dimarts, 31 de juliol de 2012

ALGUNES ACTITUDS PASTORALS A ENCORATJAR

pel «Comité études et projets» de la Conferència Episcopal Francesa

 

Aquest text recull les CONCLUSIONS  del document «Indiferència religiosa, visibilitat de l'Església i evangelització», del «Comité études et projets» de la Conferència Episcopal Francesa: text del grup de treball presidit per mons. Claude Dagens  que fou presentat a l'Assemblea plenària de l'episcopat francès durant la sessió celebrada a Lourdes del 3 al 8 de novembre de 2009. La traducció és de Documents d’Església, 45 (2010) 259-288. Per accedir al text íntegre cliqueu: «Indiferència religiosa, visibilitat de l'Església i evangelització» .

 

Després d'haver evocat, al màxim amplament possible, les condicions i les exigències actuals de l'evangelització en la societat francesa, ens sembla útil no de formular regles de conducta, sinó de suggerir algunes orientacions pastorals susceptibles de ser efectivament posades en pràctica en contextos molt diversos.

El terme encoratjar és important. No indica només una actitud positiva. Subratlla allò que demana ser comprès i sostingut per tots els qui participen a la missió de l'Església. Si un pregunta: «A què cal concedir la prioritat? Quines són les opcions més necessàries i més urgents per a afrontar la indiferència religiosa i per manifestar la visibilitat de l'Església?», nosaltres respondrem això:

        Acollir la indiferència com una crida al testimoniatge i al discerniment.

        Practicar diàlegs veritables.

        Cultivar un «art de viure» com cristians.

        Donar tot el seu lloc a la pregària.

        Manifestar la visibilitat sacramental de l'Església.

        Formar comunitats fraternes i apostòliques.

        Aprendre a practicar l'esperança cristiana.

1. Acollir la indiferència com una crida al testimoniatge i al discerniment

Àdhuc si el terme d'indiferència no basta per a donar compte de l'actitud religiosa dels nostres contemporanis, n'evoca un cert nombre d'aspectes. Aquesta indiferència inclou actituds molt variades que van de l'hostilitat declarada a una simple impermeabilitat. Basta sentir aquells pares o aquells avis profunda ment creients quan expressen el seu desconcert i el seu sofriment davant fills o néts que semblen que no han retingut res de l'educació cristiana que han mirat de transmetre'ls. La indiferència revela quelcom que no assoleix, que no toca, que no pot ser rebut.

Potser cal considerar aquesta actitud no com un obstacle infranquejable, sinó més aviat com una crida a testimoniar què ens passa quan trobem el Crist i creiem en Ell. L'experiència dels catecúmens és sobre aquest punt significativa. Aquests homes i aquestes dones que es preparen al baptisme criden els qui els acompanyen a dir llur fe personal, tot vinculant aquest testimoniatge a l'enunciat de la fe cristiana en Déu. I si la dimensió afectiva de la fe és tan sovint valorada en certs grups, és també una reacció a discursos que semblen com exteriors als qui els pronuncien. La indiferència dels altres ens obliga a vegades a proclamar-nos cristians amb decisió, des de l'interior ma teix de la nostra humanitat.

Aquest gènere de situacions i de confrontacions pot esdevenir un encoratjament a viure la fe en el Crist com una veritable experiència espiritual, com una experiència que no s'inventa, sinó que es rep com un do de Déu i que afaiçona l'existència.

Seria bo que, en les nostres comunitats parroquials i en tots els serveis encarregats de la iniciació cristiana, hom cerqui de distingir les manifestacions diverses de la indiferència, a discernir-ne les motivacions, tant com sigui possible, i a comprendre nosaltres mateixos a què aquestes actituds tan diverses ens criden.

