EL CREIXEMENT DE L’ESGLÉSIA

pel Pare EVANGELISTA VILANOVA

«Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. I és que el testimoni de Crist s’ha refermat tant en vosaltres, que no us manca cap mena de do, mentre espereu que ell es manifesti. Déu també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre» Sant Pau,  Primera carta als Corintis 1, 4-9)

DOS MIL ANYS ENRERE
—sense gaires precisions cronològiques—,
sant Pau —una de les «columnes» de l’Església—
sabia bé per on havia de començar a fer créixer una comunitat.

No ataca els cristians de Corint,
no es presenta amb el dit amenaçador,
no ataca de cop amb un acte d’acusació.

Sinó que comença mostrant una certa complaença per les moltes
coses bones que hi ha en aquella comunitat, i que ell coneix.
Sent necessitat de posar en evidència aspectes dignes de lloar.

I dóna gràcies a Déu per aquestes meravelles.
Es congratula perquè ha enriquit aquesta Església «en tot».

Indirectament, per tant,
Pau es congratula també amb els membres de la comunitat,
beneficiaris de la riquesa divina.

No és que l’apòstol es complagui en els resultats del seu treball,
dels fruits del seu esforç.

Més aviat, «reconeix» l’acció de Déu.

No és una hàbil tàctica diplomàtica,
una astúcia per a donar la píndola amarga
que després els farà empassar.

No; l’apòstol abans que res veu la llum,
posa en evidència allò que hi ha de bonic,
descobreix el que hi ha de veritable i bo.

És veritat que després no dubtarà d’enfonsar el bisturí
en els tumors (i quins tumors!).
Agafarà la pala per netejar el que és brut.
S’entestarà en contra dels abusos.
Enfrontarà, sense cap fals pudor,
les qüestions picants i fins escabroses.

Però, mentrestant precisa que es tracta d’un organisme
substancialment sa, vital, ple de gràcia.
Abans de la indignació, l’estupor.

Abans de reprotxar, l’admiració sincera.

Abans de lamentar-se, la satisfacció.

Abans de denunciar les infidelitats,
la proclamació de la fidelitat indefectible de Déu.

Abans de fer el diagnòstic dels mals, identificar les fallades,
ocupar-se de les parts infectades, Pau fa l’inventari dels tresors.

Algú, superficialment, podria pensar en una espècie d’anestèsia,
practicada per a atenuar una mica el dolor inevitable
de la intervenció quirúrgica.

Crec que és precisament el contrari:
més aviat Pau pretén desvetllar el pacient,
posar al descobert la seva sensibilitat.

L’operació se suporta amb plenes consciència i lucidesa.

La comunitat ha de ser conscient de la força
dels recursos amb què Déu l’ha beneïda.

Se li demana reaccionar «en estat de vetlla».

Des del moment que Déu ens estima, vol la nostra salut,
intenta la nostra felicitat,
hem d’obrir els ulls davant del que representa una amenaça
i acceptar la intervenció alliberadora, necessàriament dolorosa.

De totes maneres, cal recordar la previsió favorable
amb què Pau comença l’operació:
«Ell us mantindrà ferms fins al final».

L’apòstol no dubta sobre això: «Tot acabarà bé, sens dubte».

Sí, el discurs podria ser el de la franquesa.

Però la franquesa no significa simplement tirar per la cara
a la gent veritats desagradables.

Significa, abans de tot, saber reconèixer el bé,
veure —o almenys intuir— el Senyor en acció.

No basta acollir-se, genèricament, quan ens convé,
a la «generositat» dels creients
(encara que no se’ls demani posar la mà a la cartera).

Cal tenir l’honestedat de «tirar en cara» a la comunitat
el bé realitzat, la dedicació, els sacrificis,
el «coneixement» de què són capaços per la gràcia de Déu.

Tant de bo, en alguna carta pastoral, en un document oficial,
o també simplement en un sermó,
sigui possible trobar aquesta expressió:
«Deixeu-me dir, abans que res,
que estic content de vosaltres (i amb vosaltres). Encara que...»

