ELS DRETS DELS POBLES

Discurs de Joan Pau II

a l’Assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides

(5/10/1996)

L’Osservatore Romano, 6/10/1996.
Versió catalana a
Documents d’Església, 29 (1996) n. 647, pp. 65-73

Senyor President, Gentils Senyores,  Il·lustres Senyors!

1. És un honor per a mi prendre la paraula en aquesta Assemblea dels pobles, per celebrar amb els homes i les dones de tot país, raça, llengua, cultura, els cinquanta anys de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides. Sóc plenament conscient que, adreçant-me a aquesta Assemblea, tinc l’oportunitat d’adreçar-me, en un cert sentit, a tota la família dels pobles que viuen sobre la terra. La meva paraula, que vol ser signe de l’estima i de l’interès de la Seu Apostòlica i de l’Església catòlica envers aquesta Institució, s’uneix de bon grat a la veu de tots els qui veuen en l’ONU l’esperança d’una futur millor per a la societat dels homes.

Adreço un viu agraïment, en primer lloc, al Secretari General, el Dr. Boutros Boutros-Ghali, per haver encoratjat ferventment la meva visita. Us estic també agraït a vós, Senyor President, per la cordial benvinguda amb què m’heu acollit en aquesta altíssima Convenció. Us saludo, finalment, a tots vosaltres, membres d’aquesta Assemblea general: us estic agraït per la vostra presència i per la vostra gentil atenció.

He vingut avui entre vosaltres amb el desig d’oferir la meva contribució a aquesta significativa meditació sobre la història i el poder d’aquesta organització que acompanya i enriqueix la celebració d’aquest aniversari. La Santa Seu, en virtut de la missió específicament espiritual que la fa sol·lícita del bé integral de tot ésser humà, ha estat des dels començaments una convençuda sostenidora dels ideals i dels objectius de l’Organització de les Nacions Unides. La finalitat de cadascuna i el tracte operatiu són òbviament diversos, però la comuna preocupació per la família humana obre constantment davant l’Església i l’ONU vastes àrees de col·laboració. Aquest convenciment orienta i anima la meva reflexió d’avui: no es limitarà a específiques qüestions socials, polítiques i econòmiques, sinó més aviat a les conseqüències que els canvis extraordinaris ocorreguts els darrers anys tenen per al present i per al futur de tota la humanitat.

Un patrimoni comú de la humanitat

2. Senyores i Senyors! Al llindar del nou mil·lenni som testimonis d’una extraordinària i global acceleració d’aquella recerca de llibertat que és una de les grans dinàmiques de la història de l’home. Aquest fenomen no està limitat a una sola part del món, ni és l’expressió d’una sola cultura. Al contrari, a cada angle de la terra, homes i dones, tot i estar amenaçats per la violència, han afrontat el risc de la llibertat, demanant que els fos reconegut un espai en la vida social, política i econòmica que els correspon per llur dignitat de persones lliures. Aquesta recerca universal de llibertat és realment una de les característiques que distingeixen el nostre temps.

En la meva visita anterior a les Nacions Unides, el 2 d’octubre de 1979, vaig poder posar en relleu que la recerca de la llibertat en el nostre temps té el seu fonament en aquells drets universals dels quals frueix l’home pel fet de ser-ho. Fou precisament la barbàrie registrada contra la dignitat humana allò que portà l’Organització de les Nacions Unides a formular, tot just tres anys després de la seva constitució, aquella Declaració universal dels drets de l’home que continua essent una de les més altes expressions de la consciència humana en el nostre temps. A l’Àsia i a l’Àfrica, a Amèrica, a Oceania i a Europa, homes i dones convençuts i coratjosos apel·len a aquesta Declaració per donar força a les reivindicacions d’una més intensa participació a la vida de la societat.

3. És important per a nosaltres comprendre allò que podríem anomenar l’estructura interior d’aquest moviment mundial. Precisament el seu caràcter planetari ens ofereix una primera i fonamental «clau» que confirma que hi ha uns drets humans universals, arrelats en la naturalesa de la persona, en els quals es reflecteixen les exigències objectives i imprescindibles d’una llei moral universal. Ben lluny de ser afirmacions abstractes, aquests drets més aviat ens diuen quelcom important sobre la vida concreta de cada home i de cada grup social. Ens recorden també que no vivim en un món irracional o sense sentit, sinó que, al contrari, hi ha una lògica moral que il·lumina l’existència humana i fa possible el diàleg entre els homes i els pobles. Si volem que un segle de constricció deixi pas a un segle de persuasió, hem de trobar el camí per a discutir, amb un llenguatge comprensible i comú, sobre el futur de l’home. La llei moral universal, escrita en el cor de l’home, és aquella mena de «gramàtica» que serveix al món per afrontar aquesta discussió sobre el seu propi futur.