2. Practicar diàlegs veritables

Cal absolutament renunciar als esquemes simples que oposarien el bloc de la indiferència al bloc de les afirmacions religioses. L'experiència mostra que expectatives profundes s'amaguen a vegades sota actituds negatives respecte a la fe cristiana, sobretot perquè s'hi afegeixen bastant sovint critiques o incomprensions envers l'Església, el seu ensenya ment o el comportament dels seus membres.

Llavors aflora l'exigència de diàlegs veritables, que no poden ser solament en forma de respostes a preguntes. El diàleg veritable implica sempre una real gradualitat. No consisteix solament a aportar als altres allò que ignorarien. S'inscriu en una altra lògica que apel·la a la confiança mútua.

Com ho deia el cardenal Louis-Maria Billé a Lourdes, el novembre de 2000, no podem pensar l'anunci de l'Evangeli «sobre l'únic model del do, de l'aportació, de la proposta a homes i dones que ho haurien de rebre-ho tot, però no tindrien res a dir o a donar Però nosaltres sabem bé que no hi ha evangelització sense diàleg. No podem aportar totes les respostes abans d'haver escoltat les preguntes. No podem solament escoltar les preguntes per a les quals tenim res postes. El diàleg que cal viure està més enllà de la relació entre les preguntes i les respostes. Es fonamenta en el fet que un mateix Esperit actua en l'evangelitzador i en l'evangelitzat i que el primer, si sap què proposa, accepta també de ser convertit per aquell que ha volgut escoltar».

Sens dubte seria útil i fins i tot necessari que les parròquies, en el període actual de reorganització que coneixen sovint, s'interroguin sobre el lloc a donar a aquests moments i a aquests llocs de diàleg veritable, d'aquest diàleg que se situa en el camp de la recerca de Déu. Perquè és possible que homes i dones que no estan familiaritzats amb la Tradició cristiana obliguin els creients a donar compte més decididament d'allò que creuen i de les seves raons de creure. De manera que la intel·ligència mateixa de la fe cristiana i l'aprofundiment d'aquesta fe podran desplegar-se en el terreny d'aquests diàlegs. No es tracta pas d'una estratègia pastoral. Es tracta d'una experiència espiritual perquè deixem aleshores que l'Esperit Sant ens porti al cor del misteri de la fe cristiana en Déu amb aquells i aquelles que el cerquen.

3. Cultivar un «art de viure» com a cristians

La fe en Crist modela i transforma l'existència. Inspira, de moltes maneres, un «art de viure». I això pot veure's, en la mesura mateixa en què els qui professen la fe en Crist esdevenen ells mateixos com signes de Crist en el món. Com ho afirmava Pau VI en l'exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, l'evangelització comença per aquestes preguntes que suscita la simple presència de cristians:

«Per aquest testimoniatge sense paraules, aquests cristians fan pujar, en el cor dels qui els veuen viure, preguntes irresistibles: per què són així? Per què viuen d'aquesta manera? Què —o qui— els inspira? Per què estan enmig nostre? Un testimoniatge així és ja proclamació silenciosa, però molt forta i eficaç de la Bona nova. Hi ha aquí un gest inicial d'evangelització» (cf. Evangelii nuntiandi, 21).

Podem parlar aleshores d'una mena de primera inscripció de l'Evangeli de Crist en el teixit de les realitats del món, siguin d'ordre social, econòmic, polític o cultural. Hi ha realment un «ethos» cristià, una manera efectiva de manifestar aquesta relació que uneix la fe proposada i els comportaments viscuts, sobretot si els costums i les lleis del món s'oposen a l'Evangeli.

L'art de viure com a cristians exigeix, doncs, una referència explícita a la Paraula de Déu i a la Tradició de l'Església. És una convicció que es desprèn fortament tant de l'aplec Ecclesia 2007 organitzat a Lourdes per a tots els animadors de la catequesi com de les reflexions dels responsables nacionals dels moviments i de les associacions de fidels reunits a París el març del 2009.

