QUIN ASPECTE TINDRÀ
L’ESGLÉSIA DE L’ANY 2000

Conferència de Joseph Ratzinger
a la ràdio Hessische Rundfunk.
(25 de desembre de 1969)

 Traducció i presentació de
Pere Codina i Mas

[Presentació del text

Va ser l’any 1969. Feia quatre anys que havia acabat el Concili Vaticà II. Estava començant la fase de les interpretacions diverses. Ratzinger que havia estat un dels perits més joves en el Concili Vaticà II, veu com es van polaritzant les lectures del Concili. Küng, Schillebeeckx i Rahner... s’apleguen entorn de la revista Concilium. Però ell, Ratzinger, amb Hans Urs von Balthasar i Henri de Lubac, es decanta per fundar-ne una altra: «Communio». Al voltant de Communio s’aplegaran joves teòlegs que més endavant seran promoguts al cardenalat per Benet XVI: Angelo Scola, Christoph Schönborn, Marc Ouellet...

Aquell mateix any, la radio Hessische Rundfunk va encomanar al jove teòleg professor de Tubinga, cinc conferències, cada una de les quals havia de tractar un tema concret: 1. Fe i ciència; 2. Fe i existència; 3. Fe i filosofia; 4. El futur del món a través de l’esperança de l’home, i 5. Quin aspecte tindrà l’Església de l’any 2000.

L’any següent, 1970, l’editorial Kösel-Verlag de Munic recopilava les cinc conferències en un petit llibret amb el títol de “Glaube und Zukunft”. Un any més tard, el 1971, el llibret apareixia traduït en diverses llengües: editorial Mame el publicava en francès (Foi et avenir), Sígueme, en castellà (Fe y futuro), Queriniana en italià (Fede e futuro), mentre que Ignatius Press, ho feia en anglès (Faith and the Future). Desclée de Brouwer va fer una reedició de Fe y futuro l’any 2007.

El llibre mai no va caure del tot en l’oblit. Però sí que arran de la renúncia del papa Benet XVI, que no era altre que el jove teòleg de conferències radiades, el llibre va recuperar interès. Ara bé, l’atenció se centrava no tant en el conjunt del llibre sinó en la cinquena conferència: «Quin aspecte tindrà l’Església de l’any 2000». Aquesta conferència, la darrera, que pronuncià el dia 25 de desembre de 1969, s’ha repro­duït profusament aquests darrers anys, sovint amb el títol: La profecia de Ratzinger... El text d’aquesta conferència és el que, traduït, reproduïm a continuació. P.C.M.]

 

El teòleg no és cap endeví. Tampoc no és cap futuròleg que, a partir dels factors calculables del present, dedueixi el futur. El seu ofici escapa força al càlcul. Per tant, només en una mínima part podria ser objecte de la futurologia, que tampoc no és endevinació, sinó que constata el que és calculable, tot deixant en suspens el que no ho és. Com que la fe i l’Església s’endinsen fins a aquesta pregonesa de l’home de la qual brolla constantment la novetat creadora, l’inesperat i no planificat, el seu futur continua amagat fins i tot en l’era de la futurologia. ¿Algú, a la mort de Pius XII, hauria pogut predir el Vaticà II o l’evolució postconciliar? ¿O algú s’hauria atrevit a predir el Vaticà I, quan Pius VI, segrestat per les tropes de la jove república francesa, va morir presoner a Valença el 1799? Tres anys abans, un dels dirigents de la república ja havia escrit això:

Aquest vell ídol serà destruït. Així ho vol la llibertat i la filosofia ... És de desitjar que Pius VI visqui encara dos anys perquè la filosofia tingui temps de completar la seva obra i de deixar sense successor a aquest lama d’Europa. [1]

En aquell moment es veia tan clar, que es van fer funerals pel papat, que d’altra banda tenien per definitivament extingit.

Per tant, hem de ser cauts amb els pronòstics. Continua sent vàlida aquella frase d’Agustí que l’home és un abisme: el que puja del fons, ningú no ho pot veure per endavant. I el qui creu que l’Església no sols està determinada per l’abisme home, sinó que es fonamenta en l’abisme més gran, infinit, de Déu, podrà tenir prou raons per a abstenir-se d’unes prediccions de les quals el seu ingenu «voler-saber-respostes» podria no ser més que una manifestació de falta de visió històrica. Però llavors, té cap sentit el nostre tema? Pot tenir-lo, si som conscients de la seva limitació. Precisament en èpoques de fortes sacsejades històriques, quan sembla que tot l’anterior s’esvaeix i s’obre pas una realitat del tot nova, l’home necessita reflexionar sobre la història, que redueix a la justa proporció cada fet que s’ha engrandit al marge de la realitat, i l’enquadra en un esdevenir que mai no es repeteix, però que tampoc mai no perd la seva unitat i la seva continuïtat.

Vostès podrien dir: «¿hem sentit bé, reflexionar sobre la història? Però això vol dir mirar cap al passat, quan el que esperàvem era una orientació cap al futur». Han sentit bé, però mantinc que una reflexió sobre la història, rectament entesa, abasta tots dos aspectes: la mirada retrospectiva cap al que hi ha hagut abans, i, a partir d’aquí, la reflexió sobre les possibilitats i les tasques de l’avenir, que només poden ser esclarides si amb la mirada abastem un tros més llarg de camí, sense tancar-nos ingènuament en l’avui. També és veritat que la mirada retrospectiva no permet de predir el futur, però sí que fa més petita la il·lusió del que és completament únic i mostra que, per descomptat, allò mateix no ha passat abans, però sí que hi ha hagut alguna cosa similar.

La incertesa de les nostres afirmacions i la novetat de les nostres tasques es fonamenta en la dissemblança entre el passat i avui; i la possibilitat de l’orientació i de la correcció es basa en la semblança.

[1. Analogia amb la situació a l’època racionalista]

Per començar, la nostra situació eclesial d’avui [1969] és comparable al període de l’anomenat modernisme, a principis del segle XX, i també al final del rococó, quan, amb la il·lustració i la revolució francesa, l’edat moderna esclata definitivament. La crisi modernista no va sortir del tot a la llum pública, sinó que més aviat va ser interrompuda per les mesures de Pius X i pel canvi de situació espiritual després de la primera guerra mundial. La crisi del present no és més que la represa, llargament ajornada, del que llavors havia començat. Queda, per tant, l’analogia amb la història de l’Església i de la teologia en l’època racionalista.

El qui la miri de prop, se sorprendrà de la gran semblança entre aquell període i el moment actual. La «il·lustració» com a època històrica no té bona fama avui. Fins i tot el qui segueix amb decisió les seves petjades, no vol aparèixer com a racionalista, sinó que es distancia del racionalisme d’aquella època, massa simple en la seva opinió, si és que es pren la molèstia d’esmentar una història ja passada.