Des d’aquest punt de vista, és motiu de seriosa preocupació el fet que avui alguns neguin la universalitat dels drets humans, així com neguen que hi hagi una naturalesa humana compartida per tots. Cert, no hi ha un únic model d’organització política i econòmica de la llibertat humana, ja que cultures diferents i experiències històriques diverses donen origen a una societat lliure i responsable, amb diferents formes institucionals. Però una cosa és afirmar un legítim pluralisme de «formes de llibertat», i una altra negar el caràcter universal o intel·ligible de la naturalesa de l’home o de l’experiència humana. Aquesta segona perspectiva fa extremament difícil, per no dir impossible, una política internacional de persuasió.

Assumir el risc de la llibertat

4. Les dinàmiques morals de la recerca universal de la llibertat han aparegut clarament a l’Europa central i oriental amb les revolucions no violentes del 1989. Aquests esdeveniments històrics, desenvolupats en temps i llocs determinats han ofert una lliçó que va molt més enllà dels confins d’una específica àrea geogràfica: les revolucions no violentes del 1989 han demostrat que la recerca de la llibertat és una exigència que no pot ser suprimida, que brolla del reconeixement de la inestimable dignitat i valor de la persona humana, i ha d’acompanyar sempre al compromís a favor d’ella. El totalitarisme modern ha estat, abans que res, un assalt a la dignitat de la persona, un assalt que ha arribat fins a la negació del valor inviolable de la seva vida. Les revolucions de 1989 foren possibles gràcies al compromís d’homes i de dones coratjosos, que s’inspiraven en una visió diversa i, en darrer terme, més profunda i vigorosa: la visió de l’home com a persona intel·ligent i lliure, dipositària d’un misteri que la transcendeix, dotada de la capacitat de reflexionar i d’elegir -i, per tant, capaç de saviesa i de virtut. Va ser decisiva, per a l’èxit d’aquelles revolucions no violentes, l’experiència de la solidaritat social: enfront dels règims sostinguts per la força de la propaganda i del terror, aquella solidaritat va constituir el nucli moral del «poder dels sense poder», fou una primícia d’esperança i roman una admonició pel que fa a la possibilitat que l’home té de seguir en el llarg camí de la seva història, la via de les més nobles aspiracions de l’esperit humà.

Mirant avui aquells esdeveniments des d’aquest privilegiat observatori mundial, és impossible no veure la coincidència entre els valors que van inspirar aquells moviments populars d’alliberament i moltes dels compromisos morals escrits en la Carta de les Nacions Unides: penso per exemple en el compromís de «reafirmar la fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana»; com també en el compromís de «promoure el progrés social i millors condicions de vida en una llibertat més àmplia» (Preàmbul). Els cinquanta-i-un Estats que van fundar aquesta Organització el 1945 realment van encendre una torxa, la llum de la qual pot dissipar les tenebres causades per la tirania -una llum que pot indicar el camí de la llibertat, de la pau i de la solidaritat.

Els drets de les nacions

5. La recerca de la llibertat en la segona meitat del segle vint ha compromès no sols els individus sinó les nacions. A cinquanta anys del final de la segona guerra mundial és important recordar que aquell conflicte va sorgir a causa de les violacions dels drets de les nacions. Moltes d’elles van sofrir terriblement per l’única raó de ser considerades «altres». Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la «inferioritat» d’algunes nacions i cultures. En un cert sentit, es pot dir que l’Organització de les Nacions Unides nasqué de la convicció que semblants doctrines eren incompatibles amb la pau; i l’esforç de la Carta de «salvar les futures generacions del flagell de la guerra» (Preàmbul) implicava certament el compromís moral de defensar tota nació i cultura d’agressions injustes i violentes.

