dijous, 1 de novembre de 2012

SET REFLEXIONS A PARTIR DEL MISSATGE SINODAL

José Cristo Rey García Paredes

Font:
http://www.xtorey.es/?p=2090

Versió al català de
Pere Codina i Mas

Aquest Missatge amaga dintre seu una riquesa molt gran que, possiblement, no s’arribi de captar amb una primera lectura. De fet més d’un es preguntarà: però, aporta res de nou? Per a què ha servit un Sínode sobre la Nova Evangelització? Al cap i a la fi, no es torna a repetir el mateix de sempre? 

Després d’unes quantes setmanes de dedicació plena a la reflexió conjunta sobre la Nova Evangelització, de celebracions litúrgiques i de pregària i discerniment, els participants en el Sínode deuen haver quedat profundament afectats per aquesta gran preocupació: com fer-ho per rellançar la missió evangelitza­dora en aquest moment de la història de la humanitat? Cadascú ha ofert la seva aportació peculiar. En la meva pagina web n’he anat publicant algunes, que m’han semblat especialment significatives. El Missatge neix d’aquest clima. No pretén dir-ho tot. Senzillament vol comunicar el sentiment comú, la preocupació, els somnis. És l’última oportunitat que se’ls ofereix als membres del Sínode per expressar-se conjuntament i enviar un missatge a l’Església i a la Societat. Deixaran després en mans del Papa el mig centenar de Proposicions. Serà Benet XVI qui més endavant proposarà el tema sinodal en una Exhortació Apostòlica. 

Partint d’aquesta reflexió inicial, ofereixo seguidament alguns punts per a la nostra reflexió. 

1.     La nova Evangelització té el seu principal protagonista i actor en l’Esperit Sant

El n. 6 del Missatge és –des del meu punt de vista– la clau per entendre adequadament què és la Nova Evangelització. Mons. Bruno Forte en la seva intervenció a l’aula sinodal havia advertit sobre la necessitat d’una visió més «pneumatològica» de la nova Evangelització. No es pot dir que el Missatge com a tal hagi assumit aquesta perspectiva. En no poques de les intervencions a l’Aula sinodal les referències a l’Esperit Sant o no hi eren o semblaven notes al peu de pàgina. El missatge es manté en aquesta línia, però exceptuant un número magnífic: el n. 6, que en la meva síntesi he titulat «LEsperit del Senyor, primer actor de la nova Evangelització». La missió evangelitzadora en el nostre temps és, abans de res, la Missió de l’Esperit ja que l’Esperit ha estat enviat per l’Abbà i per Jesús, el Senyor Ressuscitat a l’Església i a tota la humanitat. És l’Esperit el qui fa memòria de Jesús, el qui ens porta a la veritat completa, el qui suscita en nosaltres –com un gran do– la fe, és l’Esperit el qui converteix, el qui prega, el qui crea comunió, el qui lluita victoriosament contra tots els mals esperits. «Allí on hi ha l’Esperit hi ha la llibertat». L’Esperit no suprimeix la nostra col·laboració: la suscita. La missió evangelitzadora és per a nosaltres col·laboració humil i generosa amb l’Esperit Sant. I es tradueix en la nostra vida com a «espiritualitat» o connexió permanent amb l’Esperit de l’Abbà i de Jesús. Ho va expressar molt bé el Concili Vaticà II en la Constitució «Dei Verbum»: 

«L'Esperit Sant, pel qual la veu viva de l’Evangeli ressona en l'Església i per ella en el món, condueix els creients a tota veritat i fa habitar en ells amb abundància la paraula de Crist (cf. Col 3,16)» (Dei Verbum, n. 8). 

2.     La nova Evangelització és també presentada pel Missatge com a «trobada amb Jesucrist»

La mediació per a tota trobada amb el Senyor Ressuscitat és sempre l’Esperit Sant. Gràcies a la invocació de l’Esperit s’esdevé el misteri de la Consagració dels dons en el cos i en la sang de Jesús. Gràcies a la invocació de l’Esperit la comunitat eucarística es converteix en un sol Cos i un sol Esperit. Gràcies a l’Esperit som portats a la Presència de Jesús i gràcies a l’Esperit Jesús ve a nosaltres i es deixar trobar. En l’Esperit ens trobem amb el veritable Jesús, Evangeli de Déu. L’Esperit –deia Kathryn Tanner– «irradia la humanitat de Jesús». 