                                   ♦  ♦  ♦

La mil·lenària història de la comunitat Església
Sovint s’ha vist compromesa per una pretensió,
que podria arribar a ser farisaica;
és la de pensar que és el lloc de la manifestació de Déu
(segons els criteris i les modalitats de la nostra ment).

Potser la nostra aventura de fe
adquiriria una intensitat diferent i més realista
si completéssim la manifestació de Déu amb l’ocultament de Déu.

Alhora que manifestar-se, Déu s’amaga.

Més encara, la seva ocultació es converteix
en la seva manera de revelar-se.

Els atenesos, en el seu panteó sempre ple de gent,
honoraven el «Déu desconegut».

Els místics, en canvi, van per un altre camí:
el «Déu amagat», que et sedueix i es fa fugisser.

Darrerament s’ha parlat del «Déu inconscient» (Viktor Frankl).

No és que aquest psiquiatre pretengui «localitzar» Déu
en l’inconscient humà.

Sap molt bé que no és possible assenyalar-li
una residència fixa, a cap lloc,
ni en el món ni en el psiquisme humà.

Només reconeix que l’inconscient ens parla,
no solament d’impulsos insatisfets sinó de Déu,
i que l’home, més enllà de les aparences,
conserva una relació inconscient amb Ell,
potser lluitant amb Ell
(una espècie de combat de Jacob amb l’àngel).

Certes neurosis no són més que l’expressió d’un «déu reprimit».

Però tornem al «Déu amagat»,
que representa un dels temes fonamentals de la teologia de Luter.

Déu està precisament allà
on no sembla que ningú pugui trobar-lo.

Déu està precisament allà on no sembla ser Déu: com en la creu.

És precisament quan sembla impossible que ho sigui.

Així, la seva saviesa està «amagada» en la niciesa.

La seva glòria està amagada en la humiliació.

El seu amor en la ira.

La seva força en la feblesa.

El seu triomf en el fracàs.

La seva vida en la mort.

La seva misericòrdia està amagada en la justícia.

La seva senyoria en el servei.

El miracle està amagat en la quotidianitat.

La paraula en el silenci.

La seva presència es manifesta en l’absència.

I després, l’obra d’art d’ocultar-se.

Nosaltres creiem que està amagat i comencem a buscar-lo
(filòsofs, teòlegs, místics, en primer lloc).

Amb tot, descobrim que és Ell qui ve a buscar-nos.

La nostra tasca és deixar-nos trobar per aquest Déu amagat.

I aquesta tasca troba la seva puntual aplicació en la realitat que
anomenem «comunitat-Església».

L’Església revela, però també amaga Déu.

Només cal recórrer a la història, no precisament la de les croades o
de la inquisició... avui encara n’hi ha prou de viure amb els ulls
oberts, per a adonar-se’n.

Manifesta Déu, però —en molts moments— l’amaga.

El fa present, però sovint l’allunya.

Sí, l’Església és santa, però feta de pecadors.

Aquí s’escauria desempolsar
la paràbola del tresor «amagat» en el camp (Mateu 13, 44).

Per a aconseguir el tresor, cal comprar alhora el camp, tot el camp.

El tresor és esplèndid, resplendent, sense defectes.

El camp que el conté, amb tot, és el que és:
pedres, fang, espines, ortigues, matolls...
(junt amb coses bones, naturalment).

El tresor és el que ofereix totes les garanties;
sovint el terreny decep.

Seria absurd pretendre un tresor
separat de la pedra que el recobreix.

No és possible «aïllar» el tresor i refusar el camp.

En Déu no hi ha ni ombra, ni arruga, ni taca.

L’Església, en canvi, està formada per homes i, per això,
no està exempta de misèries, contradiccions,
febleses, culpes, desordres de molts tipus.