Malauradament, també després del final de la segona guerra mundial els drets de les nacions han continuat essent violats. Per donar només alguns exemples, els Estats Bàltics i amplis territoris d’Ucraïna i de Bielorússia van ser absorbits per la Unió Soviètica, com ja havia passat amb Armènia, amb Azerbaidjan i Geòrgia al Caucas. Al mateix temps, les anomenades «democràcies populars» de l’Europa central i oriental van perdre de fet llur sobirania i van ser obligades a sotmetre’s a la voluntat que dominava tot el bloc. El resultat d’aquesta divisió artificial d’Europa fou la «guerra freda», és a dir, una situació de tensió internacional en la qual l’amenaça de l’holocaust nuclear es mantenia suspesa sobre el cap de la humanitat. Només quan la llibertat de les nacions de l’Europa central i oriental fou restablerta, la promesa de pau, que hauria pogut arribar amb el final de la guerra, va començar a prendre forma real per a moltes de les víctimes d’aquell conflicte.

6. La Declaració universal dels drets de l’home, adoptada el 1948, ha tractat de manera eloqüent els drets de les persones; però encara no hi ha un anàleg acord internacional que afronti de manera adequada els drets de les nacions. Es tracta d’una situació quan ha de ser atentament considerada, per les qüestions urgents que planteja sobre la justícia i la llibertat en el món contemporani.

En realitat el problema del ple reconeixement dels drets dels pobles i de les nacions s’ha presentat repetidament a la consciència de la humanitat, bo i suscitant també una notable reflexió ètico-jurídica. Penso en el debat desenvolupat durant el Concili de Constança al segle XV, quan els representants de l’Acadèmia de Cracòvia, presidits per Pawel Wlodkowic, van defensar coratjosament el dret a l’existència i a l’autonomia d’algunes poblacions europees. També és més coneguda la reflexió feta, en aquella mateixa època, per la Universitat de Salamanca en relació amb els pobles del nou món. En el nostre segle, a més, ¿no recordarem la paraula profètica del meu predecessor Benet XV, que durant la primera guerra mundial recordava a tothom que «les nacions no moren», i convidava a «ponderar amb consciència serena els drets i les justes aspiracions dels pobles» (Als pobles ara bel·ligerants i als seus caps, 28 juliol 1915)?

7. Avui, el problema de les nacionalitats es col·loca en un nou horitzó mundial, caracteritzat per una forta «mobilitat» que fa cada vegada menys marcats els mateixos confins ètnico-culturals sota la pressió de múltiples dinamismes com les migracions, els mitjans de comunicació, i la mundialització de l’economia. Però, i precisament en aquest horitzó d’universalitat, veiem sorgir amb força particularismes ètnico-culturals, gairebé com una necessitat impetuosa d’identitat i de supervivència, una espècie de contrapès a les tendències homologants. És una dada que convé no infravalorar com si fos un simple residu d’un passat; demana més aviat ser desxifrada, per a una reflexió aprofundida en la pla antropològic i ètico-jurídic.

Aquesta tensió entre particular i universal, en efecte, es pot considerar immanent a l’ésser humà. La naturalesa comuna mou els homes a sentir-se, tal com són, membres d’una gran família. Però per a la concreta historicitat d’aquesta mateixa naturalesa, estan necessàriament lligats d’una manera més intensa a particulars grups humans; en primer lloc la família, després els diversos grups de pertinença, fins al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural, que, no casualment indicat amb el terme «nació», evoca el «néixer», mentre que, indicat amb el terme «pàtria» («fatherland»), evoca la realitat de la mateixa família. La condició humana és posada així entre aquests dos pols —la universalitat i la particularitat— en tensió vital entre ells; una tensió inevitable, però singularment fecunda, si és viscuda amb equilibri serè.

8. Sobre aquest fonament antropològic es basen també «els drets de les nacions», que no són altra cosa que els «drets humans» presos en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de «nació», que no s’identifica a priori i necessàriament amb l’Estat. És, tanmateix, una reflexió inajornable, si es volen evitar els errors del passat i proveir a un just ordre mundial.

El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets d’una nació: ningú, doncs —ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional— no està mai legitimat a considerar que una determinada nació no és digna d’existir. Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d’agregació jurídica entre diferents nacions, com ara en els Estats federals, en les Confederacions o en els Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals. Poden haver-hi circumstàncies històriques en les quals agregacions diverses d’una sobirania estatal poden resultar fins i tot aconsellables, però a condició que hi hagi un clima d’autèntica llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels pobles. El dret a l’existència implica naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seva originària «sobirania» espiritual. La història demostra que en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig néixer) precisament la seva mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació té consegüentment també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada.