Aquí ens trobaríem ja amb una primera analogia: la decidida repulsa de la història, quan es creu que només val com a paperera del temps precedent, inútil per a un avui completament nou; la seguretat triomfant, segons la qual ara ja no s’ha d’actuar seguint la tradició sinó només seguint la raó; en general, l’ús de paraules com ara racional, revisable i per l’estil; tot això és, llavors i avui, sorprenentment semblant. Però potser abans que dades com aquestes, a parer meu negatives, el que s’havia de considerar és aquesta mescla característica de criteris parcials i suggeriments positius que uneix els racionalistes de llavors i els d’avui i que ja no permet que l’avui aparegui tant com el que és completament nou, fora de tota comparació històrica.

La il·lustració va tenir el seu moviment litúrgic, en el qual es va intentar simplificar la litúrgia a les seves estructures fonamentals i originals; s’havien de deixar de costat els excessos del culte a les relíquies i als sants, i s’havia d’introduir, abans de res, la llengua vernacla, i també el cant popular i la participació comunitària.

La il·lustració va tenir el seu moviment episcopal, que volia posar en relleu, enfront d’un parcial centralisme de Roma, la importància dels bisbes; va tenir els seus components democràtics, com veiem, per exemple, en el vicari general de Constança, Wessenberg, que exigia sínodes diocesans i provincials democràtics. Qualsevol que llegeixi les seves obres, creu talment trobar-se amb un progressista del nostre temps: es demana la supressió del celibat, els formularis sacramentals només es permeten en la pròpia llengua, es beneeixen matrimonis mixtos independentment de l’educació dels fills, etc. El fet que Wessenberg s’hagi ocupat d’una predicació metòdica i d’una elevació del nivell de l’ensenyament religiós, el fet que reclamés el moviment bíblic i moltes altres coses semblants, mostra una vegada més que en homes com aquells operava certament alguna cosa més que un raquític racionalisme. Amb tot, la impressió total continua sent dissonant, perquè, al cap i a la fi, només treballa la tisora de podar d’una raó que construeix; pot fer moltes coses bones, però amb la tisora no n’hi ha prou com a única eina de jardí. [2]

Una impressió igualment discordant deixa la lectura del sínode de Pistoia, un concili de la il·lustració al qual van assistir 234 bisbes. Es va celebrar al nord d’Itàlia el 1786 i va mirar de traduir a la realitat eclesial les idees reformistes d’aquell temps. Però va fracassar, i no en últim terme, per la barreja d’autèntica reforma i racionalisme ingenu. Un hom torna a pensar que està llegint un llibre postconciliar, quan troba la tesi que el ministeri sacerdotal no ha estat instituït directament per Crist, sinó únicament extret per l’Església del seu si, que la mateixa Església és en el seu conjunt indistintament sacerdotal, o quan un sent que una missa sense comunió no té cap sentit, o quan es designa el primat papal com a merament funcional o, al revés, quan es posa vigorosament en relleu el dret diví de l’episcopat.[3] És cert que una bona part de les proposicions de Pistoia ja van ser condemnades per Pius VI l’any 1794. L’exclusivisme d’aquest sínode havia desacreditat també els seus plantejaments bons.

Per a saber on rau –i on no– allò que té poder per crear futur, em sembla que d’on més conclusions en podem treure, és d’una consideració de les persones i de les agrupacions humanes d’aquella època. Naturalment només podem triar alguns tipus característics en què es mostra l’amplitud de les possibilitats de llavors i, alhora, una vegada més, la sorprenent analogia amb el temps actual. Hi ha progressistes extrems, per exemple, la trista figura de l’arquebisbe parisenc Gobel que va acompanyar atentament tots els passos del progrés de la seva època; després, quan ja ni això era suficient, va abandonar alegrement l’estat sacerdotal, tot explicant que des del feliç començament de la revolució no calia cap altre culte nacional que el de la llibertat i la igualtat. Va participar en la veneració de la deessa raó en Notre Dame, encara que a la fi el progrés va passar també per sobre d’ell: sota Robespierre l’ateisme va tornar de sobte a ser delicte i així, el qui en un moment fou arquebisbe, va ser menat a la guillotina i executat com a ateu. [4]

A Alemanya les coses es van presentar més tranquil·les: caldria esmentar com a progressista clàssic, per exemple, el director del Georgianum de Munic, Matthias Fingerlos. En la seva obra Wozu sind Geistliche da? («Sacerdots per a què?»), explica que el sacerdot abans de res ha de ser mestre popular, ha d’instruir el poble en agricultura, en ramaderia, en fructicultura, en parallamps, però també en música i art. Avui es diria: el sacerdot abans de res ha de ser un promotor social i servir a la reconstrucció d’una societat raonable, purificada d’irracionalisme.[5]

En el centre, corresponent als progressistes moderats, podria col·locar-se la figura del ja esmentat vicari general de Constança, Wessenberg, que de cap manera no hauria admès una simple reducció de la fe al treball social, però, d’altra banda, mostrava sens dubte massa poca comprensió per tot el que és orgànic, pel fet vivent que escapa a les meres construccions de la raó. En la presentació que fa de la figura del qui llavors era bisbe de Ratisbona, Johann Michael Sailer, apareix una ordenació de valors totalment diferent. Es fa difícil de classificar-lo. Les categories normals, progressisme i conservadorisme, fallen en el seu cas, com ja ho suggereix la seva mateixa vida: el 1794 li va ser retirada la seva càtedra de Dillingen amb l’acusació de ser racionalista; encara el 1819 va fracassar el seu nomenament per a bisbe d’Augsburg, entre altres coses, per l’oposició de Clemens Maria Hofbauer, que més endavant seria canonitzat, i que sempre va considerar a Sailer com a racionalista. D’altra banda, ja el 1806 el seu deixeble Zimmer va ser allunyat de la universitat de Landshut amb el retret de reaccionari. En aquesta universitat es perseguia Sailer i el seu cercle com els autèntics opositors de la il·lustració: el mateix home que Hofbauer sempre va tenir per racionalista, va ser considerat pels veritables sustentadors del racionalisme, com el seu més perillós adversari.[6]

