accueil de Terre-Rouge), le Centre de Solidarité ou le Centre Chrysalide proposent aux toxicomanes d'adopter un style de vie où ils ne sont plus dépendants.
Dans tous ces lieux, la pédagogie utilisée s'inspire de l'approche initiatique. Les valeurs sont transmises au cours d'un parcours qui donne aux jeunes et aux moins jeunes l'occasion et les moyens de choisir librement un autre type de comportement. Ces choix libres constituent le seul rempart qui puisse protéger efficacement notre société contre les ravages des fléaux sociaux. C'est pourquoi l'Etat, ainsi que les organismes privés qui ont à cœur la santé de notre société et qui en ont les moyens, ont la responsabilité de soutenir financièrement ces initiatives, et de les aider à se développer. Ce soutien pourrait aussi se montrer exigeant et insister sur la qualité de la pédagogie employée, et se préoccuper de la formation des formateurs.
Par ailleurs, l'Ecole des Valeurs Humaines fait aussi un bon travail de conscientisation aux valeurs dans les collèges secondaires.
5.2. Etre créatif dans la transmission de la foi
Le passage au modèle initiatique est aussi un enjeu considérable pour la transmission de la foi aujourd'hui. Il y va pour l'Eglise de sa capacité de faire ce pour quoi elle existe : transmettre l'Evangile comme Bonne Nouvelle pour les hommes d'aujourd'hui.
Heureusement ici aussi nous ne partons pas de zéro. Il existe dans l'Eglise plusieurs parcours de formation proposés aux jeunes et aux adultes, qui s'inspirent déjà de la pédagogie de l'initiation. Par exemple, pour les jeunes, nous avons le parcours « Pèlerins d'Espérance », ou le parcours dit « Groupe 40 » (étalé sur 2 ans). Je me réjouis aussi du nouveau parcours de Catéchèse « Talita Koum » pour les jeunes du cycle secondaire. Son approche existentielle est un formidable outil d'initiation pour notre temps.
Pour les adultes, nous avons les différents parcours de formation spirituelle, le parcours de formation des coopérateurs pastoraux, ou le parcours Groupe 40 pour adultes (étalé sur 1 an) ou encore le «  Cycle de préparation à l'effusion de l'Esprit », ou les cours Alpha. Ces initatives répondent aux besoins des personnes habitées par une soif spirituelle, mais qui, baignant dans la nouvelle culture pluraliste contemporaine, ont du mal à faire des choix libres qui les engagent.
Dans les paroisses également, la pratique se répand de proposer aux parents qui demandent le baptême pour leurs enfants ou qui les inscrivent pour la Première Communion ou la Confirmation, non seulement des réunions d'information et de préparation à la cérémonie, mais un véritable parcours de Catéchèse d'adultes qui s'étale sur plusieurs mois. Ce genre d'initiative est porteur d'avenir pour la transmission vivante de la foi et mérite d'être encouragé vivement. Il répond au besoin, souvent inavoué mais réel, des parents qui, au moment où leurs enfants se préparent aux sacrements de l'initiation chrétienne, s'interrogent sur la foi qu'ils veulent transmettre à leurs enfants. Ce moment est souvent un temps de grâce pour eux. Ils se sentent interpellés dans leur vocation même de parents, appelés à transmettre un héritage spirituel à leurs enfants. Mais ils sont souvent bien démunis et ne savent comment s'y prendre. Les parcours proposés répondent à leurs attentes et peuvent les aider à entamer un vrai chemin de croissance spirituelle.
Enfin, dans la majorité des paroisses, il existe des communautés de base dans les quartiers. Ces communautés sont des lieux tout indiqués pour promouvoir une catéchèse d'adulte. Cette catéchèse a le mérite d'exister dans bien des endroits. Mais elle s'essouffle souvent. Par contre, quand elle est simple, bien préparée et bien animée, elle permet aux adultes de vivre une vraie croissance spirituelle, de tenir debout dans la foi et d'assumer leur responsabilité de parents chrétiens et de citoyens responsables.
Le moment est venu, il me semble, de multiplier les échanges entre nous sur cette question de la transmission. J'invite donc les paroisses, les communautés religieuses, les services de formation, les mouvements à réfléchir en profondeur sur les enjeux fondamentaux de la pédagogie d'initiation et de la catéchèse adulte pour la transmission de la foi aujourd'hui. A la lumière d'une telle réflexion, paroisses, mouvements et services de formation pourraient se rencontrer et chercher ensemble les moyens d'une meilleure collaboration. Coordonner nos efforts est essentiel pour assurer aux parents ce service indispensable qui consiste à les « empower », les rendre capable d'habiter avec bonheur leur rôle de parent et de répondre ainsi à leur vocation de chrétiens dans le monde.

Conclusion

Durant ce Carême, je vous invite tous, chers frères et sœurs, à prier pour les familles mauriciennes, pour la société mauricienne et pour l'Eglise qui vit au cœur de cette société et cherche à la servir.
Prions l'Esprit Saint qui habite le cœur de chaque personne et demandons-lui de nous apprendre à être lucide, à garder les yeux ouverts, afin de mieux comprendre ce qui se passe autour de nous. Qu'il nous rende attentifs aux appels qui retentissent au milieu de cette nouvelle civilisation qui émerge.
Prions l'Esprit Saint et demandons lui de nous donner courage, de susciter en nous le dynamisme nécessaire pour relever le défi de la transmission en ces temps de rupture. Qu'il nous donne d'être assez humbles pour nous laisser interpeller et assez concernés pour nous engager personnellement d'une façon ou d'une autre.
Prions l'Esprit Saint et demandons-lui de nous apprendre à vivre l'espérance aujourd'hui. Le Pape Benoît XVI nous a livré une belle lettre(5) sur le sujet qui mérite d'être méditée longuement. Que l'Esprit nous donne d'être attentifs aux signes d'espérance qui éclairent notre route aujourd'hui et peuvent nous donner courage pour persévérer. Qu'il nous fasse découvrir surtout la présence de Jésus Ressuscité qui nous accompagne sur notre chemin.
Un temps de rupture est toujours déstabilisant, éprouvant ; mais l'expérience nous apprend que c'est aussi la saison de l'éclosion d'un temps nouveau. Ce temps s'avère fécond. J'ai confiance que le Seigneur saura faire jaillir dans notre pays, comme dans notre Eglise, un nouvel élan, une nouvelle solidarité entre nous pour relever le défi. Rappelons-nous la chrysalide. Il y a toujours un papillon qui veut éclore quand la coque commence à se briser.
 
1 - Ad Gentes, No. 14
2 - Cathechesi Tradendae, No. 44
3 - J.C. Reichert, Catéchèse pour temps de Ruptures, p. 11-12
4 - Evangelii Nuntiandi, No. 76
5 - Encyclique du Pape Benoît XVI : "Sauvés dans l'espérance" (2007)
Extraite du site du diocèse de Port-Louis Ile Maurice : www.dioceseportlouis.org

dilluns, 17 d’agost del 2009

El rostre missioner de les parròquies en un món que canvia


Nota pastoral de la conferència episcopal italiana

Introducció

La Nota pastoral que presentem és fruit d'un diàleg que ha compromès els bisbes italians durant més de dos anys, en diverses sessions del Consell episcopal permanent i, sobretot, en tres Assemblees Generals de l'episcopat: la del maig del 2003 a Roma, dedicada a la «Iniciació cristiana»; la del novembre del 2003 a Assís, sobre «La parròquia: Església que viu entre les cases dels homes»; finalment, la del maig del 2004, encara a Roma, la reflexió de les quals ha confluït en aquest document, que vol dibuixar el rostre missioner que han d'assumir les nostres parròquies.
El tema havia estat senyalat prioritari en les orientacions pastorals d'aquest decenni Comunicar l'Evangeli en un món que canvia i fou acollit amb atenció i participació pels bisbes, pel clergat, per les comunitats locals, per les diverses realitats eclesials. El debat desenvolupat en la Conferència episcopal, com també entre teòlegs i agents pastorals, ha produït nombroses contribucions, de notable nivell i obertes a coratjoses perspectives, amb diversitat d'enfocaments i de propostes.
No era possible dir-ho tot en els límits d'un document. S'ha hagut d'escollir i s'ha fet mirant de recollir les indicacions essencials. No s'ha volgut ni tan sols fer una reflexió general sobre la parròquia, sinó sols precisar què cal per tal que aquesta participi en la singladura missionera de l'Església a Itàlia davant els reptes de fonaments teològics i també una anàlisi completa del context cultural i pastoral. Són simplement ofertes algunes indicacions pastorals coordinades entre elles, per crear comunió entre les nostres diòcesis en el compromís, ja compartit per moltes, de la renovació pastoral de les parròquies en sentit missioner.
La Nota està articulada en dues parts. La primera part, que té caràcter introductori, dibuixa el context de les indicacions pastorals proposades a continuació. Aquest està constituït sobretot per l'opció de l'Església a Itàlia per fer assumir a tota la pastoral una connotació missionera per a la comunicació de l'Evangeli (n. 1), responent al canvi cultural present, del qual són subratllats alguns fenòmens específicament lligats a la parròquia (n. 2). Aquesta és presentada com una forma històrica privilegiada que concreta la dimensió territorial de l'Església particular (n. 3). També les parròquies estan, doncs, implicades en la renovació missionera demanada avui a la diòcesi (n. 4). És, doncs, un compromís que exigeix discerniment, tot valorant allò que existeix i promovent amb coratge algunes opcions innovadores (n. 5).
La segona part de la Nota està dedicada a il·lustrar les valoracions i les opcions considerades més significatives, agrupades per àmbits. Cadascun dels paràgrafs s'obre amb algunes consideracions de fons de caràcter pastoral, per passar després a exposar indicacions particularment significatives per al caràcter missioner de les parròquies. S'inicia amb el primer anunci de l'Evangeli, que cal redescobrir com una acció essencial de l'Església en una societat cada vegada més descristianitzada (n. 6). De l'acolliment de l'anunci neix l'itinerari d'iniciació cristiana, considerat aquí en relació tant als infants com als adults (n. 7). Al final del camí d'iniciació hi ha l'experiència eucarística de la parròquia en el dia del Senyor (n. 8). Es passa, doncs, a considerar com les parròquies han de canviar per fer-se càrrec de la situació dels adults, amb particular atenció als afectes –i, per tant, sobretot a la família–, al treball i al repòs (n. 9). Del lligam entre parròquies i territori es desprenen indicacions amb vista al compromís caritatiu, social i cultural (n. 10). Després és presentada la «pastoral integrada»: en la diòcesi, entre les parròquies –amb referència també a les unitats pastorals–, amb les altres realitats eclesials (n. 11). Finalment, el text s'ocupa dels protagonistes de la missió en la parròquia: els sacerdots, el rector sobretot, els diaques, els religiosos i les religioses, els laics (n. 12). El paràgraf final recull algunes actituds de fons que cal cultivar per fer de la parròquia una casa que sigui imatge del «tabernacle de Déu entre els homes» (n. 13).
En el text s'ha mirat de recollir tant com s'ha pogut els suggeriments emergits de la comparació entre els bisbes, per no perdre'n la riquesa i la varietat. No tot òbviament podrà ser fet arreu, però s'ha considerat oportú de donar a cada diòcesi la possibilitat de trobar en la Nota referències per a les opcions que caracteritzen el propi camí. Algunes orientacions poden aparèixer evidents, però ha semblat útil subratllar-les per expressar-ne la compartició. Altres, en canvi, poden aparèixer innovadores, i en aquest cas hem mirat de ser prudents en la formulació perquè no resultessin prescriptives. Les sintetitzem, en la forma d'objectius, tenint present que són repensats i concretats, en les formes i en els temps, d'acord amb les situacions diocesanes:
1. Ja no es pot donar per descomptat que entre nosaltres i al voltant nostre, en un pluralisme cultural i religiós, l'Evangeli de Jesús és conegut: les parròquies han de ser llocs que sàpiguen acollir i escoltar pors i esperances de la gent, preguntes i expectatives, fins i tot no expressades, i que sàpiguen oferir un coratjós testimoniatge i un anunci creïble de la veritat que és Crist.
2. La iniciació cristiana, que té el seu si insubstituïble en la parròquia, ha de retrobar unitat al voltant de l'Eucaristia; convé renovar la iniciació dels infants implicant-hi més les famílies; per als joves i els adults són proposats nous i practicables itineraris per a la iniciació o la represa de la veritat cristiana.
3. El diumenge, dia del Senyor, de l'Església i de l'home, es troba a la font, al cor i al cimal de la vida parroquial: el valor que el diumenge té per a l'home i l'impuls missioner que se'n genera prenen forma sols en una celebració de l'Eucaristia feta amb autenticitat i bellesa.
4. Una parròquia missionera està al servei de la fe de les persones, sobretot dels adults, fins a arribar a les dimensions dels afectes, del treball i del repòs; convé en particular reconèixer el paper germinal que per a la societat i per a la comunitat cristiana tenen les famílies, sostenint-les en la preparació al matrimoni, en l'espera dels fills, en la responsabilitat educativa, en els moments de sofriment.
5. Les parròquies han de continuar assegurant la dimensió popular de l'Església, renovant-ne el lligam amb el territori en les seves concretes i múltiples dimensions socials i culturals: calen parròquies que siguin cases obertes a tots, es tingui cura els pobres, col·laborin amb altres subjectes socials i amb les institucions, promouen cultura en aquest temps de la comunicació.
6. Les parròquies no poden actuar soles: cal una «pastoral integrada» en què, en la unitat de la diòcesi, abandonant tota pretensió d'autosuficiència, les parròquies es reuneixen entre elles, amb formes diverses d'acord amb les situacions –de les unitats pastorals a les vicaries o zones–, valorant la vida consagrada i els nous moviments.
7. Una parròquia missionera necessita «nous» protagonistes: una comunitat que se sent tota responsable de l'Evangeli, preveres més disposats a la col·laboració en l'únic presbiteri i més atents a promoure carismes i ministeris, sostenint la formació dels laics, amb llurs associacions, també per a la pastoral d'ambient, i creant espais de real participació.
Al terme d'un camí tan participat, allò que com a bisbes hem compartit ara esdevé orientació per a totes les comunitats parroquials, un procés de renovació missionera que implica tothom, que vegi que ministres i fidels i totes les realitats eclesials convergeixen. El compromís no és fàcil, però és engrescador. Ser-ne protagonistes és un do de Déu. Convé viure'l junts, en un clima espiritual «alt». Ens ho demana el Senyor, que, com a Pau, continua repetint a cadascú: «No tinguis por; continua parlant, no callis... Aquí a Corint tinc un poble molt nombrós» (Ac 18,9-10).
Roma, 30 de maig del 2004
Diumenge de Pentecosta
Els bisbes italians