Però si els «drets de la nació» expressen les vitals exigències de la «particularitat», no és menys important subratllar les exigències de la universalitat, expressades a través d’una forta consciència dels deures que les nacions tenen envers les altres i tota la humanitat. El primer de tots és certament el deure de viure en una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions. D’aquesta manera l’exercici dels drets de les nacions, equilibrat per l’afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund «intercanvi de dons», que enforteix la unitat entre tots els homes.

El respecte de les diferències

9. Els darrers disset anys, durant els meus pelegrinatges per les comunitats de l’Església catòlica, he pogut entrar en diàleg amb la rica diversitat de nacions i de cultures de totes les parts del món. Malauradament, el món encara ha d’aprendre a conviure amb la diversitat, com ens ho han recordat dolorosament els recents esdeveniments als Balcans i a l’Àfrica central. La realitat de la «diferència» i la peculiaritat de l’«altre» poden a vegades ser sentides com un pes, o fins i tot com una amenaça. La por a la «diferència», amplificada per ressentiments de caràcter històric i exacerbada per les manipulacions de personatges sense escrúpols, pot conduir a la negació de la mateixa humanitat de l’«altre», amb el resultat que les persones entren en una espiral de violència de la qual ningú -ni tan sols els infants- no s’escapa. Situacions d’aquest gènere ens són avui ben conegudes, i el meu cor i les meves pregàries es dirigeixen en aquest moment d’una manera especial a les martiritzades poblacions de Bòsnia i Hercegovina.

Per amarga experiència, per tant, nosaltres sabem que la por de la «diferència», especialment quan s’expressa a través d’un estret i excloent nacionalisme que nega qualsevol dret a l’«altre», pot portar a un veritable malson de violència i de terror. I malgrat això, si ens esforcem a valorar les coses amb objectivitat, nosaltres podem veure que, més enllà de totes les diferències que distingeixen els individus i els pobles, hi ha una fonamental comunió, ja que les diverses cultures no són en realitat més que maneres diverses de plantejar la qüestió del significat de l’existència personal. I precisament aquí podem identificar una font del respecte que és degut a cada cultura i a cada nació: cada cultura és un esforç de reflexió sobre el misteri del món i en particular de l’home: és una manera de donar expressió a la dimensió transcendent de la vida humana. El cor de tota cultura està constituït per la seva obertura al més gran dels misteris: el misteri de Déu.

10. Per tant, el nostre respecte per la cultura dels altres està arrelat en el nostre respecte per l’esforç que fa cada comunitat per donar resposta al problema de la vida humana. En aquest context ens és possible constatar com és important preservar el dret fonamental a la llibertat de religió i a la llibertat de consciència, com a pilars essencials de l’estructura dels drets humans i fonament de tota societat realment lliure. A ningú no és permès ofegar aquests drets usant el poder coercitiu per imposar una resposta al misteri de l’home.

Estranyar-se de la realitat de la diversitat -o, pitjor, intentar extingir aquesta diversitat- significa excloure la possibilitat de penetrar la profunditat del misteri de la vida humana. La veritat sobre l’home és l’immutable criteri amb el qual totes les cultures són judicades; però cada cultura té quelcom a ensenyar sobre una o altra dimensió d’aquesta veritat complexa. Per tant, la «diferència», que alguns troben tan amenaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg respectuós, la font d’una més profunda comprensió de l’existència humana.

11. En aquest context cal aclarir la diferència essencial entre una insana forma de nacionalisme, que predica el menyspreu per les altres nacions o cultures, i el patriotisme que, en canvi, és el just amor pel propi país d’origen. Un veritable patriotisme no cerca mai de promoure el bé de la pròpia nació en perjudici d’altri. Això, de fet, acabaria per fer mal a la pròpia nació i produiria efectes perjudicials tant per a l’agressor com per a la víctima. El nacionalisme, especialment en les seves expressions més radicals, està, per tant, en antítesi amb el veritable patriotisme, i avui hem de treballar per fer que el nacionalisme exasperat no continuï proposant en formes noves les aberracions del totalitarisme. És un compromís que val, òbviament, també quan s’assumeix, com a fonament del nacionalisme, el mateix principi religiós, com desgraciadament passa en certes manifestacions de l’anomenat «fonamentalisme».