Tenien tota la raó. D’aquest home i de l’ampli cercle dels seus amics i deixebles va sorgir un moviment que contenia en si molt més futur que la triomfant fanfarroneria dels racionalistes purs. Sailer era un home obert a totes les qüestions de la seva època. La rància escolàstica jesuítica de Dillingen, en l’estructura sistemàtica de la qual feia temps que no hi podia penetrar la realitat, li devia semblar insuficient. Kant, Jacobi, Schelling, Pestalozzi són els seus companys de diàleg: la fe, per a ell, no està lligada a un sistema de proposicions i no s’ha de mantenir per la fugida cap a l’irracional, sinó que ha de subsistir en oberta confrontació amb l’avui. Però el mateix Sailer coneixia la gran tradició teològica i mística de l’edat mitjana amb una profunditat no corrent en la seva època; Sailer no reduïa l’home a l’instant present, sinó que sabia que l’home només es fa conscient a si mateix quan, respectuós i atent, s’obre a tota la riquesa de la seva història. I, sobretot, Sailer no sols pensava, sinó que també vivia. Si es va dedicar a buscar una teologia del cor, no va ser per un sentimentalisme barat, sinó perquè s’interessava per l’home complet, que arriba a la plenitud unitària del seu ser per la compenetració d’esperit i de cos, dels motius ocults del sentiment i de la visible claredat de l’enteniment. «L’home només veu bé amb el cor», ha dit Antoine de Saint-Exupéry: si comparem el progrés inanimat de Matthias Fingerlos amb la riquesa i profunditat de Sailer, podem palpar amb les mans fins a quin punt és veritat això. L’home hi veu bé amb el cor: Sailer va ser un vident, perquè tenia un cor. D’ell podia sorgir alguna cosa nova, alguna cosa amb germen de futur, perquè ell vivia del que és permanent i perquè posava la seva vida i ell mateix al servei d’això. I aquí hem arribat al més autèntic: només el qui es dóna ell mateix, crea futur. El qui només vol instruir, el qui només vol canviar els altres, resta estèril.

I així hem arribat també a l’altre home que es va oposar tant a Sailer com Wessenberg: Clemens Maria Hofbauer, l’aprenent de forner bohemi, que va ser canonitzat.[7] És cert que des de molts punts de vista aquest home era curt de mires, fins i tot una mica reaccionari. Però era un home que estimava, que es va posar al servei dels homes amb la seva passió íntegra. D’una banda, van formar part del seu cercle homes com Schlegel, Brentano, Eichendorff; per una altra, estava incondicionalment al servei dels més pobres i abandonats, sense voler res per a si mateix, prenent sobre si tota feblesa, si amb això podia ajudar els homes. I així, a través d’ell, els homes podien trobar Déu novament, de la mateixa manera que ell, a partir de Déu, havia descobert els homes i sabia que els homes necessiten alguna cosa més que instrucció en fructicultura i ramaderia. En últim terme, la fe d’aquest pobre forner es va demostrar més humanista i raonable que l’acadèmica racionalitat dels racionalistes purs.

El que va sobreviure i es va produir com a nou futur després de les ruptures a les acaballes del segle XVIII, va ser una cosa completament diferent del que sospitaven Gobel o Fingerlos: va ser una Església que s’havia fet més petita, que havia perdut lluentor social, però alhora era una Església que va guanyar en interioritat i que fins i tot va originar noves forces per a la formació i el ser social, tant en els grans moviments laics, com en les nombroses fundacions d’ordes nous que es van produir des de la meitat del segle XIX. Aquestes noves forces no es poden deixar de considerar quan es pensa en la nostra història més recent.

[2. Situació present i prospectiva]

Amb això hem arribat a la nostra època i a la consideració del demà. El futur de l’Església pot venir i només vindrà, també avui, de la força d’aquells que tenen arrels profundes i viuen de la plenitud pura de la seva fe. No vindrà d’aquells que només donen receptes. No vindrà d’aquells que només s’acomoden a l’instant actual. No vindrà d’aquells que critiquen només els altres i es tenen ells mateixos com a norma infal·lible. Per això tampoc no vindrà d’aquells que només trien el camí més còmode, els que eviten la passió de la fe, i tenen per fals i superat, per tirania i legalitat, tot el que és exigent per a l’home, el que li fa mal, el que l’obliga a renunciar a si mateix.

Diguem-ho positivament: el futur de l’Església, també ara, com sempre, ha de ser encunyat una vegada més pels sants. Per homes, per tant, que perceben alguna cosa més que les frases que són precisament modernes. Per homes que poden veure més que els altres, perquè la seva vida té vols més amplis. El despreniment que allibera els homes, només s’aconsegueix per les petites renúncies diàries a si mateix. En aquesta passió diària —per la qual i per res més l’home pot experimentar de quines diverses maneres té lligat el seu propi jo—, en aquesta passió diària i només en ella, l’home es va obrint pam a pam. L’home només veu en la mesura en què ha viscut i ha sofert. Si avui a penes podem percebre Déu, és perquè ens resulta molt fàcil escapar a nosaltres mateixos, fugir de la profunditat de la nostra existència cap a l’ensopiment de qualsevol comoditat. Així el que és més pregon en nosaltres resta inexplorat. Si és veritat que només es veu bé amb el cor, que n’estem de cecs, tots plegats! [8]

I això, què representa en el tema que ens ocupa? Doncs, vol dir que les grans paraules dels qui ens profetitzen una Església sense Déu i sense fe, són xerrameca buida. No necessitem cap Església que celebri en «oracions» polítiques el culte de l’acció. Ens és completament supèrflua i s’extingirà ella sola. Romandrà l’Església de Crist. L’Església que creu en el Déu que s’ha fet home i ens promet vida més enllà de la mort. De la mateixa manera, el sacerdot que només és un funcionari social, pot ser substituït per psicoterapeutes i altres especialistes. Però el sacerdot que no és especialista, que no s’està mirant al mirall quan dóna assessorament ministerial, sinó que, a partir de Déu, es posa al servei dels homes, que està al seu servei en la seva tristesa, en la seva alegria, en la seva esperança i en la seva angoixa, aquest continuarà sent molt necessari.

Fem un pas més. De l’Església d’avui, en sortirà també aquesta vegada una Església que ha perdut molt. Es farà petita, haurà de començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en la conjuntura més propícia. En disminuir el nombre dels seus adeptes, perdrà molts dels seus privilegis a la societat. Ella mateixa s’haurà de presentar –de forma molt més accentuada que fins ara– com a comunitat voluntària, a la que només s’arriba per una decisió lliure.

Com a comunitat petita, haurà de necessitar, de manera molt més accentuada, la iniciativa dels seus membres particulars. Coneixerà també, sens dubte, formes ministerials noves i com a sacerdots ordenarà cristians provats que restaran en la seva professió: en moltes comunitats petites, per exemple, en els grups socials homogenis, la pastoral normal es realitzarà d’aquesta manera. Al costat d’això, el sacerdot plenament dedicat al ministeri com fins ara, continuarà sent indispensable.

Però en tots aquests canvis que es poden conjecturar, caldrà que l’Església retrobi de nou i amb tota decisió allò que per a ella és essencial, el que sempre ha constituït el seu centre: la fe en el Déu trinitari, en Jesucrist, el Fill de Déu fet home, l’assistència de l’Esperit que perdura fins a la fi dels temps. Tornarà a trobar el seu autèntic nucli en la fe i en la pregària i tornarà a experimentar els sagraments com a culte diví, no com a problema d’estructuració litúrgica.