 
I. COMUNICAR I VIURE L'EVANGELI ENTRE LA GENT EN UN MÓN QUE CANVIA

1. Evangelitzar, compromís de sempre i d'avui

«Ja que ho dius, calaré les xarxes» (Lc 5,5). Estar a la barca junt amb Jesús, compartir la seva vida en la comunitat dels deixebles, no ens fa estranys als altres, no ens dispensa de proposar a tots de ser amics seus. Ell mateix exhorta els deixebles a tirar llac endins: «Duc in altum» (Lc 5,4). Joan Pau II, a l'inici del tercer mil·lenni, renova la invitació de Jesús a tota l'Església perquè assumeixi amb coratge, amb «un dinamisme nou»,1 la pròpia responsabilitat envers l'Evangeli i envers la humanitat. Se'ns demana de disposar-nos a l'evangelització, de no restar inerts en el clos d'una comunitat replegada sobre si mateixa i de mirar enllà, cap al mar vast del món, de tirar les xarxes a fi que tothom trobi la persona de Jesús, que tot ho renova.
La crida a l'evangelització ens toca de prop. Comunicar l'Evangeli en un món que canvia és, en efecte, la qüestió crucial de l'Església a Itàlia avui. El compromís que neix del manament del Senyor: «Aneu, feu deixebles tots els pobles» (Mt 28,19), és el de sempre. Però en una època de canvi com la nostra esdevé nou. En depenen el rostre del cristianisme en el futur, com igualment el futur de la nostra societat. Hem escrit en les orientacions pastorals per aquest decenni que «la missió ad gentes no és sols el punt conclusiu del compromís pastoral, sinó el seu constant horitzó i el seu paradigma per excel·lència».2 En la vida de les nostres comunitats ha d'haver-hi un sol desig: que tots coneguin Crist, que el descobreixin per primera vegada o el redescobreixin si n'han perdut la memòria; per fer experiència del seu amor en la fraternitat dels seus deixebles.
Una pastoral adreçada únicament a la conservació de la fe i a la cura de la comunitat cristiana ja no basta. Cal una pastoral missionera, que anunciï novament l'Evangeli, en sostingui la transmissió de generació en generació, vagi a l'encontre dels homes i de les dones del nostre temps testimoniant que també avui és possible, bell, bo i just viure l'existència humana d'acord amb l'Evangeli i, en el nom de l'Evangeli, contribuir a fer nova tota la societat.
Pel fet que és adreçada a tots, homes i dones en les més variades situacions de vida, la proposta missionera no és per això menys exigent, ni disminueix la radicalitat de l'Evangeli. La força de l'Evangeli és cridar tothom a viure en Crist la plenitud d'una relació filial amb Déu, que transformi radicalment i en tots els seus aspectes la vida de l'home, fent-ne una experiència de santedat. La pastoral missionera és també pastoral de la santedat, a proposar a tots com ordinària i alta missió de la vida.
És aquesta avui la «nova frontera» de la pastoral per a l'Església a Itàlia. Hi ha necessitat d'una veritable i pròpia «conversió», que mira el conjunt de la pastoral. L'activitat missionera, en efecte, deriva de la mirada adreçada al centre de la fe, és a dir, a l'esdeveniment Jesucrist, el Salvador de tots, i abraça tota l'existència cristiana. De la litúrgia a la caritat, de la catequesi al testimoniatge de la vida, tot en l'Església ha de fer visible i fàcil de reconèixer Crist el Senyor. Afecta també, i en certs aspectes sobretot, el rostre de la parròquia, forma històrica concreta de la visibilitat de l'Església com a comunitat de creients en un territori, «última localització de l'Església».3

2. Comunicació de l'Evangeli i parròquia en el canvi

Les orientacions pastorals del decenni recorden la importància de prendre consciència dels canvis actuals, per no córrer el risc de sofrir-los passivament.4 El «projecte cultural» vol fer créixer una comunitat cristiana conscient dels canvis socials, culturals i antropològics que caracteritzen el nostre temps. No pocs d'aquests toquen de prop la parròquia. En recordem alguns.
Abans que res, l'anomenada «pèrdua del centre» i la consegüent fragmentació de la vida de les persones. El «nomadisme», és a dir, la diversa i variada dislocació de la vida familiar, del treball, de les relacions socials, del temps lliure, etc., connota també la psicologia de la gent, les seves orientacions de fons. Es pertany alhora a móns diversos, distants, àdhuc contradictoris. La fragmentarietat troba fort aliment en els mitjans de comunicació social, una mena de cruïlla del canvi cultural. En sofreixen les relacions personals i socials en el territori i, per tant, la vitalitat de les parròquies. Fa temps que la vida ja no se circumscriu, físicament i idealment, a la parròquia; és rar que es neixi, es visqui i es mori dintre els mateixos límits parroquials; només per a uns pocs el campanar que destaca damunt les cases és signe d'una interpretació global de l'existència. No per casualitat s'ha parlat de fi de la «civilització parroquial», de la disminució de la parròquia com a centre de la vida social i religiosa. Nosaltres considerem que la parròquia no és llençada a l'ocàs; però és evident l'exigència de redefinir-la en relació als canvis, si es vol que no quedi als marges de la vida de la gent.
En un context que sovint porta a la dispersió i a l'aridesa, creix per contrast l'exigència de lligams «càlids»: la pertinença és confiada als factors emocionals i afectius, mentre les relacions resulten limitades i empobridores. El mateix procés selectiu es nota també en l'horitzó de l'anomenada necessitat del sagrat, en què, més que les raons de la transcendència, prevalen les exigències d'harmonia personal. També sobre aquest vessant les parròquies han de deixar-se interrogar, si volen ser cases acollidores per a cadascú sense però deixar de ser obertes a tots, bo i defugint processos elitistes o exclusius; si volen respondre a les expectatives del cor ferit de les persones, però també continuar essent lloc en què es proclama la revelació de Déu, la veritat absoluta del Ressuscitat.
Un altre repte cal recollir. El món de la fe ja no té caràcters unitaris: tres esdeveniments espirituals «nous» exigeixen respostes. Persones no batejades demanen esdevenir cristianes; i igualment, al qui no el demana, ha d'arribar l'anunci de l'Evangeli de Jesús. És gent que prové d'altres països i cultures, portada entre nosaltres en general per la necessitat de treball, en fluxos migratoris que barregen pobles i religions. Però hi ha també nois, joves, adults nascuts en famílies en què s'ha consumat un clar distanciament d'una fe que han de descobrir. Hi ha, després, els batejats el baptisme dels quals ha restat sense resposta: poden també haver rebut tots els sagraments de la iniciació cristiana, però viuen de fet allunyats de l'Església, en un llindar mai no ultrapassat. Per a ells la fe no és represa, sinó refundada; el do sacramental és proposat de nou en el seu significat i en les seves conseqüències. Encara més són els batejats la fe dels quals ha romàs a l'estadi de la primera formació cristiana; una fe mai no renegada, mai no oblidada, però en certa manera suspesa, abandonada. També per a aquests, només des d'un renovat anunci pot partir un camí d'encontre amb Crist i d'inserció en la vida eclesial.
Les transformacions subratllades més amunt són només algunes entre les moltes que toquen la vida de les parròquies. Més en profunditat actuen els grans canvis culturals lligats a la visió antropològica. Sobre tots cal obrar un discerniment. ¿Les parròquies estan preparades per a aquesta tasca, com a antenes sobre el territori, capaces d'escoltar expectatives i necessitats de la gent? Si abans el territori vivia a l'ombra del campanar, avui és la parròquia la que s'ha de situar en els diversos «territoris» de vida de la gent, per copsar-ne els problemes i les possibilitats. No basta una lectura sociològica, cultural de les dades; en convé també una interpretació evangèlica, eclesial.
Tenim així una primera indicació per al rostre de la parròquia missionera: el canvi exigeix el discerniment, aquell do que Pau fa davallar de la caritat i, doncs, de la comunió (cf. Fl 1,9). Es tracta de donar cos al discerniment comunitari del qual parlàrem en el Congrés eclesial de Palerm.5 La tasca ens afecta a tots, però sobretot als consell pastorals parroquials, en connexió amb els diocesans, i demanar de valorar els espais del diàleg cultural, com els locals de la comunitat, els centres culturals, l'associacionisme ambiental, els mitjans de comunicació social.
3. L'Església en el territori: de la diòcesi a la parròquia

