La Doctrina social de l’Església,
paper mullat?

Text publicat a EL PREGÓ
gener de 2021

Donem per assentat i assumit que l’Església –en tant que jerarquia o corporativament– no s’ha de ficar en política. Però sí que han de «fer» política —personalment– els membres de l’Església, si és que volen que els valors de l’evangeli es materialitzin en la societat i en la construcció del Regne.

Ara bé, el fet que no pertoqui a la jerarquia de l’Església defensar opcions polítiques concretes, no vol dir que l’Església no hagi d’assumir altres responsabilitats públiques o socials, per exemple, davant situacions denunciables que no poden deixar indiferent ningú: les situacions d’injustícia o de vulneració de drets humans, la defensa dels febles davant els poderosos i en general la denúncia de totes aquelles situacions que l’Església denuncia com a injustes o inadequades en la seva Doctrina Social (DSE).

Per tant, ja començaria a ser hora que la Conferència dels bisbes espanyols (bisbes catalans inclosos) diguessin alguna cosa a propòsit del problema cabdal d’Espanya, i que no és altre que l’anomenat problema territorial. Però no en el sentit en què ja ho han fet alguna vegada —recolzant unes opcions polítiques i condemnant-ne uns altres— sinó denunciant la vulneració de drets bàsics que pateixen les minories nacionals del país. I si no es fien de les queixes dels qui es consideren víctimes d’aquestes vulneracions, llegeixin l’Informe del Relator Especial de l’ONU sobre qüestions de les minories, fet públic el 9 de març d’aquest 2020: hi podran constatar documentadament que els drets vulnerats que l’ONU denuncia, són els mateixos drets que la DSE reconeix...

Per si no n'hi hagués prou, recordem als bisbes la cèlebre «Carta Ecumènica» que totes les Conferències Episcopals d’Europa —catòliques i protestants— van aprovar el 22 d’abril de 2001, on –entre altres– la CEE va signar: «ens comprometem a oposar-nos a tota forma de nacionalisme que porti a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals, i a comprometre’ns a favor de les solucions no violentes».

No es pot dir que la CEE no condemni «el» nacionalisme. Però sempre s’equivoca d’objectiu: el nacionalisme que els bisbes condemnen, no és el nacionalisme opressor, «que porta a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals», sinó l’altre, el nacionalisme oprimit, el reivindicatiu o defensiu del poble que pateix aquesta opressió, condemnada per la DSE. I això no és just.

Seria bo que els bisbes —tant la CEE com la CET— deixessin clar, amb fets i no només amb paraules, que la Doctrina social de l’Església no és paper mullat.

Pere Codina i Mas

ENTRE NACIÓ I NACIONALISME

Posicions de l’Església catòlica

per Marcel Merle

La voluntat de construir una «doctrina social», expressada obertament per Lleó XIII i constantment reafirmada d’ençà de més d’un segle, obliga l’Església a fer judicis de valor sobre situacions i corrents de pensament dels quals no és l’autora, sobre els quals, però, intenta eventualment influir. Conciliar el seu missatge amb la complexitat de les realitats terrenals fa sorgir tanmateix nombroses dificultats, la dialèctica més subtil de les quals no sempre permet d’arribar a terme —llevat d’evadir-se en el refugi de prescripcions intemporals. L’intent de conciliació entre el desig de legitimar les aspiracions nacionals i el de lluitar contra els excessos del nacionalisme ofereix un bon exemple d’aquest exercici difícil.

Tradició

La qüestió que ens ocupa no s’havia pas plantejat abans del segle XIX: en primer lloc, perquè el llenguatge profà usat pels especialistes confonia en la mateixa accepció els dos termes d’Estat i de Nació; i, en segon lloc, perquè l’Església, força temporal i espiritual alhora, tenia com a interlocutors naturals els altres Estats sobirans. La ruptura entre l’Estat i la Nació, consumada el 1789 («El principi de tota sobirania resideix essencialment en la Nació», afirma l’article 3 de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà), fa néixer el principi de les nacionalitats (i també el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos) que farà trontollar el mapa d’Europa al segle XIX i sobre el qual el Tractat de Versalles intentarà de recolzar-se el 1919. L’Església catòlica es mostra certament poc sensible envers aquestes transformacions: hostil a l’ascens de la unitat italiana, que no podia dur-se a terme sinó en perjudici d’ella mateixa, la Santa Seu es manifesta sobretot desitjosa de defensar la unitat de l’imperi austrohongarès contra l’embat centrífug dels moviments nacionalistes (encara que el 1914 fou signat un Concordat amb... Sèrbia). A la conclusió de la part del seu llibre consagrada a aquest període de la història, Christine Alix de Montclos no dubta a escriure que als ulls de l’Església «la nació és sempre subordinada».[1] La famosa Exhortació adreçada per Benet XV als bel·ligerants el 1917 ens ho confirma, ja que aquesta crida a cessar les hostilitats relega al final de tot la solució dels conflictes de nacionalitat (inclosa la sort de l’Alsàcia-Lorena).