L’essencial és que aquest camp no hagi estat saquejat
i buidat de l’inestimable tresor... Però, si hi és, no cal espantar-se
ni del fang ni de les espines ni de les ortigues...
Cal acceptar-les com una cosa natural.

Els «delirants» de la puresa ideal
—que mai no han faltat al si de l’Església—
són els seus veritables enemics.

Cal dir-los que s’ha de començar per la compra del camp,
acceptar-lo amb alegria, tal com és.
Després es podrà fer el que sigui necessari.

Hem d’acceptar l’Església tal com és
(cosa que no significa que sigui la millor Església possible).
Només aleshores l’Església es mourà.

No es tracta d’estimar l’Església dels propis somnis,
de les pròpies construccions ideals, l’Església desencarnada,
aquesta dels llibres i dels tractats, sinó l’Església tal com és.
Llavors es podrà moure vers allò que «ha de ser».

L’home de fe no confon el tresor amb el terreny.

Simplement, el primer li fa acceptar també el segon.

No es tracta de defensar el camp, a costa del valor del tresor.

Es tracta d’explicar el preu (sovint dolorós) del terreny,
amb el tresor que allí hi ha amagat.

Sense que, per això, ens quedem encreuats de mans. Al contrari,
treballant seriosament per transformar i millorar el camp.

Fidelitat no és tenir els ulls tancats,
fingint no veure l’estat deplorable del terreny,
sinó no perdre de vista la «cosa preciosa».

O sigui, accepto la «cosa preciosa» que m’ofereixen
unes mans brutes (o no gaire netes).

I, alhora, em preocupo de fabricar sabó.

El necessito jo també.

                      ♦  ♦  ♦

El miracle de la Pentecosta
pot evidenciar-se, en els seus efectes,
amb la imatge de les portes que s’obren de bat a bat.

Un grup d’individus tímids, porucs, surten a fora,
enfrontant la multitud, provoquen la seva atenció,
i susciten desordre, creen problemes.

Heus ací que finalment la comunitat no roman tancada
en ella mateixa. No troba en si la raó del seu ser.
L’«estar junts» està en funció d’un testimoniatge,
d’un missatge, o sigui, d’una altra cosa.

El dia de la Pentecosta les portes del cenacle s’obren.
I la comunitat surt. Enfronta el món.

Tot això, no s’esdevé a través d’una decisió pròpia,
sinó perquè ve impulsada per un «buf» molt fort.

És l’Esperit que catapulta l’Església enmig de la gent, o sigui,
en el «lloc» de la missió.

Crec que avui cal recuperar aquesta missió «pentecostal».
Els cristians estem cridats a redescobrir
el nostre signe característic: el de la «perillositat».

Perillositat per a la quietud aliena, per a les falses seguretats,
per a la indiferència, per a la suficiència, per als títols ben cotitzats
en la borsa dels valors de la mentalitat corrent.

Personalment, no estic preocupat per l’actual crisi de l’Església,
perquè s’escurcen les files, perquè els claustres no estan plens,
per les possibles defeccions, per la «pràctica»
que disminueix notablement.

Del que tinc por és d’una vida cristiana «insignificant».
Que no té res a dir. Que no molesta ningú. Tímida. Irrellevant.
Tranquil·litzadora en lloc d’inquietant.
Incapaç de destorbar ningú, ni la digestió ni el son.

La primera comunitat cristiana havia après bé la lliçó
de perillositat del seu mestre, que va ser conduït davant
del tribunal amb aquesta acusació:
«Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble...» (Lc 23, 2).

Ja no podem ser innocus. La nostra vida ha de ser contagi
pels qui se’ns acosten. La nostra fe o és virus o és vacuna.
I la vacuna immunitza, fa els altres indiferents,
tant que ni tan sols s’adonen de la nostra presència.

No crec en les solucions de facilitat, en els compromisos,
en les solucions benèvoles, en els tripijocs equívocs,
en el recurs als equilibris per a remeiar els buits.

No crec en l’ampli «descompte» concedit generosament
sobre el preu original per atreure el client i impedir-li
que se’n vagi a la competència.