«A cada església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut» (Ac 14,23). Els apòstols Pau i Bernabé fan els primers passos de les Esglésies sota el guiatge d'un col·legi d'ancians, llurs col·laboradors. Abans de preguntar-nos quins nous trets ha d'assumir la parròquia per respondre a les noves exigències de l'evangelització, cal recordar que la parròquia es qualifica des del punt de vista eclesial no per ella mateixa, sinó en referència a l'Església particular, de la qual constitueix una articulació.
És la diòcesi la que assegura la relació de l'Evangeli o de l'Església amb el lloc, amb els estatges dels homes. La missió i l'evangelització afecten sobretot l'Església particular en la seva globalitat, D'aquesta, en efecte, sobre el fonament de la successió apostòlica, brolla la certesa de la fe anunciada i a aquesta, en la comunió dels seus membres sota el guiatge del bisbe, és donat el mandat d'anunciar l'Evangeli. La parròquia, que viu en la diòcesi, no té la mateixa necessitat teològica, però és a través d'aquesta que la diòcesi expressa la pròpia dimensió local. Per tant, la parròquia és definida justament com «l'Església mateixa que viu enmig de les cases dels seus fills i de les seves filles».6

Als inicis, l'Església s'edificà al voltant de la càtedra del bisbe i amb l'expansió de la comunitat es multiplicaren les diòcesis. Quan després el cristianisme es difongué en els poblets rurals, aquelles porcions del poble de Déu foren confiades als preveres. L'Església pogué així ser propera a les cases de la gent, sense que se'n ressentís la unitat de la diòcesi al voltant del bisbe i de l'únic presbiteri amb ell.
La parròquia és, doncs, una opció històrica de l'Església, una opció pastoral, però no és una pura circumscripció administrativa, una repartició merament funcional de la diòcesi: és la forma històrica privilegiada de la localització de l'Església particular. Amb altres formes l'Església respon a moltes exigències de l'evangelització i del testimoniatge: amb la vida consagrada, amb les activitats de pastoral ambiental, amb els grups eclesials. Però és la parròquia la que fa visible l'Església com a signe eficaç de l'anunci de l'Evangeli per a la vida de l'home en la seva quotidianitat i dels fruits de comunió que en brollen per a tota la societat. Escriu Joan Pau II: la parròquia és «el nucli fonamental en la vida quotidiana de la diòcesi».7
La parròquia és una comunitat de fidels en l'Església particular, de la qual és «com una cèl·lula»,8 a la qual pertanyen els batejats en l'Església catòlica que romanen en un determinat territori, sense exclusió de ningú, sense possibilitat d'elitisme. En aquesta es viuen relacions de proximitat, amb vincles concrets de coneixença i d'amor, i s'accedeix als dons sacramentals, al centre dels quals hi ha l'Eucaristia; però ens hi fem també càrrec dels habitants de tot el territori, sentint-se enviats a tots.9 Es pot decididament parlar de comunitat «catòlica», segons l'etimologia d'aquesta paraula: «de tots».
Més que de «parròquia» hauríem de parlar de «parròquies»: la parròquia, en efecte, no és mai una realitat autònoma, i és impossible pensar-la si no és en la comunió de l'Església particular. D'aquí una ulterior orientació per a la seva renovació missionera: valorar els lligams que expressen la referència al bisbe i la pertinença a la diòcesi. Hi ha en joc la inserció de cada parròquia en la pastoral diocesana. A la base de tot hi ha la consciència que els rectors i tots els sacerdots han de formar part de l'únic presbiteri de la diòcesi i, per tant, sentir-se responsables amb el bisbe de tota l'Església particular, defugint autonomies i protagonismes. La mateixa perspectiva d'efectiva comunió és demanada a religiosos i religioses, als laics que pertanyen a les diverses agregacions.
4. La missió de la parròquia avui

En la paràbola del pastor i de l'ovella perduda i retrobada, Jesús es preocupa de mostrar que, per al pastor, fins i tot una sola ovella és tan important fins a portar-lo a deixar totes les altres en el desert, per anar a cercar l'única que s'ha esgarriat; i quan la retroba, sent una gran joia i vol que la seva joia sigui compartida (cf. Lc 15,4-7). El pastor Jesús és la transparència de l'amor de Déu, que no abandona ningú, sinó que cerca tothom i cadascú amb passió. Totes les opcions pastorals tenen l'arrel en aquesta imatge evangèlica d'ardent caràcter missioner. Pertany d'una manera tota particular a la parròquia.
Nascuda com a forma de la comunitat cristiana amb possibilitats de comunicar i de fer créixer la fe en la història i de realitzar el caràcter comunitari de l'Església, la parròquia ha mirat de donar forma a l'Evangeli en el cor de l'existència humana. Aquesta és la figura més coneguda de l'Església pel seu caràcter de proximitat a tots, d'obertura envers tots, d'acolliment per a tots. En el catolicisme, en particular l'italià, les parròquies han indicat la «vida bona» segons l'Evangeli de Jesús i han sostingut el sentit de la pertinença a l'Església. Amb la seva estructura flexible, la parròquia ha estat preparada, a vegades ni que sigui amb fatiga, per a respondre a les transformacions socials i a les diverses sensibilitats religioses. A nivell de parròquia es copsa la veritat del que afirma el Concili Vaticà II, és a dir, que «l'Església camina junt amb tota la humanitat i experimenta junt amb el món la mateixa sort terrena».10

Avui, però, aquesta figura de parròquia es troba amenaçada per dos possibles enfocaments: per una part, l'impuls a fer de la parròquia una comunitat «autoreferencial», en què ens acontentem amb trobar-nos bé junts, cultivant relacions de proximitat i de tranquil·litat; per l'altra, la percepció de la parròquia com a «centre de serveis» per a l'administració dels sagraments, que dóna per descomptada la fe als qui la demanen. La consciència del risc no ens fa pessimistes: la parròquia en el passat ha sabut afrontar els canvis mantenint intacta la instància central de comunicar la fe al poble. Això tanmateix no és suficient per a assegurar- nos que en el futur aquesta estarà preparada per a ser concretament missionera.
Perquè això s'esdevingui, hem d'afrontar alguns reptes essencials. El primer afecta el caràcter de la parròquia com a figura d'Església arrelada en un lloc: com determinar «a partir de la parròquia» els nous «llocs» de l'experiència humana, tan difusos i dispersos? D'altra banda ens interroga la connotació de la parròquia com a figura d'Església propera a la vida de la gent: com acollir i acompanyar les persones, teixint xarxes de solidaritat en nom d'un Evangeli de veritat i de caritat, en un context de complexitat social creixent? I encara, la parròquia és figura d'Església simple i humil, porta d'accés a l'Evangeli per a tots: en una societat pluralista, com fer-ho perquè la seva «feblesa» agregativa no determini una fragilitat de la proposta? I, finalment, la parròquia és figura d'Església de poble, avançada de l'Església envers cada situació humana, instrument d'integració, punt de partida per a itineraris més exigents: però com defugir el perill de reduir-se a gestionar el folklore religiós o la necessitat de sagrat? Sobre aquests interrogants hem de mesurar-nos per ressituar la parròquia en un horitzó més marcadament missioner. Les moltes possibles respostes parteixen d'una única perspectiva: restituir a la parròquia aquella figura d'Església eucarística que en revela la naturalesa de misteri de comunió i de missió. El Papa recorda que «cada diumenge Crist ressuscitat ens convoca de nou com en el Cenacle, on el vespre del "primer dia de la setmana" (Jn 20,19) es presentà als seus per "alenar" damunt d'ells el do vivificant de l'Esperit i iniciar-los en la gran aventura de l'evangelització».11 En l'Eucaristia, do de si mateix que Crist ofereix per tothom, reconeixem la font primera, el cor bategador, l'expressió més elevada de l'Església que es fa missionera partint del lloc de la seva presència entre les cases dels homes, des de l'altar de les nostres esglésies parroquials.
5. Discerniment i opcions per una renovada activitat missionera

El futur de l'Església a Itàlia, i no sols a Itàlia, necessita la parròquia. És una certesa basada en la convicció que la parròquia és un bé preciós per a la vitalitat de l'anunci i de la transmissió de l'Evangeli, per a una Església arrelada en un lloc, escampada entre la gent i gràcies al caràcter popular. Aquesta és la imatge concreta del desig de Déu de fer estada entre els homes. Un desig que s'ha fet realitat: el Fill de Déu ha plantat la seva tenda entre nosaltres (cf. Jn 1,14). Per això Jesús és l'«Emmanuel», que significa Déu amb nosaltres (Mt 1,23).
Aquesta convicció ha d'alimentar un ample corrent de confiança i un cordial impuls de tota l'Església italiana. També en les transformacions d'avui l'Església necessita la parròquia, com a lloc on és possible comunicar i viure l'Evangeli dintre les formes de la vida quotidiana. Però perquè això pugui realitzar-se, cal dibuixar amb més cura el seu rostre missioner, revisant-ne l'actuar pastoral, per concentrar-se en l'opció fonamental de l'evangelització.
La complexitat i la fatiga d'aquesta concentració són evidents. El seny pastoral suggerirà les oportunes adaptacions i els passos necessaris per fer-los practicables, tenint en compte la història passada i les possibilitats del present. El discerniment demana generositat apostòlica i intel·ligència pastoral, voluntat de participar en un procés que ens veu a tots junts compromesos i la prudència de mesurar cada cosa segons les situacions locals. Cada bisbe sabrà assumir la responsabilitat de les decisions, amb el seu clergat i amb els qui en sostenen el discerniment en els organismes de participació.
Això significa avaluar, valorar i desenvolupar les potencialitats missioneres ja presents, bé que sovint en forma latent, en la pastoral ordinària. És injustificat i contraproduent concebre el «canvi missioner» com una alternativa a la pastoral ordinària i infraestimar aquesta última, com si fos, per naturalesa, sols una estàtica gestió del que ja existeix. Però convé també el coratge de la novetat que l'Esperit demana avui a les Esglésies. No manquen punts de referència per al discerniment pastoral i per a fer emergir i acréixer la força missionera de la parròquia. Han estat evidenciats en l'Assemblea dels bisbes a Assís i són proposats aquí perquè els considerem decisius per a donar un rostre missioner a les nostres comunitats parroquials.
II. HORITZONS DE CANVI PASTORAL PER A UNA PARRÒQUIA MISSIONERA

6. Partir novament del primer anunci de l'Evangeli de Jesús

«De cristià, no se'n neix, se n'esdevé», va escriure Tertul·lià.12 És una afirmació particularment actual, perquè avui estem enmig de processos de descristianització que s'escampen, engendren indiferència i agnosticisme. Els habituals itineraris de transmissió de la fe resulten impracticables en no pocs casos.
Ja no es pot donar per descomptat que se sàpiga qui és Jesucrist, que es conegui l'Evangeli, que es tingui alguna mena d'experiència d'Església. Val per als infants, els adolescents, els joves, els adults; val per a la nostra gent i, òbviament, per a tants immigrants, provinents d'altres cultures i religions. Hi ha necessitat d'un renovat primer anunci de la fe. És tasca de l'Església com a tal, i recau en cada cristià, deixeble i, doncs, testimoni de Crist; toca d'una manera particular les parròquies. Del primer anunci deriven totes les accions pastorals.
Convé incrementar les dimensions de l'acolliment, característica de sempre de les nostres parròquies: tots han de trobar en la parròquia una porta oberta en els moments difícils o joiosos de la vida. L'acolliment, cordial i gratuït, és la condició primera de tota evangelització. Damunt aquesta ha de fonamentar-se l'anunci, fet de paraules amables i, en temps i maneres oportunes, d'explícita presentació de Crist, Salvador del món. Per a l'evangelització és essencial la comunicació de la fe de creient a creient, de persona a persona. Recordar a cada cristià aquesta tasca i preparar-l'hi és avui un deure primari de la parròquia, en particular educant a l'escolta de la paraula de Déu, amb l'assídua lectura de la Bíblia en la fe de l'Església. Hem escrit en les orientacions pastorals per a aquest decenni: «No ens cansarem de subratllar aquesta font de la qual tot brolla en les nostres vides: "la paraula de Déu viva i eterna" (1Pe 1,23)».13