ELS DRETS DELS POBLES

Discurs de Joan Pau II

a l’Assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides

(5/10/1996)

L’Osservatore Romano, 6/10/1996.
Versió catalana a
Documents d’Església, 29 (1996) n. 647, pp. 65-73

Senyor President, Gentils Senyores,  Il·lustres Senyors!

1. És un honor per a mi prendre la paraula en aquesta Assemblea dels pobles, per celebrar amb els homes i les dones de tot país, raça, llengua, cultura, els cinquanta anys de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides. Sóc plenament conscient que, adreçant-me a aquesta Assemblea, tinc l’oportunitat d’adreçar-me, en un cert sentit, a tota la família dels pobles que viuen sobre la terra. La meva paraula, que vol ser signe de l’estima i de l’interès de la Seu Apostòlica i de l’Església catòlica envers aquesta Institució, s’uneix de bon grat a la veu de tots els qui veuen en l’ONU l’esperança d’una futur millor per a la societat dels homes.

Adreço un viu agraïment, en primer lloc, al Secretari General, el Dr. Boutros Boutros-Ghali, per haver encoratjat ferventment la meva visita. Us estic també agraït a vós, Senyor President, per la cordial benvinguda amb què m’heu acollit en aquesta altíssima Convenció. Us saludo, finalment, a tots vosaltres, membres d’aquesta Assemblea general: us estic agraït per la vostra presència i per la vostra gentil atenció.

ELS DRETS DELS POBLES

Joan Pau II

Discurs a l’Assemblea general de
l’Organització de les Nacions Unides
(5 d’octubre de 1995)

Senyor President, Gentils Senyores,  Il·lustres Senyors!

1. És un honor per a mi prendre la paraula en aquesta Assemblea dels pobles, per celebrar amb els homes i les dones de tot país, raça, llengua, cultura, els cinquanta anys de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides. Sóc plenament conscient que, adreçant-me a aquesta Assemblea, tinc l’oportunitat d’adreçar-me, en un cert sentit, a tota la família dels pobles que viuen sobre la terra. La meva paraula, que vol ser signe de l’estima i de l’interès de la Seu Apostòlica i de l’Església catòlica envers aquesta Institució, s’uneix de bon grat a la veu de tots els qui veuen en l’ONU l’esperança d’una futur millor per a la societat dels homes.

Adreço un viu agraïment, en primer lloc, al Secretari General, el Dr. Boutros Boutros-Ghali, per haver encoratjat ferventment la meva visita. Us estic també agraït a vós, Senyor President, per la cordial benvinguda amb què m’heu acollit en aquesta altíssima Convenció. Us saludo, finalment, a tots vosaltres, membres d’aquesta Assemblea general: us estic agraït per la vostra presència i per la vostra gentil atenció.

He vingut avui entre vosaltres amb el desig d’oferir la meva contribució a aquesta significativa meditació sobre la història i el poder d’aquesta organització que acompanya i enriqueix la celebració d’aquest aniversari. La Santa Seu, en virtut de la missió específicament espiritual que la fa sol·lícita del bé integral de tot ésser humà, ha estat des dels començaments una convençuda sostenidora dels ideals i dels objectius de l’Organització de les Nacions Unides. La finalitat de cadascuna i el tracte operatiu són òbviament diversos, però la comuna preocupació per la família humana obre constantment davant l’Església i l’ONU vastes àrees de col·laboració. Aquest convenciment orienta i anima la meva reflexió d’avui: no es limitarà a específiques qüestions socials, polítiques i econòmiques, sinó més aviat a les conseqüències que els canvis extraordinaris ocorreguts els darrers anys tenen per al present i per al futur de tota la humanitat.

Un patrimoni comú de la humanitat

2. Senyores i Senyors! Al llindar del nou mil·lenni som testimonis d’una extraordinària i global acceleració d’aquella recerca de llibertat que és una de les grans dinàmiques de la història de l’home. Aquest fenomen no està limitat a una sola part del món, ni és l’expressió d’una sola cultura. Al contrari, a cada angle de la terra, homes i dones, tot i estar amenaçats per la violència, han afrontat el risc de la llibertat, demanant que els fos reconegut un espai en la vida social, política i econòmica que els correspon per llur dignitat de persones lliures. Aquesta recerca universal de llibertat és realment una de les característiques que distingeixen el nostre temps.