Serà una Església interioritzada, que no reclamarà el seu mandat polític i que flirtejarà tan poc amb l’esquerra com amb la dreta. Serà una situació difícil. Perquè aquest procés de cristal·lització i aclariment li costarà moltes forces valuoses. La farà pobre, la transformarà en una Església dels petits. El procés serà molt difícil perquè s’haurà de desempallegar tant del migrat i resclosit esperit sectari, com d’una creguda afirmació de si. Es pot predir que per a tot això caldrà temps. El procés serà llarg i laboriós. Com, poc abans de la revolució francesa —quan era de bon gust que un bisbe fes broma sobre els dogmes o insinués fins i tot que no s’havia de tenir per segura del tot ni tan sols l’existència de Déu [9]— va ser llarg el camí que des dels falsos progressismes havia de conduir fins a la renovació del segle XIX.

Però després de la prova d’aquestes esquinçades brollarà una gran força d’una Església interioritzada i simplificada. Perquè en un món totalment i plenament planificat, els homes se sentiran extremadament sols. Quan Déu haurà desaparegut del tot per a ells, experimentaran la seva total i espantosa pobresa. I llavors descobriran la petita comunitat dels creients com una cosa completament nova. Com una esperança que els surt al pas, com una resposta que sempre han buscat secretament.

Així que em sembla segur que vénen per a l’Església temps molt difícils. La seva autèntica crisi encara no ha començat. Esperen sacsejades molt fortes. Però estic també completament segur del que romandrà al final: no l’Església del culte polític, que ja va fracassar en Gobel, sinó l’Església de la fe.

Ja no serà mai més el poder dominant en la societat com ho ha estat fins no fa gaire. Però florirà de bell nou i es farà visible als homes com una llar que els dóna vida i esperança més enllà de la mort.

Notes:

[1] Citat a F. X. Seppelt G. Schwaiger, Geschichte der Päpste, München 1964, 367 s. Cf. també l’exposició de L. J. Rogier G. de Bertier de Sauvigny, Geschichte der Kirche IV, Einsiedeln 1966, 177 s. G. de Bertier de Sauvigny diu resumint la situació del final del període racionalista: «Per dir-ho en poques paraules: si el cristianisme, a principis del segle XIX, tenia encara algunes oportunitats de subsistir, aquestes oportunitats estaven clarament més de part de les esglésies sorgides de la reforma que de part de l’església catòlica, colpejada al cap i als membres » (181).

[2] Cf. l’instructiu article sobre Wessenberg de l’arquebisbe C. Grober en la primera edició del LThK x, 835-839; ²LThK x, 1064 s. (W. Müller). K. Aland ha iniciat l’edició de les obres de Wessenberg.

[3] Cf. els texts en Denzinger - Schonmetzer 2600-2700, especialment 2602, 2603, 2606, 2628. Cf. L. Willaert, Synode von Pistoia, en ²LThK VIII, 524 s.

[4] Cf. L. J. Rogier, l. c., 133 s.

[5] A. Schmid, Geschichte des Georgianums in München, Regensburg 1894, 228 s.

[6] Sobre Sailer, cf. especialment I. Weilner, Gottselige Innigkeit. Die Grundhaltung der religiösen Seele nach J. M. Sailer, Regensburg 1949; Id., J. M. Sailer, Christliche Innerlichkeit, en J. SudbrackJ. Walsh (ed.), Grosse Gestalten christlicher Spiritualität, Würzburg 1969, 322-342.

[7] Cf. H. Gollwitzer, Drei Bäckerjungen: Catholica 23 (1969) 147-153.

[8] Cf. les magnifiques reflexions de H. de Lubac, Der Heilige von morgen, a Geheimnis aus den wir leben, Einsiedeln 1967, 155-162; Id., L’église dans la crise actuelle: NouRevTh 91 (1969) 592 s.

[9] Cf. L. J, Rogier, l. c., 121.

Aquest text és la versió catalana
del capítol 5 de
Joseph Ratzinger, Fe y Futuro.
Sígueme. 1970, pàg. 67-77.

DE LA CRISTIANDAT A LA DIÀSPORA…

Recopilació de Pere Codina i Mas
Algunes veus profètiques que intuïen allò que estava a punt d’arribar... i que ara ja tenim aquí!

 1. Poetes intueixen... i denuncien

1. Joan Maragall (1909)

Un temps després d’acabada la Setmana Tràgica de Barcelona [del 25 de juliol al 2 d’agost de 1909] Joan Maragall escriu el sermó que ell suposa que hauria d’haver fet el predicador en «una església cremada». El predicador s’adre­çaria als qui l’havien cremada i els diria:
«Entreu, entreu, la porta és ben oberta; vosaltres mateixos us l’heu oberta amb el foc i el ferro de l’odi; i ara heus aquí que trobeu a dintre el Misteri més gran de l’Amor rediviu. Destruint l’església heu restaurat l’Església, la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la vèieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels que hi venien a adormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa i la vostra rebel·lió i la vostra desesperació n’heu envestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us l’heu reconquistada. I a nosaltres, els seus ministres, heu tornat, amb la persecució, l’antiga dignitat, i a la nostra paraula l’eficàcia amb la vostra blasfèmia, i al Misteri de la Sang una virtut ja quasi desconeguda, amb la sang nova que s’ha vessat en la lluita. Que és estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l’odi al Crist ha reinstaurat el Crist en sa casa... Aneu-hi entrant, aneu-hi entrant, aquí el trobareu com encara no el coneixíeu, com Ell és en vida i veritat, com Ell vol ésser conegut per tots, i sobretot, per vosaltres...» [Joan Maragall, L’església cremada, «La Veu de Catalunya», el dia 18 de desembre de 1909]

2. Antonio Machado (1913)

«Empiezo a creer que la cuestión religiosa sólo preocupa en España a V. [sr. Unamuno] y a los pocos que sentimos con V. Ya oiría V. al doctor Simarro, hombre de gran talento, de gran cultura, felicitarse de que el sentimiento religioso estuviera muerto en España. Si esto es verdad, medrados estamos, porque ¿cómo vamos a sacudir el lazo de hierro de la Iglesia católica que nos asfixia? Esta iglesia espiritualmente huera, pero de organización formidable, sólo puede ceder al embate de un impulso realmente religioso. El clericalismo español sólo puede indignar seriamente al que tenga un fondo cristiano. Todo lo demás es política y sectarismo, juego de izquierdas y derechas. La cuestión central es la religiosa y ésa es la que tenemos que plantear de una vez […] la religión del pueblo es un estado de superstición milagrera que no conocerán nunca esos pedantones incapaces de estudiar nada vivo. Es evidente que el Evangelio no vive hoy en el alma española, al menos no se le ve en ninguna parte». [Antonio Machado, Carta a D. Miguel de Unamuno, 1913, en Antonio Machado, II, Prosas completas, Espasa-Calpe, 1989]