No han de mancar, després, iniciatives orgàniques de proposta del missatge cristià, dels seus continguts, de la seva vitalitat i de la seva plausibilitat. S'han d'afrontar les qüestions de fons que el cor i la intel·ligència es plantegen sobre el sentit religiós, sobre Crist revelador del Déu viu i veritable, sobre l'origen i sobre la tasca essencial de l'Església. Totes les parròquies poden fer-ho, almenys en certa mesura. Però convindrà també teixir col·laboracions amb instituts de vida consagrada que en la predicació evangèlica tenen un carisma específic, com igualment amb associacions laïcals i moviments eclesials.
No s'ha d'oblidar el recurs constituït per les riqueses d'art i d'història guardades en tantes parròquies: edificis, pintures, escultures, mobles, arxius i biblioteques són terreny d'encontre amb tothom. N'hi ha prou amb poca cosa per desvetllar una pregunta i per a iniciar el diàleg sobre la fe: il·luminar una pintura habitualment a l'ombra i oferir un subsidi mínim per a subratllar-ne el significat religiós és suficient per fer sentir acollits els visitants i per suggerir un misteri encisador a punt de revelar-se.
Es tracta de continuar a teixir el diàleg entre fe i cultura i a incidir sobre la cultura complexiva de la nostra societat, tot valorant l'herència cristiana present –justament a partir de l'art fins a les formes de la vida civil–, ni que estigui desarticulada i desfigurada, però disposada a tornar a emergir en algunes circumstàncies com a esperança o com a nostàlgia. S'equivocaria qui donés per descomptat un destí de marginalitat per al catolicisme italià. Aquesta presència i aquesta acció cultural representen un terreny important perquè el primer anunci no caigui en una atmosfera estranya o fins i tot hostil. En la correlació entre anunci i cultura hi ha desenvolupada una «pastoral de la intel·ligència», per a la qual la parròquia haurà de valer-se de l'aportació d'institucions, centres, associacions culturals.
L'atenció a l'anunci està inserida en el context del pluralisme religiós, que en el nostre país creix amb la immigració. La predicació, com igualment el servei de la caritat, uneixen la fermesa sobre la veritat evangèlica a proposar a tots amb el respecte de les altres religions i amb la valoració de les «llavors de veritat» que porten en si. Convé tanmateix vigilar perquè l'activisme de les sectes no faci vana la comunicació de l'Evangeli, sobretot entre els immigrants. El «repte missioner» demana proposar amb coratge la fe cristiana i mostrar que precisament l'esdeveniment de Crist obre l'espai a la llibertat religiosa, al diàleg entre les religions, a llur correspondència per al bé de cada home i per a la pau.
Com més la parròquia serà capaç de redefinir la pròpia tasca missionera en el seu territori més sabrà projectar-se en l'horitzó del món, sense delegar només a alguns la responsabilitat de l'evangelització dels pobles. No poques experiències han estat feliçment posades en marxa aquests anys: intercanvi de personal apostòlic, viatges de cooperació entre les Esglésies, suport a projectes de solidaritat i de desenvolupament, agermanaments d'esperança en les difícils fronteres de la pau, proposta educativa de nous estils de vida, denúncia de la dramàtica explotació a la qual estan sotmesos els infants. Més que un compromís ulterior, la missió ad gentes és un recurs per a la pastoral, un suport a les comunitats en la conversió d'objectius, de mètodes, d'organitzacions i en el respondre amb la confiança al desànim que sovint senten. Ens plau recordar a propòsit d'això el «llibre de la missió» que els nostres missioners continuen escrivint i que té molt a ensenyar també a les nostres parròquies.14

En l'anar envers tothom «fins als extrems de la terra» (Ac 1,8), la parròquia té per model Jesús mateix, que amb l'anunci del Regne ha posat en marxa la seva missió: «Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. Deia: "S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova"» (Mc 1,14-15). És l'anunci que l'Església ha recollit del seu Senyor i fa ressonar incessantment des del dia de la Pentecosta, proclamant, a la llum de la Resurrecció, que el Regne promès és la persona mateixa de Jesús. És un anunci que hauríem d'envoltar de signes de credibilitat, començant pel de la unitat que, ens ha dit Jesús, és condició «perquè el món cregui» (Jn 17,21). En deriva la cura que la parròquia ha de tenir també per al camí ecumènic, tot fent créixer la sensibilitat dels fidels amb ocasions de diàleg fratern i de pregària.
7. L'Església mare genera els seus fills en la iniciació cristiana

Ja que de l'acolliment de l'anunci pot brollar una vida nova, l'Església ofereix itineraris d'iniciació als qui volen rebre del Pare el do de la seva gràcia. Amb la iniciació cristiana l'Església mare genera els seus fills i es regenera ella mateixa. En la iniciació expressa el seu rostre missioner envers el qui demana la fe i envers les noves generacions. La parròquia és el lloc ordinari en què aquest camí es realitza.
Fins avui els sagraments del baptisme, de l'Eucaristia i de la confirmació eren rebuts en el context d'una vida familiar generalment orientada a Crist, sostinguts per un itinerari catequètic de preparació. Ara, en canvi, hi ha famílies que ja no demanen el baptisme per als infants; nois batejats que ja no accedeixen als altres sagraments de la iniciació; i, si hi accedeixen, no poques vegades deixen la Missa dominical; massa, finalment, després d'haver rebut el sagrament de la confirmació, desapareixen de la vida eclesial. Aquests fenòmens no prenen el mateix relleu arreu del país, però hi ha qui parla de crisi de la iniciació cristiana dels infants. Al mateix temps, no hi ha presents arreu camins coneguts i experimentats d'iniciació per a infants, joves i adults desitjosos d'entrar a formar part de la família de l'Església.
S'imposa repensar les coses, si es vol que les nostres parròquies mantinguin la capacitat d'oferir a tots la possibilitat d'accedir a la fe, de créixer-hi i de testimoniar-la en les normals condicions de vida. Per això hem publicat tres notes pastorals sobre la iniciació cristiana, per tal d'introduir una praxi més segura per a la iniciació cristiana dels adults, per a la dels infants en edat escolar i per a completar la iniciació i reprendre la vida cristiana dels joves i dels adults ja batejats. Aquí recordem alguns objectius importants.
Primer de tot pel que fa a la iniciació cristiana dels infants. S'ha mirat fins ara d'«iniciar als sagraments»: és un objectiu del projecte catequètic «per a la vida cristiana», al qual s'han reconegut indubtables mèrits i que exigeix un ulterior compromís per a una plena aplicació. Però hem d'«iniciar a través dels sagraments». Això significa sobretot salvaguardar el caràcter unitari de la iniciació cristiana. No tres sagraments sense vinculació, sinó una única acció de gràcia: parteix del baptisme i s'acompleix a través de la confirmació en l'Eucaristia. És l'Eucaristia el sagrament que, contínuament ofert, no tanca una experiència, sinó que la retroba cada setmana, el dia del Senyor. Les experimentacions que, segons les disposicions donades pels bisbes i limitades a algunes parròquies, algunes diòcesis han posat en marxa o les hi estan posant sobre una successió, diversa de l'actual, de la celebració de la confirmació i de la Missa de primera comunió, podran ser útils per a una futura reflexió comuna sobre aquest tema.
En el camí d'iniciació, preparant als sagraments, convé evitar dos perills: el laxisme que envileix el do de Déu i el rigorisme que podria deixar entendre que el do sigui nostre, malgrat que sigui oblidat immediatament després, fent poc o res per a l'acompanyament mistagògic. En perspectiva catecumenal, el camí està marcat en etapes, amb itineraris diferenciats i integrats. Convé promoure la maduració de fe i sobretot convé integrar entre elles les diverses dimensions de la vida cristiana: conèixer, celebrar i viure la fe, recordant que construeix la seva casa sobre la roca únicament el qui «escolta» la paraula de Jesús i la «posa en pràctica» (cf. Mt 7,24-27). La fe ha d'estar alimentada de paraula de Déu i feta capaç de mostrar-ne la credibilitat per a l'home d'avui. La participació a la Missa dominical és també proposada com un moment essencial de la preparació als sagraments. L'acolliment dels germans, sobretot si són febles –pensem en els discapacitats, que tenen dret a un ple accés a la vida de fe–, i el servei dels pobres són passos necessaris d'un camí de maduració envers el sagrament i a partir d'aquest.
La iniciació cristiana dels infants interpel·la la responsabilitat originària de la família en la transmissió de la fe. La implicació de la família comença abans de l'edat escolar, i la parròquia ha d'oferir als pares els elements essencials que l'ajudin a proporcionar als fills l'«alfabet» cristià. Per això s'haurà de demanar als pares de participar a un apropiat camí de formació, paral·lel al dels fills. A més, se'ls ajudarà en la tasca educativa implicant tota la comunitat, especialment els catequistes, i amb la contribució d'altres subjectes eclesials, com ara associacions i moviments. Les parròquies avui dediquen sobretot atenció als infants: ha de passar a una cura més directa de les famílies, per sostenir-ne la missió.
Com s'ha vist, «esdevenir cristians» afecta cada vegada més també infants, joves i adults: no batejats, necessitats de completar llur iniciació o desitjosos de reprendre la vida de fe des de les arrels. Les tres notes damunt recordades defineixen els itineraris catecumenals previstos en aquests casos. Estan emmarcats en una renovada atenció al món dels joves i dels adults, per descobrir les dificultats que molts troben en la relació amb l'Església, per copsar les dificultats que molts troben en la relació amb l'Església, per recollir tantes peticions de sentit que sols en l'Evangeli de Jesús troben plena resposta, per suscitar atenció a la fe cristiana entre els immigrants no catòlics. Es tracta de valorar els moments –tots, no sols els que pertanyen estrictament a la vida comunitària– en què les parròquies entren en contacte amb aquest món llunyà, distret, incapaç de donar un nom a la pròpia recerca. Continua essent decisiu el trobament personal: als sacerdots, sobretot, els és demanada disponibilitat al diàleg, especialment amb els joves.
A la parròquia, doncs, correspon no sols oferir hospitalitat al qui demana els sagraments com a expressió d'una «necessitat religiosa», evangelitzant i educant la demanda religiosa, sinó també desvetllar la demanda religiosa de molts, donant testimoniatge de la fe davant els no creients, oferint espais de comparació amb la veritat de l'Evangeli, valorant i purificant les expressions de la devoció i de la pietat popular. A la imatge d'una Església que continua engendrant els propis fills a l'interior d'un itinerari de transmissió generacional de la fe, se situa la d'una Església que, prenent nota de l'escissió entre fe i cultura en la societat, proposa itineraris d'iniciació cristiana per als mateixos adults.
La parròquia assumeix així els mateixos trets de la dimensió missionera de Jesús: la seva sol·licitud envers tothom, per la qual acull les multituds i els dóna paraula i vida, sense, però, deixar-se recloure per aquestes (cf. Mc 1,37-38); l'atenció envers el grup dels deixebles, invitats a «seguir-lo» però també a «anar» (cf. Mc 3,14-15). Jesús pensa en la comunitat en funció de la missió, i no a l'inrevés.
8. A la taula de la Paraula i del Pa: el dia del Senyor

