L’aposta antropològica del Vaticà II
Pere Codina i Mas
Intervenció a la
Universitat Catalana d’Estiu
Prada de Conflent, 22/08/2012
Dues antropologies confrontades
Les opinions i valoracions que se solen fer sobre el concili —a ran dels 50 anys de la seva clausura— provenen normalment de teòlegs i ens solen fer veure el contingut, l’entrellat i les potencialitats dels diversos documents conciliars. Avui no espereu res d’això, per una raó ben senzilla: jo no sóc teòleg. Jo sóc sociòleg de formació (i potser també de deformació), ja que al llarg de la meva vida de capellà — sóc claretià— hi ha pesat sempre, per a bé o per a mal, l’esperit crític de les ciències humanes i molt especialment l’interès a contextualitzar el fet religiós i les seves expressions dins l’entorn concret i els moviments socials i els canvis culturals en què es mouen.
I és precisament aquesta mirada la que jo voldria projectar ara sobre el Concili: sobre els seus previs i la seva recepció o aplicació. Més en concret, voldria subratllar que a la base dels conflictes ideològics que van aparèixer en el Concili —i que es feien visibles en les confrontacions entre les anomenades «majoria» i «minoria» conciliars—, hi havia un problema molt precís d’ordre cultural: el problema o dilema que aquests darrers segles ha marcat la frontera entre la pre-modernitat i la modernitat. La formulació d’aquest dilema pot semblar teòrica, però les seves aplicacions pràctiques posen en contrast dos mons. La pregunta és aquesta: ¿quina és la manera correcta de situar-se l’home davant el món i de relacionar-s’hi? La mateixa pregunta ens la podem formular en forma de dilema o alternativa: l’Home ¿s’ha de limitar a ser un mer executor fidel de les disposicions que li vénen donades de dalt, des d’un món superior, del cel, o bé ha de ser capaç d’actuar responsablement pel seu compte i amb iniciativa pròpia? ¿Ha de ser heterònom (=depenent d’un altre) o pot ser autònom? Es tracta de dues antropologies confrontades.