Llibertat i veritat moral

12. Senyores i Senyors! La llibertat és la mesura de la dignitat i de la grandesa de l’home. Viure la llibertat que els individus i els pobles cerquen és un gran repte per al creixement espiritual de l’home i per a la vitalitat moral de les nacions. La qüestió fonamental que tots hem d’afrontar és la de l’ús responsable de la llibertat, tant en la seva dimensió personal com en la social. Cal, doncs, que la nostra reflexió es faci sobre la qüestió de l’estructura moral de la llibertat, que és l’arquitectura interior de la cultura de la llibertat.

La llibertat no és simplement absència de tirania o d’opressió, ni és llicència per a fer tot el que es vulgui. La llibertat posseeix una «lògica» interna que la qualifica i l’ennobleix: està ordenada a la veritat i es realitza en la recerca i en l’actuació de la veritat. Separada de la veritat de la persona humana, deriva, en la vida individual, en llicència i, en la vida política, en l’arbitrarietat dels més forts i en arrogància del poder. Per això, lluny de ser una limitació o una amenaça a la llibertat, la referència a la veritat sobre l’home -veritat que pot ser universalment coneguda a través de la llei moral inscrita al cor de cadascú- és, en realitat, la garantia del futur de la llibertat.

13. En aquesta perspectiva s’entén que l’utilitarisme, doctrina que defineix la moralitat no a partir d’allò que és bo sinó a partir d’allò que proporciona avantatge, sigui una amenaça a la llibertat dels individus i de les nacions, i impedeixi la construcció d’una veritable cultura de llibertat. Això té aspectes polítics sovint devastadors, perquè inspira un nacionalisme agressiu, des del qual subjugar, per exemple, una nació més petita o més feble és presentat com un bé només perquè respon als interessos nacionals. No menys greus són els resultats de l’utilitarisme econòmic, que empeny els països més forts a condicionar i a explotar els més dèbils.

Sovint aquestes dues formes d’utilitarisme van juntes, i és un fenomen que ha caracteritzat àmpliament les relacions entre el «Nord» i el «Sud» del món. Per a les nacions en via de desenvolupament l’obtenció de la independència política ha estat massa sovint acompanyada d’una situació pràctica de dependència econòmica d’altres països. Cal subratllar que, en alguns casos, les àrees en via de desenvolupament han sofert precisament un retrocés tan considerable que a alguns Estats els manquen els mitjans per a subvenir les necessitats essencials dels seus pobles. Aquestes situacions ofenen la consciència de la humanitat i plantegen un formidable repte moral a la família humana. Afrontar aquest repte demana òbviament canvis tant en les nacions en via de desenvolupament com en les econòmicament més avançades. Si les primeres han de saber oferir garanties segures de correcta gestió dels recursos i de les ajudes, com també del respecte dels drets humans, substituint on calgui formes de govern injustes, corruptes o autoritàries per altres de tipus participatiu i democràtic, ¿no és potser veritat que obriran camí d’aquesta manera a les millors energies civils i econòmiques de la pròpia gent? I els països ja desenvolupats, per llur part, ¿no hauran potser de madurar, en aquesta perspectiva, comportaments derivats de lògiques purament utilitaristes i caracteritzats per sentiments de major justícia i solidaritat?

Sí, il·lustres Senyores i Senyors! Cal que en l’escena econòmica internacional s’imposi una ètica de la solidaritat, si es vol que la participació, el creixement econòmic, i una justa distribució dels béns puguin caracteritzar el futur de la humanitat. La cooperació internacional, invocada per la Carta de les Nacions Unides «per resoldre problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari» (art. 1, 3) no pot ser pensada exclusivament en termes d’ajut o d’assistència, o precisament mirant els avantatges de la devolució dels recursos posats a disposició. Quan milions de persones sofreixen la pobresa -que significa fam, desnutrició, malaltia, analfabetisme i degradació- no solament hem de recordar-nos a nosaltres mateixos que ningú no té el dret d’explotar l’altre pel propi interès, sinó també, i sobretot, refermar el nostre compromís per aquella solidaritat que permet a d’altres de viure, en les concretes circumstàncies econòmiques i polítiques, aquella creativitat que és una característica distintiva de la persona humana i que fa possible la riquesa de les nacions.