No crec tampoc en el truc del vernís exterior, potser cridaner,
per excitar la curiositat i consolidar
la superficialitat dels qui passen.

En fi, no crec en un ideal cristià que redueix
les seves pretensions (les establertes pel Crist),
que suavitza les pròpies exigències austeres,
que arriba a amigables avinences i a generoses transaccions,
que concedeix facilitats, que cedeix a pactes «raonables»,
potser per incrementar la quantitat i engruixir les files.

Crec, en canvi, en un compromís cada dia més ardu.

Crec que, enfront de les defeccions,
cal estrènyer, encara més, la «porta estreta» de l’evangeli.
Una vida cristiana ensucrada,
aburgesada, facilitada, perilla de convertir-se en irrellevant,
innòcua. I no té res a dir als altres.

És una bandera que s’ha convertit en mocador,
un parrac acolorit que, com a màxim,
pot servir d’element folklòric.

Per a obviar aquest inconvenient,
per a evitar aquesta humiliant desqualificació,
cal una qualificació: la del «més difícil».

Els homes d’avui som uns homes distrets, desencantats,
indiferents, habituats a tot.

Precisament, a causa d’aquestes característiques,
hem de ser sacsejats amb vigor per un testimoniatge
que sigui ben escandalós.

Si ens amaguem, si ens deixem destruir per la massa,
si perdem pel camí el que és específicament nostre,
si no ens obrim pas a cop de provocacions evangèliques
i de paradoxes, si no tenim el coratge de la diversitat
¿com podem pretendre incomodar?
¿Potser demanant-los, tímidament, permís per... existir,
assegurant-los que serem «raonables»,
que estarem quiets en un racó,
que reduirem l’evangeli a un llibre de sagristia,
que eliminarem de la nostra existència tot el que pot fastiguejar,
que mai no importunarem a ningú, llevat d’alguna col·lecta?

Precisament es necessita el contrari.

L’entrada en el món d’avui i de demà no la comprem
amb jocs d’equilibri i amb maniobres de corredors.

No pretenguem reduccions
doblegant-nos a qualsevol compromís
o prometent «deixar viure en pau».

No. Exigim entrar, amb ple dret,
pagant l’entrada i empenyent la porta si cal,
precisament en qualitat d’«esgarriacries».

Tots han de saber que el nostre ofici és el de ser inoportuns.

Amb nosaltres les coses mai no passen sense entrebancs.

És natural que sigui així.

El Crist ens digué que hem de ser la sal de la terra.

I fins ara cap exegeta, per docte que fos,
ha aconseguit demostrar que «sal» pot traduir-se per «mel».
Ni que «llevat» signifiqui «somnífer».

Així, doncs, només ens queda recuperar
l’elemental coratge de no tenir por...

També per a nosaltres, el senyal de l’arribada de l’Esperit,
com en la primera Pentecosta de la història,
pot indicar-se amb una porta que s’obre.

Fa un temps que el nostre interès era exhibir proves de l’existència
de Déu: «Existeix Déu?» era la qüestió fonamental.

Avui és legítim preguntar-se també:
 «Existeix el cristià en l’Església»?
Ens toca, a nosaltres, presentar les proves.

Demostrar la nostra presència,
engruixint, com els apòstols el dia de la Pentecosta,
el nostre «potencial de destorbar» la quietud pública obsessionada
per la seguretat, temorosa del vent i del foc de l’Esperit.

«ALLIBERAR EL FONS DE BONDAT»

Paul Ricœur a Taizé

 

Durant molt anys, el filòsof Paul Ricœur, de tradició protestant, va tenir el costum d’acudir  a Taizé. Va morir el maig de 2005 a l’edat de 92 anys.

Vet aquí alguns extractes d’una conversa mantinguda durant la seva estada a Taizé la Setmana Santa del 2000. Versió catalana de Pere Codina i Mas.