2. Teòlegs i pensadors ho veuen... a venir

1.Theilard de Chardin (1933)

«Fa uns anys, parlant amb un vell missioner, una mica il·luminat, però que tothom tenia per un sant, li vaig sentir dir unes paraules sorprenents: "La història estableix que cap religió no s’ha mantingut en el món més enllà de 2.000 anys. Després d’aquest temps, totes moren. Ara bé, el cristianisme complirà 2.000 anys!"
El profeta volia insinuar amb les seves paraules que la fi del món era a prop. Però jo, vaig entendre alguna cosa més seriosa.
Sí, dos mil anys, més o menys, és una llarga etapa per a l’home, sobretot si, com és el cas, s’hi ve a afegir el punt crític d’un «canvi d’edat».
Després de vint segles, són tantes les perspectives que han canviat, que, religiosament parlant, necessitem can­viar la pell. Les fórmules s’han reduït i endurit; ens incomoden i han deixat de commoure’ns. Per seguir vivint, hem de fer la muda.
Cristià com sóc, jo no tinc dret a pensar que, en aquest període de transició que és a tocar, el cristianisme pugui desaparèixer, com ha passat amb altres religions. Crec que és immortal. Però aquesta immortalitat de la nostra fe no l’eximeix de patir, superant-les, les lleis generals de la periodicitat que dominen tota vida. Ara per ara, reconec, doncs, que el cristianisme (exactament com la Humanitat que recobreix) ateny el límit d’un dels cicles naturals de la seva existència.
A còpia de repetir i de desenvolupar de forma abstracta l’expressió del nostres dogmes, ens estem perdent en uns núvols on no hi penetren ni els sorolls ni les aspiracions, ni la saba de la Terra... Això és una indicació que s’acosten els temps d’una renovació. Després de gairebé dos mil anys, cal que el Crist reneixi, que es reencarni en un Món esdevingut massa diferent d’aquell en què Ell va viure. Jesús no podria tornar a aparèixer tangiblement entre nosaltres. Però, pot manifestar als nostres esperits un aspecte triomfal i nou de la seva antiga figura». (Nadal 1933). [P. Teilhard de Chardin, Comment je crois. 1934]

2. Emmanuel Mounier (1941)

«A parer meu, com més atentament examino la realitat inicial del cristianisme, comparant-la amb la realitat present del cristianisme modern, més em convenço que tots plegats tornarem a trobar la vertadera fe només després d’una caiguda tan general de la cristiandat moderna que molts es pensaran que ha arribat la fi del cristianisme. Però els qui patiran les conseqüències de l’apostasia general no seran les noves generacions; els qui duran el pes, el dia del Judici, no seran ells, sinó tots nosaltres, els falsos testimonis des de fa més de quatre segles». [E. Mounier,... Text escrit el 1941]
«El cristianisme no està pas amenaçat d’heretgia: ja no apassiona tant com per arribar a això. Del que està amenaçat d’una mena d’apostasia, fruit de la indiferència ambiental i de la seva pròpia distracció. Aquests signes no fallen: la mort s’acosta. No pas la mort del cristianisme, sinó la mort de la cristiandat occidental, feudal i burgesa. Una nova cristiandat naixerà demà, o demà passat, amb noves capes socials i amb nous empelts extraeuropeus. El que hem de fer és no ofegar aquesta amb el cadàver de l’altra». [E. Mounier, Feu la chrétienté [La cristiandat difunta], 1950, p. 26. Text escrit el maig de 1947]

3. Karl Rahner (1959)

1) «És un fet que –exceptuat potser el món ibèric– ja no hi ha països cristians. En qualsevol lloc del món i en qualsevol lloc en relació amb el món, el cristianisme es troba en una situació de Diàspora, en graus variables, evidentment. Efectivament, a tot arreu constitueix una minoria numèrica, almenys si parlem d’un cristianisme viscut de debò; de fet, enlloc no ocupa cap funció de lideratge que li permeti deixar de forma potent i sensible la petjada dels ideals cristians en la vida secular. Fins i tot es pot dir que sense cap mena de dubte ens trobem en un període en què aquest procés s’inten­sificarà més encara, tot i les raons que es puguin adduir a aquest fet. (...) La cristiandat de tipus rural i individualista que caracteritzava l’Edat Mitjana i els temps moderns està en vies d’extinció seguint un ritme d’ac­celeració creixent, precisament perquè les causes generadores d’aquest procés en Occident es mantenen constantment actives i no han esgotat la seva eficàcia.» [Karl Rahner, Misión y gracia. T. 1. Dinor. San Sebastián. 1966. p. 59. Edició original: Insbruck 1959]
2) «La temptació de gueto ens amenaça tots. El catòlic convençut, enèrgic, militant, amb una cultura una mica primitiva, una mica "burgesa", coneix aquesta seducció del gueto, darrere el qual un es parapeta, i que té alguna cosa de religiós: efectivament, s’imagina que no busca res més que el Regne de Déu. Aleshores un, que es troba entre els seus, pot tenir la il·lusió que no hi ha més que cristians. En aquesta política de gueto l’Església és vista com una comunitat de salvació que es basta a ella mateixa (i és així efectivament); però passa que d’aquesta Església també se’n fa una societat que es basta a ella mateixa del tot i en tot. (...)
»La conseqüència de tot això es un complex d’anticle­ricalisme que no sempre té el seu origen en la perversitat o l’odi envers Déu.
»En la seva fisonomia interior i sense que ningú no ho pretengui, aquest gueto pren també l’estil d’una època que en la fantasia encara existeix; pren l’estil d’una espècie d’home que, històricament (des del punt de vista de la vida intel·lectual i cultural) i sociològicament parlant, prové d’un altre temps i es troba a gust en aquest gueto: penso en el ‘burgès’, tan diferent de l’obrer d’avui i de l’home atòmic de demà. Aleshores, no ens hem d’estra­nyar que la gent de fora identifiqui al cristianisme amb aquest gueto i no hi vulgui entrar! És per un efecte de la gràcia de Déu –no hi ha dubte– quan, independentment d’això, algú aconsegueix descobrir l’Església com a casa de Déu, enmig de tanta imitació gòtica i de tant "poti-poti" reaccionari i burgès com hi ha. Davant un perill com aquest –que, ja s’ha dit, en els últims cent anys va ser massa sovint realitat, i que encara avui existeix–, és necessari un discerniment lúcid i valent, a la llum d’aquest principi: la situació de Diàspora és una necessitat inherent a la Història de la Salvació, una necessitat de la qual se’n pot treure profit des de molts punts de vista, i fins i tot en el nostre comportament pràctic.