Cada diumenge, a cada parròquia, Crist aplega el poble cristià per celebrar l'Eucaristia, en obediència al seu mandat: «Feu això, que és el meu memorial» (Lc 22,19). En l'Eucaristia Crist mort i ressuscitat és present enmig del seu poble. En l'Eucaristia i mitjançant l'Eucaristia el genera i el regenera incessantment: «La celebració eucarística és al centre del procés del creixement de l'Església».15

Cimal de la iniciació cristiana, l'Eucaristia és aliment de la vida eclesial i font de la missió. En ella la comunitat reconeix el Crist Salvador de l'home i del món. Joan Pau II ha escrit: «L'Església rep la força espiritual necessària per complir la seva missió perpetuant en l'Eucaristia el sacrifici de la Creu i combregant el cos i la sang de Crist. Així, l'Eucaristia se situa com la font i, al mateix temps, com el cimal de tota l'evangelització, ja que el seu objectiu és la comunió dels homes amb Crist i, en Ell, amb el Pare i amb l'Esperit Sant».16 Les nostres parròquies no es cansen de subratllar a cada cristià el deure-necessitat de la fidelitat a la Missa dominical i festiva i de viure cristianament el diumenge i les festes.
La vida de la parròquia té el seu centre en el dia del Senyor i l'Eucaristia és el cor del diumenge. Hem de «protegir» el diumenge, i el diumenge ens «protegirà» a nosaltres i les nostres parròquies, tot orientant-ne el camí i alimentant-ne la vida. Recordem el que ha estat escrit en les orientacions pastorals d'aquest decenni: «Ens sembla molt fecund recuperar la centralitat de la parròquia i de rellegir la seva funció històrica concreta a partir de l'Eucaristia, font i manifestació de l'aplec dels fills de Déu i veritable antídot a llur dispersió en el pelegrinatge vers el Regne».17 Del costat de Crist brollen, amb els sagraments, la comunió i la missió de l'Església. El «Cos donat» i la «Sang vessada» són «per vosaltres i per tothom»: la missió és inscrita en el cor de l'Eucaristia. D'aquí pren forma la vida cristiana al servei de l'Evangeli. La manera amb què és viscut el dia del Senyor i celebrada l'Eucaristia dominical ha de fer créixer en els fidels un esperit apostòlic, obert a la compartició de la fe, generós en el servei de la caritat, disposat a donar raó de l'esperança.
Cal presentar novament el diumenge en tota la seva riquesa: dia del Senyor, de la seva Pasqua per a la salvació del món, de la qual l'Eucaristia és memorial, origen de la missió; dia de l'Església, experiència viva de comunió compartida entre tots els seus membres, irradiada sobre els qui viuen en el territori parroquial; dia de l'home, en què la dimensió de la festa revela el sentit del temps i obre el món a l'esperança. Aquestes dimensions del diumenge estan avui amenaçades de diverses maneres per la cultura difosa; en particular, l'organització del treball i pels fenòmens nous de mobilitat actuen de factors disgregadors de la comunitat i arriben fins i tot a impedir la possibilitat de viure el diumenge i les altres festes.
Tres objectius per a les nostres parròquies. Defensar abans que res el significat religiós, però alhora, antropològic, cultural i social del diumenge. Es tracta d'oferir ocasions d'experiència comunitària i d'expressió de festa, per alliberar l'home d'una doble esclavitud: l'absolutització del treball i del profit i la reducció de la festa a pura diversió. La parròquia, que comparteix la vida quotidiana de la gent, ha de posar-hi el sentit veritable de la festa que obre a la transcendència. Un ajut particular és donat a les famílies, per tal que el dia de la festa pugui enfortir-ne la unitat, mitjançant relacions més intenses entre els seus membres; el diumenge, en efecte, és també dia de la família.
La qualitat de les celebracions eucarístiques dominicals i festives ha de ser tractada d'una manera particular: equilibri entre Paraula i Sagrament, atenció a l'acció ritual, valoració dels signes, lligam entre litúrgia i vida. La Paraula, en la proclamació i en l'homilia, és presentada respectant el significat dels textos i tenint en compte les condicions dels fidels, perquè n'alimenti la vida en la setmana. El ritu ha de ser respectat, sense variacions o intromissions indegudes. Els signes i els gestos han de ser veritables, dignes i expressius, perquè es copsi la profunditat del misteri; que no siguin substituïts per artificialitats; que parlin per ells mateixos i no necessitin explicacions; així se salvaguarda la dimensió simbòlica de l'acció litúrgica. La celebració té un ritme, que no tolera presses ni retards i demana equilibri entre paraula, cant i silenci. Que es doni espai al silenci, element essencial de la pregària i educació per a aquesta; que es doni valor al cant, aquell cant que uneix l'art musical amb la propietat del text. Ha de ser tractat acuradament el lloc de la celebració, perquè sigui acollidor i la fe hi trobi digna expressió artística. Cal, en fi, «una litúrgia alhora seriosa, simple i bella, que sigui vehicle del misteri, i que romangui al mateix temps intel·ligible, capaç de narrar la perenne aliança de Déu amb els homes».18 Que a cada parròquia hi hagi una preparació acurada, que impliqui els diversos ministeris, en el respecte de cadascun, començant pel del sacerdot president, sense mortificar els dels laics. Per tal que les celebracions siguin dignes i fructíferes, cal avaluar-ne el nombre, els horaris, la distribució en el territori. Que es promoguin altres formes de pregària, litúrgiques o de pietat, heretades de la tradició, per prolongar, els dies de festa, a l'església o a la família, el diàleg amb el Senyor.
El dia del Senyor és també temps de comunió, de testimoniatge i de missió. La confrontació amb la paraula de Déu i l'enfortiment de la confessió de la fe en la celebració eucarística han de conduir a consolidar els vincles de la fraternitat, a incrementar la dedicació de l'Evangeli i als pobres. Això implica la convergència natural de tots a la celebració parroquial comuna. Les parròquies, a més, hauran de procurar proposar moments de reunió, que donin sentit concret a la comunió, i enfortir el lligam entre celebració i expressió de la fe en la caritat. Així, en la festa, la parròquia contribueix a donar valor al «temps lliure», ajudant a descobrir el sentit a través d'obres creatives, espirituals, de comunió, de servei.
9. Per la maduresa de la fe: la cura dels adults i de la família