Font

Irrupcions de bondat

Què és el que vinc a buscar a Taizé? Diria que una forma d’experimentació amb allò que jo crec més profundament, és a dir,  que això que generalment diem religió, té a veure amb la bondat… Ho tenim una mica oblidat, particularment en algunes tradicions del cristianisme. Vull dir que hi ha una mena de reducció, de tancament sobre la culpabilitat i el mal. No és que jo subestimi aquest problema, del qual me n’he ocupat molt durant diverses dècades. Però el que necessito verificar, d’alguna manera, és que per molt radical que sigui el mal, aquest mal mai no serà tan profund com la bondat. I si la religió, les religions, tenen algun sentit, és el d’alliberar el fons de bondat dels éssers humans, és el d’anar-lo  a cercar allí on es troba completament colgat. Ara bé, aquí a Taizé, veig irrupcions de bondat en la fraternitat entre els germans, en la seva hospitalitat tranquil·la, discreta, i en la pregària, el la que veig milers de joves que no tenen l’articulació conceptual del bé et del mal, de Déu, de la gràcia, de Jesucrist, però que tenen un tropisme fonamental envers la bondat.

El llenguatge de la litúrgia

Estem atabalats pels discursos, per les polèmiques, per l’assetjament del virtual. En l’actualitat hi ha com una zona opaca, i hi ha aquesta certesa profunda que cal alliberar i anunciar: la bondat és més profunda que el mal, per més profund que aquest sigui. No només cal adonar-se d’això, sinó donar-li un llenguatge, i el llenguatge que se li dóna a Taizé no és el llenguatge de la filosofia, ni tampoc de la teologia, sinó el llenguatge de la litúrgia. I per a mi, la litúrgia, no és només acció, és un pensament. Hi ha una teologia amagada, discreta, en la litúrgia, que es resumeix en aquesta idea que «la llei de la pregària, és la llei de la fe».

De la protestació à l’atestació

Diria que la qüestió del pecat ha estat com bandejada del centre per una qüestió, en un sentit potser més greu, que és la qüestió del sentit i del no-sentit, de l’absurd. (…) Som de la civilització que efectivament ha matat Déu, és a dir, que ha fet prevaler l’absurd i el no-sentit per damunt del sentit. Penso que aquí hi ha una protestació profunda, i faig servir la paraula «protestació» perquè és molt propera a l’atestació. Diria que l’atestació, en aquests moments, prové de la protestació, i que el no-res, l’absurd, la mort, no tenen l’última paraula. I això s’ajunta amb la meva qüestió sobre la bondat, perquè la bondat no és només la resposta al mal, sinó que és també la resposta al no-sentit. Dins de «protestació» hi trobem la paraula testis, testimoni; és «pro-testa», però abans que es pugui «a-testar». I diria que a Taizé es fa el camí de la protestació a l’atestació, i aquest camí passa per allò que deia ara fa un moment: la llei de la pregària, la llei de la fe. Perquè la protestació se situa encara en un nivell negatiu: es diu no al no. I aquí, cal dir sí al si. Hi ha, doncs, un moviment que bascula de la protestació a l’atestació. I penso que es realitza a través de la pregària. M’he commogut molt aquest matí, pels cants, aquestes pregàries en forma de vocatiu: «Oh Crist… ». Això vol dir que no som ni en el descriptiu, ni en el prescriptiu, sinó en l’exhortatiu i en l’aclamació! I penso que aclamar la bondat és l’himne fonamental.

«Qui ens ensenyarà la felicitat?»