»2. Aplicacions concretes

»Quan, per exemple, ens apressem de forma sistemàtica a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d’anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra. (Espero que no sigui necessari de subratllar expressament que, en aquest terreny, el dret natural exigeix que hagi lleis; tot i que és necessari que recolzin en consideracions justes, que estiguin dosificades convenientment i que se sàpiga actuar amb habilitat en la tàctica que se segueixi per reclamar-les).» [Karl Rahner, Misión y gracia. T.1. Dinor. San Sebastián. 1966. p. 75-76. Edició original: Insbruck 1959]
3) «Tan sols per aclarir el sentit del que anem dient, i fins i tot a consciència del descrèdit de la paraula ‘mística’ –que ben entesa no implica cap contraposició amb la fe en l’Esperit Sant sinó que s’identifica amb ella– es podria dir que el cristià del futur o serà un ‘místic’, és a dir, una persona que haurà ‘experimentat’ alguna cosa, o no serà cristià. Perquè l’espiritualitat del futur ja no recolza en una convicció unànime, evident i pública, ni en un ambient religiós generalitzat, previs a l’expe­riència i a la decisió personals. L’educació religiosa usual fins ara, podria no passar de ser en endavant un aprenentatge molt secundari per a la vida religiosa» [Karl Rahner, «Espiritualitat antiga i actual» (1965) En Escritos de Teología, t. VII, Taurus. Madrid. 1969, p. 25]

4. Joseph Ratzinger (1970)

«De l’Església d’avui sortirà també aquesta vegada una Església que haurà perdut molt. Es farà petita, haurà de començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en la conjuntura més propícia. En disminuir el nombre dels seus adeptes, perdrà molts dels seus privilegis en la societat. Ella ma­teixa s’haurà de presentar –de forma molt més accen­tuada que fins ara– com a comunitat voluntària, a la que només s’arriba per una decisió lliure.
Com a comunitat petita, haurà de necessitar de manera molt més accentuada la iniciativa dels seus membres particulars. Coneixerà també, sens dubte, formes ministerials noves i ordenarà sacerdots cristians provats que continuïn en la seva professió: en moltes comunitats petites, per exemple en els grups socials homogenis, la pastoral normal es realitzarà d’aquesta manera. Paral·lelament amb això, el sacerdot plenament dedicat al ministeri com fins ara, continuarà sent indispensable.
Però en tots aquests canvis que es poden conjecturar, caldrà que l’Església retrobi de nou i amb tota decisió allò que per a ella és essencial, el que sempre ha constituït el seu centre: la fe en el Déu trinitari, en Jesucrist, el Fill de Déu fet home, l’assistència de l’Esperit que perdura fins a la fi dels temps. Tornarà a trobar el seu autèntic nucli en la fe i en la pregària i tornarà a experimentar els sagraments com culte diví, no com a problema d’estructuració litúrgica.
Serà una Església interioritzada, que no reclama el seu mandat polític i que coqueteja tant poc amb l’esquerra com amb la dreta. Serà una situació difícil. Perquè aquest procés de cristal·lització i aclariment li costarà moltes forces valuoses. L’empobrirà, la transformarà en una Església dels petits. El procés serà molt més difícil perquè s’hauran de suprimir tant la tancada parcialitat sectària com l’obstinació jactanciosa.
Es pot predir que tot això necessitarà temps. El procés haurà de ser llarg i fatigós. Fins a arribar a la renovació del segle XIX, també va ser molt llarg el camí des dels falsos progressismes a vigílies de la revolució francesa: en aquella situació fins i tot per als bisbes era de bon gust fer broma sobre els dogmes i potser fins a donar entenent que no s’havia de considerar segura –de cap manera– ni tan sols l’existència de Déu.
Però després de la prova d’aquests esquinçaments brollarà una gran força d’una Església interioritzada i simplificada. Perquè els homes d’un món totalment i plenament planificat, seran solitaris una cosa de no dir. Quan Déu hagi desaparegut completament per a ells, experimentaran la seva pobresa total i horrible. I aleshores descobriran la petita comunitat dels creients com alguna cosa completament nova. Com una esperança que els surt a l’encontre, com una resposta que sempre han buscat enmig de la fosca.
Així que em sembla segur que per a l’Església vénen temps molt difícils. La seva crisi autèntica encara no ha començat. Cal comptar amb greus sotragades.» [J. Ratzinger, Fe y futuro. Sígueme. Salamanca. 1973 pp. 76-77. Orig.: 1970]

5. Edward Schillebeeckx (1970)

«No tot l’univers dels homes pertany de fet a la communio sacramental de l’Església, i això encara que amb aquesta «comunió» entenguéssim la totalitat de les denominacions cristianes. L’Església ha anat deixant de ser cada vegada més una «Església nacional» (Volks­kirche, «Església d’estat»), per convertir-se en una «Església de diàspora». I, en tot cas, tenint en compte el pluralisme evident de la societat actual, l’Església s’anirà convertint gradualment en una ‘Església de voluntaris’, a la qual s’hi pertanyi en virtut d’una elecció i decisió més personal. Per tant, en la societat única hi ha també un gran nombre de persones no cristianes, les quals completament al marge de la religió treballen en la construcció d’un món més digne de l’home.» [E. Schillebeeckx, Dios, futuro del hombre. 1970, p. 139]

3. Bisbes, teòlegs i pensadors constaten...

6. Card. Etchegaray (1981)

«No ens ho hem d’amagar: la nostra Església tot just comença el seu èxode... Ja no sentim sota els nostres passos l’humus cristià, que ha nodrit tantes generacions. El poble que lentament avança té menys practicants, menys militants, i són menys nombrosos els seus fills per catequitzar. Els preveres que acompanyen el poble ara menys nombrosos, són vells i afeblits per la sobrecàrrega o la dispersió de llurs tasques... Ara ens adonem que el decalatge entre l’Evangeli i el món és força més gran del que la nostra memòria col·lectiva s’imaginava. (...) És dur, però també entusiasmador, saber-nos contemporanis de Crist i dels Apòstols.» [Card. R. Etchegaray, President de la Conferència dels Bisbes de França. Discurs inaugural a l’Assemblea dels Bisbes de França, Lorda, 1981. Text a L’Église que Dieu envoie, Lourdes 1981 pp. 22-23 ]