Una parròquia amb rostre missioner ha d'assumir l'opció coratjosa de servir la fe de les persones en tots els moments i els llocs en què s'expressa. Això significa tenir en compte de com la fe avui és percebuda i és educada. La cultura postmoderna aprecia la fe, però la restringeix a la necessitat religiosa; a la pràctica, la fe és estimada i valorada si ajuda a donar unitat i sentit a la vida d'avui fragmentada i dispersa. Més difícil resulta, en canvi, introduir a la fe com a obertura al transcendent i a les opcions estables de vida en el seguiment de Crist, superant les vivències immediates, cultivant també una projecció pública de l'existència cristiana.
Tot sacerdot sap prou com costa fer passar de la petició que demana guarició, serenitat i confiança a la forma d'existència en què es juga l'aventura cristiana. Això val no sols per al servei als altres, sinó abans encara per a l'opció vocacional, la vida de la família, l'honestedat en la professió, el testimoniatge en la societat. La parròquia missionera, per no caure en retòrica estèril, ha de servir la vida concreta de les persones, sobretot el creixement dels infants i dels joves, la dignitat de la dona i la seva vocació –entre realització de si mateix en el treball i en la societat i do de si mateix en la generació– i el difícil manteniment de la família, recordant que el misteri sant de Déu abasta totes les persones en cada moment de la seva existència. En aquest punt, però, no es pot no rellegir amb coratge l'acció pastoral entera, perquè, com tothom adverteix i demana, sigui més atenta i oberta als adults.
L'adult avui es deixi implicar en un procés de formació i en un canvi de vida només si se sent acollit i escoltat en els interrogants que toquen les estructures bàsiques de la seva existència: els afectes, el treball, el repòs. Pels afectes la persona és generada en la seva identitat i a través de les relacions construeix l'ambient social; amb el treball expressa la pròpia capacitat creativa i assumeix responsabilitats envers el món; en el repòs troba espai per a la recerca de l'equilibri i de l'aprofundiment del significat de la vida. Els adults d'avui respondran a les propostes formatives de la parròquia només si se senten interpel·lats en aquests tres fronts amb intel·ligència i originalitat.
L'experiència dels afectes és sobretot la de l'amor entre home i dona i entre pares i fills. La parròquia missionera fa de la família un lloc privilegiat de la seva acció, descobrint-se ella mateixa família de famílies, i considera la família no sols destinatària de la seva atenció, sinó com a veritable i propi recurs dels camins i de les propostes pastorals. Entre les moltes ocasions que la pastoral parroquial proposa, n'indiquem algunes particularment significatives.
Primer de tot, la preparació al matrimoni i a la família, per a molts ocasió de contacte amb la comunitat cristiana després d'anys de llunyania. Ha d'esdevenir un camí de represa de la fe, per fer conèixer Déu, font i garantia de l'amor humà, la revelació del seu Fill, mesura de tot veritable amor, la comunitat dels seus deixebles, en què Paraula i Sagraments sostinguin el camí sovint precari de l'amor. Una gran atenció cal dedicar als continguts i al mètode, per afavorir acolliment, relacions, confrontació, acompanyament. El camí de preparació ha de trobar continuïtat, amb formes diverses, almenys els primers anys de matrimoni.
Un segon moment a tenir en compte és l'espera i el naixement dels fills, sobretot del primer. Són encara molts els pares que demanen el baptisme per a llurs infants: han de ser orientats, amb l'ajut de catequistes, no sols a preparar el ritu, sinó a descobrir el sentit de la vida cristiana i la funció educativa.
Hi ha, després, la petició de catequesi i de sagraments per als fills esdevinguts infants. Ja n'hem parlat, tot subratllant que no és possible acceptar una «absència» dels pares en el camí dels fills. És bo de valorar experiències que es van difonent de «catequesi familiar», amb diverses formes d'implicació, entre les quals hi ha itineraris integrats entre el camí dels infants i el dels adults.
Convé sostenir la responsabilitat educativa primària dels pares, tot donant continuïtat als itineraris formatius de la parròquia i les altres instàncies educatives del territori. Aquí s'insereix també el diàleg de la parròquia amb tota l'escola i en particular amb l'escola catòlica –sovint present en les parròquies com a escola de la infància– i amb els professors de religió catòlica.
En fi, no s'han d'oblidar els moments de dificultat de les famílies, sobretot a causa de malalties o d'altres sofrences, en què persones també al marge de la vida de fe senten la necessitat d'una paraula i d'un gest que expressin compartició humana i arrelin en el misteri de Déu. Aquí roman decisiu el paper del sacerdot, com també dels diaques, però també el de parelles d'esposos que siguin expressió d'una comunitat que acull, treu de l'isolament, ofereix un sentit ulterior; un paper important pot ser exercit pels consultoris familiars i pels centres d'ajut a la vida.
La comunitat ha d'expressar proximitat i ha de tenir cura també dels matrimonis en dificultat i de les situacions irregulars, tot ajudant a trobar camins de clarificació i de sosteniment per al camí de la fe. Que ningú no se senti exclòs de la vida de la parròquia: espais d'activa participació poden ser senyalats entre les diverses formes del servei de la caritat també per a aquells que, per raó de llur condició familiar, no poden accedir a l'Eucaristia o assumir funcions connexes amb la vida sacramental i amb el servei de la Paraula.
Si la família avui és en crisi, sobretot en la seva identitat i projecció cristiana, queda encara un «desig de família» entre els joves, que cal alimentar correctament: no podem deixar-los; llur orientació hauria de ser dirigida des de l'adolescència. Però és tota la relació entre la comunitat cristiana i els joves que és repensada i, per dir-ho així, capgirada: de problema a recurs. El diàleg entre les generacions és cada vegada més difícil, però les parròquies han de tenir el coratge de Joan Pau II, que als joves confia la tasca compromesa de «sentinelles del matí». «Missionerietat» envers els joves vol dir entrar en llurs móns, freqüentant llurs llenguatges, fent missioners els mateixos joves, amb la fermesa de la veritat i el coratge de la integralitat de la proposta evangèlica.
L'experiència del treball recorre tots els camins cada vegada més complexos, a causa de múltiples factors, entre els quals els primers són aquells que es poden reconduir a les innovacions tecnològiques i als processos de globalització. Demanen competències que poden ser assegurades només des de nivells més integrats, diocesans o almenys arxiprestals, i des de dedicacions més específiques, com les promogudes per la pastoral d'ambient i per les experiències associatives. El mateix val per a l'àmbit de la responsabilitat social i de la participació a la vida política. La parròquia, però, ha de saber encaminar, acollir, llançar ponts de vinculació. Més al fons, ha d'oferir una visió antropològica de base, indispensable per a orientar el discerniment, i una educació a les virtuts, que constitueixen l'ancoratge segur capaç de sostenir els comportaments a assumir en els llocs del treball i de l'activitat social i de donar coherència a les opcions que, en la legítima autonomia, els laics han de treballar per edificar un món impregnat d'Evangeli.
Finalment, l'experiència del repòs. Sobre aquesta sembla que l'Església i la parròquia es trobin encara menys preparades. I tanmateix no manquen recursos en llur història. El fet és que el repòs s'ha canviat en temps «lliure», i per tant, desqualificat de significat respecte al temps «ocupat» del treball i dels compromisos familiars i socials; i el «temps lliure» ha esdevingut temps de consum; sobretot els joves en són protagonistes i víctimes. La parròquia, centrada en el dia del Senyor, manté la preciosa oportunitat de transformar el temps lliure en temps de festa, qualificant, com ha estat dit, l'Eucaristia dominical com a lloc al qual s'apropa i del qual deriva la vida ferial en totes les seves expressions. La comunitat cristiana ha de saber oferir espais i experiències que restitueixin significat al repòs com a temps de la contemplació, de la pregària, de la interioritat, de la gratuïtat, de l'experiència alliberadora de l'encontre amb els altres i amb les manifestacions de la bellesa, en les seves diverses formes naturals i artístiques, del joc i de l'activitat esportiva.
Totes aquestes atencions demanen que les parròquies remodelin, tant com puguin, els ritmes de vida, per fer-los realment accessibles a tots els adults i a les famílies, com igualment als joves, i procurin un estil pastoral caracteritzat per relacions humanes profundes i cultivades, sense nerviosismes i sense massificació. Convé, doncs, també multiplicar les ofertes i personalitzar els itineraris.
Al fons de l'atenció pastoral a la vida adulta del cristià hi ha el descobriment del baptisme. A Nicodem, que el reconeix com a Mestre i se li confia, Jesús dóna una precisa indicació: «Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit» (Jn 3,5). Concentrar l'acció de la parròquia sobre el baptisme és el mode concret amb què s'afirma el primat de l'ésser sobre el fer, l'arrel respecte als fruits, la dada permanent de l'existència cristiana respecte als fets històrics mutables de la vida humana. El baptisme comporta una exigent adhesió a l'Evangeli, és camí a la santedat, font de tota vocació. Els camins d'educació a la fe que la parròquia ofereix han de ser adreçats, des de l'adolescència i de l'edat juvenil, al descobriment de la vocació de cadascú, obrint les perspectives de la crida no sols pel camí del matrimoni, sinó també sobre el ministeri sacerdotal i sobre la vida consagrada. La pastoral vocacional no pot ser episòdica o marginal: parteix d'una vida comunitària atenta a les dimensions profundes de la fe i a la destinació de servei de tota vida cristiana, i es desenvolupa afavorint espais de pregària i de diàleg espiritual. La parròquia sempre ha estat el si per a les vocacions sacerdotals i religioses, en estreta relació amb el seminari. Avui s'ha de repensar com a comunitat que afavoreix totes les vocacions, podrà extreure de la seva educativa dels centres vocacionals i del seminari nous estímuls també per a promoure les vocacions laïcals.
10. Signe de la fecunditat de l'Evangeli en el territori

La parròquia neix i es desplega en estret lligam amb el territori, com a resposta a les exigències de la seva ramificació. Gràcies a aquests lligams ha pogut mantenir aquella proximitat a la vida quotidiana de la gent que la qualifica respecte a altres realitats amb què en l'Església es dóna forma comunitària a l'experiència de fe. Avui aquest lligam esdevé més complex: sembla afluixat, perquè els límits de la parròquia ja no enclouen totes les experiències de la seva gent; però resulta multiplicat, perquè les situacions humanes es juguen avui en diversos territoris, no sols geogràfics sinó antropològics.
Precisament això imposa que es trobi un punt de referència unitari perquè també la vida de fe no sofreixi una fragmentació o sigui relegada a un espai marginal de l'existència. El territori de la residència i la parròquia que l'inclou són aquest lloc de síntesi, en tant que l'àmbit geogràfic conserva encara un indubtable valor cultural, que proporciona les referències afectives i simbòliques que contribueixen a definir la identitat personal i col·lectiva. En el concret del vincle local es defineix i es consolida el sentit de la pertinença, fins i tot eclesial. El viu i difús sentit de pertinença a l'Església que caracteritza la nostra realitat italiana –atestat de diverses maneres– apareix vehiculat per la comunitat eclesial que es troba i actua en aquell lloc. La referència al territori, a més, subratlla la centralitat de la família per a l'Església. La comunitat en el territori està basada, en efecte, sobre les famílies, sobre la contigüitat de les cases, sobre la relació de veïnatge. Ens sembla poder així actualitzar la invitació de Jesús a l'home alliberat dels dimonis, el qual volia seguir-lo: «Vés a casa teva, amb els teus, i anuncia'ls tot el que el Senyor t'ha fet i com s'ha compadit de tu» (Mc 5,19). La parròquia és aquest espai domèstic de testimoniatge de l'amor de Déu.
La presència de la parròquia en el territori s'expressa sobretot teixint relacions directes amb tots els seus habitants, cristians i no cristians, participants de la vida de la comunitat o als seus marges. Res en la vida de la gent, esdeveniments alegres o tristos, no ha d'escapar al coneixement i a la presència discreta i activa de la parròquia, feta de proximitat, compartició, atenció. En són responsables el rector, els sacerdots col·laboradors, els diaques; un paper particular el tenen les religioses, per l'atenció a la persona pròpia del geni femení; per als fidels laics, és una típica expressió de llur testimoniatge.
Presència en el territori vol dir sol·licitud envers els més febles i els últims, fer-se càrrec dels marginats, servei dels pobres, antics i nous, atenció als malalts i als menors discapacitat. La invitació del Papa a posar en marxa «una nova "imaginació de la caritat"»19 afecta també les parròquies. Les orientacions pastorals per als anys 90 demanaven una «Càritas parroquial en cada comunitat»:20 és un objectiu a realitzar encara en molts llocs. La superació dels obstacles que impedeixen la plena presència dels discapacitats és també un signe aplicat arreu. La visita als malalts, el suport a famílies que es fan càrrec de llargues malalties és tradició de les nostres parròquies: se n'assegura la continuïtat també mitjançant nous ministeris, tot romanent un gest típic del servei del sacerdoci. L'obertura de la caritat, tanmateix, no s'atura en els pobres de la parròquia o en aquells que la troben de pas: es preocupa també de fer créixer la consciència dels fidels amb vista als problemes de la pobresa en el món, del desenvolupament en la justícia i en el respecte de la creació, de la pau entre els pobles.
Presència és també capacitat per part de la parròquia de dialogar amb els altres subjectes socials en el territori. La cultura del territori és composició de veus diverses; no ha de mancar la del poble cristià, amb la decisió que li és pròpia, en el nom de l'Evangeli, per al bé de tots. Els grups de laics en la parròquia han de ser part activa de l'animació del país o del barri, en els àmbits de la cultura, del temps lliure, etc. Sobretot l'àmbit cultural necessita una presència viva, al costat de la ja experimentada i reconeguda en el vessant social. En moltes parròquies hi ha presents escoles, institucions sanitàries, llocs de treball, estructures socials: la parròquia ha d'entrar en diàleg i ha d'oferir col·laboració, en el respecte de les competències, però també amb la consciència de tenir un gran do, l'Evangeli, i recursos generosos, els mateixos cristians. El mateix val per a les institucions administratives, evitant tanmateix d'esdevenir «part» de la dialèctica política. L'àmbit de la caritat, de la sanitat, del treball, de la cultura i de la relació amb la societat civil són un camp on la parròquia té urgència de moure's unint-se amb les parròquies veïnes, en el context de les unitats pastorals, de les vicaries o de les zones, superant tendències d'autosuficiència i invertint coratjosament en una pastoral de conjunt.
L'arrelament de la parròquia en el territori s'expressa també en el servei que aquesta ha de donar a la gent per ajudar-la a afrontar, amb mirada evangèlica, el discerniment dels fenòmens culturals que orienten la vida social. Les parròquies, amb el suport de la diòcesi, poden assumir un paper de mediació en l'àmbit del «projecte cultural». La vivència no sols és interpretada, sinó també creada, a partir d'una cultura cristianament inspirada. Volem subratllar en particular l'atenció que la parròquia ha de reservar a la comunicació social com a recurs per a l'anunci de l'Evangeli. El diàleg amb la gent serà fecund si sabrà articular i usar codis i llenguatges de la nova cultura dels mitjans de comunicació, a la llum de l'antropologia cristiana. Per sostenir aquesta tasca hi haurà d'haver animadors de la cultura i de la comunicació, però també instruments propis de la comunitat parroquial i diocesana –com els ja recordats centres culturals i sales de la comunitat i els setmanaris diocesans– i els promoguts a nivell nacional: Avvenire, les propostes de les editorials catòliques, les emissions radiotelevisives de Sat 2000 i InBlu i les xarxes vinculades, els projectes lligats a l'ús de les noves tecnologies informàtiques.
11. «Pastoral integrada»: estructures noves per a la missió i compartició de carismes

