COM EMERGEIX DÉU EN EL PROCÉS EVOLUTIU?

Leonardo Boff
Teòleg, filòsof i escriptor

Font: Adital

La nova cosmologia, derivada de les ciències de l’univers, de la Terra i de la vida, apareix formulada en la perspectiva de l’evolució ampliada. Aquesta evolució no és lineal. Coneix parades, reculades, avanços, destruccions en massa i noves recuperacions. Però, mirant cap a enrere, el procés mostra una direcció: cap endavant i cap amunt.

Som conscients que reconeguts científics es neguen a acceptar una direccionalitat en l’univers. Simplement no tindria cap sentit. D’altres, com el conegut físic britànic Freeman Dyson –en cito solament a un– afirma: «Com més examino l’univers i estudio els detalls de la seva arquitectura, més evidències trobo que ell deuria haver sabut, d’alguna manera, que estàvem en camí».

De fet, mirant retrospectivament el procés evolutiu que ja té 13.700 milions d’anys, no podem negar que hi ha hagut una escalada ascendent: l’energia es va tornar matèria, la matèria es va carregar d’informacions, el caos destructiu va esdevenir generatiu, allò simple es va fer complex, i d’un ésser complex en va sorgir la vida i de la vida la consciència. Hi ha un propòsit que no pot ser negat. Efectivament, si les coses en els seus mínims detalls no haguessin passat com han passat, ara no n’estaríem parlant, d’elles.

Amb raó va escriure el conegut matemàtic i físic Stephen Hawking en el seu llibre Una nova història del temps (2005): «Tot en l’univers ha necessitat un ajust molt fi per fer possible el desenvolupament de la vida; per exemple, si la càrrega elèctrica de l’electró hagués estat lleugerament diferent, s’hauria alterat l’equilibri entre les forces electromagnètiques i gravitatòries en les estrelles i aleshores, o bé haurien estat incapaces de convertir l’hidrogen en heli, o bé haurien explotat. D’una manera o altra, la vida no podria existir».

Com emergeix Déu en el procés cosmogènic? La idea de Déu sorgeix quan ens fem aquesta pregunta: què hi havia abans del big-bang? Qui va donar l’impuls inicial? El no-res? Però del no-res mai no en surt res. Si malgrat això van aparèixer éssers, és senyal que Algú o Alguna cosa els va cridar a l’existència i els manté en l’ésser.

El que podem dir assenyadament, és això: abans del big-bang existia l’Incognoscible i estava present el Misteri. Sobre el Misteri i l’Incognoscible, per definició, no se’n pot dir literalment res. Per la seva naturalesa, ells estan abans de les paraules, de les energies, de la matèria, de l’espai i del temps.

Ara bé, el Misteri i l’Incognoscible són precisament els noms que fan servir les religions, també el cristianisme, per designar allò que anomenem Déu. Davant d’ell més val el silenci que la paraula. Tanmateix, pot ser percebut per la raó reverent i pot ser sentit pel cor com una Presència que omple l’Univers i que fa sorgir en nosaltres el sentiment de grandesa, de majestat, de respecte i de veneració.

Situats entre el cel i la terra, quan veiem la nit curulla d’estrelles, retenim la respiració i ens omplim de reverència. I ben naturalment se’n acuden les preguntes: Qui va fer tot això? Qui s’amaga més enllà de la Via Làctia? Com va dir el gran rabí de Nova York, Abraham Heschel: «En els nostres despatxos refrigerats o entre les quatre parets blanques de l’aula de classe podem dir qualsevol cosa, o dubtar de tot. Però posats enmig de la complexitat de la natura i amarats de la seva bellesa, no podem callar. És impossible menysprear l’esclat de l’alba, romandre indiferents quan s’esbadella una flor, o no quedar-se esbalaïts davant d’un nadó». Gairebé d’esma diem: va ser Déu qui ho va posar tot en marxa. És Ell la Font originària i l’Abisme alimentador de tot.

Una altra pregunta important és aquesta: què vol expressar Déu amb la creació? Respondre a això no és només preocupació de la consciència religiosa, sinó de la mateixa ciència. Serveixi d’il·lustració el que va dir també Stephen Hawking en el seu conegut llibre Breu història del temps (1992): «Si trobem la resposta a per què nosaltres i l’univers existim, tindrem el triomf definitiu de la raó humana; perquè llavors haurem aconseguit el coneixement de la ment de Déu» (p. 238). Encara avui els científics estan buscant el designi amagat de Déu.

Des d’una perspectiva religiosa, succintament, podem dir: El sentit de l’univers i de la nostra pròpia existència conscient sembla raure en el fet de poder ser el mirall en què Déu mateix es veu a si mateix. Crea l’univers com a desbordament de la seva plenitud de ser, de bondat i d’intel·ligència. Crea perquè altres participin de la seva superabundància. Crea l’ésser humà amb consciència perquè pugui sentir els missatges que l’Univers ens vol comunicar, perquè pugui captar les històries dels éssers de la creació, dels cels, dels mars, dels animals i del propi procés humà i relligar-ho tot a la Font originària d’on provenen.

L’univers encara està naixent. La tendència és acabar de néixer i mostrar les seves potencialitats amagades. Per això, l’expansió significa també revelació. Quan tot s’haurà realitzat, llavors s’esdevindrà la completa revelació del designi del Creador.