7. Joseph Ratzinger (1990)

«Potser hagi arribat el moment d’acomiadar-nos d’una Església clerical. Possiblement estiguem davant una nova època –molt diferent– de la història de l’Església, en la qual tornem a veure una cristiandat semblant a aquell gra de mostassa, que ja està sorgint en grups petits, aparentment poc significatius, però que esmercen la seva vida en lluitar intensament contra el Mal, i en tractar de tornar el Bé al món; estan donant entrada a Déu al món. He comprovat que, també a Alemanya, hi ha nous moviments religiosos d’aquests tipus, però no voldria citar noms concrets. Probablement no hi haurà conversions en massa al cristianisme, no hi haurà canvis que puguin ser considerats exemplars per a la història, però existeix una presència nova i molt forta de la fe, que dóna ànims als homes. Ara hi ha més dinamisme, més alegria. Hi ha una presència nova de la fe plena de significat per al món.» [Card. J. Ratzinger, Sal de la Tierra, p. 18. 1990]

8. Bisbes de França (1996)

«No podem dissimular els indicis preocupants que es refereixen a la minva de la pràctica religiosa, a la pèrdua d’una certa memòria cristiana i a les dificultats del relleu generacional. El que hi ha en joc és el lloc i fins i tot futur de la fe en la nostra societat. (...)
Refusem tota nostàlgia d’èpoques passades, en les quals el principi d’autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s’anomenava la «cristiandat».
La crisi per la que passa avui l’Església és deguda en bona part a la repercussió, dins l’Església mateixa i en la vida dels seus membres, d’un conjunt de mutacions socials i culturals ràpides, profundes i que tenen un abast mundial.
Estem canviant de món i de societat. Un món desapareix i un altre està emergint, sense que hi hagi cap model preestablert per a la seva construcció. Uns equilibris antics estan desapareixent, i els nous es van constituint amb dificultat. Ara bé, per raó de tota la seva història, especialment a Europa, l’Església es troba solidaritzada –força pregonament– amb els equilibris antics i amb la figura del món que desapareix. No només s’hi trobava ben inserida, sinó que havia contribuït àmpliament a la seva constitució, mentre que la figura del món que es tracta de construir, se’ns escapa.» [Els bisbes de França, Proposar la fe en la societat actual (Carta als catòlics de França), 1996]

9. Jean M. Tillard (1998)

«Lúcidament, tot porta a pensar que hi ha Esglésies locals, fins i tot blocs importants d’Esglésies locals, que desapareixeran del mapa de la cristiandat. Què en queda de les florents Esglésies locals de l’Àfrica de sant Agustí, sinó una llista de seus fictícies per als bisbes titulars? Què en queda, a l’actual Turquia, de la bella Església siro-jacobita, lloc alt del cristianisme des de l’alba dels temps patrístics? Què en queda dels cristians de l’Alta Mesopotàmia, durant molt temps tan radiants? Un religiós assumpcionista que estava de pas notava: únicament «antigues esglésies que serveixen de granja, d’estable per als xais o, simplement, de comissaria de policia». En el nostre Occident nord-americà, hom pot témer que, un cop desapareguda la generació de cristians practicants, es tancaran cada vegada més llocs de culte, cosa que (notem-ho) tindrà com a efecte concomitant la reducció de la visibilitat de l’Església. Ara bé, la visibilitat provoca almenys l’efecte de mantenir viva una qüestió, la del perquè d’aquesta obra, del sentit de les reunions que s’hi fan, encara que només apleguin vells capblancs...» [...]
«Som els darrers cristians? Certament som els darrers de tot un estil de cristianisme. No som els darrers cristians.» [Jean M. Tillard, Som nosaltres els últims cristians, Claret. Barcelona. 1998]

10. Juan de D. Martín Velasco (1998)

«Entre les tendències actuals que prefiguren la situació del cristianisme en un futur immediat, destacarem les següents:
1. Ruptura de la socialització. Una sèrie d’indicadors mostren que eren fundades les previsions de fallida en la transmissió del cristianisme, que fins ara asseguraven la família, l’escola, la parròquia i la cultura dominant de tradició cristiana. Esmentem-ne alguns: l’allunyament de la pràctica per part dels creients; l’escassa participació en els processos d’iniciació cristiana més enllà de la que acaba amb la primera comunió; la cada vegada més reduïda inscripció d’alumnes en els cursos de religió dels centres d’ensenyament; l’evolució de les seves creences i criteris morals.
A això cal afegir el fet que la dona s’està evadint de l’esfera d’influència de l’Església, perquè s’ha incorporat al món del treball i perquè se sent discriminada per ella, i un altre fet no menys important: la desaparició per llei de vida de l’actual generació d’àvies i vells que han exercit un important paper de suplència dels pares en la tasca de socialització.
En la mateixa direcció operarà l’enrariment dels agents pastorals per la fallida del relleu generacional en la clergat i en la vida religiosa.
2. El cristianisme està sofrint i sofrirà d’una forma més acusada en els pròxims anys un desplaçament permanent dels països occidentals cap als països del Tercer Món. Conflueixen en aquest procés el descens de la natalitat i la crisi religiosa del primer món.
Totes aquestes dades ens permeten de constatar que, als països occidentals, el cristianisme està canviant la seva forma històrica: de la situació de religió única, primer, i majoritària després, passa a la situació, que K. Rahner va pronosticar de «diàspora». En aquest situació, una religió pren una forma històrica diferent en relació amb la seva organització, el seu pensament, la seva espiritualitat, la seva relació amb la societat. J.-M. Tillard va en la mateixa línia quan, a la pregunta de si serem els últims cristians, respon que està desapareixent, no el cristianisme, però sí una forma històrica de ser cristià.» [J. Martín Velasco, Metamorfosi del sagrat i futur del cristianisme. ISCREB. Barcelona. 1998]