Per mantenir el caràcter popular de l'Església a Itàlia, la xarxa capil·lar de les parròquies constitueix un recurs important, decisiu per al lligam dels italians amb l'Església catòlica. Però ara convé partir de l'arrelament local per a obrir-se a una visió més ampla, que brolla del reconeixement en l'Església particular el context teològic propi de la parròquia. L'arrel local és la nostra força, perquè fa que la nostra presència es difongui i respongui a les diverses situacions. Però si esdevé particularisme tancat, es transforma en el nostre límit, en tant que impedeix d'actuar junts, en perjudici de la nostra incidència social i cultural.
L'actual organització parroquial, que veu sovint petites i nombroses parròquies disseminades pel territori, exigeix un profund replantejament. Convé, però, evitar una operació de pura «enginyeria eclesiàstica», que correria el risc de fer passar per sobre de la vida de la gent decisions que no resoldrien el problema ni afavoririen l'esperit de comunió. Cal, d'altra banda, que les intervencions de revisió no afectin sols les parròquies petites, sinó que impliquin també les més grans, per evitar el risc de replegar-se sobre si mateixes. Totes han d'adquirir la consciència que s'ha acabat el temps de la parròquia autosuficient.
Per respondre a aquestes exigències la reforma de l'organització parroquial en moltes diòcesis segueix una lògica prevalentment «integrativa» i no «agregativa»: si no hi ha raons per a actuar altrament, més que suprimir parròquies limítrofes incorporant-les en una més àmplia, es tracta de posar les parròquies «en xarxa» en un impuls de pastoral de conjunt. No s'ignora la comunitat local, sinó que s'invita a habitar d'una manera diversa el territori, tenint en compte els canvis que hi ha en joc, la major mobilitat, com també les peticions diversificades adreçades avui a l'Església i la presència d'immigrants, als quals s'adrecen els centres pastorals ètnics que estan sorgint en moltes ciutats. Així les noves formes de comunitat podran deixar traslluir el servei concret a l'existència cristiana no sols a nivell ideal, sinó també existencial concret.
A això s'adrecen igualment els projectes realitzats i en vies de realització en diverses diòcesis anomenats «unitats pastorals», en què la integració pren una forma també estructuralment definida. Amb les unitats pastorals es vol no sols respondre al problema de la cada vegada més evident disminució del clergat, deixant al sacerdot la tasca de guia de les comunitats cristianes locals, sinó sobretot superar la incapacitat de tantes parròquies de realitzar soles el projecte pastoral. Aquí cal distingir entre els gestos essencials dels quals cada comunitat no pot romandre privada i la resposta a instàncies –en àmbits com la caritat, el treball, la sanitat, l'escola, la cultura, els joves, les famílies, la formació, etc.– amb vista a les quals no es podrà no treballar conjuntament en el territori més vast, descobrir noves «ministerialitats», fer convergir els projectes. En aquest camí de col·laboració i de corresponsabilitat, la comunió entre sacerdots, diaques, religiosos i laics, i llur disponibilitat a treballar conjuntament constitueixen la premissa necessària d'una nova manera de fer pastoral.
La lògica «integradora» no ha de regir només la relació entre les parròquies, sinó encara més el de les parròquies amb l'Església particular. La parròquia té dues referències: la diòcesi per una part i el territori per l'altra. La referència a la diòcesi és primària. En aquesta l'únic pastor del poble de Déu és el bisbe, signe de Crist pastor. El rector el fa «en certa manera present»21 en la parròquia, en la comunió de l'únic presbiteri. El caràcter missioner de la parròquia està lligat a la capacitat que aquesta té de procedir no ella sola, sinó articulant en el territori el camí indicat per les orientacions pastorals de la diòcesi i per les diverses intervencions del magisteri del bisbe. Cada parròquia haurà de servir-se de grat dels instrument pastorals oferts per l'Església diocesana, en particular de les oficines i dels serveis de la cúria. I és encara a partir de la diòcesi que els religiosos i les religioses i altres formes de vida consagrada concorren amb els propis carismes a l'elaboració i a l'aplicació dels projectes pastorals i ofereixen suport al servei parroquial, en el diàleg i en la col·laboració.
Un ulterior nivell d'integració afecta els moviments i les noves realitats eclesials, que tenen un paper particular en el repte dels fenòmens de descristianització i en la resposta a les demandes de religiositat, i troben, doncs, en l'òptica de la missió, la parròquia. Llur natura els col·loca a nivell diocesà, però això no els fa realitats alternatives a la parròquia. Pertoca al bisbe demanar llur convergència en el camí pastoral diocesà i al rector afavorir la presència del teixit comunitari, de la comunió del qual és responsable, sense pertinences privilegiades i sense exclusions. En aquest context el bisbe no té sols una tasca de coordinació i d'integració, sinó de veritable guiatge de la pastoral de conjunt, cridant tothom a viure la comunió diocesana i demanant a cadascú de reconèixer la pròpia parròquia com a presència concreta i visible de l'Església particular en aquell lloc. La diòcesi i la parròquia afavoriran per la seva banda l'hospitalitat envers els diversos grups, tot assegurant la formació cristiana de tots i garantint a cada grup un adequat camí formatiu respectuós del seu carisma.
La relació més tradicional de la parròquia amb les diverses associacions eclesials s'ha de renovar, tot reconeixent a aquestes espai per a actuar apostòlicament i suport per al camí formatiu, sol·licitant formes oportunes de col·laboració. Cal subratllar que l'Acció Catòlica no és un grup entre altres, sinó que, per la seva dedicació estable a l'Església diocesana i per la seva col·locació a l'interior de la parròquia, ha de ser activament promoguda en cada parròquia. D'aquesta és lícit esperar que continuï essent aquella escola de santedat laïcal que sempre ha garantit presències qualificades de laics per al món i per a l'Església.
A aquest disseny complexiu donem el nom de «pastoral integrada», entesa com a estil de la parròquia missionera. No hi ha missió eficaç, si no és dintre d'un estil de comunió. Ja en els primers temps de l'Església la missió es realitzava formant una pluralitat d'experiències i situacions, de dons i ministeris, que Pau en la carta als Romans presenta com una trama de fraternitat per al Senyor i l'Evangeli (cf. Rm 16,1-16). L'Església només es realitza en la unitat de la missió. Aquesta unitat ha de fer-se visible també en una pastoral comuna. Això significa realitza gestos de visible convergència, a l'interior d'itineraris construïts conjuntament, ja que l'Església no és l'opció d'individus sinó un do de dalt, en una pluralitat de carismes i en la unitat de la missió. La proposta d'una «pastoral integrada» posa a llum que la parròquia d'avui i de demà haurà de ser concebuda com un teixit de relacions estables.
12. Servidors de la missió en una comunitat responsable

El camí missioner de la parròquia és confiat a la responsabilitat de tota la comunitat parroquial. La parròquia no és sols una presència de l'Església en un territori, sinó «una determinada comunitat de fidels»,22 comunió de persones que es reconeixen en la memòria cristiana viscuda i transmesa en aquell lloc. Individualment i conjuntament, cadascú hi és responsable de l'Evangeli i de la seva comunicació, segons el do que Déu li ha donat i el servei que l'Església li ha confiat.
Se subratlla així el paper del sacerdot, especialment del rector, en la renovació missionera de la parròquia. Ell és associat al bisbe en el servei de presidència,23 i l'exerceix com a «pastor propi»24 de la comunitat en el territori que li és confiat, mitjançant l'ofici d'ensenyar, de santificar i de governar. La renovació de la parròquia en perspectiva missionera no disminueix, en efecte, el paper de presidència del prevere, sinó que demana que l'exerceixi en el sentit evangèlic del servei a tots, en el reconeixement i en la valoració de tots els dons que el Senyor ha difós en la comunitat, tot fent créixer la corresponsabilitat.
Aquests decennis els sacerdots han vist multiplicar-se els compromisos. Això sovint ha succeït sense que fos repensat d'una manera global i coherent llur servei a l'Evangeli. Sovint, per això, estan cansats per una multiplicitat de compromisos que treuen la serenitat necessària per a exercir amb fruit el propi ministeri i per atendre convenientment la pròpia vida espiritual. El risc d'un activisme exasperat no pot ser passat per alt, també en consideració de la disminució de les vocacions sacerdotals, realitat que totes les diòcesis han d'afrontar. En algunes és afrontada també la novetat d'un creixent nombre de sacerdots provinents d'altres nacions. Sentim haver d'expressar la gratitud de tota la comunitat cristiana per al servei preciós dels nostres preveres, fet sovint en condicions difícils i cada vegada menys reconegut socialment. Sense sacerdots les nostres comunitats aviat perdrien llur identitat evangèlica, la que brolla de l'Eucaristia que sols a través de les mans del prevere és donada a tots.
La gratitud, però, no basta. Convé crear condicions per tal que als nostres preveres no manquin espais d'interioritat i contextos de relacions humanes. Convé oferir ocasions de vida de comunió i de fraternitat presbiteral, iniciatives de formació permanent per sostenir espiritualitat i competència ministerial. Però és demanat també repensar l'exercici del ministeri presbiteral i el del rector. Si s'ha acabat l'època de la parròquia autònoma, s'ha acabat també el temps del rector que pensa el seu ministeri d'una manera isolada; s'ha superat la parròquia que es limita a la cura pastoral dels creients, també el rector haurà d'obrir-se a les expectatives de no creients i de cristià «dels llindar».
També en aquest cas es parteix de l'Evangeli, rellegit en les situacions que han canviat. Als caps de la comunitat, en l'evangeli de Mateu (cf. Mt 18,12-14), la paràbola del pastor i de l'ovella perduda recorda que per al pastor evangèlic el ramat que li és confiat no és constituït sols per les ovelles veïnes sinó també –i al mateix títol– per les allunyades o esgarriades. Al pastor són demanades la custòdia i la recerca, perquè el Pare celestial «no vol que es perdi ni tan sols un d'aquests petits» (Mt 18,14). El ministeri presbiteral ha de ser repensat en aquest esperit de servei comunitari a tots. Són actituds a cultivar des de la formació en els seminaris.
Els sacerdots hauran de veure's cada vegada més a l'interior d'un presbiteri i dintre d'una simfonia de ministeris i d'iniciatives: en la parròquia, en la diòcesi i en les seves articulacions. El rector serà menys l'home que actua i intervé directament i més l'home de la comunió; i per això tindrà cura de promoure vocacions, ministeris i carismes. La seva passió serà fer passar els carismes de la col·laboració a la corresponsabilitat, de figures que donen una mà a presències que pensen conjuntament i caminen dintre d'un comú projecte pastoral. El seu específic ministeri de guia de la comunitat parroquial és exercit teixint la trama de les missions i dels serveis: no és possible ser parròquia missionera isoladament.
Només en aquest marc més ample es poden pensar criteris de redistribució del clergat, imaginant la presència en el territori d'un presbiteri, almenys a nivell de zona, on les diverses capacitats i inclinacions són exalçades. Així serà possible realitzar també una valoració de les competències, un estalvi dels recursos i un reequilibri de les tasques. En aquest sentit, són instructives les experiències de les «unitats pastorals», abans esmentades. Que es mantingui, tant com es pugui, també la figura del vicari parroquial, paper important en la pastoral juvenil i aprenentatge oportú per a assumir després la responsabilitat de rector. Igualment important és definir els àmbits ministerials que cal confiar als diaques permanents, segons una figura pròpia i no derivada respecte a la del sacerdot però coordinada amb el seu ministeri, en la perspectiva de l'animació del servei sobre tots els fronts de la vida eclesial. Tot el que hem dit fins aquí s'ha de verifica en cada diòcesi, amb vista d'elaborar propostes amb realisme practicables i compartides.
Però l'obertura missionera de la parròquia exigeix que els espais de la pastoral s'obrin a noves figures ministerials, reconeixent tasques de responsabilitat a totes les formes de vida cristiana i a tots els carismes que l'Esperit suscita. Figures noves al servei de la parròquia missionera estan naixent i hauran de difondre's: en l'àmbit catequètic i en el litúrgic, en l'animació caritativa i en la pastoral familiar, etc. No es tracta de fer suplència als ministeris ordenats, sinó de promoure la multiplicitat dels dons que el Senyor ofereix i la varietat dels serveis dels quals l'Església té necessitat. Una comunitat amb pocs ministeris no pot estar atenta a situacions tan diverses i complexes. Sols amb un laïcat corresponsable, la comunitat pot esdevenir efectivament missionera.
La cura i la formació del laïcat representen un compromís urgent a posar en marxa en l'òptica de la «pastoral integrada» i en una doble direcció. La primera demana una formació ampla i desinteressada del laïcat, no adreçada directament a una tasca pastoral i/o missionera sinó al creixement de la qualitat testimonial de la fe cristiana. La segona exigeix promoure amb aquest fons també una capacitat de servei eclesial, ja sigui en forma ocasional i difosa tant amb compromís a temps parcial o ple. Convé, d'altra banda, dir amb franquesa que no és ministeri en l'Església que no ha d'alimentar-se a una intensa corrent d'espiritualitat i d'oblativitat. L'Església no necessita professionals de la pastoral, sinó d'una vasta àrea de gratuïtat en la qual qui exerceix un servei l'acompanya amb un estil de vida evangèlic. La formació haurà de cobrir totes les dimensions necessàries per a l'exercici del ministeri –espirituals, intel·lectuals, pastorals–, perquè creixi en tots una veritable consciència eclesial.
Formes específiques de corresponsabilitat en la parròquia són, en fi, aquelles que es configuren en els organismes de participació, especialment els consells pastorals parroquials. Llur identitat de lloc dedicat al discerniment comunitari manifesta la natura de l'Església com a comunió. Aquests poden esdevenir progressivament l'espai en què fer madurar la capacitat de projectar i de verificar pastoralment. Igualment important és el regular funcionament del consell per als afers econòmics. La implicació dels fidels en els aspectes econòmics de la vida de la parròquia és un signe concret de pertinença eclesial: s'expressa contribuint amb generositat a les seves necessitats, col·laborant, per una correcta i transparent administració, a sortir a l'encontre de les necessitats de tota l'Església mitjançant les formes actuals del *sovvenire» (l'aportació del vuit per mil i les ofrenes per al sosteniment).
Una parròquia que valora els dons del Senyor per a l'evangelització no pot oblidar la vida consagrada i el seu paper en el testimoniatge de l'Evangeli. No es tracta de demanar als consagrats què fer, sinó més aviat que aquests siguin allò que el carisma de cada institut representa per a l'Església, amb el reclam a l'arrel de la caritat i a la destinació escatològica, expressat mitjançant els consells evangèlics de pobresa, castedat i obediència. Aquesta forma de vida no es tanca en si mateixa, sinó que s'obre a la comunicació amb els germans. Que cada parròquia doni espai a les diverses formes de vida consagrada, acollint en particular el do de camins de pregària i de servei. Que en valori les diverses formes, reconegui la dedicació de tantes dones consagrades, que en la catequesi o en la caritat han construït un teixit de relacions que continua fent de la parròquia una comunitat.
13. Una casa oberta a l'esperança