M’agrada molt la paraula felicitat. Durant molt de temps pensava que era o bé massa fàcil, o bé massa difícil, parlar de la felicitat. Però he superat aquest pudor. O més aviat diguem que he aprofundit aquest pudor davant la paraula felicitat. El prenc amb tota la varietat de significats que té, fins i tot el de les Benaurances. Diria que la fórmula de la felicitat és: «Feliços aquells que…» Aleshores, la felicitat, la saludo com precisament un «re-coneixement», en els tres sentits de la paraula: la reconec com a meva, la valoro en l’altre, i mostro agraïment per la felicitat que he conegut, per aquestes petites felicitats, entre elles les de la memòria, per a guarir-me de les grans desgràcies de l’oblit. I és aquí on actuo alhora com a filòsof, nodrit pels grecs, i com a lector de la Bíblia i de l’Evangeli, que és on es pot resseguir el recorregut de la paraula felicitat, però en tots dos registres. Perquè el millor de la filosofia grega és una reflexió sobre la felicitat, la paraula grega eudaimon –s’ha parlat de l’eudemonisme filosòfic en Plató, en Aristòtil–, i em trobo també molt bé amb la Bíblia. Penso de sobte en l’inici del salm 4: «Qui ens ensenyarà la felicitat?» És una pregunta una xic retòrica, però que té la seva resposta a les Benaurances. I les Benaurances representen l’horitzó de felicitat d’una vida sota el signe de la bondat, perquè la felicitat no és simplement allò que no tinc, allò que espero tenir, sinó també allò que ja he tastat.

Tres figures de la felicitat

No fa gaire reflexionava sobre les figures de la felicitat a la vida. Diria que, davant la creació, contemplant aquest bell paisatge que tinc davant meu, la felicitat és l’admiració. Després, segona figura, la trobem en relació amb els altres, en el reconeixement dels altres, i a partir del model nupcial del Càntic dels Càntics: és el goig. I encara, tercera figura de la felicitat, orientada cap al futur, és «l’expectació» : encara espero alguna cosa de la vida. Espero tenir el coratge davant la desgràcia que no conec, però confio tenir encara felicitat. Faig servir la paraula «expectació», com podria fer-ne servir una altra; penso en la primera carta als Corintis, en el capítol que precedeix al cèlebre capítol 13 sobre la caritat que ho comprèn tot, que ho excusa tot, etc. El capítol previ comença dient: «Aspireu als dons més grans!» « Aspireu, aspireu». Diria, doncs, que es tracta de la felicitat d’aspiració que completa la felicitat de goig i la felicitat d’admiració.

Un servei joiós

Aquí, el primer que m’impressiona en tots els petits oficis quotidians de litúrgia, en les trobades de tota mena, els àpats, les converses, és l’absència completa de relacions de dominació. De vegades tinc la impressió que, en aquesta mena d’exactitud pacient i silenciosa de tots els actes dels membres de la comunitat, tothom obeeix sense que mani ningú. D’aquí deriva una impressió de servei joiós, no sé com dir-ho, d’obediència amant, sí, d’obediència amant, que és el contrari d’una submissió i tot el contrari d’un vagareig. Aquest camí, generalment estret, entremig del que acabo d’anomenar  submissió i vagareig, aquí es troba àmpliament jalonat per la vida comunitària. Doncs bé, és d’això del què ens beneficiem els participants –no els qui assisteixen, sinó els qui participen–, com jo crec que ha estat i és el meu cas, aquí. Ens beneficiem d’aquesta obediència amant que tenim precisament a la vista de l’exemple donat. La comunitat no imposa un tipus de model intimidant, sinó, com ho diria?, un tipus d’exhortació amical. M’agrada aquesta paraula d’exhortació perquè no ens trobem en l’àmbit del comandament, i menys encara de la coacció, però tampoc no ens trobem en l’àmbit de la desconfiança i de la indecisió, que és una realitat que avui forma part de la vida dels oficis, a la vida urbana, al treball i també en el lleure. És aquesta tranquil·litat compartida que per a mi representa la felicitat de la vida dins la comunitat de Taizé.

COM EMERGEIX DÉU EN EL PROCÉS EVOLUTIU?

Leonardo Boff
Teòleg, filòsof i escriptor

Font: Adital

La nova cosmologia, derivada de les ciències de l’univers, de la Terra i de la vida, apareix formulada en la perspectiva de l’evolució ampliada. Aquesta evolució no és lineal. Coneix parades, reculades, avanços, destruccions en massa i noves recuperacions. Però, mirant cap a enrere, el procés mostra una direcció: cap endavant i cap amunt.