3.     És paradoxal que l’Església sigui «koinonia de lEsperit Sant», però aquesta és la condició de la seva missió

Aquí hi ha una paradoxa: perquè «koinós» (d’aquí ve koinonia) significa «impur» i «hagios» (sant) tot el contrari. Amb això se suggereix que la santedat de l’Esperit no el «separa» de l’Església que també és pecadora, impura, ni tampoc el separa del món: l’Esperit ha estat vessat sobre tota carn. Deia Paul Evdokimov que «sabem on és l’Església; però no ens correspon a nosaltres jutjar on no hi és, l’Església». Només l’Esperit ho sap. L’Església és convidada per l’Esperit a col·laborar en la seva missió sense tancar-se, disposada escoltar i també a parlar i donar testimoniatge. La missió de l’Església no predetermina la missió de l’Esperit. Tot al contrari: la missió de l’Esperit ha de predeterminar la missió de l’Església en tot moment. L’Església ha d’estar disposada a «des-posseir-se», ha de renunciar al pensament totalitari. La causa de Jesús –en tant que Ell és la revelació de Déu, el Fill de Déu– és, ni més ni menys!, «la qüestió de Déu». Parlar de Déu és parlar de Jesús. Aquesta és la gran qüestió que nosaltres –els seguidors de Jesús– portem al diàleg interreligiós (Rowan Williams, The finality of Christ), portem a la societat influenciada pel secularisme, l’ateisme, l’agnosticisme, l’oblit de Déu. 

4.     La nova Evangelització és també «glorificació», doxologia

L’Esperit Sant no solament ens porta a la veritat completa. Ell és el glorificador de Déu Pare del Fill. L’Esperit porta l’obra de Déu –la creació i la redempció– a la seva apoteosis. D’aquí ve la importància que té en la nova Evangelització la glorificació de Déu a través, sobretot, de la Litúrgia sacramental i mistèrica, però també a través de la pietat popular. Aquí està l’Esperit Sant «glorificant», mostrant-se en el rostre de tots els redimits en la seva infinita diversitat (Vladimir Lossky). La nova Evangelització pot ser compresa com la gran iniciativa de l’Esperit Sant en el nostre temps per «donar glòria a Déu», a l’Abbà i al Fill Jesús, per a fer-li descobrir a la humanitat actual els seus valors, les seves virtuts, els seus assoliments, el seu humanisme, la seva bellesa i, al mateix temps, per sanar-la dels seus mals i errors i expulsar d’ella els mals esperits que intenten dominar-la. I també és una gran iniciativa de l’Esperit Sant per fer-li descobrir a l’Església fins a quin punt és estimada per Jesús, tots els valors i virtuts que l’adornen, tota la bellesa que irradia amb la seva litúrgia, la seva caritat, la seva doctrina, el seu testimoniatge i per sanar-la també de les seves impureses, els seus mals, els seus pecats, la seva paràlisi missionera. 

5.     I quina novetat? 

La novetat que aporta la nova Evangelització, entesa d’aquesta manera, no exclou òbviament noves estratègies missioneres, ni nous llenguatges o formes de comunicació, ni tampoc la creativitat artística o l’agudesa intel·lectual per fer més bell el missatge i la presència. «Allò nou» s’esdevé, sobretot, en un nivell més profund: en el descobriment de la Presència en tots nosaltres –a l’Església i fora de l’Església, a la humanitat i al planeta, al planeta i a cosmos– d’un «principi diví» que crea harmonia, comunió: que «en Ell vivim, ens movem i som», que «és amb nosaltres fins a la fi dels temps», que és «el Regne de Déu» ja inaugurat. Es tracta de l’«invent de tots els invents». Descobrir aquesta Presència és reconèixer que «Déu ha estimat tant el món …», que tot està regit pel principi «Misericòrdia». Que aquest món, tal com és, no està deixat de les mans de Déu: està cridat a ser viscut en Aliança indissoluble amb Déu. Que és un món cridat a ser «casa de tots», on tots tinguin un sol cor i una sola ànima i tot en comú. 

La nova Evangelització consisteix a anunciar amb una convicció certa que el mal no té futur; que l’oblit i menyspreu de Déu no porta cap futur ni en té. Que ningú no pot aturar la baixada de la Nova Jerusalem i la celebració de les noces de l’Anyell amb tota la humanitat. Aquesta és la novetat que il·luminarà la nostra generació, i encegarà els qui no es deixin captivar per ella! 

6.     I quin missatge? 

Si Déu ens ha parlat i ens ha enviat el seu Fill-Paraula, si l’Esperit parla per mitjà dels Profetes, per què dubtar-ho? El missatge és «la Paraula de Déu» transmesa de mil maneres, comunicada convincentment, creïblement, apassionadament. Es tracta de deixar que Déu parli «al cor», que la seva Paraula sigui «l’espasa de doble tall», que el seu missatge arribi fins als confins del món. I fer-ho amb l’estil de Jesús: no com qui va pertot arreu renyant, espantant, com un profeta de desgràcies i denúncies, com un crític que tot ho veu malament, com un personatge tronat, de museu, pestilent, des-ubicat. Sinó més aviat, com a missatger de l’Alegria, de la bona nova, com a gent capaç d’entusiasmar, com a persones mogudes per l’Esperit Sant que escampen arreu la bona olor de Crist Jesús. Nosaltres no comuniquem el Missatge de la Paraula com a «solistes», sinó com a «cor simfònic». L’anunci de l’Evangeli del Regne de Déu arriba al cor i transforma quan es fa de forma coral simfònica (que siguin u perquè el món cregui!, pregava Jesús). Hem d’assajar molt perquè la Paraula arribi així als nostres contemporanis. L’assaig ens harmonitza amb la gran i bella tradició eclesial de 21 segles, és a dir, amb la fe dels nostres pares i mares; ens harmonitza amb la fe professada avui en tots els continents, en tantes i tantes esglésies particulars i comunitats de creients. Ser portadors i portadores de la Paraula evangelitzadora és oferir en nosaltres tot aquest meravellós conjunt simfònic de tants testimonis en comunió. Per a això, que n’és d’important ser deixebles a l’escola de la Paraula i de la Tradició! No es malgasta el temps assistint al llarg de la vida a aquesta escola. Sempre s’aprèn alguna cosa de nou, sempre es descobreixen noves perspectives i horitzons. 

El Papa és el gran director d’orquestra –no el solista intèrpret!– que ens convida a tots a integrar-nos en l’únic cor mundial i a compassar-nos i a interpretar la nostra pròpia partitura en benefici del conjunt bell i harmoniós. També els nostres bisbes tenen aquesta mateixa funció en el cor de cada església particular. Saben molt bé que l’Església funciona polifònicament i no en «unísons» o en «solos». Per això, es fan responsables si fan callar veus que figuren en la partitura de l’Esperit de Déu; però que és fantàstica la seva funció, quan són capaços d’integrar la diversitat en una bella interpretació! 

7.     I a on cal dur la nova Evangelització? 

Els llocs a què l’Esperit de Jesús ens envia no són –com en altres temps– «les missions». Som enviats a tot el món, a aquest món en tot el seu entramat meravellós i també pervers: al món dels pobres i marginats, de l’economia mundial i local, de la política, de la ciència, de l’educació, de les comunicacions i xarxes socials, a la societat del coneixement i la informació. Som enviats per gaudir del diàleg amb tantes persones intel·ligents de bona i bella voluntat i també per al difícil diàleg amb el món del fonamentalisme religiós o secularista, de la perversitat i els baixos fons, amb el món de les xarxes del mal; i, òbviament, per sofrir-ne les conseqüències! Cal estar molt atents a les «mocions de l’Esperit». Ell proveeix a cada moment allò que cal realitzar. I els seus missioners i missioneres –i és clar també i especialment les nostres Institucions i Comunitats– hem d’estar en tot moment disponibles per a «una nova missió». Per això, hem de renunciar a la institucionalització de la missió sense data de final. És propi de cada missió rebuda, que tingui el seu inici i la seva conclusió. I això val també per a les nostres institucions. La mobilitat que requereix la missió acabarà amb molts immobilismes, amb les anomenades «vaques sagrades» a les quals no se’ls pot tocar i que perpetuen institucions incapaces de renovar-se. Per això, la nova Evangelització requereix re-estructuracions, re-organitzacions: l’Església i les seves comunitats s’han de  re-organitzar per a la nova Evangelització. La missió ha de donar la seva configuració a l’Església, i no l’Església donar la seva configuració a la missió. Aquí rau –segons la meva manera de veure– el «quid» de la qüestió: en el canvi de paradigma. Serà la nova Evangelització –protagonitzada per l’Esperit– la que ens re-organitzi, la que ens transformi, ens torni «nous» o ens faci «néixer de nou». Sí, la nova Evangelització està exigent un «néixer de nou» del Matrimoni i la Família en una nova època, un «néixer de nou» del ministeri Ordenat en un context nou, un «néixer de nou» de la Vida Consagrada –perquè altrament pot entrar en processos de mort i extinció–, un «néixer de nou» del laïcat amb totes les seves formes, moviments i associacions. L’Església reconeix que la nova Evangelització li està exigint un nou paradigma de diferenciació i comunió eclesial. Estarem ara en disposició de fer possible el gran somni del Concili Vaticà II? Pot ser que sigui aquesta la gràcia de l’Esperit Sant per al nostre temps. Ell ja ens envia senyals.  

Quan alguna cosa de nou està naixent, apareix el Drac apocalíptic per devorar la criatura tan bon punt neixi. Que s’ho pensin molt bé, els qui des del seu escepticisme o fins i tot cinisme, o des de la seva mandra, s’oposin i menyspreïn aquesta gràcia que ens és concedida: poden convertir-se en còmplices del Drac. No obstant això, tot es concitarà perquè el projecte de l’Esperit continuï endavant. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors