CARTA ALS BISBES ESPANYOLS

Pere Codina i Mas

He decidit fer pública la carta que a finals del passat mes d'octubre vaig escriure (i vaig enviar, certificada) a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. La faig pública, no pel que els hi pugui dir, sinó simplement pel fet d'haver-los-ho dit. (Suposo i espero que no he estat l'únic...)

COMISIÓN PERMANENTE
DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL ESPAÑOLA
A la at/. de Mons. José A. Martínez Camino, secretario
MADRID

Muy apreciados en el Señor:

Hace unas semanas, en su declaración sobre la crisis social y económica en que se encuentra sumida España, hablaron también sobre el deber moral de preservar la unidad española. No debe de ningún secreto para la CEE que su declaración contrarió a amplios sectores de la Iglesia catalana y en general de la sociedad catalana.

Yo mismo tuve la intención de escribirles inmediatamente para mostrarles mi indignación y mi protesta. Sin embargo, releyendo su nota, advertí, en el último párrafo del Anexo, una recomendación que me propuse seguir: «Con verdadero encarecimiento nos dirigimos a todos los miembros de la Iglesia, invitándoles a elevar oraciones a Dios en favor de la convivencia pacífica y la mayor solidaridad entre los pueblos de España, por caminos de un diálogo honesto y generoso, salvaguardando los bienes comunes y reconociendo los derechos propios de los diferentes pueblos integrados en la unidad histórica y cultural que llamamos España» (Anexo, n. 76). Y me propuse no desentenderme de ese «diálogo honesto y generoso» que piden, aportando para ello mi propia reflexión y punto de vista.

ESGLÉSIA I NACIÓ

Antoni M. Oriol Tataret

Intervenció a la UCE
(Universitat Catalana d’Estiu)
Prada de Conflent,
23 d’agost de 2012

1. Introducció

Es tracta d’un tema que, important en si mateix objectivament, ho ha esdevingut també per a mi subjectivament des del triple punt de vista ministerial (sóc prevere de l’Església catòlica), professional (sóc professor emèrit de Teologia moral social) i vital (sóc català convençut i agraït); triple punt de vista que, ara i ací, esdevé intensament enriquit per la vostra presència i pel vostre interès.

Aquest any s’escau el cinquantè aniversari de l’inici del Concili ecumènic Vaticà II que representà un punt àlgid de presa de consciència de noves perspectives tant per a l’Església com per al món. El concili es referí al tema nacional no de manera exhaustiva, però sí significativa, recollint-ne el magisteri pontifici més immediat i il·luminant-ne el posterior.

Per aquesta raó en la meva exposició, em referiré, seguint l’ordre cronològic i de manera sintètica tant a la doctrina del mateix Concili sobre la nació, com a la dels dos Papes anteriors (Pius XI i Pius XII), dels dos d’immediats (Joan XXIII i Pau VI), i dels dos posteriors (Joan Pau II i Benet XVI). Aquesta doctrina ha estat recollida en el Compendi de la Doctrina social de l’Església, al qual també em referiré, i assumida per l’Episcopat català en els documents Arrels Cristianes de Catalunya i Al servei del nostre poble.

En la primera part de la meva exposició em serviré de les síntesis contingudes en el meu llibre Nació i Magisteri Pontifici.

2. Síntesi doctrinal dels papes anteriors i immediat al Concili Vaticà II

Pius XI, en la seva primera encíclica (Urbi arcano, 1922) contraposà el patriotisme i l'amor immoderat a la nació (el «nacionalisme»), a partir de la tesi que tots els pobles són germans i tenen dret a viure i progressar, tesi que reafirmà tres anys després a la Quas primas. Als inicis dels anys 30 denuncià enèrgicament les amenaces, interiors i exteriors, de noves guerres i els nacionalismes i internacionalismes econòmics de caire imperialista. L'any 1937, amb la Mit brennender sorge refusà el racisme i la ideologia de la religió nacional (prèviament, l'any 1934, el Sant Ofici ja havia condemnat «la fe mítica de la sang»). I l'any 1938 distingí lúcidament entre el nacionalisme «exagerat», especialment amb referència a les missions, i el nacionalisme «just, moderat i temperat, associat a totes les virtuts».

UN NUNCI S’ADREÇA ALS CATÒLICS CATALANS (1968)

I. Ambientació històrica

El Concili Vaticà II, un alè d’esperança

El Concili Vaticà II va suscitar dins l’Església catalana un gran sentiment d’optimisme i esperança. L’eufòria conciliar havia provocat un seguiment molt intens que se’n feia a tots els nivells. Aquells anys, un periodista italià, F. Scelsi, constatava que –a diferència de bona part de la resta de la Península, que vivia en ple règim franquista–, Catalunya era la regió que es demostrava «més coratjosament compromesa en un autèntic aggiornamento eclesial.
Tanmateix, a casa nostra, a la nostra Església, feia un parell d’any que les aigües estaven molt mogudes, sobretot a Barcelona. Hi ha una data molt precisa que marca el punt inicial d’aquest malestar: va ser el 23 febrer de 1966, quan Radio Vaticà anunciava que Don Marcelo González Martin, aleshores bisbe d’Astorga, havia estat nomenat arquebisbe-coadjutor del dr. Gregorio Modrego. Malgrat la censura i la repressió franquistes van començar a sorgir, cartes, manifestos i actuacions de protesta que fàcilment trobaven complicitats.

El nunci Riberi desconeixia la situació de l’Església catalana

Es deia aleshores «en ambients eclesiàstics» que monsenyor Riberi, nunci de la Santa Seu a Madrid, havia insistit perquè monsenyor Marcelo González, aleshores bisbe d’Astorga, fos nomenat arquebisbe de Barcelona. Així ho recull per exemple el cèlebre informe «Le Vatican et la Catalogne» (p. 62). Allò que en aquell moment no podia ser més que un rumor, avui ha estat conformat de primera mà pel testimoni directe i públic de don Santiago Calvo, el qui va ser secretari personal de don Marcelo durant més de quaranta anys, i ho era concretament en el moment dels fets.
Diu don Santiago Calvo que el nunci Riberi «seguia» don Marcelo des que el va sentir parlar a l’aula conciliar. De fet, durant els mesos d’octubre i novembre de 1965, per tant ja a les acaballes del Concili, Riberi va acudir més d’una vegada a l’aula conciliar per parlar amb el bisbe d’Astorga, don Marcelo. Allí, li hauria parlat ja del possible nomenament com a arquebisbe de Barcelona.
No va trigar gaire el nunci Riberi a convocar don Marcelo a la nunciatura per comunicar-li de forma oficial aquest nomenament. Ho va fer el 17 de febrer de 1966. L’endemà, durant el trajecte de tornada cap a la seva diòcesi, don Marcelo va començar una llarga confidència amb al seu secretari dient-li: «mira me ha llamado el Nuncio, porque me mandan a Barcelona de Arzobispo Coadjutor, para ser nombrado dentro de unos meses Arzobispo residencial. Me he estado resistiendo todo lo que he podido».

Don Marcelo González, nomenat per a Barcelona

A partir del moment en què es va fer públic el nomenament, aquell 23 de febrer, comencen les trucades telefòniques al Palau episcopal d’Astorga: moltes provenien de Barcelona i no eren precisament de felicitació: fins que «es van col·lapsar» les línies i va ser impossible la comunicació...
Encara no una setmana més tard (el 27 de febrer), vint-i-tres intel·lectuals catòlics feien arribar una carta a monsenyor Marcelo i li demanaven la renúncia. Els fragments més significatius d’aquesta carta eren reproduïts el 5 de març, pel diari Le Monde: «el nombramiento de un prelado que desconoce la compleja realidad de la archidiócesis e incluso la lengua, la historia y la cultura ha defraudado profundamente a todos aquellos fieles que habían depositado su esperanza en la doctrina de la Pacem in Terris sobre el respeto debido a las minorias nacionales». (Le Vatican et la Catalogne, p. 28)
A la premsa francesa plovia sobre mullat: el dia abans, 4 de març, Le Figaro havia donat notícia d’uns fets esdevinguts a Barcelona i que marcarien tot aquell període. Deia que «Pintades a les parets demanen a Barcelona un bisbe català». Havia començat la campanya «Volem bisbes catalans!». El 4 d’abril aquestes pintades arribaven a les parets de la Nunciatura, a Madrid.
Ara bé, segons el testimoni de don Santiago Calvo, la pintada que va fer trontollar el nomenament i fins i tot va fer dubtar el nunci Riberi va ser vista a Roma. Era sobre una pancarta que Pau VI va veure a la sortida del Quirinal quan sortia de visitar el president Saragat. El papa, en veure-la –ho comentava el corresponsal del The New York Times– es va impactar: «Catalogna quiedi vescovi catalani». El secretari de don Marcelo explica que les reaccions van arribar a la nunciatura: «Vino un enviado del Papa a la Nunciatura a informarse de lo que pasaba. El Nuncio se asustó y empezó a dudar. Don Marcelo entonces le dijo: “Ahora, Sr. Nuncio, ya no es tiempo de dudas. Es hora de dar la cara. Recuerde que yo expuse repetidamente las razones por las que no debía hacerse el nombramiento. Que yo iba a sufrir y a servir, y ahora todos debemos mantener el principio de autoridad. En este momento nadie debe volverse atrás”.»
Els dies 9,10 i 11 d’aquell mateix mes de març, s’esdevenia la caputxinada. Persones d’Església que van anar a parlar amb el nunci a ran d’aquests fets, arribaren a la conclusió que monsenyor Riberi desconeixia del tot la situació històricament diferenciada Catalunya i de l’Església catalana.
Finalment, el 19 de maig –una setmana després de la «manifestació de capellans» amb respostes contundents de la policia–, don Marcelo prenia possessió com a arquebisbe titular de la diòcesi. Durant la cerimònia, quan el nunci Riberi es disposava a llegir el missatge del Papa, un part del públic es posà a cantar el «Virolai»... mentre «la secreta» intentava fer callar la gent amb els seus mètodes.

Dadaglio, un nunci diferent

No trigaria gaire –unes poques setmanes– a haver-hi relleu a la nunciatura de Madrid. El 8 de juliol era nomenat nou titular monsenyor Luigi Dadaglio, que havia de substituir monsenyor Antonio Riberi. Seria nunci fins a finals de l’any 1980, quan seria substituït per monsenyor Antoni Innocenti. Serà recordat sobretot com el nunci que en ple franquisme –i valent-se de l’estratègia dels «bisbes auxiliars» canviarà de dalt a baix l’episcopat espanyol.
Des del primer moment, els sectors més conciliars van veure Dadaglio com el nunci del canvi. Amb motiu del desè aniversari del seu nomenament Albert Manén recordava les paraules amb què el nou nunci es presentava: «Vengo, mediante el diálogo sereno y responsable, a promover el futuro de la Iglesia de este país» (La Vanguardia, 15 de octubre de 1977). Va donar mostres ben aviat el seu tarannà conciliar.
Va ser nunci fins que el 1980 va ser rellevat de forma estranyament precipitada: poques setmanes abans que la CEE realitzés una profunda renovació de càrrecs i sobretot en ple debat sobre la llei del divorci. L’octubre de 1978, el cardenal Wojtyla havia estat escollit papa i el nou nunci responia a un perfil més en sintonia amb el nou papa. Dadaglio va tenir la primera notícia de la seva substitució a través de Ràdio Vaticà i no va rebre de forma immediata el capel cardenalici, com solia ser tradició amb els nuncis a Madrid.

El discurs del nunci als catòlics catalans

Amb tot aquest context no té res d’estrany que el p. Massot afirmi que «el primer fruit polític de la campanya ‘Volem bisbes catalans’ fou un missatge del Nunci apostòlic a Madrid, monsenyor Luigi Dadaglio, Als catòlics catalans, pronunciat el Divendres sant, 12 d’abril de 1968, a través dels micròfons de Radio Barcelona. Per primera vegada un representant del Vaticà reconeixia públicament després de la guerra civil el fet de Catalunya. (Església i societat a la Catalunya contemporània, p. 76)
Aquí el teniu la versió que en va fer Documents d’Església (III / 40 cols. 757-762.)

II. Discurs de mons. Luiggi Dadaglio
als catòlics catalans (12-04-1968)

Estimats catòlics de Catalunya
He acceptat agraït l’amable invitació de Ràdio Barcelona a adreçar-vos la paraula, aquest any que tota l’Església catòlica, presidida pel Vicari del Crist, celebra l’any de la fe. Any de record dels orígens i de perspectiva vers el futur. La meva acceptació no ha estat convencional, sinó convençuda. Ha nascut del pressentiment de les energies cristianes que aquesta celebració revifarà en les generoses terres de Catalunya, que tingueren el privilegi d’entrar en la família cristiana, no pas en un temps tardà, sinó en vida de Pau, predicador dels gentils.
La meva convicció neix també i es fonamenta en l’esperança que la vostra fe, un cop confirmada com la de Pere, trobarà en l’hora històrica present una resposta viva i original, fidel al passat i guiada per la força creadora del futur de Déu.
Amb la vostra fe renovada, llavors sereu capaços de confirmar la fe de les Esglésies germanes, en aquests temps que el Senyor de la Història ens demana una fe adulta, que envolti d’un clima evangèlic el desenvolupament integral de les comunitats humanes. Una comunitat humana que permet que li arrenquin la seva memòria històrica, també en el present perd el seu caràcter peculiar i cau en perill de no saber reconèixer-se en la varietat múltiple d’un nou futur.
I bé: la història de la fe en les terres catalanes sembla haver estat sempre emmarcada per un tret singular: la síntesi de les coses millors del passat i de la iniciativa creadora que li fa trobar noves formes més intenses i més fecundes. La vostra fe ha sabut integrar sempre en una síntesi característica aquests elements primordials de l’anima catalana: la «rauxa» que coratjosament obre nous horitzons a l’esperança, i el «seny», aquest poder indefinible d’arrelament en allò que és familiar, aquest saber discernir què és veritablement real i de vàlua.
Presideixen la vostra història egrègies figures cristianes que, arrelades amb fermesa en el seu temps, continuen tenint un valor profètic per al vostre propi futur, que ja de lluny pressentiren i auguraren. ¿No és un Ramon Llull un dels peoners més decisius, amb trets típics del món modern i de la radical orientació que ha adquirit la missió evangèlica en el món del nostre temps? Malgrat les evidents limitacions de la seva època, ell fou un dels primers que va entendre la missió evangèlica com a diàleg fratern i racional entre races, cultures i ideologies distintes. Promotor de la reforma de la clerecia i del laïcat; fundador d’escoles missionals on era feta la síntesi d’una fe il·lustrada i del coneixement profund dels millors valors de les cultures estrangeres; convençut del Crist, no estava menys convençut que el Crist era comunicable no tant per la imposició com pel contagi d’una fervent vida evangèlica i per la suscitació, en els qui creien d’una altra manera, de la poderosa i íntima racionalitat que en l’interior de cada home l’invita a consentir a l’Evangeli. Saviesa aquesta de plenitud de Déu, manifestada en el Crist per a la salvació de tots els homes. Ell creia en el Crist, paraula de Déu. Era el tema clau que ha de centrar i concloure el diàleg fratern i profund entre els homes.
Sé prou que avui no us cal anar a terres llunyanes a buscar els qui pensen i creuen d’una altra manera. Els trobeu cada dia a la Universitat, al suburbi, a la fàbrica. Deveu i voldreu col·laborar amb ells en la tasca de donar forma humana a la societat i a la terra. Podeu i heu d’estar oberts als seus suggeriments i a les seves critiques.
Però no us enganyeu ni us deixeu enganyar: en el pluralisme de la ciutat moderna, no podeu consentir a la fàcil temptació d’amagar vergonyantment la vostra fe en l’anonimat de la intimitat personal, com si fos un obstacle per a la tasca humana comuna i impossibilités la convivència i la col·laboració entre els homes.
Ben a l’inrevés, com creia Llull, la fe és fonament universal del nostre destí comú d’homes, consciència inamissible de la nostra dignitat, audaç i ferma esperança que, aliat amb Déu, serà l’esforç humà el que dominarà la història, i no la història la que destrueixi l’home. És per això que goso demanar-vos que la vostra companyonia i la vostra lleialtat en la construcció de la ciutat humana, nacional i internacional, sigui una companyonia profètica sempre disposada a fer sentir als homes, amb obres i paraules, la qualitat divina del destí que participem i les exigències que comporta.
Una altra lliçó profètica sobre el futur de la fe, la podeu aprendre a la vostra pròpia història. Enguany, any de la fe, celebreu el 750è aniversari de la fundació de l’Orde de la Mercè, empresa renovelladora de la praxi evangèlica, que vosaltres, els catalans, instauràreu per tot Europa. Sota la iniciativa de Pere Nolasc, la saviesa jurídica de Ramon de Penyafort, l’esperit renovador del bisbes Berenguer de Palou i la magnanimitat emprenedora de Jaume I, el millor del caràcter català s’hi conjuminà, a la Barcelona del 1218, en una comprensió pràctica de com el realisme de l’Evangeli, el seu testimoniatge en la història, és el seu poder de redimir captius.
La generositat humana i l’esperit missioner, l’obertura a l’aventura i a la incondicional donació de l’home pel germà no redimit, van agermanar-se sota el patrocini de la Mare del Senyor, la qual, per primera vegada en la vostra llengua va començar a ésser anomenada Nostra Senyora de la Mercè. Un dels noms més significativament cristians que Maria pot haver rebut, com a dona que fou l’Arca de l’Evangeli vivent.
¿No us parla per ella mateixa aquesta feliç coincidència de l’any de la fe amb l’aniversari d’aquella comprensió catalana de l’Evangeli, com obra de la Mercè que redimeix l’home? Sí. Avui com ahir, la vigoria de la fe es manifesta en la creació d’una ètica tal que fa que, a favor del germà, el que és impossible es transformi en realitat.
Precisament Pau VI, només al cap d’uns mesos de proclamar l’any de la fe, dirigí a tots els cristians i a tots els homes aquell manifest de fraternitat realista que anomenem Populorum progressio, sobre la necessitat de promoure el desenvolupament dels pobles, on escriu, amb una audàcia que encara no hem sabut penetrar prou: «Es tracta de construir un món en el qual tot home, sense excepció de raça, de religió, de nacionalitat, pugui viure una vida plenament humana, afranquida de les servituds que li vénen dels homes i d’una natura insuficientment dominada; un món en el qual la llibertat no sigui una paraula buida i en el qual el pobre Llàtzer pugui seure a la mateixa taula que el ric» (n. 47).
Aquí teniu un immens programa a realitzar tot obeint l’Evangeli, que vol realitzar en la història la fraternitat universal, a la qual crida tots els homes. Heus aquí una obra exemplar a realitzar. Una obra de fe, que estructuri evangèlicament aquest desenvolupament complex i ric, industrial i urbanístic, intel·lectual i tecnològic, polític i social, en què es troba absorbida la Catalunya d’avui.
Tots els qui us proclameu cristians en aquestes entranyables terres, governants i governats, empresaris, obrers, pensadors, laics i clerecia, els nadius de la terra i els qui hi han vingut per vocació professional o bé en la noble recerca de treball, esteu cridats a un testimoniatge únic i excepcional: obra de fe i d’amor. Proveu com l’Evangeli és una força capaç d’inspirar la promoció i el més gran desenvolupament humà. És una obra de la fe viva, no en dubteu, puix que sols l’experiència d’una solidaritat fraterna, real i compartida en tots els nivells, pot fer digne de crèdit avui, per a vosaltres mateixos i per a tothom, la gran sorpresa evangèlica que «Déu va estimar tant el món que li donà el seu Fill unigènit, perquè tinguéssim vida i la tinguéssim en abundància».
Que la vostra «rauxa» i el vostre «seny» s’uneixin novament en un esforç inspirat per la fe, a fi d’instaurar una societat més humana, anticipació i reflex de la ciutat del cel que Déu vol per als homes.
Sí, no en dubteu: l’any de la fe és també un any de renovellament de la força creadora social de l’evangeli. Car, amb paraules d’un prelat espanyol, la fe s’esllangueix quan no respira l’aire renovador de la justícia i de la caritat que l’han d’acompanyar naturalment. Però si la fe s’esllangueix quan no és practicada amb amor fratern i no inspira la responsabilitat social, és cert que aquest amor perilla de desil·lusionar-se i de desorientar-se si no es basa en una fe viva que doni al món la llum explícita i esperançadora de la resurrecció del Crist, dins l’íntegre contingut d’una tradició dogmàtica i entesa intel·ligentment.
I tanmateix, permeteu-me que us repeteixi el que vaig dir en la salutació que vaig dirigir a tot Espanya poc després d’arribar-hi: «L’avui és diferent. L’acceleració històrica que mou el món us sensibilitzarà a la necessitat ineludible d’adaptació. La mentalitat i la nova psicologia de l’Església del Vaticà II us obrirà la ment i el cor vers el futur. Basant-vos fermament en la fe tradicional i inalterable, no tindreu por de mirar endavant en aquesta hora decisiva, caminant tots, poble de Déu i jerarquia, estretament units.»
La vostra fe necessita ser «posada al dia», a l’altura de les millors adquisicions de la cultura contemporània, de manera que –com diu l’Apòstol– provant-ho tot, sapigueu escollir el que és millor.
¿No endevineu el tacte responsable, l’audàcia creadora, el poder d’innovació, però també de crítica serena de l’esperit contemporani que aquest aggiornamento de la fe del vostre poble us exigeix? La fe, per a ser il·lustrada, personal i idèntica a ella mateixa com ens demanen aquest creixement del món modern, volgut per Déu, i la nostra lleialtat indeleble a l’Evangeli perenne, té necessitat d’una informació ininterrompuda, d’una reforma perenne, d’una formació il·lustrada i progressiva.
No espereu que us ho donin tot fet. Vosaltres mateixos, en una múltiple iniciativa, haureu de crear les institucions que calguin, per tal d’aconseguir aquest desenrotllament total de la maduresa de la fe. Recordeu que l’Església mateixa és la responsable d’instituir els mitjans necessaris per a obtenir aquest clima adult, on es forgi la fe en cada etapa de creixement personal, al distint nivell dels problemes especialitzats de 1a cultura moderna.
Espero de vosaltres que sabreu continuar avui, amb el mateix esperit que ells, l’obra de Jaume Balmes i del bisbe Torras i Bages, la fidelitat a allò més perenne de la tradició i la serena i creadora assimilació dels millors valors del món modern, lliure tant d’esnobisme com d’una inèrcia fixa al passat i desconfiada de l’acció de Déu en el món d’avui.
 
Al·locució feta el Divendres Sant, 12 d’abril de 1968, a través dels micròfons de Radio Barcelona.

PROJECTE GLOBAL DE PASTORAL CATEQUÈTICA

Orientacions i línies d'acció

EDICIÓ PER AL
SECRETARIAT INTERDIOCESÀ DE CATEQUESI
DE CATALUNYA I LES ILLES BALEARS (SIC)

(Edició juliol 2000. Pàgs. 104. Reproduïdes aquí: pàgs. 1-27)

SIGLES

AG Concili Ecumènic Vaticà II, Decret sobre l'acció missionera de l'Església Ad gentes (7 desembre 1965).

CA Comissió Episcopal d'Ensenyament i Catequesi, Catequesi d'adults. Orientacions pastorals (desembre 1990).

CC Comissió Episcopal d'Ensenyament i Catequesi, La catequesi de la comunitat. Orientacions pastorals per a la catequesi a Espanya, avui (febrer 1983).

CC Catecisme de l'Església Catòlica (11 octubre 1992).

CF Comissió Episcopal d'Ensenyament i Catequesi, El catequista i la seva formació. Orientacions pastorals (8 setembre 1985).

CIC Codex Iuris Canonici (25 gener 1983).

CPT Concili Provincial Tarraconense. Resolucions (1995).

CT Joan Pau II, Exhortació apostòlica Catechesi Tradendae (16 octubre 1979).

DD Joan Pau II, Carta apostòlica Dies Domini (31 maig 1998).

DGC Congregació per al Clergat, Directori General per a la Catequesi (15 agost 1997).

DPS Conferència Episcopal Tarraconense, Directori de Pastoral Sacramental (25-26 octubre 1999).

DV Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució dogmàtica sobre la divina revelació Dei Verbum (18 novembre 1965).

EN Pau VI, Exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi (8 desembre 1975).

FC Joan Pau II, Exhortació apostòlica Familiaris Consortio (22 novembre 1981).

FB Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears, Fons bàsic per als catecismes de les diòcesis catalanes (1984).

GS Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral sobre l'Església en el món actual Gaudium et spes (7 desembre 1965).

IC Conferència Episcopal Espanyola, La Iniciació cristiana. Reflexions i orientacions (27 novembre 1998).

ICC Primer Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes. Constatacions i propostes (15 maig 1994).

MP Sínode dels Bisbes, Missatge al Poble de Déu sobre la catequesi en el nostre temps (28 octubre 1977).

PO Concili Ecumènic Vaticà II, Decret sobre el ministeri i vida dels preveres Presbyterorum Ordinis (7 desembre 1965).

RM Joan Pau II, Carta encíclica Redemptoris missio (7 desembre 1990).

SC Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució sobre la sagrada litúrgia Sacrosanctum Concilium (4 desembre 1963).

CET Conferència Episcopal Tarraconense.

SIC Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears.

PRESENTACIÓ

"El Concili Provincial Tarraconense valora les constatacions i propostes del I Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes i d'una manera especial fa seva la proposta primera del Congrés esmentat, que demana la creació d'un projecte global de catequesi per a les diòcesis de Catalunya.

Aquest projecte global ha de contemplar aquests punts essencials:

• La catequesi per a les grans etapes de la vida s'ha d'organitzar com un procés catequètic.
• La catequesi d'adults és la forma principal de la catequesi, la qual cosa reclama que es redacti un catecisme d'adults.
  
• Es demana una formació completa, actualitzada i permanent dels catequistes.
  

El Secretariat Interdiocesà de Catequesi és l'organisme adequat per a l'elaboració de l'esmentat projecte, el qual, un cop aprovat per la Conferència Episcopal Tarraconense, cada bisbe decidirà d'aplicar-lo a la seva diòcesi, als arxiprestats i a les parròquies" (CPT 7).

Fidels a aquesta resolució, presentem el Projecte Global de Pastoral Catequètica. Orientacions i línies d'acció, per a totes les diòcesis vinculades al Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears. Es tracta d'un document marc que se situa a dintre de tota la tradició catequètica a les nostres diòcesis durant els últims trenta anys[1]. També ha incorporat les orientacions que ens ofereix el Catecisme de l'Església Catòlica i, de forma particular, el nou Directori General per a la Catequesi[2].

Aquest Projecte Global de Pastoral Catequètica ha estat aprovat en reunió ordinària de la Conferència Episcopal Tarraconense (2-3 maig 2000).

Encara que tota l'Església és responsable de acció catequètica, els destinataris d'aquest Projecte Global de Pastoral Catequètica són els bisbes, amb els responsables i col·laboradors de la pastoral catequètica en tots els àmbits de l'Església diocesana. Tots són invitats a adequar progressivament, bo i respectant les decisions de cada bisbe diocesà, l'organització catequètica de les parròquies i comunitats a les grans línies mestres d'aquest Projecte. L'objectiu final no és altre que animar l'acció catequètica i que aquesta es desenvolupi d'una manera coordinada en cada diòcesi i a l'interior de les diòcesis de Catalunya i les Illes Balears.

Aquest Projecte Global de Pastoral Catequètica se situa a dintre de l'impuls evangelitzador al qual ens va cridar el Concili Provincial Tarraconense i que es fa palès en aquestes profètiques paraules del seu missatge final:

"Ens hem sentit interpel·lats pel distanciament mutu entre la nostra Església i molts dels homes i dones del nostre país. Ens hem adonat, al mateix temps, que la comunicació de l'Evangeli demana d'establir més proximitat personal, més calidesa en l'acolliment de les nostres comunitats als qui hi entren en contacte per qualsevol motiu. Sota una espessa capa de desatenció al sentit transcendent de la vida, no és difícil d'observar al voltant nostre moltes escletxes que deixen veure la nostàlgia de Déu. Entre contradiccions i enmig dels nostres propis desànims, percebem la veu del Senyor que ens diu, com va dir a Pau a la ciutat de Corint: `No tinguis por, continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu (...). Aquí hi tinc un poble molt nombrós' (Ac 18,9)."

Doncs, en aquest dinamisme evangelitzador que demana l'hora present, oferim el Projecte Global de Pastoral Catequètica perquè estem convençuts que la catequesi és una acció pastoral privilegiada per a donar resposta a aquesta nostàlgia de Déu i per a acompanyar les persones en el seu camí de conversió a Jesucrist. La formació de la consciència dels creients, que cal impulsar a través de la catequesi, no sols és important per a cada persona i per a l'Església, sinó que també té conseqüències de gran abast en la mateixa societat. Avui tenen plena actualitat aquelles paraules del papa Joan Pau II: "El do més preciós que l'Església pot oferir al món d'avui, despistat i inquiet, és el de formar uns cristians ferms en l'essencial i humilment joiosos en la seva fe" (CT 61).

A més a més, el creixement interior i exterior de l'Església depèn essencialment de la catequesi. Per això, tot i assumir les dificultats actuals de l'acció catequètica, cal considerar-la de nou com una tasca prioritària en acció pastoral de l'Església. Impulsar de nou la catequesi és la resposta privilegiada a les exigències evangelitzadores del moment present. "Com més capaç sigui l'Església, a escala local i universal, de donar prioritat a la catequesi –per damunt d'altres obres i iniciatives amb resultats més espectaculars–, més trobarà en la catequesi una consolidació de la seva vida interna com a comunitat de creients i de la seva activitat externa corn a missionera" (CT 15). Sempre serà necessari recordar que la catequesi és un dret dels batejats i un deure de la comunitat cristiana. Més encara, en el context cultural en què estem immersos, no podem oblidar que també és un dret de tota persona humana en quant cercadora de la veritat religiosa.

Aquest Projecte Global de Pastoral Catequètica vol ser un instrument que ajudi a orientar de nou acció catequètica, tenint en compte la nova situació cultural i religiosa en què ens trobem i que demana "proposar de nou la fe". Els desafiaments pastorals del moment actual que l'Església de Catalunya i les Illes Balears descobreix en el procés de la transmissió de la fe, fan que la pastoral catequètica tingui unes característiques peculiars, que a continuació assenyalem:

1. Davant una situació marcada per la indiferència religiosa, la increença i la llunyania de l'experiència cristiana, només serà possible una catequesi que té com a punt de partença el primer anunci de la fe. Per això en tota pastoral catequètica ha d'haver-hi aquest moment d'anunci missioner que crida i mou a la conversió com a arrencada del procés catequètic. Més encara, caldrà promoure en cada diòcesi un servei permanent del primer anunci de la fe.
   
2. Ens trobem davant la qüestió de com engendrar la fe, com arriba una persona a ser cristiana. Per això cal promoure una catequesi al servei de la Iniciació cristiana; per tant, més vinculada a l'acció litúrgica, als sagraments de la Iniciació cristiana, al testimoni de la caritat; al capdavall, més vinculada al conjunt de la memòria viva de la comunitat cristiana. Una catequesi que, tot narrant els grans esdeveniments de la Història de la Salvació, presenta d'una forma sistemàtica la fe apostòlica. Una catequesi que introdueix en la pregària i en la celebració de la fe, i en un estil de vida segons l'Evangeli. Una catequesi que posa les bases de la personalitat del cristià, aspirant a acompanyar-la a la seva maduresa.
   
3. Davant els canvis culturals i els nous estils de vida, cal promoure una catequesi que implanti la força de l'Evangeli en el cor de la vida. Una catequesi que promou la inculturació de la fe. Es tracta de passar d'una catequesi centrada en les nocions doctrinals, a una catequesi "per a la vida cristiana", puix una fe que no es fa vida no ha arribat encara a mostrar tot el seu dinamisme salvífic. En aquest sentit, cal promoure una catequesi que introdueixi en la "vida en el Crist", amb totes les seves conseqüències morals i socials.
   
4. Davant la complexitat de la nostra societat, davant les vacil·lacions i incerteses, cal promoure una catequesi que ajudi els cristians a enfortir la seva identitat. Una catequesi que té en els documents de la fe, especialment la Sagrada Escriptura, i també en els "llibres de la fe" aprovats pels bisbes, un punt de referència necessari per a portar endavant la seva proposta d'introduir en el llenguatge comú de la fe cristiana. Una fe que no sap formular-se en un llenguatge que pugui ser compartit per altres, a la llarga tendeix a desdibuixar-se i fa impossible la realitat de la comunitat cristiana, que demana sempre una comunitat de llenguatge de la fe. En tot això, el Catecisme de l'Església Catòlica és un instrument vàlid en tota acció de predicació i de catequesi a dintre de l'Església.
   
5. L'actual situació eclesial demana una participació més decidida dels adults, tant en la vida de la mateixa Església com en la societat. Això fa que la catequesi, tot i considerar les dificultats, continuï proclamant que els adults són els seus destinataris privilegiats. Això també té conseqüències d'un gran valor i actualitat en el cas de la catequesi d'infància, adolescència i joventut, puix ens recorda que, sense la participació dels pares en el procés catequètic, i a més a més sense l'estímul de la comunitat cristiana, aquells no tindran punts de referència en el seu camí de creixement en la fe.
   
6. La diversitat de situacions demana diversitat de propostes catequètiques. Tanmateix, cal mostrar algunes línies fonamentals que orientin el conjunt de l'acció catequètica en les distintes etapes de la vida i les diferents situacions socials i culturals. Per això és necessària una catequesi estructurada a través de diversos processos dirigits als adults, als infants, als adolescents i als joves, en què es proposen d'una forma orgànica i sistemàtica els continguts de la fe i els distints recursos pedagògics. Una catequesi que s'inspira en la pedagogia del catecumenat baptismal, tractant de fer de la catequesi una vertadera escola de vida cristiana. També, una catequesi que es perllonga en una formació permanent de la fe i que podem anomenar catequesi permanent, que empeny a donar resposta a les noves situacions en què es troben els cristians en l'Església i en la societat.
   
7. La comunitat cristiana és el referent visible més important de l'experiència de la fe. No seria possible la catequesi sense la comunitat; ambdues realitats depenen l'una de l'altra. Per això cal promoure una catequesi que té en e1 testimoniatge de la comunitat el seu punt de referència, de forma particular el testimoniatge dels catequistes on pugui ser, el dels pares. És tota la comunitat cristiana la responsable de la transmissió de la fe. Responsabilitat que cal suscitar i enriquir contínuament mitjançant una predicació viva del missatge de la fe. Una catequesi que té en els catequistes la seva riquesa, puix sense catequistes no hi ha catequesi. Per això, atendre'ls personalment, formar-los i comptar amb ells en tot el conjunt de la responsabilitat catequètica, és una condició fonamental per a la pastoral catequètica.
   
8. Una catequesi que, tot valorant l'aportació original de religiosos i laics, també recorda la necessitat de la col·laboració dels preveres i diaques en el conjunt de la pastoral catequètica. Això demana una formació més consistent i sistemàtica d'aquests, a fi que arribin a ser realment "catequistes dels catequistes".
   

"Amb l'esperança que sigui un estímul en el servei que l'Església i l'Esperit ens confien: afavorir el creixement de la fe en aquells qui han cregut (...). Alimentar l'esperança en aquells qui s'esforcen en aquest camp privilegiat de l'acció eclesial" (DGC 287). Amb aquest desig us oferim el present Projecte, que esperem que ens ajudi a tots a renovar l'acció que l'Església ens proposa en aquest moment. "Per tant, que la presència de l'Esperit Sant, gràcies a les pregàries de Maria, concedeixi a l'Església un impuls creixent en l'obra catequètica que li és essencial. Aleshores l'Església acomplirà amb eficàcia, en aquesta hora de gràcia, la missió inalienable i universal rebuda del seu Mestre: 'Aneu, doncs, ensenyeu tots els pobles'(Mt 28,19)" (CT 73).

INTRODUCCIÓ

Urgència de l'impuls de l'anunci joiós de l'Evangeli
1 L'anunci joiós de l'Evangeli és particularment urgent d'impulsar-lo avui, quan a tants homes i dones els manca l'adhesió global a Jesucrist o la viuen d'una forma feble. Homes i dones que, tot i haver rebut el Baptisme, viuen al marge de la vida cristiana o amb una vinculació dèbil amb l'Església; alguns són persones amb diferents experiències religioses, però mancats de conviccions profundes i sòlides; altres, que humanament i intel·lectualment són potser més cultes i estan oberts a la recerca religiosa, no es troben suficientment iniciats en la vida cristiana o viuen una fe poc personalitzada, incapaç d'orientar la seva forma de pensar, actuar i sentir (cf. EN 52; DGC 25). A més a més, avui els cristians han de professar i viure la seva fe enmig d'una cultura ambiental tantes vegades allunyada de la fe, o fins i tot en contra d'ella.

Una pastoral evangelitzadora renovada i decidida
2. Això reclama una pastoral evangelitzadora renovada i decidida, en què el primer anunci de la fe, que crida i vol moure a la conversió, i la catequesi, que posa els fonaments de la vida cristiana, tinguin una funció prioritària. En aquest sentit, no podem acontentar-nos de conservar una herència cristiana per molt rica que sigui. Hem d'acollir el do de Déu en les noves condicions culturals que vivim i proposar d'una forma senzilla i decidida l'Evangeli del Crist. Així serà possible de respondre al gran desafiament de la transmissió de la fe als més joves i l'anunci de la salvació als allunyats i als no cristians. L'evangelització és una tasca de tots els fidels, que reclama una conversió de les nostres comunitats i de cada un dels seus membres. Ningú no pot evangelitzar ni ajudar en el creixement de la fe cristiana si abans no purifica la pròpia fe i esperança en la salvació de Déu, fent-les més teologals i més compromeses en la transformació de la vida dels creients. Cal també fomentar la comunió eclesial interna, perquè en depèn la credibilitat i eficàcia de la missió. La comunió eclesial és la primera forma de missió (cf. IC 66).

Experiència personal i comunitària de la salvació de Déu
3. Així ho manifesta el Concili Provincial Tarraconense: "En l'evangelització, a més dels subjectes i dels mitjans humans, hi intervenen principalment la força de la Paraula i de l'Esperit de Déu. Per això, és des de l'experiència personal i comunitària de la salvació de Déu, que comunica pau, serenor i goig profunds, en confluència amb el dolor i amb els pes del viure humà, que podrem esdevenir encomanadors de la bona notícia als homes i dones amb els quals la vida ens fa trobadissos. Per això cal descobrir, contemplar, estimar, agrair i celebrar la presència i l'obra de Déu en cada persona, que es dóna abans que nosaltres hi arribem. Aquest reconeixement de la iniciativa gratuïta de Déu podria apaivagar el neguit que neix del nostre protagonisme errat" (CPT 1).


I. PRINCIPIS GENERALS

1. LA CATEQUESI, MOMENT ESSENCIAL DEL PROCÉS EVANGELITZADOR

Revelació i evangelització
4. L'acció evangelitzadora de l'Església és un servei a la Revelació, al Déu que es manifesta amb obres i paraules de manera pacient i gradual. La Revelació, que culmina en Jesucrist, el seu mitjancer i plenitud (cf. DV 2), es transmet avui per mitjà de l'Església, gràcies a l'acció de l'Esperit Sant (cf. DGC 42-44). Tota l'Església existeix per a evangelitzar; aquesta és la seva identitat més profunda (cf. EN 14; DGC 48).

Riquesa, complexitat i dinamisme de l'evangelització
5. "L'evangelització, que transmet la Revelació al món, es realitza amb obres i paraules. És, alhora, testimoni anunci, paraula i sagrament, ensenyança i compromís" (DGC 39). L'evangelització és un procés ric, complex i dinàmic, estructurat en tres etapes o moments essencials: "l'acció missionera, o primer anunci de la fe, per als no creients i per als qui viuen en la indiferència religiosa; l'acció catequètico-iniciatòria per als qui opten per l'Evangeli i per als qui necessiten completar o reestructurar la seva iniciació; i l'acció pastoral per als fidels cristians ja madurs, en el si de la comunitat cristiana" (DGC 49). La catequesi és un moment prioritari en el procés total de l'evangelització, que posa els fonaments de l'edifici de la fe, que al mateix temps completa l'acció missionera i fonamenta l'acció pastoral. La catequesi és l'enllaç necessari entre l'acció missionera, que crida a la fe, i l'acció pastoral que alimenta constantment la comunitat cristiana (cf. DGC 64 i 68).

La catequesi: moment essencial de l'evangelització
6. L'evangelització, com a procés dinàmic i global pel qual l'Església, moguda per l'Esperit Sant, anuncia i difon l'Evangeli a tot el món, té un moment bàsic, fonamentador i estructurador que és la catequesi, presentada corn a procés orgànic i sistemàtic amb l'objectiu de 'fer madurar la fe inicial i educar el veritable deixeble de Crist per mitjà d'un coneixement més aprofundit i més sistemàtic de la persona i del missatge del nostre Senyor Jesucrist" (CT 19). Tot un itinerari que té un dels seus moments més significatius en els sagraments de la Iniciació cristiana pels quals els catequitzats queden incorporats d'una forma estable a l'Església i són transformats per la gràcia de l'Esperit Sant. Aquesta no és una acció facultativa, puix, en intima relació amb els sagraments de la Iniciació, és "una acció bàsica i fonamental en la construcció tant de la personalitat del deixeble com de la comunitat" (DGC 64).

La catequesi fa madurar la conversió inicial i educa la fe
7. L'Església, a través de la catequesi, promou i fa madurar la conversió iniciada pel primer anunci, educa en la fe els qui s'han adherit a l'Evangeli i els incorpora al Misteri Pasqual de Crist mitjançant els sagraments de la Iniciació (cf. DGC 61). Aleshores, "la catequesi posa els fonaments de l'edifici espiritual del cristià, alimenta les arrels de la seva vida de fe, i el capacita per a rebre després aliment sòlid en la vida ordinària de la comunitat cristiana" (DGC 67).

1.1. La catequesi està al servei de la Iniciació cristiana

La Iniciació cristiana: expressió de la funció maternal de l'Església
8. La Iniciació cristiana és l'expressió més significativa de la missió de l'Església, puix constitueix la realització de la seva funció materna: engendrar a la vida els fills de Déu. La Iniciació cristiana és la inserció en el misteri de Crist, mort i ressuscitat, i en l'Església mitjançant la fe i els sagraments de la Iniciació: Baptisme, Confirmació i Eucaristia. Aquesta inserció va unida a un itinerari catequètic que ajuda a créixer i madurar la vida de fe (cf. DGC 65-66).

Iniciació cristiana i catequesi
9. "La catequesi és un element fonamental de la Iniciació cristiana i està estretament vinculada als sagraments de la Iniciació, especialment al Baptisme, sagrament de la fe. El punt que uneix la catequesi amb el Baptisme és la professió de fe, que és alhora un element interior al sagrament i l'objectiu de la catequesi" (DGC 66). Aleshores "la catequesi té origen en la confessió de fe –baptismal– i condueix a la confessió de fe" (CC 96).

ELS DOS CAMINS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA

Dues formes de recórrer el camí de la Iniciació cristiana
10. En l'experiència actual de l'Església existeixen dues formes de recórrer el camí de la Iniciació cristiana, que afecten el procés catequètic:

La primera és la que correspon als infants que són incorporats en els primers mesos de la seva vida al misteri de Crist i a l'Església pel Baptisme, i es recorre a través del procés catequètic i la celebració dels sagraments de la Confirmació i de l'Eucaristia, al llarg de la infància, l'adolescència i la joventut. Aquests necessiten una catequesi per a desenvolupar la gràcia baptismal en ordre a la conversió personal i en relació al creixement integral de la persona.

La segona es refereix a les persones no batejades (nens, joves i adults) i es desenvolupa per mitjà d'un Catecumenat, el terme del qual és la celebració dels tres sagraments de la Iniciació. Aquest segon camí de la Iniciació no és objecte del present document; és considerat en el Directori de Pastoral Sacramental de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Necessitat d'un primer anunci i l'acompanyament
11. Totes dues formes, en les actuals circumstàncies, necessitaran assegurar sempre el seu punt de partença mitjançant el primer anunci de la fe i l'acompanyament de la comunitat cristiana, especialment a través del testimoniatge dels adults, ja siguin catequistes, familiars o altres.

LA CATEQUESI TÉ UN CARÀCTER PROPI: NATURALESA, FINALITAT I TASQUES

Responsabilitat de tota la comunitat
12. Tota la comunitat cristiana, amb tots els seus membres de manera conjunta i diferenciada, segons ministeris i carismes, és responsable de la catequesi. La naturalesa, finalitat i tasques específiques de la catequesi posen de manifest la seva identitat i missió, el seu caràcter propi, dintre el procés evangelitzador de l'Església.

a) Naturalesa de la catequesi

Acció de l'Església
13. Catequitzar no és mai un acte individual; és una acció Acció de l'Església de l'Església que, animada per l'Esperit Sant, ella realitza seguint l'exemple i el manament de Jesucrist Mestre (cf. EN 60; DGC 78). El catequista no actua mai pel seu propi compte, no és l'amo de la seva acció, sinó que realitza un acte de naturalesa eclesial, en unió amb la missió de l'Església i en el seu nom. L'Església, sobretot per la catequesi, prolonga la seva funció maternal educant la fe dels seus fills engendrats per l'anunci de la fe i el baptisme, que és sagrament de la fe, a fi que puguin professar-la.

b) Finalitat de la catequesi

Posar en comunió amb Jesucrist
14. Al centre de la catequesi trobem, no una teoria, sinó la persona de Crist que ara, ressuscitat i glorificat, és present en la seva Església (cf. Mt 28,20). "El fi definitiu de la catequesi és posar algú no sols en contacte, sinó en comunió, en intimitat amb Jesucrist" (CT 5); en ell, el deixeble coneix el Pare que el va enviar i l'Esperit Sant present en l'Església, la seva obra privilegiada (cf. DGC 80-83).

Relació entre Baptisme i catequesi
15. Qui ha rebut el germen de la fe sembrat per l'Esperit Relació entre Sant en el Baptisme, comença un camí; caldrà després que, amb la catequesi, el do de la fe creixi en coneixements i en vida, fins a fer-se viva, explícita i operant (cf. CT 20; DGC 82),

c) Tasques de la catequesi

Conèixer, celebrar, viure en comunitat, compromís de tota catequesi
16. Les tasques fonamentals de la catequesi són: a) iniciar en el coneixement de la fe i del misteri de Crist; b) iniciar en la litúrgia i en la pregària; c) iniciar en la vida evangèlica; d) iniciació i educació per a la vida comunitària; e) iniciar en el compromís apostòlic i missioner (cf. DGC 85-86; CC 85-91). Això vol dir que, al final del procés catequètic, el cristià ha de conèixer els continguts bàsics de la fe, ha de posseir criteris per a viure-la, ha de poder celebrar fructuosament aquesta fe, ha de pregar habitualment i ha de saber donar-ne raó. Un procés catequètic ben fet és aquell que ajuda el catequitzand a créixer en aquestes dimensions d'una manera gradual i equilibrada.

1.2. La catequesi es desenvolupa com un procés educatiu

El creixement de la fe
17. Tot creixement humà té uns ritmes i no es realitza sense una resposta personal. Tampoc el creixement en la fe no s'improvisa. La persona no neix cristiana, sinó que n'esdevé per la gràcia de Déu, mitjançant la fe i els sagraments de la Iniciació, que suposa la decisió lliure de la persona que es converteix al Déu viu i veritable. El do de la fe, destinat a créixer en cor dels creients, dóna lloc a un procés de conversió permanent que dura tota la vida (cf. DGC 56-57). Això demana saber-la cultivar pacientment i generosa al llarg de tota la vida mitjançant les diverses formes d'educació de la fe. D'entre aquestes, la catequesi és "aquell període intensiu o procés de formació cristiana integral i fonamental, desenrotllada progressivament al llarg d'un temps determinat, és a dir, marcat per un principi i un final", mitjançant un programa i unes etapes (CC 236).

El catecumenat baptismal, model
18. El procés catequètic és una acció gradual i sistemàtica que s' inspira en la tradició catecumenal de l'Església (cf. DGC 90). En realitat, el model de tota catequesi és el Catecumenat baptismal, formació específica que condueix adult convertit a la professió de fe baptismal la nit de Pasqua (cf. MPD 8). Per això, la catequesi com a procés de formació integral, inspirat en el Catecumenat baptismal, haurà d'esdevenir una veritable escola de pedagogia cristiana (cf. DGC 88-91). Entre els seus elements més suggeridors per a la catequesi al servei de la Iniciació cristiana, cal destacar els següents: la funció d'iniciació, l'eclesialitat, la dimensió pasqual i l'escola de fe.

LA FUNCIÓ D'INICIACIÓ

Necessitat de fonamentar la vida cristiana
19. Tota la pastoral de la Iniciació cristiana té avui, quan es necessita posar de nou els fonaments de la vida cristiana, una importància vital com a moment que estructura la conversió a Jesucrist mitjançant un procés d'iniciació i maduració, que integra la catequesi i els sagraments del Baptisme, la Confirmació i l'Eucaristia (cf. DGC 91). La Iniciació cristiana, com a mediació maternal de l'Església, es realitza principalment mitjançant dues funcions pastorals íntimament relacionades: la catequesi i la litúrgia (cf. IC 39). La seva finalitat serà introduir gradualment el catequitzand en les actituds de Crist, per a imitar-lo en les seves paraules i obres, per a viure en plena comunió com ell està en plena comunió amb el Parc i l'Esperit, i per a participar d'una forma viva i responsable en la seva missió en l'Església i en el món. La catequesi al servei de la Iniciació cristiana haurà de tenir molt present el Directori de Pastoral Sacramental

L'ECLESIALITAT

Acte profundament eclesial
20. La catequesi és un acte profundament eclesial, expressió de la maternitat espiritual de l'Església. El qui ha de fonamentar la primera adhesió a Jesucrist, i participa en el procés catequètic, necessita una comunitat cristiana on sigui acollit per a formar-se, mantenir-se en la fe, i ser ajudat per l'oració i el testimoni de la comunitat (cf. DGC 69 i 91; CT 24). Participar en la catequesi és introduir-se gradualment en la vida de la fe, de la litúrgia i de la caritat del Poble de Déu, que l'Església lliura (Traditio) progressivament, per a ser professada (Redditio) pel catequitzand, havent estat interioritzada amb l'ajuda dels catequistes i de tota la comunitat (cf. AG 14).

LA DIMENSIO PASQUAL

Incorporació al Misteri Pasqual
21. La catequesi al servei de la Iniciació cristiana té com a contingut bàsic la incorporació al Misteri Pasqual, a la Mort i Resurrecció del Crist; ha d'introduir al sentit de la Nova Aliança, al pas de l'home vell a l'home nou, a la lluita i superació del mal amb l'ajuda de la gràcia, a esperança de la Resurrecció, per entrar en la dinàmica d'una vida nova segons l'Esperit. La Vetlla Pasqual, amb la seva espiritualitat baptismal, és inspiració per a la catequesi al servei de la Iniciació cristiana (cf. DGC 67 i 91).

LA CATEQUESI COM A ESCOLA DE LA FE

Procés formatiu i escola de fe
22. La catequesi com a procés formatiu i veritable escola de fe, seguint la pedagogia del Catecumenat baptismal, s'ha de caracteritzar per "la intensitat i la integritat de la formació; pel seu caràcter gradual, amb etapes ben definides; pel seu lligam amb ritus, símbols i signes, especialment bíblics i litúrgics; per la seva constant referència a la comunitat cristiana" (DGC 91). Així la catequesi, al servei de la Iniciació cristiana, és un itinerari que actualitza en el temps el projecte salvador de Déu que crida l'home a la vida divina del seu Fili i que es comunica pels sagraments de la Iniciació.