Som conscients que reconeguts científics es neguen a acceptar una direccionalitat en l’univers. Simplement no tindria cap sentit. D’altres, com el conegut físic britànic Freeman Dyson –en cito solament a un– afirma: «Com més examino l’univers i estudio els detalls de la seva arquitectura, més evidències trobo que ell deuria haver sabut, d’alguna manera, que estàvem en camí».

De fet, mirant retrospectivament el procés evolutiu que ja té 13.700 milions d’anys, no podem negar que hi ha hagut una escalada ascendent: l’energia es va tornar matèria, la matèria es va carregar d’informacions, el caos destructiu va esdevenir generatiu, allò simple es va fer complex, i d’un ésser complex en va sorgir la vida i de la vida la consciència. Hi ha un propòsit que no pot ser negat. Efectivament, si les coses en els seus mínims detalls no haguessin passat com han passat, ara no n’estaríem parlant, d’elles.

ESPIRITUALIDAD CENTRADA EN JESÚS

JOSÉ A. PAGOLA

Nada hay más urgente en la Iglesia de hoy que volver a Jesús para centrar con más verdad y fidelidad nuestra espiritualidad en su persona y su proyecto de reino de Dios. En unos tiempos en que se está produciendo un cambio socio-cultural sin precedentes, la iglesia necesita una conversión al Espíritu que animó la vida entera de Jesús, que es fuente y camino de una espiritualidad sana, creativa, liberadora y generadora de esperanza. Después de veinte siglos de cristianismo, el corazón de la iglesia necesita conversión y purificación. De lo contrario el cristianismo corre el riesgo de diluirse en formas religiosas cada vez más decadentes y sectarias, y cada vez más apartadas de lo que fue el movimiento inspirado y querido por Jesús.

«Espiritualidade centrada en Xesús», Encrucillada 175 (2011) 490-510

Font: Selecciones de Teologia, 51 (2012) 177-188

En este tiempo de luces y sombras, en medio de esa constelación de espiritualidades que nacen, medran y se entrecruzan dentro del complejo fenómeno de la New Age, nos preguntamos si es posible atisbar algún amanecer para esta humanidad inhumana que hunde en la miseria a millones de hombres y mujeres, mientras sigue destruyendo de modo imparable la casa de todos y poniendo en peligro la propia vida. ¿Amanecerá realmente un día nuevo con el nacimiento de esa espiritualidad laica dispuesta a sustituir en un futuro no muy lejano las religiones y creencias del pasado?

Entretanto, es cada vez más patente en la iglesia católica la «mediocridad espiritual» que ya denunciaba hace años Karl Rahner con tanta lucidez. Nuestra iglesia no posee hoy el vigor espiritual que necesita para enfrentarse a los retos del momento actual. Después de veinte siglos de cristianismo, en unos tiempos en los que se está produciendo un cambio socio-cultural sin precedentes, la iglesia necesita no ya un simple aggiornamento, sino una conversión al Espíritu que animó la vida entera de Jesús.

En estos momentos difíciles pero apasionantes, Jesús puede ser la fuente y el camino humilde de una espiritualidad sana, creativa, liberadora y generadora de esperanza. Entendiendo por «espiritualidad de Jesús» un estilo concreto de vivir que se alimenta de su Espíritu y que conduce a los que lo siguen a vivir al servicio de una vida más digna y más abierta a la esperanza en el Misterio bueno de Dios.

Espiritualidad enraizada en la pasión profética

Lo primero que hemos de ver es que la espiritualidad de Jesús se enraíza en la experiencia bien conocida de los profetas de Israel. Jesús no es un sacerdote del templo, ni un maestro de la ley dedicado a defender el marco legal. Los campesinos de Galilea ven en sus gestos y palabras la actuación de un hombre impulsado por el espíritu profético: «Un gran profeta ha surgido entre nosotros».