Les Nacions Unides i el futur de la llibertat

14. Davant aquests enormes reptes, ¿no hem de recordar el paper que pertoca a l’Organització de les Nacions Unides? A cinquanta anys de la seva institució, se’n veu encara més la necessitat, però es veu també millor, a partir de l’experiència acomplerta, que l’eficàcia d’aquest màxim instrument de síntesi i de coordinació de la vida internacional depèn de la cultura i de l’ètica internacional que sosté i expressa. Cal que cada vegada més l’Organització de les Nacions Unides passi de la seva condició de ser una institució de tipus administratiu a la de centre moral, on totes les nacions del món es trobin com a casa, tot desenvolupant la consciència comuna de ser, per dir-ho així, una «família de nacions». El concepte de «família» evoca immediatament quelcom més que va més enllà de les simples relacions funcionals, o de la mera convergència d’interessos. La família és, per naturalesa, una comunitat fundada en la confiança recíproca, en el suport mutu i en el respecte sincer. En una autèntica família no hi ha el domini dels forts; al contrari, els membres més febles són, precisament per la seva feblesa, doblement acollits i servits.

Aquests són, traslladats al nivell de «la família de les nacions», els sentiments que han de constituir, abans que un simple deure, un dret, les relacions entre els pobles. L’ONU té l’objectiu històric d’afavorir aquest salt de qualitat de la línia internacional. No sols actuant com a centre d’eficaç mediació per a la solució dels conflictes, sinó també promovent aquells valors, aquelles actituds i aquelles iniciatives concretes de solidaritat que es mostrin capaces d’elevar les relacions entre les nacions des del nivell «organitzatiu», al nivell, per dir-ho així, «orgànic», des de la simple «existència amb» a l’«existència per» als altres, en un fecund intercanvis de dons, avantatjós primer de tot per a les nacions més febles, però en definitiva precursor de benestar per a tots.

15. Només amb aquesta condició s’arribarà a la superació no sols de les «guerres guerrejades», sinó també de les «guerres fredes»; no solament a la igualtat de dret entre tots els pobles, sinó també a la seva activa participació en la construcció d’un futur millor; no solament al respecte de cada una de les identitats culturals, sinó a la seva plena avaluació, com a riquesa comuna del patrimoni cultural de la humanitat. ¿No és potser aquest l’ideal assenyalat per la Carta de les Nacions Unides, quan posa com a fonament de l’Organització «el principi de la sobirana igualtat de tots els seus membres» (art. 2, 1), o quan la compromet a «desenvolupar entre les nacions relacions amistoses, fonamentades en el respecte del principi de la igualtat dels drets i de l’autodeterminació» (art. 1,2)? Aquest és el camí ral que demana ser recorregut fins al final, també amb oportunes modificacions, si cal, del model operatiu de les Nacions Unides, per tenir en compte tot el que s’ha esdevingut en aquest mig segle, en aparèixer tants nous pobles a l’experiència de la llibertat en la legítima aspiració a «ser» i a «comptar» més.

Que tot això no sembli una utopia irrealitzable. És l’hora d’una nova esperança, que ens exigeix treure del futur de la política i de la vida dels homes la hipoteca paralitzant del cinisme. Ens convida a fer-ho justament l’aniversari que celebrem, tot proposant-nos de nou, amb la idea de les «nacions unides», una idea que parla eloqüentment de mútua confiança, de seguretat i de solidaritat. Inspirats per l’exemple de tots els qui han assumit el risc de la llibertat, ¿podrem nosaltres no acollir també el risc de la solidaritat i per tant el risc de la pau?

Més enllà de la por: la civilització de l’amor

16. Una de les més grans paradoxes del nostre temps és que l’home, que ha iniciat el període anomenat «modernitat» amb una segura afirmació de la pròpia «maduresa» i «autonomia», s’apropa al final del segle vintè amb por de si mateix, espantat per tot allò que ell mateix és capaç de fer, esfereït davant el futur. En realitat, la segona meitat del segle vintè ha vist el fenomen sense precedents d’una humanitat insegura de cara a la mateixa possibilitat d’un futur, per l’amenaça d’una guerra nuclear. Aquest perill, gràcies a Déu, sembla haver-se allunyat -i cal apartar amb fermesa, a nivell universal, tot que allò que el pot tornar a apropar, si no reactivar- però queda encara la por per al futur i del futur.