11. Joseph Ratzinger (2000)

Seewald: (...) Fa molts anys, vostè parlava en termes profètics sobre l’Església del futur: l’Església –deia llavors– «es reduirà en les seves dimensions, caldrà recomençar de nou. Però d’aquesta prova en sortirà una Església que haurà trobat una gran força en el procés de simplificació que haurà travessat, i en la capacitat renovada per mirar dins d’ella mateixa». Quina és la perspectiva que ens espera en Europa?
Ratzinger: Per començar, l’Església «es reduirà numèricament». Quan vaig fer aquesta afirmació, em van ploure de tot arreu retrets de pessimisme. I avui [...] cada vegada són més els qui admeten la disminució del percentatge dels cristians batejats en l’Europa actual: en una ciutat com Magdeburg el percentatge dels cristians és tan sols del 8% de la població total, incloent totes les confessions cristianes. Les dades estadístiques mostren tendències irrefutables. En aquest sentit es redueix la possibilitat d’identificació entre poble i Església en determinades àrees culturals. Hem de prendre’n nota amb senzillesa i realisme.
L’Església de masses pot ser una cosa molt bonica, però no és necessàriament l’única modalitat de ser que té l’Església. L’Església dels primers tres segles era petita, sense ser per això una comunitat sectària. Al contrari, no estava tancada en ella mateixa, sinó que sentia una gran responsabilitat respecte als pobres, els malalts, respecte a tots. En el seu si hi trobaven aixopluc tots aquells que, a la recerca d’una promesa, es nodrien d’una fe monoteista. Aquesta consciència de no ser un club tancat, sinó d’estar oberts a la comunitat en el seu conjunt, sempre ha estat un component de cap manera suprimible en l’Església. Al procés de reducció numèrica que estem vivint avui, també li haurem de fer front explorant precisament formes noves d’obertura a l’exterior, modalitats noves de participació d’aquells que estan fora de la comunitat dels creients. No tinc res en contra del fet que persones que durant l’any no han trepitjat l’església vagin a missa la nit de Nadal, o amb ocasió d’una altra festivitat, perquè també aquesta és una forma d’acostar-se a la llum. Hi ha d’haver, per tant, formes diverses d’implicació i participació. [P. Seewald / Card. J. Ratzinger: Dios y el mundo, 2002 (Original alemany, 2000). El text reproduït aquí va ser difós per Alfa y Omega, (27.11.2001), amb el títol: «Católicos, ¿futuro de minoría?»]

12. Bisbes bascos: (2001)

«15. La crisi social de transmissió de valors i referències és un signe inequívoc que la nostra fe de sempre ha de ser repensada, reinterpretar i reformular en molts aspectes a la llum de les circumstàncies actuals. És un moment delicat en el que alguns rebutgen el que abans acceptaven sense discussió i ara consideren incompatible amb la realitat present. Uns altres, per contra, continuen aferrant-se cegament a passades explicacions, perquè les noves situacions són més que no poden assimilar en la seva arcaica visió del món. Hem de considerar si no ha arribat ja el moment i la situació que presagiava el teòleg Karl Rahner fa unes dècades: «L’home religiós de demà serà un místic, una persona que haurà experimentat alguna cosa, o no podrà ser religiós, perquè la religiositat del demà no serà ja compartida sobre la base d’una convicció pública unànime i òbvia».» [Bisbes bascos: «Trans­mitir hoy la fe. Carta pastoral de Cuaresma-Pascua» 2001]

13. Card. Martini (2004)

«L’Església mateixa està immergida en un munt de problemes interns que no seria fàcil descriure en poques paraules. N’esmento només un, que és propi d’Occi­dent. Cito l’exemple de l’Església evangèlica d’Alemanya que, després de recerques molt precises, ha publicat el mes d’octubre passat les xifres dels seus fidels comparats als de fa deu anys. Uns dos milions quatre-cents mil cristians han abandonat l’Església en aquest període. En els tres darrers decennis, són més de cinc milions. I l’estudi nota que és sobretot entre els joves que la cultura cristiana s’esborra i esdevé gairebé inexistent. I si ens fixem en el nombre dels qui s’anomenen fidels, el nombre dels qui afirmen que tenen encara més o menys regularment una pràctica religiosa és d’un sobre deu. Però unes recerques estadístiques més precises fan aparèixer que el 4% dels qui es diuen cristians practiquen regularment.» [Card. Martini: «El futur de l’Església en el món», a Documents d’Església n. 835, 1/08/2004]

14. Card. Danneels entrevistat a 30Giorni (2007)

Danneels: És un fet objectiu que ja no existeix cap Civitas christiana, que el model medieval de Civitas christiana no val per al moment actual. Potser alguns no se n’han adonat encara, però els cristians viuen enmig del món tamquam scintillae in arundineto, com guspires entre canyes. Vivim en la diàspora. Però la diàspora és la condició normal del cristianisme al món. El que és excep­ció és l’altra situació, la d’una societat completament cristianitzada. La manera ordinària que tenen els cristians de viure en el món és la que ja descriu Diognet en la seva carta, al segle II: Els cristians «ni habiten ciutats exclusives seves, ni parlen cap llengua estranya». Habiten «les seves pròpies pàtries, però com a forasters; prenen part en tot com a ciutadans i tot ho suporten com a estrangers; tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria, terra estranya.» És aquesta la nostra manera de ser ciutadans de la nova societat secularitzada.» [Danneels: Entrevista a 30Giorni (27 maig 2007)]

15. Card. Martínez Sistach

«Som a l’inici d’una nova època, i per tant en l’ocàs d’aquella que hem deixat, però el cristianisme resta viu. El cristianisme està començant, tot i que sigui des d’una realitat minoritària. No estem assistint a l’agonia del cristianisme, al final d’una llarga història, en una terra europea que havia estat cristianitzada fins a les seves arrels, doncs en va ser la matriu, en la que hi restarien algunes illes de cristianisme, quasi com realitats merament residuals.
L’ocàs de la ‘cristiandat’ no és l’ocàs del cristianisme. Ocasos diversos n’ha conegut la història cristiana, i més dramàtics que l’actual. Pensem en sant Agustí i en la fi del món romà. Pensem en la fi de l’Edat Mitjana, amb tota la seva grandesa, i en el naixement dels ordes mendicants –franciscans i dominics– com un esforç imaginatiu de nova presència del cristianisme en una societat que canviava profundament.» [Card. Martínez Sistach, Discurs a l’En­contre Interreligiós de Cracòvia, 5-9 setembre del 2009]
 
Aquest recull no passa de ser una mostra i no pretén ser exhaustiu, ni molt menys. S’han recollit passatges d’alguns documents en què es constata l’ensulsiada de la cristiandat o s’afirma la situació nova de diàspora, no pas com una asserció que es fa de pas o de forma merament retòrica, sinó com una afirmació feta a plena consciència.
Els texts anteriors a 1970 anuncien com a inevitable o imminent la desaparició de la cristiandat. Parlen «pesos pesants» del pensament catòlic en temps del pre-concili, concili i immediat post-concili: Mounier, Rahner, Schillebeeckx i Ratzinger. A partir del text del card. Roger Etchegaray (1981) els testimonis comencen a constatar com a innegable una situació nova, i en prenen acta.
Seria ingenu pensar que el pas de la cristiandat a la diàspora s’hagi realitzat durant aquest breu període de temps. Uns canvis d’aquesta magnitud i d’aquest calat (afecten els esquemes mentals latents) són canvis molt lents, normalment seculars i sovint multiseculars. Possiblement aquests canvis que ara apareixen es van començar a covar en el Renaixement. Alguns autors (p. ex. Burgalassi) diuen, fins i tot, que les arrels d’aquest procés s’han de buscar en la revolució urbana, a la baixa edat mitjana. El que sí que sembla probable és que els canvis socials i culturals que va experimentar el món occidental a partir de la segona guerra mundial van actuar de catalitzadors i van «precipitar» el procés... que no ha fet més que començar!...