1.3 La catequesi d'adults, model inspirador

Centralitat de la catequesi d'adults
23. La catequesi d'adults és la forma principal de catequesi, perquè va adreçada a les persones que tenen les responsabilitats més grans i la capacitat de viure el missatge cristià en la seva forma plenament desenvolupada, a la qual totes les restants formes de catequesi, en la infància, adolescència i joventut, fan referència i en certa manera se subordinen (cf. CT 43; DGC 275). La renovació de la comunitat parroquial, la superació de la ruptura entre fe i vida, l'impuls de noves formes de vida cristiana i el testimoniatge missioner, la promoció de la justícia i de la solidaritat seran possibles en la mesura en què es desenvolupi en l'Església la catequesi d'adults. Per altra banda, sense uns adults madurs en la fe, els més joves no tindran un punt de referència adequat en cl seu creixement cristià.



2. DIMENSIONS DE LA CATEQUESI A SUBRATLLAR EN EL MOMENT ACTUAL

Entre les dimensions més importants que dibuixen avui el rostre de la catequesi, el seu to, llenguatge i mètode, remarquem les següents.

2.1. Catequesi i primer anunci

Necessitat d'un primer anunci de l'Evangeli que condueixi a la conversió
24. La situació sociocultural en la qual ara ens trobem fa més evident que en la pràctica pastoral les persones que accedeixen a la catequesi necessiten, en realitat, una veritable conversió. Per això l'Església desitja que, ordinàriament, una primera etapa del procés es dediqui a buscar la conversió mitjançant un primer anunci global de l'Evangeli. Avui aquest anunci no sols té com a destinataris els no creients, sinó també tots aquells batejats que viuen en la indiferència religiosa o que per diverses raons culturals o existencials estan allunyats de la fe. El mateix podria afirmar-se de molts infants que no han rebut el primer anunci de la fe en la família, ni tan sols una sensibilització religiosa, la qual cosa no es pot oblidar a l'hora d'iniciar un procés catequètic (cf. DGC 61-62).

Preparar l'adhesió a Jesucrist
25. Tot i que és propi de la catequesi completar acció missionera i fonamentar l'acció pastoral, la situació sociocultural en la qual ara ens trobem fa més evident que, en la pràctica pastoral, la catequesi ha de cridar a la conversió. suscitar-la i fer-la madurar; en definitiva, preparar l'adhesió global a Jesucrist de tots aquells qui es troben encara al llindar de la fe (cf. DGC 53-55; CT 19). El primer anunci i la conversió inicial no poden donar-se per suposats; cal suscitar-los. En aquest sentit, serà necessari estar molt atents a les aspiracions i als valors humans que són punt d'encontre amb l'Evangeli, i a exposar de forma entenedora la veritat cristiana, acompanyant-ho amb el testimoniatge de la comunitat adulta.

Això demana una veritable renovació pastoral de l'Església que promogui una intervenció institucionalitzada del primer anunci en tota la seva acció evangelitzadora; de manera que cada Església particular ha de tenir un projecte evangelitzador missioner i catecumenal que articuli aquests dos moments, fent que la catequesi sigui com la conseqüència d'un anunci missioner eficaç, perquè la renovació catequètica s'ha de fonamentar sobre l'evangelització missionera prèvia (cf. DGC 62 i 277).

2.2. Catequesi per a la vida cristiana

Aprenentatge de tota la vida cristiana
26. La catequesi és molt més que un ensenyament; "és un aprenentatge de tota la vida cristiana" (DGC 67); participar en un procés catequètic és aprendre a ser cristià, capacitar-se per a adquirir una mentalitat de fe, inserir-se en el nosaltres de l'Església, entrar en una tradició viva, activa i fidel (cf. FC 5). La catequesi no és l'aprenentatge d'un llibre, sinó la iniciació en la vida tota de l'Església (cf. CC 135-136).

Necessitat de la inculturació de la fe
27. El coneixement dels continguts bàsics de la fe no allunya de la vida cristiana de cada dia; al contrari, serveix per a interpel·lar-la i viure-la a la llum de l'Evangeli i donar raó del que es professa. "La relació del missatge cristià amb l'experiència humana no és purament metodològica, sinó que surt de la finalitat mateixa de la catequesi, que cerca la comunió de la persona humana amb Jesucrist" (DGC 116). Solament des d'aquesta relació entre el missatge i la vida serà possible de superar un dels problemes més greus presents en la vida de molts cristians: la separació entre la fe i la vida, sobretot en una societat complexa corn la nostra.

Tot això demana que la catequesi porti endavant un procés d'inculturació de la fe, és a dir, "la penetració de l'Evangeli en els nivells més profunds de les persones i dels pobles" (DGC 109); un procés que en l'actual context cultural demana una presentació del missatge cristià que capaciti per a "donar raó de l'esperança" als qui han d'anunciar l'Evangeli, una apologètica encertada, que ajudi al diàleg fe-cultura (cf. DGC 110).

2.3. Catequesi i comunitat

La comunitat cristiana: origen, lloc i meta de la catequesi
28. Entrar en la comunitat cristiana és fer una experiència d'Església (cf. AG 14; DGC 86), L'Església proporciona a la catequesi el seu objecte, és a dir, l'Evangeli de Jesucrist; en l'Església hi troba la seva meta, contribueix a realitzar-la i integra en ella els catequitzands (cf. CC 36 i 287); en l'Església, principalment en la parròquia, la catequesi troba "el clima nutrici on el creient s'inicia i madura en la fe" (CC 266). La catequesi ha d'educar en el sentit comunitari i en les actituds que són més necessàries per a una vida comunitària: senzillesa, humilitat, autoexigència, perdó mutu, coneixement dels altres, actituds fraternals. Però, sobre tot, la catequesi haurà d'ajudar a descobrir que la relació amb l'Església és un element essencial de la fe cristiana. La comunitat cristiana no és solament l'origen el lloc de la catequesi, sinó també la seva meta; en ell es participa dels béns de la salvació, en ella neix l'impuls per a l'anunci i la difusió de l'Evangeli. La comunitat eclesial, en les seves diferents formes, acull els in ciats per mantenir-los, formar-los i alimentar-los en fe; altrament la catequesi correria el risc d'esterilitzar-se sense aquest ambient de fe i de vida (cf. DGC 69-7( CT 24). Tot això fa que l'acció pastoral tingui tarot com a objectiu prioritari la formació de la comunió perquè pugui complir la seva missió d'acollir els nous membres i sentir-se interpel·lada per les seves necessitats i aportacions.

2.4. Catequesi i litúrgia

La litúrgia com a lloc privilegiat de catequesi
29. La font i cimal de tota la vida cristiana, és lloc privilegiat de la catequesi de tot el Poble de Déu (cf. SC 10; CCE 1074); la naturalesa de l'acció litúrgica demana una participació plena, conscient i activa. L catequesi, intrínsecament unida a tota l'acció litúrgica sacramental, ha d'afavorir aquesta participació. N podem oblidar que la participació fructuosa en la celebració litúrgica i sacramental depèn molt de la qualitat de la catequesi. En qualsevol cas, la catequesi al servei de la Iniciació cristiana s'ha de desenvolupar en relati amb els sagraments d'Iniciació, com un element interior d'aquests, i amb les celebracions litúrgiques pròpies d'aquest procés catequètic. En aquest sentit, adquireix tot el seu significat el criteri següent: "Allò que la fe confessa, els sagraments ho comuniquen" (CC 1692).

L'Eucaristia
30. És en els sagraments, sobretot en l'Eucaristia, "font i cimal de tota evangelització" (P0 5), on Jesucrist actua en plenitud. Per això és essencial que la catequesi presenti, a tots els nivells i edats, el valor de la celebració eucarística, sobretot la del diumenge, dia joiós del Senyor Ressuscitat, festa primordial i alliberament del treball (cf. SC 106; CPT 59-65). Tenint presents tots els condicionaments culturals i socials a què està subjecte avui el diumenge, la catequesi tindrà cura d'iniciar els catequitzands en els continguts doctrinals, en els aspectes celebratius i en la vivència cristiana del dia del Senyor (cf. DD 36). Els catequistes, amb la seva vida, seran els primers a donar-ne exemple.

Pregària i participació en els Sagraments
31. Una catequesi que no convidi, especialment en la infància, a trobar-se amb el Senyor en l'oració personal mitjançant la participació i recepció dels sagraments, en particular de l'Eucaristia, corre el risc de dur ràpidament els joves a abandonar la fe i les exigències de la vida moral.

2.5. Catequesi i formació moral

Viure com a deixebles tot il·luminant l'acció dels homes
32. El qui ha estat fet partícip de la naturalesa divina i iniciat en el seguiment de Crist ha de ser acompanyat a viure una vida de deixeble i de fill. La catequesi, per tant, haurà de presentar les virtuts humanes presents en el cor de l'home i les virtuts cristianes que resplendeixen en els millors fills de l'Església; el doble manament de l'Amor, resum del Decàleg; la veritat més profunda sobre l'home capaç d'experimentar la joia del perdó que Déu li ofereix; l'esperit de les Benaurances, síntesi del camí de Crist, etc. (cf. CCE 1697).

Conseqüències socials de l'Evangeli
33. La catequesi no pot deixar com cal "realitats corn l'acció de l'home pel seu alliberament integral, la recerca d'una societat més solidària i fraterna, les lluites per la justícia i la construcció de la pau" (CT 29), i mostrar els vincles d'ordre antropològic, evangèlic i teològic que es donen entre evangelització i promoció humana (cf. DGC 103-104). En aquest sentit, cal presentar les conseqüències socials de l'Evangeli que té com a centre la promoció de la dignitat inviolable de cada persona humana. Semblantment, la formació moral de la catequesi hauria la realitat de la sexualitat en el context dels valors religiosos, del projecte de Déu sobre la vida i l'amor, sense deixar de destacar la igualtat essencial entre l'home i la dona i el respecte degut a la peculiaritat i complementarietat dels dos sexes. Finalment, ]a formació moral hauria d'atendre a la promoció de totes les dimensions vinculades a l'anomenat voluntariat social, de tanta significació en el moment actual.

2.6. Catequesi i altres religions

Significat de les altres religions en relació al missatge cristià
34. La presència d'altres religions en el nostre context social és cada dia més manifesta, sobretot l'Islam. La catequesi haurà d'ajudar a prendre consciència del significat de les altres religions en relació al missatge cristià i a discernir els elements que les diferencien, educant a descobrir les llavors de l'Evangeli que aquestes contenen. Al mateix temps, la catequesi ha de promoure un viu sentit missioner: "aquest sentit es manifesta en el testimoni diàfan de la fe, en l'actitud de respecte i de comprensió mutus, en el diàleg i la col·laboració en defensa dels drets de la persona i a favor dels pobres allí on sigui possible, amb l'anunci explícit de l'Evangeli" (DGC 200).

Fe cristiana i Islam
35. En la nostra societat, aquesta relació de la catequesi amb les altres religions té el seu punt de referència en la relació entre la fe cristiana i l'Islam. Cal aplicar tots aquests principis enunciats a aquest fet concret, recordant les paraules de Joan Pau II als joves musulmans a Casablanca: "creiem en el mateix Déu, el Déu el Déu vivent, el Déu que crea els mons i porta les seves criatures a la seva perfecció" (Documents d'Església, 420 (1985), 1091).

2.7. Catequesi i ensenyament religiós escolar

Complementarietat i distinció
36. Si bé entre catequesi ensenyament religiós escolar hi ha un lligam indissoluble, puix són formes d'educació de la fe que contribueixen a la formació cristiana dels infants i adolescents, tanmateix hi ha una clara distinció. "La característica pròpia de l'ensenyança religiosa escolar és que està cridada a penetrar en l'àmbit de la cultura i a relacionar-se amb altres sabers. Com a forma original del misteri de la Paraula, l'educació religiosa escolar fa present l'Evangeli en el procés personal d'assimilació, sistemàtica i crítica, de la cultura" (DGC 73).

Paper de l'ensenyament religiós escolar
37. En la situació actual, l'ensenyament religiós escolar, complementari de la catequesi, pot ajudar els alumnes creients a reconèixer els fonaments de la fe i a decidir-se més conscientment perla seva fe; als qui es troben en actitud de recerca o dubten, els pot oferir la possibilitat de conèixer les respostes de la fe cristiana als seus problemes; i als no creients que volen participar d'aquest ensenyament, els ofereix l'ocasió de confrontar-se amb la fe cristiana en relació amb la seva situació i les preguntes sobre el sentit de la vida.

En qualsevol cas, és necessària una més gran coordinació, tant pel que fa als programes com a les persones, entre catequesi i ensenyança religiosa escolar.

2.8. Catequesi i pastoral educativa

Relació amb les altres accions i llocs on s'educa la fe
38. La catequesi, forma peculiar de l'educació de la fe, no és una acció aïllada; més aviat està situada en relació amb les diferents accions i lloes on es realitza l'educació de la fe en la diòcesi. Per a portar a terme la totalitat de l'educació cristiana, cal integrar en un mateix procés accions com l'educació de la fe en la família, la catequesi, l'ensenyança religiosa escolar, la pastoral escolar, les iniciatives de temps lliure i d'apostolat, com també els llocs en què es realitzen: parròquia, família, escola, moviments i associacions (cf. CT 67; DGC 278). Resulta molt profitosa aquella catequesi que es pot dur a terme a l'interior d'una pastoral més àmplia d'infants, pre-adolescents, adolescents i joves orientada al conjunt dels problemes que afecten llurs vides (cf. DGC 184); sempre en relació amb el conjunt de la vida parroquial.