Tot el que hem indicat serà construït amb paciència, segons les possibilitats. Convé, d'altra banda, recordar que no existeix «la» parròquia, sinó que n'existeixen moltes i amb tants rostres, segons les mesures i les situacions, la història i els recursos. Les indicacions ofertes han de ser valorades amb el bisbe en la concreta situació de la diòcesi, sostingudes per algunes actituds de fons, que en qualifiquen el rostre missioner.
La primera d'aquestes actituds és l'hospitalitat. Aquesta va més enllà de l'acolliment ofert al qui s'adreça a la parròquia per demanar algun servei. Consisteix a saber fer espai al qui és, o se sent, en certa manera estrany, o fins i tot estranger, respecte a la comunitat parroquial i, doncs, a l'Església mateixa, però no renuncia a estar-ne a prop, en l'esperança de trobar un lloc, no massa intern però ni tan sols insignificant, en què realitzar un contacte; un espai obert però discret on poder expressar, en el diàleg, el desencís i la fatiga de la pròpia recerca, en relació a les expectatives posades pel que fa a Déu, l'Església, la religió. La comunitat parroquial no pot desinteressar-se d'allò que en el món, però també en el seu interior, enfosqueix la transparència de la imatge de Déu i marca el camí que, en la fe en Jesús, porta a recuperar l'existència. Aquest espai no es redueix a trobades i converses. S'ha d'articular i de programar en la forma d'una xarxa de relacions, activades per persones dedicades i idònies, amb referència a l'ambient domèstic. L'hospitalitat cristiana, entesa i realitzada així, és una de les maneres més eloqüents amb què la parròquia pot fer concretament visible que el cristianisme i l'Església són accessibles a tots, en les normals condicions de la vida individual i col·lectiva.
No es tracta, però, solament de practicar l'hospitalitat. Convé també assumir una actitud de recerca. Cercar els dispersos, acció que connota el pastor i la pastoral, significa provocar la pregunta on aquesta calla i contrastar les respostes dominants quan sonen estranyes o adverses a l'Evangeli. Una de les dificultats més evidents que la cultura difosa planteja al cristianisme és la d'ofegar la pregunta sobre les qüestions essencials de la vida, per a les quals encara avui Nicodem aniria a trobar Jesús (cf. Jn 3,1-15). La parròquia ha de defugir la temptació de tancar-se en si mateixa, satisfeta de l'experiència gratificant de comunió que pot realitzar entre els qui compareixen l'explícita pertinença. A més d'aquesta temptació hi ha el deure d'espavilar-se culturalment de la manera més adequada per creuar amb determinació la mirada sovint distreta dels homes i de les dones d'avui. També en aquest cas, més que d'iniciatives calen persones, creients, sobretot laics creients que sàpiguen estar en el món i entre la gent d'una manera significativa. Laics creients «de forta personalitat», com diu el Concili.25

De res no serviria acollir i cercar si després no es tingués res a oferir. Aquí entra en joc la identitat de la fe, que ha de traspuar de les paraules i dels gestos. L'«èxit» social de la parròquia no ha d'enganyar-nos: se n'han de verificar millor els motius, havent-hi bones raons per considerar que no tots poden qualificar-se d'evangèlics per ells mateixos. El mateix val per a certes experiències comunitàries, en què es nota la deriva de l'espiritualitat cap al suport psicològic. Convé tornar a l'essencialitat de la fe, per la qual el qui troba la parròquia ha de poder trobar Crist, sense gaires glosses ni afegits. La fidelitat a l'Evangeli es mesura pel coherent lligam entre fe dita, celebrada i testimoniada, per la unitat profunda amb què és viscut l'únic manament de l'amor de Déu i del proïsme, per la traducció en la vida de l'Eucaristia celebrada. Quan tot és fet per al Senyor i només per a ell, llavors la identitat del poble de Déu en aquell territori esdevé transparència d'Aquell que n'és el Pastor.
Per arribar a aquesta puresa d'intencions i d'actituds cal cultivar amb més assiduïtat i fidelitat l'escolta de Déu i de la seva paraula. Sols els deixebles de la Paraula saben fer espai en llur vida a la suavitat de l'acolliment, al coratge de la recerca i a la consciència de la veritat. Avui no es pot imaginar una parròquia que oblidi d'ancorar tota renovació, personal i comunitària, a la lectura de la Bíblia en l'Església, a la seva freqüentació meditada i pregada, al preguntar-se sobre com fer-la esdevenir opció de vida. El qui, sobretot a través de la lectio divina, descobreix l'amor sense límits amb què Déu s'adreça a la humanitat, no pot no sentir-se implicat en aquest designi de salvació i fer-se missioner de l'Evangeli. Cada parròquia haurà d'obrir espais de confrontació amb la paraula de Déu, envoltant-la de silenci, i alhora de referència a la vida.
Poden aparèixer excessives, i potser també massa exigents, aquestes atencions que considerem necessàries per donar un rostre missioner a la parròquia. Comporten fatiga i dificultat, però també la joia de descobrir el servei desinteressat a l'Evangeli. Però a través d'aquestes es pot arribar a compartir les felicitats i els sofriments de tota criatura humana. Una compartició sostinguda de l'«esperança no defrauda» (Rm 5,5). Perquè l'esperança cristiana té això de característic: ser esperança en Déu. És Déu el fonament de la nostra esperança i també del nostre compromís a renovar la parròquia, perquè pugui testimoniar i sàpiga difondre l'esperança cristiana en la vida quotidiana. Aquesta projecció escatològica, envers un horitzó que es troba més enllà de la nostra història humana, és el que, a fi de comptes, dóna sentit a la vida de la parròquia. En aquesta es reconeix un signe, entre les cases dels homes, d'aquella casa que ens espera després del temps present, «la ciutat santa», «el tabernacle de Déu amb els homes» (Ap 21,2-3), allí on el Pare vol aplegar-nos tots com a fills.
Notes

1. JOAN PAU II, Carta ap. Novo millennio ineunte (6 gener 2001), 15.

2. CONFERÈNCIA EPISCOPAL ITALIANA, Comunicar l'Evangeli en un món que canvia. Orientacions pastorals de l'episcopat italià per al primer decenni del 2000 (29 juny 2001), 32.

3. JOAN PAU II, Exhort. ap. Christifideles laici (30 desembre 1988), 2.

4. CONFERÈNCIA EPISCOPAL ITALIANA, Comunicar l'Evangeli en un món que canvia, 36-43.

5. Cf. CONFERÈNCIA EPISCOPAL ITALIANA, Nota pastoral Amb el do de la caritat dintre de la història. L'Església a Itàlia després del Congrés de Palerm (26 maig 1996), 21.

6. JOAN PAU II, Exhort. ap. Christifideles laici, 26.

7. JOAN PAU II, Exhort. ap. Pastores gregis (16 octubre 2003), 45.

8. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II, Decr. Apostolicam actuositatem, 10.

9. Cf. Codi de dret canònic, càns. 515; 518-519; 528-529.

10. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II, Const. past. Gaudium et spes, 40.

11. JOAN PAU II, Carta ap. Novo millennio ineunte, 58.

12. TERTUL·LIÀ, Apologètic 18,4.

13. CONFERÈNCIA EPISCOPAL ITALIANA, Comunicar l'Evangeli en un món que canvia, 3.

14. Cf. CONSELL EPISCOPAL PERMANENT, L'amor de Crist ens empeny. Carta a les comunitats cristianes per un renovat compromís missioner (4 abril 1999), 3.

15. JOAN PAU II, Carta enc. Ecclesia de Eucharistia, 21.

16. Ibidem, 22.

17. CONFERÈNCIA EPISCOPAL ITALIANA, Comunicar l'Evangeli en un món que canvia, 47.

18. Ibidem, 49.

19. JOAN PAU II, Carta ap. Novo millennio ineunte, 50.

20. CONFERÈNCIA EPISCOPAL ITALIANA, Evangelització i testimoniatge de la caritat. Orientacions pastorals per als anys 90 (8 desembre 1990), 48.

21. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II, Const. dogm. Lumen gentium, 28.

22. Codi de dret canònic, càn. 515,1.

23. Cf. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II, Const. Sacrosanctum Concilium, 42.

24. Codi de dret canònic, càn. 519.

25. CONCILI ECUMÈNIC VATICÀ II, Const. past. Gaudium et spes, 31.

Seguidors