La «diferència cristiana» és cridada a manifestar-se avui en condicions noves. Com més la nostra societat oblida les seves arrels cristianes, més els batejats són cridats a anar a la font de la seva identitat i a manifestar clarament aquesta identitat.

Aquest «art de viure» com a cristians en el món exigeix una veritable formació que moviments de laics i també famílies religioses cerquen de desplegar recorrent a les pròpies tradicions: no es tracta solament d'afavorir una cultura del compromís cristià, es tracta de fonamentar espiritualment compromisos sovint feixucs i exigents.

En aquest nivell la vida consagrada demana ser reconeguda en tota la seva significació com manifestant de manera tangible i visible allò que és una vida humana l'essencial raó de ser de la qual és la resposta a la crida de Déu.

Sota aquest prisma, els monestirs d'homes i de dones són sovint reconeguts com llocs molt significatius, on es pot anar a pouar a la font i a deixar-se recuperar pel misteri de Déu. Seria bo que aquests llocs fossin encara més reconeguts en les nostres diòcesis i en el conjunt de la nostra Església amb llur manera específica de participar en el treball d'evangelització.

Però també la vida consagrada apostòlica mateixa demana ser entesa i sens dubte revalorada per allò que és de debò: en les formes de l'existència ordinària, en llocs ordinaris, a l'interior de les tasques ordinàries, testimonia «les lleis extraordinàries de la nostra república existencial», com diu l'autor de l'A Diognet. I això es verifica particularment pel que fa a la presència a les persones més fràgils de la nostra societat, infants i joves, pobres i exclosos.

Aquestes figures concretes de la vida consagrada no són sempre reconegudes o enteses tal com haurien de ser-ho, fins i tot en la nostra Església. Quan farem «un any de la vida consagrada»?

4. Donar tot el seu lloc a la pregària

El redescobriment de l'Esperit Sant com Aquell que ve a ensenyar-nos a pregar veritablement és una de les gràcies del nostre temps. Perquè la pregària no pot reduir-se mai a una tècnica. Que sigui fàcil o difícil, és sempre sota el moviment de l'Esperit, com l'apòstol Pau ho explicava als cristians de Roma després d'haver evocat el treball d'infantament que travessa la creació. Perquè la pregària participa en aquest treball d'infantament de Déu en les nostres existències (cf. Rm 8,26-27).

És clar que la pregària animada així per l'Esperit Sant, a l'interior de la nostra humanitat, no és sols una activitat particular. Agafa l'existència entera. Aquest treball de l'Esperit ens obre, encara que sigui tan poc, al misteri del Déu viu. Llavors hom mesura fins a quin punt és in dispensable que l'educació a la pregària es des plegui més en les nostres parròquies, en les nostres comunitats cristianes, que aquesta educació sigui proposada a totes les èpoques de la vida i que pugui encoratjar els batejats a viure habitualment de Déu i de la seva presència.

Àdhuc si els monestirs acullen cada vegada més amplament i si la iniciació a les diverses tradicions de l'espiritualitat cristiana es fa en llocs de formació, cal comprendre i fer com prendre que el tresor de la pregària no està reservat a una elit. Està destinat a tot el poble de Déu. Ja que la pregària és com una font que ve a impregnar l'existència en la seva profunditat i que dóna als creients la joia d'esdevenir signes d'Aquell que ells aprenen a cercar i a escoltar. Perquè la Paraula de Déu té evidentment un lloc essencial en la pregària cristiana: ens és donada per tal que entrem en diàleg amb Déu i perquè el seu misteri s'inscrigui en nosaltres.

Cal fer els possibles per tal que aquest diàleg amb Déu trobi o retrobi el seu lloc central en la vida de les nostres comunitats i que hom afavoreixi decididament les condicions con cretes d'aquest diàleg, deixant tot el lloc que es mereix a la interioritat i al silenci, tant en les celebracions litúrgiques com en els múltiples trobament de grups.