Perquè el mil·lenni ara ja a les portes pugui ser testimoni d’una nova florida de l’esperit humà, afavorida per una autèntica cultura de la llibertat, la humanitat ha d’aprendre a vèncer la por. Hem d’aprendre a no tenir por, reconquerint un esperit d’esperança i de confiança. L’esperança no és un optimisme fat, dictat per la ingènua confiança que el futur ha de ser necessàriament millor que el passat. Esperança i confiança són la premissa d’una activitat responsable i troben aliment en l’íntim santuari de la consciència, allí on «l’home es troba sol amb Déu» (Const. past. Gaudium et spes, 16), i per això mateix intueix que no està sol enmig dels enigmes de l’existència, perquè està acompanyat de l’amor del Creador!

Esperança i confiança podrien semblar temes que van més enllà dels fins de les Nacions Unides. En realitat, no és així. Perquè les accions polítiques de les nacions, argument principal de les preocupacions de la vostra Organització, sempre tenen a veure amb la dimensió transcendent i espiritual de l’experiència humana, i no podrien ignorar-la sense perjudicar la causa de l’home i de la llibertat humana. Tot allò que disminueix l’home fa mal a la causa de la llibertat. Per recuperar la nostra esperança i la nostra confiança al final d’aquest segle de sofriments, hem de recuperar la visió de l’horitzó transcendent de possibilitats al qual tendeix l’esperit humà.

17. Com a cristià, per tant, no puc negar que la meva confiança i la meva esperança es fonamenten en Jesucrist, del qual se celebraran els dos mil anys del naixement a l’alba del nou mil·lenni. Nosaltres els cristians creiem que en la seva mort i en la seva resurrecció han estat clarament revelats l’amor de Déu i la seva sol·licitud per tota la creació. Jesucrist és per a nosaltres Déu fet home, inserit en la història de la humanitat. Precisament per això, l’esperança cristiana sobre el món i el seu futur s’estén a cada persona humana: no hi ha res autènticament humà que no tingui ressò en el cor dels cristians. La fe en Crist no ens empeny a la intolerància; al contrari, ens obliga a mantenir amb els altres un diàleg respectuós. L’amor per Crist no ens sostreu de l’interès pels altres, sinó que més aviat ens invita a preocupar-nos-en, sense excloure ningú, i privilegiant en tot cas els més febles i sofrents. Per això, mentre ens apropem al bimil·lenari del naixement de Crist, l’Església no demana res més sinó poder proposar aquest missatge de la salvació, i poder promoure’l amb esperit de caritat i de servei per a la solidaritat de tota la família humana.

Senyores i Senyors! Sóc davant vostre com el meu predecessor, el papa Pau VI, fa exactament trenta anys, no com algú que té poder temporal -són paraules seves- ni com un líder religiós que invoca especials privilegis per a la seva comunitat. Sóc aquí davant vostre com un testimoni: un testimoni de la dignitat de l’home, un testimoni d’esperança, un testimoni de la convicció que el destí de tota nació reposa a les mans d’una misericordiosa Providència.

18. Hem de vèncer la nostra por al futur. Però no podrem vèncer-la completament si no estem junts. La «resposta» a aquesta por no és la coacció, ni la repressió o la imposició d’un únic «model» social a tot el món. La resposta a la por que enfosqueix l’existència humana al final del segle vintè és l’esforç comú per construir la civilització de l’amor, fundada en els valors universals de la pau, de la solidaritat, de la justícia i de la llibertat. I l’«ànima» de la civilització de l’amor és la cultura de la llibertat: la llibertat dels individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i una responsabilitat oblatives.

No hem de tenir por del futur. No hem de tenir por de l’home. No és una casualitat que ens trobem aquí. Cada persona ha estat creada a «imatge i semblança» d’Aquell que és l’origen de tot allò que existeix. Tenim en nosaltres la capacitat de saviesa i de virtut. Amb aquests dons, amb l’ajut de la gràcia de Déu, podem construir el segle que està a punt d’arribar i per al proper mil·lenni una civilització digna de la persona humana, una veritable cultura de la llibertat. Ho podem fer i ho hem de fer. I, fent-ho, podrem adonar-nos que les llàgrimes d’aquest segle han preparat el terreny per a una nova primavera de l’esperit humà.