Més clar no ho podia dir: «Jo soc catòlic romà i, si l’Església em diu que no ordena dones, ho admeto, per fidelitat. Però si em dona cinc raons i, davant l’exegesi i davant la teologia, totes elles són falses, haig de protestar. Penso que el magisteri que apel·la a aquestes raons falses, o no creu en el que diu o no sap o menteix o tot alhora. A més, l’Església és infal·lible en qüestions de fe i de costums (morals); i el tema de l’ordenació de les dones no és de fe, ni de costums morals, sinó d’administració. Per tant...» El qui parlava així no era altre que Karl Rahner, en conversa distesa amb un grup de teòlegs, a Salamanca, el novembre de 1976. Un d’aquests teòlegs era Xabier Pikaza, que en dona el testimoni.
Aquella
trobada s’esdevenia quan feia tot just un mes que la Congregació per a la
Doctrina de la Fe havia publicat el document Inter
insigniores (15/10/76) sobre l’únic sacerdoci masculí. Més
endavant, vindrien dues cartes apostòliques de Joan Pau II, reblant el clau: (Mulieris dignitatem (1988) i «Ordinatio
sacerdotalis. Sobre l’ordenació sacerdotal reservada només als homes»
(1994).
Els «arguments» de tots aquests documents són bàsicament dos...
amb una extensió: 1) Hi ha una més gran coherència
simbòlica si la persona que en la litúrgia actua «in
persona Christi» és un home, i no pas una dona; 2) cal tenir
present que per a l’Església catòlica i les Esglésies orientals la praxi actual és Tradició ininterrompuda des
de Crist fins avui, i 3) per tant, podem dir que és voluntat de Crist que les coses siguin com són. Tots tres
documents acaben constatant que «les coses són com són» i que l’Església no hi
pot fer res.
No entrarem a discutir la consistència d’aquests arguments, que
—no en dubtem— deuen convèncer els convençuts. Altres ho han fet amb molta més
competència: vegeu, si no, les paraules de Rahner que encapçalen aquesta
reflexió. I podríem afegir una llista llarga de veus significades que del
Concili ençà han discrepat obertament i pública d’aquest posicionament oficial:
el cardenal Martini, per exemple, o Lluís Duch...
Ara bé, potser començaria a ser hora que, quan es tracta de
reflexionar sobre certs aspectes de la creença cristiana, els teòlegs deixessin
de moure’s exclusivament dins l’àmbit de les ciències sagrades i es dignessin a prendre en consideració les ciències socials. Concretament, la Sociologia del coneixement podria ajudar
a veure com, al llarg de la història, el context social —i sobretot cultural— ha
influït, i no pas poc, en la formació de coneixements i creences. El cas del
ministeri ordenat femení seria, potser, un cas de manual...
Pere
Codina i Mas
Text
publicat com
editorial de «El Pregó»
Març de 2021