"En aquest sentit, és de suma importància per a una Església particular comptar amb un projecte d'iniciació cristiana que integri les diverses tasques educatives i que tingui en compte les exigències de la nova evangelització" (DGC 278).

2.9. Catequesi al servei de l'educació permanent de la fe

39. Ja que la catequesi al servei de la Iniciació posa els fonaments de la vida cristiana del seguidor de Jesucrist, cal després, en un segon moment o nivell, una catequesi diferent, complementària, que ajudi a créixer, en extensió i profunditat, la fe del qui ha estat iniciat.

40. La comunitat cristiana, en acollir, formar i acompanyar el ja iniciat, és la responsable d'aquesta veritable catequesi permanent, la qual no s'adreça solament a cada cristià en concret, sinó també a la comunitat cristiana com a tal, perquè vagi creixent tant en la seva vida interna com en la seva projecció vers el món (cf. DGC 69-70). Aquest creixement està vinculat a la celebració de l'Eucaristia, especialment el diumenge, i hi destaca l'homilia com a proposta actualitzada de la fe (cf, DGC 70).


3. LA INICIACIÓ CRISTIANA DELS NO BATEJATS

Catecumenat baptismal dels encara no batejats
41. Es dóna avui el fet que alguns adults, joves i infants en edat escolar, no batejats, demanen d'entrar en la vida cristiana. En aquests casos ens remetem al Catecumenat baptismal, tal com ha estat proposat pel Directori de Pastoral Sacramental que ha promulgat la Conferència Episcopal Tarraconense, segons les resolucions 67 i 68 del Concili Provincial. En aquest sentit, en cada diòcesi el responsable del catecumenat oferirà les orientacions oportunes, així com itinerari catequètic i celebratiu a seguir.


[1]. Cal recordar alguns documents importants publicats pel SIC: L'avui i el demà de la catequesi d'iniciació cristiana dels infants (1973); Educació de la fe i catequesi (1978); Fons bàsic per als catecismes de les diòcesis catalanes (1984). I, últimament, cal ressaltar el primer Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears (1992-1994). Aquest congrés es va realitzar amb l'objectiu que els catequistes, juntament amb els bisbes, preveres i diaques, poguessin expressar el seu punt de vista sobre el moment catequètic de la seva diòcesi. En aquest congrés va sortir la proposta d'elaborar un Projecte global, que el Concili Provincial Tarraconense va assumir com a resolució vinculant, i que avui es converteix en realitat.

[2]. També han estat molt presents en la reflexió i l'acció de la pastoral catequètica a les nostres diòcesis els documents de la Conferència Episcopal Espanyola: La catequesi de la comunitat (1983) i La Iniciació cristiana. Reflexions i orientacions (1998). Tots dos editats en el SIC.

ARRELS CRISTIANES DE CATALUNYA

Conferència Episcopal Tarraconense (1985)
Ja fa un miler d'anys que Catalunya, nascuda políticament de la soca europea carolíngia i projectada a partir de la marca hispànica, es desprenia de tota submissió ultrapirinenca i iniciava el seu propi camí a través de la història.
Mil anys després, avui, el nostre poble viu també una situació nova. La restauració de la seva autonomia política, duta a terme a partir de la Constitució espanyola de 1978 i feta realitat amb l'Estatut de 1979, configura una nova situació que els anys van afiançant. El reconeixement d'una cultura específica catalana expressada, especialment, en la llengua, s'uneix al reconeixement de la pròpia nacionalitat i al del dret a l'autogovern. Tot això té unes conseqüències en la vida dels ciutadans, des dels continguts de l'ensenyament en els seus diversos graus fins als múltiples aspectes de la vida administrativa i política. Podem dir que l'autonomia dóna fesomia a tota la vida democràtica del nostre país.
La majoria dels cristians de les nostres diòcesis comparteixen, indubtablement, amb els altres ciutadans, el goig d'aquest progrés de la llibertat. Molts n'han estat, fins i tot, artífexs esforçats i valerosos al llarg d'anys difícils.
Tanmateix, la diversitat en el nivell d'informació que es dóna entre els diversos grups socials i les diferents comarques, la relativa rapidesa amb què s'ha produït el canvi de la situació, la presència important en les nostres comunitats de germans en la fe provinents d'altres nacionalitats i regions, així com el record d'alguns aspectes de la nostra història immediata i de la imatge que el catolicisme hi prengué, expliquen que alguns experimentin certa perplexitat.
És per això que a la llista de temes importants sobre els quals la Conferència Episcopal Tarraconense ha anat oferint al nostre poble fidel matèria de reflexió, volem afegir ara unes senzilles consideracions sobre la realitat de Catalunya. Les oferim bonament als cristians de les nostres diòcesis en primer lloc, com a punts d'orientació, i a tot al nostre poble com a contribució, des del nostre ministeri episcopal, al bé comú del país.
És evident, d'altra banda, que Catalunya entra plenament en la visió que de l'aportació del cristianisme a la cultura europea donava Joan Pau II en la seva al·locució a la UNESCO, pronunciada el 2 de juny de 1980: «No serà certament exagerat d'afirmar en particular que, a través d'una multitud de fets, l'Europa entera –de l'Atlàntic a l'Ural– testimonia, en la història de cada nació així com en la de tota la comunitat el lligam entre la cultura i el cristianisme».

Amor i servei a Catalunya

Hi ha mots que determinades circumstàncies desprestigien. Un d'ells és el patriotisme, que avui s'utilitza ben poc. Fins i tot tractant-se del país, paraules com ara amor o estimació són força estalviades en alguns medis contemporanis, tan crítics i tan racionalistes. Ja Pius XII clamava, contra «aquest temor que tenen a vegades els ciutadans del nostre temps de mostrar-se generosament lligats a la pàtria».
Això ve de l'ambivalència que prenen, sovint, aquests mots, o de la utilització interessada i hipòcrita que algú n'hagi fet, o de les exageracions i els extremismes que se n'hagin emparat.
Tractant-se de l'amor a Catalunya, trobem, encara, altres factors negatius: la deficient educació històrica i política que s'ha donat ja des de l'escola amb el confusionisme que se n'ha seguit; el desconeixement de la identitat catalana; l'adscripció que en fan alguns a la idea de divisió, d'extremisme o, fins i tot, de cosa suspecta des del punt de vista religiós.
Ara bé, amb el nom que sigui, resulta fonamental per a nosaltres començar fent referència a l'amor a Catalunya, com a part i forma de l'amor al proïsme. Es tracta de la solidaritat bàsica amb les persones del nostre entorn, no només en la seva dimensió individual, sinó també, en la seva realitat social: la família, el país, l'estament, etc.
A vegades, no és pas per egoisme, en sentit estricte, que no arribem a una tal estimació. És més aviat, perquè una manca de la informació adequada i una formació moral de caràcter individualista ens priven de veure la persona en l'ampli context de les seves relacions. Ens cal corregir aquestes deficiències per tal d'evitar aquell escàndol que algun cop ha produït el creient que, tot invocant la caritat pel que fa a les necessitats individuals i a l'atenció dels casos anecdòtics, ha restat insolidari de les grans aspiracions col·lectives i del treball de promoció dels conjunts socials a què pertany.
Pel que fa a la nostra reflexió d'ara voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. «Entre la família i la comunitat universal –deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu.»
Perquè fóra un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes, més generals, pot substituir la solidaritat immediata o bé que aquesta és poca cosa. Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja.
I aquest amor, evidentment, comporta un compromís efectiu de civisme que ha de manifestar-se en el compliment dels deures socials. En efecte tot ciutadà –i cal que ens ho exigim més els cristians– ha d'acceptar les lleis justes i no eximir-se'n arbitràriament a la recerca de situacions més avantatjoses per a ell. Com ensenya el Vaticà II, «El deure de justícia i de caritat es compleix més i més pel fet que cadascú, contribuint al bé comú segons les pròpies capacitats i les necessitats dels altres, promou també, i afavoreix les institucions públiques o privades, que serveixen per a transformar i millorar les condicions de vida dels homes». I afegeix, encara: «N'hi ha que, tot i professar opinions obertes i generoses, en realitat viuen sempre com si no es preocupessin gens de les necessitats de la societat. Més encara molts, a diversos llocs, no fan cap cas de les lleis i les prescripcions socials. A no pocs, amb diversos fraus i enganys, no els fa res d'eludir les contribucions justes o altres drets que deuen a la societat». I quan la moral social s'escantona per un lloc o per un altre, algú en rep sempre les conseqüències.
La responsabilitat i el deure de promoure el bé comú toquen més de prop els qui, per vocació i per capacitats, intervenen en el govern o en la política a través d'un càrrec públic. Cal que sàpiguen mantenir sempre el sentit de servei al bé comú per damunt d'interessos personals i de grup. Convé recordar sovint que tots els mitjans –partits, programes, eleccions, governs, parlaments, municipis, etc.– són per al servei del país, i no a l'inrevés.
Aquest compromís té per al cristià una altra dimensió. És vehicle a través del qual es fa present al seu món i li fa do del llevat de l'Evangeli. Avui que tots ens adonem d'un cert decandiment dels valors cristians en el nostre poble, més que no pas abandonar-nos a la lamentació i al retret, hauríem de revisar si som prou generosos i creatius per a assolir una presència activa i comunicativa de la nostra fe, en tot el teixit social, cultural i institucional de la societat catalana. En aquesta mateixa línia, cal observar que és pecat d'omissió negar-se a prestar al país el servei que hom és en condicions de fer. L'al·lèrgia a l'activitat política comporta deixar els interessos de la comunitat a d'altres, en exclusiva.
I pel que fa a l'actuació política dels cristians, ni cal dir que ha de ser sempre exemplar. S'hi ha de fer ben visible aquell esperit de servei a què hem fet ja referència. I, fruit d'un tal esperit, una gran voluntat de convivència i de col·laboració amb tothom, també amb els no creients quan es tracta de posicions que estan d'acord amb l'ètica i el bé comú, i un esforç preferencial a favor dels desvalguts.

El fet de la nacionalitat catalana

En el Comunicat de premsa de la nostra reunió del 20 de juliol de 1979, dèiem: «En el moment polític actual, els bisbes manifestem –com ho férem en ocasions anteriors– el nostre desig que, en la legislació civil que s'està gestant, i que fa referència a Catalunya, quedin reconeguts plenament els drets del nostre poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i històrica».
Creiem que és també deure nostre pastoral ajudar a clarificar el tema de la identitat nacional catalana, que tanta polèmica i tant d'apassionament suscita en alguns ambients, sovint a causa sobretot de la terminologia. En efecte, no sempre es té prou en compte la relativitat dels mots i la seva funcionalitat respecte dels continguts que volem expressar.
A diferència del que s'ha esdevingut en altres llocs, la cultura catalana en la historiografia, en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis sectors populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat. Prat de la Riba, que feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així: «L'Estat és una entitat Política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària. El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes».
El venerable Torras i Bages explica que va escriure la seva obra «La tradició catalana» per tal d'aclarir aquest interrogant: «Té el nostre poble un vertader ser personal capaç de vida pròpia? Si al poble català pot aplicar-se-li el concepte de persona, això és, si és, com deien els antics escolàstics indivisum a se et divisum ab aliis (indivís quant a si mateix i distint dels altres) si és un individu racional amb voluntat i intel·ligència pròpies, ningú pot negar-li el dret a viure». Enmig d'una terminologia prou estranya per a les oïdes del nostre temps, aquest text torrasià contribueix a fer-nos entendre de què es tracta, en realitat: no de la defensa del nom nació com si fos un títol, sinó del reconeixement d'una realitat de fet.
Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.
L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil.
El confusionisme amplament difós entre els conceptes de Nació i d'Estat produeix reaccions de recel i malfiança: molts interpreten l'afirmació de la nacionalitat com a vindicació d'un Estat a part, cosa que, en realitat, no n'és una conseqüència necessària. Pot un Estat, amb una adequada organització, assolir la convivència i el progrés en el seu interior de diverses nacions, sense que cap d'elles s'hagi de sentir constrenyida a l'assimilació per una altra.
Els pobles que, com és el cas de Catalunya, tenen consciència de la seva història anterior a la formació de l'Estat, i mantenen, juntament amb aquesta consciència, una cultura i una llengua pròpies que no són les majoritàries de l'Estat, guarden viva la convicció que no provenen de la divisió administrativa d'un Estat-Nació, sinó que són un component amb personalitat pròpia d'un Estat plurinacional. Aquesta consciència de ser una realitat nacional prèvia, que conflueix amb d'altres per a la formació d'un Estat, és el que dóna sentit nacional al nostre país i fa que l'autonomia i les institucions pròpies que amb ella han retornat siguin viscudes no com una moda política, sinó com a resposta a unes aspiracions històriques, profundes i irrenunciables.
Voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics dels altres pobles d'Espanya els primers, a comprendre i acollir aquestes aspiracions. També, en contrapartida, hauríem de ser els catòlics catalans els primers a obrir-nos als seus problemes. Carles Cardó feia notar, el 1930, la importància que podria tenir per a la pau civil d'Espanya que els catòlics emprenguessin la tasca nobilíssima de fer comprendre als seus respectius conciutadans el problema dels altres. S'avançava a fer una autocrítica des de Catalunya i demanava als altres espanyols que perdessin «la idea funesta que confon la unitat orgànica, única viva, amb la unitat mecànica, sempre morta o moridora». Però, subratllava l'il·lustre pensador, es dóna sovint la dolorosa paradoxa que «els orbats de llum de fe mostren aquestes comprensions cristianes i es preparen la glòria, el prestigi i el profit de llur aplicació. Molts catòlics, per contra, s'aferren a la incomprensió més hermètica». Aquesta és una crida a la responsabilitat dels catòlics que no ha perdut actualitat.
Val a dir que, en recordar la necessària clarificació entre els conceptes de Nació i d'Estat per a una correcta interpretació de la realitat, no preteníem pas reduir els llaços de germanor i solidaritat entre els pobles d'Espanya a unes relacions purament administratives. La història comuna, amb tot allò que té de bo i en el que hi ha estat negatiu, la interrelació, augmentada en el nostre temps pels fenòmens migratoris, les grans afinitats de fons entre les quals té un lloc importantíssim la fe que compartim, han teixit una base sòlida per a la comprensió, l'afecte i la col·laboració entre tots. Però només serà possible avançar en aquesta direcció si les formes político-administratives que l'Estat adopti, mai no privin el desenvolupament natural de cada poble, ans l'afavoreixin i el serveixin.

Una cultura

El Papa Joan Pau II, en el seu discurs a la UNESCO, es referí a la pluralitat de les cultures amb aquests termes: «La cultura és una manera específica de l'existir i del ser de l'home. L'home sempre viu segons una cultura que li és pròpia, però que, al seu torn, crea entre els homes un nexe que els és també propi que determina el caràcter interhumà i social de l'existència humana. En la unitat de la cultura com a mode peculiar de l'existència humana, arrela, al mateix temps, la pluralitat de les cultures enmig de les quals viu l'home. En aquesta pluralitat, l'home es desenrotlla sense perdre per aquest sol fet el contacte essencial amb la unitat de la cultura com a dimensió fonamental i essencial de la seva existència i del seu ésser».
No rarament la ferma voluntat dels catalans de mantenir, costi el que costi, la seva cultura pròpia, tantes vegades amenaçada, ha estat interpretada com un entossudiment gratuït.
Però el nostre poble ha vist que, si deixava la seva identitat cultural, perdria el nexe amb la cultura humana, per dir-ho amb els termes esmentats del Papa. La universalitat no ha estat mai entesa a Catalunya com el procés reduccionista de supeditació a una cultura hegemònica, sinó com l'envigoriment de cada cultura i la seva aportació responsable al servei de l'home. I val a dir que la història ha confirmat aquest convenciment: ha estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal.
La cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i la principal senya d'identitat –bé que no l'única– en la llengua que li és pròpia i que comparteix amb altres comunitats germanes.
Aquesta llengua ha conegut èpoques d'esplendor i èpoques de decadència, ha estat idioma d'ús oficial a les cancelleries i llengua proscrita. Però el poble sempre l'ha mantinguda viva, l'ha estimada i l'ha defensada.
Avui, després d'una època de bandejament, torna a ser llengua oficial i el seu ús en la nostra societat entra en via de normalització, per tal de recuperar el temps perdut i assolir els nivells d'utilització que escau a la llengua pròpia d'un país. Els bisbes comprovem amb goig aquesta realitat i volem contribuir a l'esforç general de la societat, per tal que la llengua de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer assoleixi la plena recuperació. Ressonen en nosaltres, amb forma especial, aquestes paraules de Joan Pau II als joves de Toquio, pronunciades el 24 de febrer de 1981: «La cultura de cada nació s'expressa, entre d'altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments, és com un vestit on fiquem aquests pensaments. La llengua inclou els trets d'identitat particulars d'un poble i d'una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d'aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l'ànima humana en la comunitat d'una família, de la nació, de la història».
Pel que fa a la contribució de l'Església a la normalització de l'ús de la llengua catalana, ens plau destacar la importància que ha tingut –i el bon acolliment que ha trobat– la versió catalana de tots els llibres litúrgics. La plena introducció del català en la litúrgia catòlica començada tan bon punt la Santa Seu autoritzà l'ús litúrgic de les llengües vernacles, en anys encara difícils per a la nostra llengua– ha estat un esdeveniment històric que, a més de l'avenç pastoral que suposa facilitar una participació més viva de les comunitats en les celebracions, comporta també un enfortiment de la llengua.

Una època de canvi

La cultura, totes les cultures, evolucionen amb l'home. Catalunya, que conegué, des del segle passat, les transformacions pròpies de la societat industrial, i que ha viscut, després, l'evolució de les seves comarques i l'aparició de les grans concentracions urbanes amb forts contingents migratoris, ara viu –potser més acceleradament que mai– una evolució que és de rel tècnica i filosòfica al mateix temps.
Les nostres formes de vida han estat trasbalsades per un augment sensacional dels mitjans de comunicació i per la multiplicació dels instruments de confort. Darrerament, assistim a un procés d'innovació científica i tecnològica que, a més d'accentuar el canvi social, posa a mans de l'home la possibilitat d'una influència en els fenòmens naturals i, fins i tot, de distorsió i de destrucció de la naturalesa, que impressiona tota persona responsable.
Paral·lelament, es fan perceptibles una avidesa creixent de posseir coses; una minva dels valors humans més espirituals i menys utilitaris; una primacia de la instrucció, en el sentit més estret del mot, en detriment d'una autèntica educació. Pel que fa al sentit cristià de la vida, el vell anticlericalisme, sorgit d'unes circumstàncies històriques determinades, sense desaparèixer del tot, deixa el lloc, més aviat, a una impregnació a-religiosa de la cultura, menys agressiva però més radical, que aspira a donar per superada, ridícula o interessada, tota possible obertura a la transcendència. Així molts joves són introduïts en un univers cultural del qual la hipòtesi de Déu ha estat exclosa.
El creixement dels mitjans que són a l'abast de l'home, unit a un cert enterboliment de la consciència dels seus fins transcendents i del sentit més pregon de l'existència, obre el pas a temptacions d'autodestrucció. El clamor ecologista que s'ha estès tant darrerament és, en realitat, una reacció i una veu d'alerta sobre aquest perill. I Joan Pau II s'ha referit als seus aspectes més greus, denunciant una «cultura de la mort», que «comença amb la supressió del naixement... i arriba fins a l'exclusió dels disminuïts i els vells, i acaba en la solució final de l'eutanàsia. També pertanyen a la cultura de la mort la droga, el terrorisme, l'erotisme i altres formes de vici».
Estem parlant, evidentment, d'uns fenòmens que són generals a tot el nostre món occidental. Sembla, però, que, com s'esdevingué amb els inicis de la industrialització i la concentració urbana, la cultura catalana comporta un ritme de secularització –en el sentit positiu d'autonomia del món, temporal, però també en el negatiu d'irreligió– més accelerat que en altres pobles d'Espanya. Ho testifiquen el to d'aquelles publicacions literàries i artístiques que tenen la consideració de més representatives de l'actual cultura catalana, i la caiguda de la pràctica religiosa dels medis socials que més directament en participen.
Per això invitem els qui, d'una forma o altra, produeixen o transmeten cultura, a considerar la responsabilitat que els dóna la forma que tenen a les mans. No confonguem allò que potser denúncia legítima de mancaments eclesials passats o presents, o una actitud de contestació davant determinades formes, o, fins i tot, un ressentiment més o menys justificats, amb el silenci sistemàtic o la interpretació sectària dels valors de fons que el cristianisme ha deixat i continua aportant a la nostra cultura.
Demanem als estudiosos catalans –científics, literats, artistes– que restin oberts al diàleg constant i honrat entre fe i cultura. Els teòlegs, per la seva banda, són convidats a «recercar contínuament un mode més apte de presentar la doctrina als homes del seu temps, car una cosa és el dipòsit mateix de la fe i –les seves veritats, i una altra la manera d'enunciar-les». I animem a tots els catòlics a treballar a fi que els canvis culturals no ens menin cap a la irreligiositat i la decadència moral, és a dir, cap a l'home vell que ens descriu Sant Pau, sinó cap a un progrés integral de la persona humana, cap a «l'home nou« en qui es renova «la imatge de la justícia i la santedat de la veritat« (Ef. 4,22-24). La defensa de l'home, «per ell mateix i no per cap altra raó... pertany a la substància mateixa del missatge de Crist i de l'Església, malgrat tot el que els esperits crítics han pogut declarar sobre aquesta matèria», per dir-ho, un cop més, amb paraules de Joan Pau II.

L'Església a Catalunya

La presència cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Els acta del bisbe Fructuós l'any 2591 en són la primera dada documentada.
En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l'Església ho són també del país naixent. La figura de l'Abat Oliba, bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l'esperit de tota una època. Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions tan noves i decisives com la de «la pau i la treva». És un moment singular en el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església van plegats. Un dels primers documents de la llengua catalana són unes homilies, les d'Organyà.
Aquesta presència continuarà sempre, prenent formes diverses segons l'evolució dels temps. L'obra de la Mercè serà exponent d'una hora de plenitud. En canvi, el canonge Pau Clarís exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la ciutat en moments difícils: «Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».
A partir de l'11 de setembre de 1714, nombrosos eclesiàstics sofreixen persecució per haver restat fidels a les institucions del país i a la llengua del poble. Són anys adversos, però no pas mancats d'esforç i de treball. El rector de Sant Martí d'Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749, les Instruccions per l'ensenyança de minyons, que coneix set edicions catalanes. El també prevere Josep Pau Ballot publica el 1815 la primera gramàtica catalana moderna, titulada Gramàtica i apologia de la llengua catalana. Ja en el llindar de la Renaixença, sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos fulls i opuscles en català. Del seu llibre Camí dret i segur per arribar al cel, publicat el 1843, se'n feren unes dues-centes edicions amb centenars de milers d'exemplars.
I arribem a Jacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent, a Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del catecisme en català, a Torras i Bages, que aporta a la Renaixença una reflexió cristianes a partir dels pensadors més decisius de la nostra història en tot l'àmbit de la llengua catalana. I a cristians –seglars i clergues– tan actius en el procés de recuperació de la cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp de l'art; Maragall, Ruyra, López Picó i Carles Riba en la literatura; Cardó, Manyà, d'Esplugues, Clascar i Ubach en el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell, el pare Vallet i l'Obra d'Exercicis, Albert Bonet i la Federació de joves cristians, Batlle i l'escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera en la política.
Esmentem tots aquests noms, a manera d'exemple, per tal de recordar la important aportació dels cristians a Catalunya, i per tal d'animar els nostres diocesans a mantenir aquesta aportació viva i a l'altura d'una tradició tan gloriosa.
Al marge d'aquest camí d'exemplaritat, no volem pas amagar l'existència de realitats negatives, a vegades fruit de febleses humanes i, altres vegades, del joc d'accions i reaccions que formen la nostra tan treballada història; de la instrumentalització que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit, de l'Església; de les interferències en l'Església del país d'instàncies eclesials foranes, a cavall de la política.
Però volem dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el sacrifici de persones i d'institucions. El desmantellament dràstic d'organitzacions d'apostolat, de publicacions i de centres de cultura que patí l'Església catalana el 1939 n'és un exemple relativament proper. Una prova que, unida a la cruenta persecució religiosa que la precedí, el 1936, i que també cal considerar, suposà un autèntic viacrucis per als catòlics catalans.

Pluralisme

El naixement, la història i la cultura de Catalunya són intensament amarats de cristianisme. I la nostra fe continua viva en sectors molt amplis de la nostra societat. Probablement, cap altra opció filosòfica, o religiosa o política té, encara avui, tanta capacitat de convocatòria.
Però la societat catalana és plural, també religiosament. Al costat de l'Església catòlica hi ha altres confessions cristianes; hi ha un bon sector d'indiferents, en grau divers i amb més o menys vestigis i lligams catòlics; hi ha els agnòstics; i hi ha els ateus. I cal que tots convisquem en la tolerància i el respecte mutus.
L'Església, d'acord amb els principis expressament proclamats pel Vaticà II, de llibertat religiosa, de sana laïcitat, i d'autonomia de les realitats temporals respecta la pluralitat d'opcions i no demana, per a si mateixa, com ha estat repetit a bastament en els últims anys, res més que llibertat per a l'acompliment de la seva missió evangelitzadora.
Tampoc no demana del poder civil privilegis ni pretén la utilització de cap poder polític o la seva subordinació. Com escrivia el venerable Torras i Bages ja el segle passat: «L'Evangeli no conté una forma concreta i, no obstant, pot donar forma a totes les situacions concretes socials, polítiques i econòmiques dels homes... L'Evangeli té una amplitud immensa perquè està destinat a abraçar la universal humanitat, en totes ses formes, situacions i estats... Cada forma o situació social, política o econòmica voldria tenir l'exclusiva de l'Evangeli. L'Església té tant de treball per a defensar-se dels enemics com dels amics, perquè vol conservar la seva llibertat».
Aquesta posició no significa indiferència. Ens dol profundament que molts, pretextant modernitat i pluralisme, s'allunyin de Déu, del Redemptor i de l'Església i mutilin així una dimensió essencial de la vida humana. Això per a nosaltres no és un progrés sinó una pèrdua. En realitat, l'ordre de la creació i el de la redempció són fruit tots dos del mateix amor de Déu a la humanitat, que no és cridada a tancar-se en I'horitzó intramundà, sinó a participar del regne de Déu. L'Església, a Catalunya com arreu del món, respectant la llibertat de tothom, promou el bé espiritual i, en el possible, el material de la pàtria. S'afanya a nodrir la fe dels creients amb el pa de la veritat evangèlica i amb els sagraments, i compta amb l'ajut de Déu per a aquesta missió específica.
La llibertat que reclamem és precisament per a evangelitzar i volem utilitzar-la a fons. La veu cristiana ha de fer-se present en tots els àmbits de la societat i no plegar-se a la pressió dels qui voldrien passar de la correcta distinció entre el món temporal i el món espiritual a l'exili de la nostra cultura i de la nostra societat de les opcions transcendents.
Per això demanem especialment de les comunitats cristianes que el respecte al pluralisme no les faci passives ni minvi la seva capacitat d'anunci a tot arreu de la Bona Nova de Jesús.

Recordar les nostres arrels

Catalunya és rica en història i en tradició. Les nostres arrels greco-romanes i cristianes, europees i mediterrànies són la saba que vivifica el nostre esperit col·lectiu. Potser a causa de la nostra accidentada història, som un país on els estudis historiogràfics tenen un interès i un prestigi especials: les seves publicacions sempre troben un públic lector ampli, més enllà dels cercles especialitzats. En l'anàlisi del passat anem a cercar, ben sovint, els fons de la nostra existència com a poble i l'explicació del nostre present.
Però Catalunya és, al mateix temps, una terra freturosa de modernitat, la finestra oberta per on tantes vegades han entrat a Espanya els vents del progrés i la renovació.
Avui, al mateix temps que el país, amb la democràcia i l'autonomia, s'aboca a un futur ple de suggestió, s'observa un esforç notable per a la recuperació de festes, costums i tradicions. Observem que, sovint, hi ha com un intent d'eludir la rel cristiana que tenen la majoria d'aquests fenòmens o, fins i tot, de ridiculitzar, jugant amb l'anacronisme d'algunes formes del passat, alguns continguts religiosos. Caldria que sabéssim recuperar, juntament amb aquestes manifestacions populars, les virtuts més destacades que els nostres avant-passats van deixar-nos en herència.
El canonge Carles Cardó, en la seva anàlisi de l'evolució de Catalunya i del conjunt d'Espanya, distingeix la bona tradició, de la mala tradició, no menys real. Tots els pobles les tenen. Heus-ne ací uns exemples.
Ha estat atribuït als catalans, al llarg dels temps, un extraordinari amor a la llibertat, a la independència i a la democràcia. Pau Clarís observava –i cal tenir en compte la mentalitat de l'època– que «els homes van fer els reis, i no pas els reis els homes». Narcís Ramon March escrivia, el 1626: «Atès i considerat que en el present Principat de Catalunya los habitants i poblats en ell són lliures i no poden ésser obligats a haver d'anar a servir a S.M.». I ja el rei Martí havia exclamat: «Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?».
Però, «correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s'inicia molt d'hora. L'esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya».
Una cosa semblant podríem dir del comportament dels catalans «presidit gairebé sempre pel seny –com observa Vicens i Vives– i, en determinades ocasions, per la rauxa, perquè no és fàcil d'entendre, com podem passar, en hores (temps històric) de la més obscura adscripció al món de les realitats minimitzades al botafoc de l'eixelebrament inconoclasta».
La ironia, que de vegades facilita el realisme, la desmitificació i fins un estil planer, pot esdevenir autodestructiva en erosionar aspectes fonamentals de la vida col·lectiva, i pot limitar l'horitzó espiritual en degenerar en burla d'allò que hom no comprèn. Són aquests, també, trets positius i negatius del nostre tarannà.
Potser una de les virtuts més tradicionalment reconegudes al català és la seva aptitud per al treball, «com a eix de l'arrencada vital del país». Tal vegada les transformacions socials de les últimes dècades han difuminat alguns aspectes clàssics d'aquest esperit, però substancialment el nostre noble manté la creativitat i el gust per la iniciativa que són el gran estímul de la laboriositat. Es tracta d'una actitud fonamental que ha de ser posada sempre no solament al servei de l'individu sinó de tota la comunitat amb una visió solidària i una voluntat de servei als més febles.
Voldríem, especialment, veure actualitzada i enfortida la tradició catalana de vida familiar sòlida, avui amenaçada des de tantes bandes. Estem convençuts que una aportació de fidelitat conjugal, d'harmonia entre els membres de les diferents generacions que formen una família, d'iniciació dels fills en les virtuts essencials, d'obertura i generositat en l'acolliment de la vida, a més del seu valor intrínsec, significaria una aportació positiva per al futur del nostre país, greument amenaçat per la baixa natalitat.
Ara més que mai ens cal tenir els ulls oberts per tal de saber destriar el blat del jull, la bona de la mala tradició. Ens convé connectar amb allò de millor que ens ha llegat la història i fer-ne una forma que ens projecti cap a un futur de convivència, de cultura i de progrés en tots els ordres.

Justícia social

L'esforç, del nostre poble ha generat riquesa. La seva entrada a l'època industrial ha fet de la nostra una societat moderna, progressiva. Però, dissortadament, també I'han acompanyada i l'acompanyen les lacres de la societat moderna i, entre elles, la distribució injusta de la riquesa, les condicions de vida deplorables d'amplis sectors de població.
Ara que vivim unes hores de crisi i d'inestabilitat econòmica que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22% de la població activa, ens cal més que mai un esforç, de solidaritat.
El catolicisme social, nascut aviat farà cent anys, de la Rerum Novarum de Lleó XIII, malgrat les iniciatives, les personalitats, les obres prometedores que hem tingut, no ha arribat a quallar en un moviment prou vigorós que sacsegés la nostra societat. Hem oscil·lat entre unes minories avançades, a vegades per això mateix amb poca incidència social, i la mediocritat de la majoria.
Avui, encara, ens cal evitar el perill d'eludir una veritable formació social dels nostres cristians, basada en la doctrina de l'Església que els últims Papes no han deixat d'actualitzar i d'enriquir, per efecte de l'acció combinada dels qui creuen que la fe no ha d'influir en el món dels seus interessos i de les minories que consideren superada la doctrina social catòlica.
Pel que fa al problema de l'atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el Document «L'atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s'estudiava el problema en les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
També el Papa actual ha parlat sovint d'aquest problema. Ho va fer per a nosaltres particularment el dia 7 de novembre de 1982, a Barcelona, a Montjuïc, en un discurs precís i valuós adreçat als treballadors i als empresaris, amb motiu de la seva visita pastoral al nostre país. Seves són aquestes paraules: «Cal crear amb tots els mitjans possibles una economia que estigui al servei de l'home. Per a superar els contrastos d'interessos privats i col·lectius, per a vèncer els egoismes en la lluita per la subsistència, s'imposa en tots un veritable canvi d'actituds, d'estil de vida, de valors; s'imposa una autèntica conversió dels cors, de les ments i de les voluntats: la conversió de l'home, a la veritat per a l'home».
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s'esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l'interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d'ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció dels subsidis d'atur.
I on no arribi aquest estricte compliment dels deures cívics cal que hi arribin les iniciatives d'amor solidari, seguint i donant suport a les accions empreses per Càritas i altres entitats eclesials i cíviques.
L'assoliment d'una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures d'aquest país, ha de ser un objectiu absolutament prioritari de la Catalunya d'avui. Un objectiu al que caldria que tothom –persones i institucions– aportessin els seus esforços mancomunats, des de les respectives opcions.

Els qui han vingut de fora

Tot i que el fenomen migratori ha anat minvant progressivament i avui la gran majoria de ciutadans ja porta, si més no, uns quants anys al país i hi han exercit els seus drets democràtics, és perceptible l'empremta que ha deixat un fet tan considerable. Sobretot pel que fa als nivells de coneixement i incorporació de la llengua i la cultura autòctones.
Per això ens cal, encara, incloure entre els nostres deures socials aquest de l'acolliment, cordial i generós, als qui han vingut a compartir la nostra vida des d'altres terres, i, per part d'aquests, el de la solidarització amb la seva nova comunitat.
Val a dir que, com ha estat tan repetit en els últims anys, Catalunya compta amb una llarga i fecunda tradició integradora. Terra de marca o de pas, des del començament ha estat gresol capaç d'incorporar al seu projecte de poble els «homines undecumque venientes», del nord i del sud. «Som fruit de diversos llevats», ha dit Vicens i Vives. Fins i tot en una hora difícil, quan els catalans estaven forçosament a la defensiva, trobem a la famosa «Pedra de toch» (1641), aquesta bella expressió: «Catalunya, mare d'estrangers».
Punt essencial d'aquesta actitud és la idea de fons que la nostra nacionalitat no està fundada en un «fet d'ordre racial, en la unitat de sang», sinó establerta sobre «un fenomen cultural que pot afaiçonar els individus de les races més distintes», com escrivia Carles Cardó el 1934.
L'acció de l'Església en aquest camp, sobretot en els últims vint-i-cinc anys, ha estat més important que l'opinió pública no pensa. L'extraordinari procés de creació de noves parròquies a les noves i conflictives barriades sorgides al voltant de les ciutats –especialment a l'àrea barcelonina– no solament ha estat un fet pastoral molt important, sinó que, d'escreix, ha comportat un gran impuls social. Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana a les zones de més immigració, han sorgit escoles, cooperatives d'habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s'ha establert la primera xarxa d'assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l'organització de Càritas. No ho esmentem pas per a gloriar-nos-en sinó com a testimoni del nostre reconeixement a tots els laics, sacerdots i religiosos que hi han contribuït, i per a mantenir viva aquesta línia d'obertura.
Demanem a les comunitats parroquials que continuïn essent un exemple de convivència, en el respecte a totes les formes culturals, en la facilitació de l'accés a l'ús normalitzat de la nostra llengua, en una germanor verament cristiana. Els nostres consells pastorals compten avui amb una presència molt notable de cristians no nascuts a Catalunya i és un goig per a nosaltres poder proposar a tot el país, en aquest punt, l'exemple de la comunitat eclesial.

Epíleg

Abans de cloure aquesta reflexió, ens cal dir que no voldríem pas que les consideracions sobre realitats terrenals poguessin fer pensar que oblidem el nostre destí últim. Som ben lluny d'oblidar-nos-en i tenim ben present que la nostra ciutadania en la pàtria d'ací baix és un camí, un pelegrinatge i un tast provisional de la futura ciutadania benaurada i eterna.
Ben mirat, les dues pàtries no s'oposen, sinó que es complementen. El cristià no viu a la terra per salvar-se ell sol, desentenent-se de les realitats humanes dels germans, sinó que espera i desitja que l'exercici correcte de la seva ciutadania ajudi la dels altres i la de tota la comunitat. Així XII ho expressa el Concili Vaticà II: «L'esperança de la nova terra no ha d'afeblir, sinó més aviat excitar la sol·licitud dels cristians. Contribuir a ordenar la societat humana interessa moltíssim al Regne de Déu. Els béns de la dignitat humana, de la llibertat... els tornarem a trobar. El Regne de Déu ja és present en aquesta terra».
Si, doncs, el Regne de Déu ja és present ací, hem de viure com a ciutadans dignes d'aquest Regne, il·luminats per l'evangeli i ajudats per l'Església, i fidels sempre, a Déu i a l'home.
Com a punt final, repetim una pregària del bisbe Torras i Bages, patriarca espiritual de Catalunya, en la seva coneguda «Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat», que desitjaríem que tots els catalans tinguessin als llavis i al cor: «Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d'oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua».

Els bisbes de Catalunya

27 de desembre de 1985
Festivitat de Sant Joan Evangelista

1. Al·locució a la Colònia de les Marques, a Roma, el 23 de març de 1958.
2. La conciencia cristiana y los nacionalismos,
   Setmana dels intel·lectuals catòlics francesos, Barcelona 1966, p. 14.
3. Gaudium et spes, n. 30.
4. Doctrina catalanista, México 1953, p. 29.
5. La Tradició Catalana, en Obres completes, Barcelona 1948, p. 56.
6. La nit transparent, ed. La Paraula Cristiana, Barcelona 1935, p. 181.
7. Al·locució a la UNESCO, de 2 de juny de 1980.
8. Al·locució a l'Assemblea General dels joves reunits a Roma en ocasió del Jubileu, el 14 d'abril de 1984.
9. Gaudium et spes, n. 62.
10. Al·locució a la UNESCO, de 2 de juny de 1980
11. L'elevació del poble, Carta Pastoral de 10 de decembre de 1905, en Obres completes, Barcelona 1948, p. 1057.
12. Les dues tradicions, Barcelona 1977, p. 87.
13. Notícia de Catalunya, 2a ed., Barcelona 1960, p. 222.
14. Vicens i Vives, Notícia de Catalunya, p. 52.
15. Gaudium et spes, n. 39.