Inserint-nos en aquest corrent de la pregà ria animada per l'Esperit Sant l'existència dels batejats esdevé una experiència espiritual. No podem viure com a cristians sense pregar, entrant en aquest diàleg amb Déu que resta el secret de cadascú, però que travessa tota la vida i la missió de l'Església.

5. Manifestar la visibilitat sacramental de l'Església

La sacramentalitat de l'Església toca allò que, en ella, uneix estretament el visible i l'invisible. El discerniment i el compromís que són exigits de nosaltres en aquest camp són relativament clars: cal que nosaltres mateixos aprenguem a distingir entre una visibilitat que seria un fi en si i que se situaria en el camp dels mitjans de comunicació i aquella visibilitat específica, d'orde sacramental, que forma part de la identitat i de la missió de l'Església de Crist.

Que l'Església sigui present en els mitjans, és normal i necessari. I l'Església té també la llibertat de posar en marxa els seus propis mitjans de comunicació, per no estar solament condicionada per interpel·lacions exteriors.

Però aquest treball anomenat de «comunicació» també ha de passar per diàlegs i confrontacions veritables, amb la doble exigència que com porta aquest treball: cal que l'Església no tingui por d'estar efectivament present «a la plaça blica», participant a les deliberacions i als debats públics als quals està invitada, sobretot si es trac ta d'abordar-hi realitats o qüestions que afecten el conjunt de la societat; però és igualment necessari que l'Església pugui fer sentir la seva diferència, no dubtant pas a dir per què i com no pot conformar-se a les lleis del món, quan aquestes lleis s'oposen a la veritat de l'Evangeli.

És també aquesta manifestació de la «diferència cristiana» que pot suscitar confrontacions aprofundides amb persones que, sense compartir la nostra fe, són susceptibles de comprendre les nostres raons i de respectar-les.

Aquestes confrontacions obliguen a anar més enllà de les aparences immediates. Tot recorrent a la presència visible de l'Església en la societat, poden deixar transparentar allò que l'anima en profunditat, i també les qüestions que cadascú té la llibertat de plantejar-se a pro pòsit d'aquesta profunditat.

6. Formar comunitats fraternals i apostòliques

La sacramentalitat de l'Església, cridada a ser «en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l'íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà», passa evident ment per unes comunitats particulars.

És en aquest marc que la comunió de l'Església esdevé visible i creïble, amb totes les exigències que comporta: i sobretot aquella que consisteix a viure la fraternitat cristiana al si mateix de les diversitats, i a vegades de les tensions, que existeixen entre els membres d'una mateixa comunitat.

L'experiència de les comunitats noves és respecte a això significativa: donen sempre una gran importància a aquesta pràctica de la caritat entre persones diverses que participen en el mateix Cos de Crist. La Paraula de Déu que s'escolta, la pregària que es practica, els sagraments que es reben, els actes de solidari tat en els quals un es compromet són aquí per donar a la caritat de Crist una figura concreta.

Aquesta exigència de fraternitat cristiana va força més enllà de les comunitats particulars. Concerneix el conjunt de l'Església amb la diversitat dels grups, dels moviments, dels serveis, de les associacions que la constitueixen. Quan les lògiques de fragmentació prevalen sovint en la nostra societat, és vital que els membres de l'Església tinguin interès a ser gent que respecta, que es parla, i que gosa, quan cal, anar fins al perdó. L'Església ha de donar a veure a l'interior de si mateixa la caritat de Crist que té i que és la seva raó de ser. Però és evident que l'Església és també crida da a viure d'aquesta caritat de Crist enmig de les realitats complexes de la societat. Sap, per experiència, que sovint ha de mantenir-se en els llocs de fractura de la humanitat, en nom de Crist, que «en la seva persona, per la seva Creu, ha matat l'odi» (Ef 2,16).

