dimarts, 31 de juliol del 2012

ALGUNES ACTITUDS PASTORALS A ENCORATJAR

pel «Comité études et projets» de la Conferència Episcopal Francesa

 

Aquest text recull les CONCLUSIONS  del document «Indiferència religiosa, visibilitat de l'Església i evangelització», del «Comité études et projets» de la Conferència Episcopal Francesa: text del grup de treball presidit per mons. Claude Dagens  que fou presentat a l'Assemblea plenària de l'episcopat francès durant la sessió celebrada a Lourdes del 3 al 8 de novembre de 2009. La traducció és de Documents d’Església, 45 (2010) 259-288. Per accedir al text íntegre cliqueu: «Indiferència religiosa, visibilitat de l'Església i evangelització» .

 

Després d'haver evocat, al màxim amplament possible, les condicions i les exigències actuals de l'evangelització en la societat francesa, ens sembla útil no de formular regles de conducta, sinó de suggerir algunes orientacions pastorals susceptibles de ser efectivament posades en pràctica en contextos molt diversos.

El terme encoratjar és important. No indica només una actitud positiva. Subratlla allò que demana ser comprès i sostingut per tots els qui participen a la missió de l'Església. Si un pregunta: «A què cal concedir la prioritat? Quines són les opcions més necessàries i més urgents per a afrontar la indiferència religiosa i per manifestar la visibilitat de l'Església?», nosaltres respondrem això:

        Acollir la indiferència com una crida al testimoniatge i al discerniment.

        Practicar diàlegs veritables.

        Cultivar un «art de viure» com cristians.

        Donar tot el seu lloc a la pregària.

        Manifestar la visibilitat sacramental de l'Església.

        Formar comunitats fraternes i apostòliques.

        Aprendre a practicar l'esperança cristiana.

dilluns, 30 de juliol del 2012

INDIFERÈNCIA RELIGIOSA, VISIBILITAT DE L’ESGLÉSIA I EVANGELITZACIÓ

pel «Comité études et projets» de la Conferència Episcopal Francesa

 

Presentació de document, per Pere Codina

Els bisbes de França, quan havien passat ja més de deu anys des de la publicació de la Carta als catòlics de França («Proposar la fe en la societat actual», 1995), van demanat a un grup treball presidit també per Mons. Claude Dagens, bisbe d’Angulema, que estudiés la manera d’articular millor «visibilitat de l’Església i evangelització», tenint en compte la indiferència religiosa creixent. A partir d’aquest encàrrec l’equip va elaborar, i finalment presentar, aquest document «Indiferència religiosa, visibilitat de l’Església i evangelització»: amb ell volia mesurar l’abast de les condicions sovint difícils en què es duu a terme la missió de l’Església i superar també els tòpics que amaguen la realitat de les expectatives espirituals. Aquest treball permet rellegir la història recent de l’Església de França, des de l’angle de les decepcions i inquietuds, certament, però també des del de les iniciatives noves que són portadores d’esperança, ja que el que no vol és limitar-se o conformar-se amb estigmatitzar la indiferència religiosa.

Text del document

 

Resum del document

La primera part (pàg. 5-20) és titula «La paradoxa cristiana». El primer capítol, molt en resum (pàg. 5-6) presenta l’actitud inicial, sobre la qual descansa tota la resta: «Cal passar de la inquietud al discerniment»! I llavors, no vacil·la a «manifestar la novetat cristiana al cor de la fe» (cap. 2). A partir d’aquí Dagens pot desenvolupar més àmpliament a l’últim capítol (pàg. 8-20) de quina manera l’Església a França ha de fer avui «l’experiència de la paradoxa cristiana»: d’entrada, «el nostre discerniment espiritual ha de fer-se encara més realista, tot reconeixent com el poder de Crist actua realment en mig d’aquest afebliment institucional» (pàg. 14), afebliment que coneixem prou bé avui i que massa sovint ens paralitza. Llavors, en l’àmbit de les realitats antropològiques, Dagens destaca tres camps de treball: «L’afirmació del valor irreductible de tota persona humana; la vocació de l’ésser humà a l’universal; la confrontació al misteri del mal» (pàg. 17). Tanca aquesta part amb dues frases, carregades de sentit teològic i pastoral: «Davant el misteri del mal, aquesta és la missió insubstituïble de l’Església: revelar, a partir del misteri pasqual, que la bonesa i l’esperança són victorioses de l’odi i del desesper. Es vital que aquesta experiència espiritual sigui reconeguda com constitutiva de la identitat catòlica.» (p. 20)

En la segona part, «La identitat catòlica en la societat francesa» (pàg. 21-39), el bisbe d’Angulema apunta tres elements importants que segons ell caracteritzen tot que a França està emergint de la identitat catòlica a partir de la Carta, és a dir: «la importància reconeguda a la Paraula de Déu i a l’experiència espiritual; l’interès de la iniciació cristiana i del primer anunci de la fe; la catolicitat viscuda com una fraternitat en l’Església.» (pàg. 24-27). A continuació, desenvolupa tres punts més, que vénen a ser com tres exhortacions als catòlics francesos d’aquest començament de segle a «fer valer les exigències durables de la nostra identitat catòlica»: es tracta, ni més ni menys, que de «assumir la tradició catòlica, revalorar la pertinença a l’Església i ensenyar a parlar als altres de la nostra fe » (pàg. 27-39).

La tercera i última part està íntegrament dedicada a «la visibilitat de l’Església» (pàg. 40-55). Breument (pàg. 41-45), el capítol primer exclou les imatges falsejades de l’Església, que avui són molt corrents, reductores o separadores, i convida a veure l’Església «més enllà de les avaluacions quantificades» i «més enllà dels seus períodes foscos». Mantenint-se sempre fidel als esquemes en tres parts, el nostre bisbe detalla en un segon capítol tres tipus de visibilitat: la «de l’Església aplegada» (pàg. 46-47), la «de l’Església present en la societat» (pàg. 47-50) i, finalment la «de l’Església que porta al cor del misteri de Déu» (pàg. 50-53). Acaba amb una crida vibrant a posar ben en evidència «el misteri pasqual i la litúrgia de l’Església» (pàg. 53-55).

És cert que aquest document, relativament curt, no pretén ser cap programa pastoral, però acaba tanmateix amb una llista detallada d’«algunes actituds pastorals a fomentar» (pàg. 56-64). Són aquestes: acollir la indiferència com una crida al testimoniatge i al discerniment; practicar diàlegs veritables; cultivar un «art de viure» com a cristians; donar tot el seu lloc a la pregària; manifestar la visibilitat sacramental de l’Església; formar comunitats fraternals i apostòliques: aprendre a practicar l’esperança cristiana.

En resum, es tracta d’un text clar i sintètic, encoratjador i dinàmic, que mereix la pena –fins i tot fora de França– que sigui llegit i que sigui treballat, sol i sobretot en grup, per tots els agents de la pastoral, preveres, diaques i laics a càrrec eclesial. A tots serà de gran profit.

La traducció al català és de Documents d’Església.

dijous, 19 de juliol del 2012

600 preguntes. 600 respostes

A propòsit del Compendi del Catecisme de l’Església Catòlica

André Fossion. Teòleg

 

El mateix dia (13/09/2005) que a Roma es feia la presentació oficial del «Compendi del Catecisme de l’Església», André Fossion[1], publicava a La libre Belgique, aquest comentari crític. André Fossion és sacerdot jesuïta, professor en el Centre Internacional Lumen Vitae. Ensenya també Ciències Religioses a les Facultats Universitàries de Namur. Ha estat director del Centre Lumen Vitae de 1992 a 2002 i president de l’Equip europeu de Catequesi de 1998 a 2006.  Traducció de Pere Codina

Font: La libre Belgique (13/09/2005)

El concili Vaticà II no havia volgut redactar cap catecisme, ni destinat als pastors ni per a l’ús dels fidels. D’altra banda, Pau VI era de la idea que el concili Vaticà II constituïa per ell mateix «el gran catecisme dels temps moderns[2]». Ara bé heus aquí que avui es fa públic al Vaticà un petit catecisme universal[3].

El document esta construït a base de 600 preguntes i respostes. Repassant-les, m’ha agafat un sentiment de tristesa. 50 anys de recerques exegètiques, de reflexió teològica, em semblen aquí  liquidats de cop. Les primeres preguntes, ja marquen el to: «Es pot conèixer Déu amb la sola llum de la raó»? Resposta: «Partint de la creació, és a dir, del món i de la persona humana, l’home, només amb la raó, pot conèixer amb certesa Déu com a origen i fi de l’univers, com a summe bé, veritat i bellesa infinita.» D’aquesta manera, es troben retornats a la no-intel·ligència o a la mentida tots aquells i aquelles que dubten, són agnòstics o són creients d’altra mena. Aquesta al·legació de certesa en relació amb el coneixement de Déu ¿no va en contra de l’experiència comuna i de la crítica moderna de la raó, per a la qual el sentit del món no es manifesta de forma evident sinó que es presta a lectures múltiples i al debat?

Com comprendre el pecat original? El catecisme parla de la caiguda d’Adam i Eva, els nostres primers pares, a partir dels qual s’hauria propagat el pecat a tota la humanitat. A partir d’aquell moment i a conseqüència del primer pecat, la humanitat s’hauria trobat sotmesa a la mort; una mort a la qual Déu no l’havia destinat i de la qual ara el vol salvar. El catecisme no dubta a llegir aquests relats de la creació com si fossin relats històrics sense esmentar el seu gènere literari, cosa  que d’altra banda sembla elemental per a la seva justa comprensió. Ara bé, ningú no nega que aquests relats, d’altra banda tardans, són simbòlics i no entren per res en conflicte amb les ciències paleontològiques. Carregats d’experiències, aquests relats parlen de la condició humana de tots els temps. En aquest sentit, el catecisme hauria pogut àmpliament pouar en els recursos de la teologia contemporània per expressar de manera pertinent als ulls dels nostres contemporanis fins a quin punt  som solidaris en el mal que fem o sofrim, i en quina mesura tanmateix continuem estant sempre precedits per la gràcia –força més original que el pecat–, de l’amor incondicional de Déu[4]. Però per a això, hauria calgut confiar en la intel·ligència crítica de cadascun.

divendres, 13 de juliol del 2012

PROHIBIT SOMIAR?

Victor Codina, s.j.

Font: Cristianisme i Justícia

El psicòleg Carl Jung explica en el seu Diari que en un viatge a l’Àfrica va entrevistar-se amb un vell savi i li preguntà sobre els seus somnis. El vell africà, vestit amb pells de mico, li va respondre que ell abans somiava, però des que els anglesos havien colonitzat el país i deien ja tenir la solució per a tot, ell havia deixat de somiar.

Potser avui ens passa alguna cosa semblant. Fa alguns anys somiàvem amb el maig francès del 68, amb el dream del món no racista de Luther King, amb la Unió Europea i un estat del benestar per a tots, amb les propostes dels ecologistes, de les feministes, dels indígenes, del Fòrum Social Mundial… A l’Església somiàvem amb la utopia del Papa Joan, amb l’Església dels pobres, la teologia de l’alliberament, l’ecumenisme i el diàleg interreligiós.

Però avui la dura realitat se’ns ha imposat: el FMI, els bancs, els paradisos fiscals, les multinacionals cada vegada més agressives, el canvi climàtic, els fabricants d’armament, el dur hivern eclesial… ens venen a dir que no s’ha de somiar, que cal ser realistes i acceptar l’inevitable, que res pot canviar. D’alguna manera donen la raó a Calderón de la Barca: «los sueños, sueños son»

Davant aquest realisme dels tecnòcrates, Joan XXIII en començar el Concili Vaticà II es manifestà en contra dels profetes de calamitats que no veuen més que prevaricació i ruïna en el món i en canvi professà la seva fe en l’acció provident del Déu en la història. Els cristians podem somiar perquè, com Pere va afirmar en els discursos de la Pentecosta, la vinguda de l’Esperit actualitza la profecia de Joel de què en els darrers temps els fills i les filles del poble profetitzaran, els joves tindran visions i els vells somiaran. (Ac 2, 14-19).

No ens deixem acovardir pel pessimisme regnant ni per la lògica de l’irremeiable, no ens deixem enganyar amb fàcils i il·lusòries solucions, seguim lluitant per un món millor, perquè creiem que l’Esperit del Senyor Jesús omple l’univers, ell és qui condueix la història de la humanitat i ens dóna força per a poder revertir el curs de la història present. Encara podem tenir somnis i somiar.

dimecres, 11 de juliol del 2012

DIVERSAS MANERAS DE HACERNOS VISIBLES

Nicolás Castellanos Franco, OSA

Sal Terrae, 100 (2012) 309-321

1. Introducción y algunos síntomas

Resulta complejo ser y aparecer con identidad propia, personal y comunitaria, social y eclesial. La vida está expuesta a mil interpretaciones subjetivas encontradas y, a veces, contradictorias. Lo que es obvio para uno resulta disparatado para otro. Cuando el subjetivismo impera y el individualismo se impone, es poco menos que imposible ponerse de acuerdo en criterios comunes y establecer respuestas concordadas.

En estos contextos cargados de valores y de contravalores, nos planteamos la cuestión: ¿cómo hacernos visibles, creíbles, para ser suma y multiplicación y nunca resta ni división en nuestra realidad? Antes de conferir sobre las diversas maneras de hacernos visibles, surge una pregunta: ¿en qué sociedad y en qué Iglesia hemos de hacer visibles esos signos? Para ser visibles y creíbles hoy, estos signos tienen que ser distintos de los de ayer y diferentes en América, Asia, África, Oceanía o Europa. Desde esta premisa planteo la siguiente hipótesis de trabajo, por supuesto, muy provisional.

Como seguidores y discípulos de Jesús, desde el grito de los pobres, la exclusión de las minorías, la destrucción de la naturaleza, la deuda social y ecológica, desde el trato injusto a las diferentes culturas, en medio de los estragos del fenómeno de la globalización, «intrínsecamente» malo y perverso, tenemos que alumbrar un nuevo paradigma eclesial que se inspira en la fuerza y sabiduría de la categoría pueblo (vox populi, vox Dei, sensus fidelium y sensus infidelium, el sacerdocio común de los fieles, apenas estrenado); se nutre de la Palabra, los sacramentos y el espíritu de las bienaventuranzas; encarna la mística y la utopía humanizadora y liberadora de los dichos y hechos de Jesús de Nazaret a la luz de los nuevos signos de los tiempos; conjuga, al mismo tiempo, utopía y resistencia, economía y solidaridad; y ayuda a responder cómo hacer creíble el Evangelio del Reino de Dios en la Iglesia de hoy, en el marco de esta sociedad secularizada en el Norte, empobrecida en el Sur, compleja, plural, diferente, pluricultural, plurirreligiosa, convulsa, y sometida a cambios vertiginosos y también hambrienta de belleza [1].

Seguidors