Aquest és l'apostolat de l'Església: és envia da en el món per combregar-hi en el combat de Crist que ve «a buscar i a salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,16) i reconciliar amb Déu homes i pobles a vegades trencats per lògiques de divisions i de violències. Respecte a això, s'imposa una tasca d'educació: cal que els membres de l'Església no oblidin mai que tots estan embarcats en aquesta missió, col·locada sota la responsabilitat dels bisbes i dels preveres. Aquest obrar apostòlic no s'improvi sa. Ha d'estar fonamentat en la vocació cristiana dels batejats i vinculada al conjunt de l'Església. Ha de ser també organitzat, tenint en compte la diversitat dels moviments i de les associacions de fidels que hi participen, i també dels intercanvis internacions que es multipliquen avui.

En aquest nivell, també, la comunió de l'Església es realitza concretament: no basta acollir catòlics que vénen d'altres països, i sobretot preveres, cal també estar disposats a practicar amb ells diàlegs veritables, a través dels quals comprenem que la Revelació de Crist passa per camins que ultrapassen.

L'anomenada cooperació missionera implica també aquest treball interior a cadascuna de les nostres comunitats. Aquesta Església que formem no deixa d'engendrar-nos a una existència apostòlica, arrelada en el misteri de Crist Salvador i incansablement oberta a allò que Déu li dóna.

7. Aprendre a practicar l'esperança cristiana

Els temps que hem de viure, en aquest inici del segle xxi, són marcats per la incertesa més que no pas per la seguretat del futur. Però a l'interior mateix d'aquestes incerteses som cridats a practicar l'esperança cristiana, tal com l'apòstol Pau l'anunciava en les seves cartes, amb aquell element essencial que la caracteritza: l'obertura a l'invisible de Déu.

Perquè aquesta esperança cristiana està lligada a una comprensió de la història percebuda com un procés d'infantament (cf. Rm 8,22-25).

L'esperança cristiana és, doncs, essencial ment oberta no al futur, sinó a Déu i al seu treball en el món, a aquest treball amagat que prepara l'adveniment, l'«actualització» del Regne.

De manera que la practica cristiana de l'esperança comporta sempre una tensió entre les proves i els destrets del temps present i aquella glòria de Déu a la qual som cridats a participar. Aquesta tensió és al cor mateix de l'existència cristiana, com ho diu tan fortament l'apòstol Pau (cf. 2Co 4,16-18).

És clar que la mesura cristiana del temps no és el curt termini. Es aquell compromís inimaginable de Déu que, en Crist, ve a establir-se entre nosaltres, a l'interior de la nostra història, per obrir-nos a allò que ens sobre passa. Fins i tot si els temps actuals ja no són portadors d'aquelles promeses que les ideologies del progrés anunciaven, són sempre situats sota el signe de Déu de la promesa, d'Aquell que ve sense parar a «renovar-ho tot». De manera que en l'esperança cristiana s'assoleixen les perspectives a llarg termini, aquelles que anuncien el Regne de la Resurrecció, i també l'atenció a aquests petits signes que manifesten la presència actual de Déu entre nosaltres.

Aquesta esperança fonamenta una teologia de la història, una teologia realista que no des coneix la barreja permanent entre el bé i el mal, la bonesa i la violència, l'amor i l'odi, i també una teologia oberta a les realitats últimes, escatològiques, és a dir, a tot allò que testimonia la victòria del Crist ressuscitat sobre les potències de mort.

Aquesta teologia de la història, fonamentada sobre l'esperança cristiana, pot molt per motivar els compromisos durables en aquesta societat movible i imprevisible que és la nostra.

A la seva manera, fra Christian de Chergé havia comprès les exigències espirituals d'a quests compromisos:

«Només hi ha esperança allí on s'accepta de no veure el futur. Voler imaginar el futur és fer de l'esperança ficció. Des que pensem el futur, el pensem com el passat. No tenim la imaginació de Déu. Demà serà una altra cosa i no podem imaginar-ho. Això s'anomena la pobresa» (Alger, Quaresma, 8 març 1996).

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors