ESGLÉSIA I NACIÓ

Antoni M. Oriol Tataret

Intervenció a la UCE
(Universitat Catalana d’Estiu)
Prada de Conflent,
23 d’agost de 2012

1. Introducció

Es tracta d’un tema que, important en si mateix objectivament, ho ha esdevingut també per a mi subjectivament des del triple punt de vista ministerial (sóc prevere de l’Església catòlica), professional (sóc professor emèrit de Teologia moral social) i vital (sóc català convençut i agraït); triple punt de vista que, ara i ací, esdevé intensament enriquit per la vostra presència i pel vostre interès.

Aquest any s’escau el cinquantè aniversari de l’inici del Concili ecumènic Vaticà II que representà un punt àlgid de presa de consciència de noves perspectives tant per a l’Església com per al món. El concili es referí al tema nacional no de manera exhaustiva, però sí significativa, recollint-ne el magisteri pontifici més immediat i il·luminant-ne el posterior.

Per aquesta raó en la meva exposició, em referiré, seguint l’ordre cronològic i de manera sintètica tant a la doctrina del mateix Concili sobre la nació, com a la dels dos Papes anteriors (Pius XI i Pius XII), dels dos d’immediats (Joan XXIII i Pau VI), i dels dos posteriors (Joan Pau II i Benet XVI). Aquesta doctrina ha estat recollida en el Compendi de la Doctrina social de l’Església, al qual també em referiré, i assumida per l’Episcopat català en els documents Arrels Cristianes de Catalunya i Al servei del nostre poble.

En la primera part de la meva exposició em serviré de les síntesis contingudes en el meu llibre Nació i Magisteri Pontifici.

2. Síntesi doctrinal dels papes anteriors i immediat al Concili Vaticà II

Pius XI, en la seva primera encíclica (Urbi arcano, 1922) contraposà el patriotisme i l'amor immoderat a la nació (el «nacionalisme»), a partir de la tesi que tots els pobles són germans i tenen dret a viure i progressar, tesi que reafirmà tres anys després a la Quas primas. Als inicis dels anys 30 denuncià enèrgicament les amenaces, interiors i exteriors, de noves guerres i els nacionalismes i internacionalismes econòmics de caire imperialista. L'any 1937, amb la Mit brennender sorge refusà el racisme i la ideologia de la religió nacional (prèviament, l'any 1934, el Sant Ofici ja havia condemnat «la fe mítica de la sang»). I l'any 1938 distingí lúcidament entre el nacionalisme «exagerat», especialment amb referència a les missions, i el nacionalisme «just, moderat i temperat, associat a totes les virtuts».

Pius XII, ja des de l'inici del seu ensenyament ens indicà l'«estrella polar» de l'apostolat de l'Església: la síntesi de particular i universal, que se situa a les antípodes de l'uniformisme. El dret a la vida i a la independència de totes les nacions, grans i petites, constitueix un postulat fonamental de la Doctrina social de l'Església. Cal un ordenament jurídic que estigui d'acord amb el dret de gents, la humanitat i l'equitat; aquest criteri transcendeix la seva pròpia concreció aplicativa a la postguerra mundial 1939-1945. Un Estat moralment ordenat ha de respectar les minories nacionals existents en el seu si i, aquestes, hi han de complir els deures civils comuns. El dret d'autodeterminació dels pobles és inviolable. Cal refusar el positivisme i l'instintivisme jurídics, directament oposats a la llei i a l'ordre natural. La vida nacional autèntica es contraposa radicalment amb la política nacionalista que intenta asservir-la a un Estat centralista i dominador. Tots els membres de la família humana tenen dret nacional a desenvolupar la seva cultura i caràcter.

Joan XXIII posà en relleu la presència i acció de l'Església en les macrocultures, com ara la de la negritud, i sintetitzà, alhora que aprofundí, el comportament ètico-jurídic de les comunitats polítiques i, doncs, en la mesura que hi són concernides, de les nacions, a la claror de la quadrilogia: «veritat, justícia, solidaritat i llibertat». La veritat refusa les discriminacions racials o ètniques i afirma la igual dignitat, per naturalesa, de les comunitats polítiques. La justícia requereix que aquestes, mútuament, reconeguin llurs drets i compleixin llurs deures; solucionin llurs controvèrsies mitjançant el preament mutu, l'avaluació objectiva i l'avinença equitativa; i atenguin els drets de les minories ètniques. La solidaritat en la llibertat és la concreció suprema de les relacions d'amistat en què ha de culminar l'encontre dels pobles de la terra.

3. El Concili Vaticà II

En el Concili Vaticà II, la presentació que de si mateixa fa l'Església com enviada a evangelitzar tots els pobles, nacions i cultures encarnant-s'hi fins al punt de purificar-ne, assumir-ne i potenciar-ne tots els valors és l'argument decisiu que explica el perquè de la seva constant, coherent i creixent presa de posició, doctrinal i activa, quant a les dimensions antropològica, ètica, jurídica i política de la vida de les nacions i del tarannà dels nacionalismes.

L'Església no és una mera espectadora del món, sinó que n'és l'instrument de la plena salvació cristiana. Conseqüentment, ella no es desenvolupa paral·lelament a les nacions i cultures, sinó que ho fa en el seu si: transcendint-les «és per a» elles «essent-hi». El mot d'ordre fonamental de la seva presència vital en el món és el que el Concili de Calcedònia expressà a propòsit de Jesucrist. Anàlogament a com, en Crist, la natura divina i la humana s'uneixen sense confusió, divisió, mutació i separació, així l'Església, per ésser i missió, es relaciona amb el món sabent-se'n distinta, volent-s'hi unida, sense transformar-s'hi i, alhora, sense divorciar-se'n mai.

El missatge del Concili Vaticà II s'expressa des d'una bipolaritat que respon objectivament al tarannà dels textos, dels quals, uns afecten directament l'Església («l'Ecclesia ad intra») i uns altres s'adrecen expressament al Món («l'Ecclesia ad extra»), segons les encertades formulacions del Cardenal Suenens.

La major part dels documents del Concili Vaticà II pertanyen directament al pol de l’esfera eclesial. Ara bé, en conjunt contenen una gran riquesa de referències, implícites i explícites sobre el fet nacional.

Documents Conciliars

Sacrosanctum Concilium, constitució sobre la Sagrada Litúrgia, enfronta el gran tema de la relació entre la Litúrgia i la pluralitat de cultures, d'una banda, establint, en clau negativa, de no obligar-les a una uniformitat rígida i, en clau positiva, de cultivar-les, promoure-les i discernir-les; i, d'una altra, possibilitant la variació i adaptació del Ritu romà, a partir de les tradicions i del geni de cada poble.

Lumen Gentium, constitució dogmàtica sobre l’Església, afirma, en clau negativa, que l’Església, en introduir el Regne de Crist en el món, no sostreu res al bé temporal de cap poble; i, en clau positiva, que fomenta i assumeix les capacitats, els béns i els costums dels pobles en la mesura de llur bondat; aquesta assumpció implica llur purificació, envigoriment i elevació. L’Església una i indivisa explicita i palesa la seva riquesa en la varietat de les Esglésies locals.

Orientalium Ecclesiarum, decret sobre les Esglésies orientals catòliques, rebla que la varietat en l’Església, lluny de fer mal a la seva unitat, més abans la manifesta; ho fa conservant les tradicions de les dites Esglésies i adaptant la seva forma de vida (de l’Església) a les necessitats dels temps i dels llocs.

Unitatis Redintegratio, decret sobre l’ecumenisme, insisteix en la tesi de la unipluralitat; pren nota, però, amb gran realisme, que la diversitat eclesial, influïda per causes externes i afectada per «manca de comprensió i de caritat», ocasiona separacions. En funció de la tradició i amb vista a la reconciliació, cal conservar i fomentar el patrimoni litúrgic i espiritual dels orientals i la seva tradició d’autogovern.

Christus Dominus, decret sobre el ministeri pastoral dels Bisbes, mostra el poble de Déu com a variat en la seva composició i té en compte el seu vessant orgànic i civil: en concret, les circumscripcions civils i les circumstàncies de persones i llocs, entre les quals les lingüístiques. Considera molt convenient la universalització de les Conferències episcopals, formades sia en el territori menor d’una nació, sia en el territori propi d’una nació, sia en un territori de distintes nacions, segons els casos.

Perfectae Caritatis, decret sobre la vida religiosa, propugna l’enculturació, que afecta la forma de viure, de pregar i de treballar dels membres dels Instituts religiosos, i dels Instituts com a tals, i ensenya que s’han d’acordar a les exigències de la cultura i a les circumstàncies socials i econòmiques. En les Esglésies novelles cal tenir present el tarannà i el comportament dels habitants, com també els costums i les circumstàncies del lloc.

Optatam Totius, decret sobre la formació sacerdotal, preveu un pla de formació sacerdotal peculiar per a cada nació, que adapti les lleis universals a les circumstàncies de temps i de llocs.

Gravissimum Educationis, declaració sobre l’educació cristiana, estableix una educació adient amb el fi propi, la personalitat, el sexe, la cultura i la tradició pàtries, alhora que oberta a la convivència fraterna amb altres pobles; ha d’introduir els educands en el patrimoni de la cultura adquirit per les generacions passades.

Nostrae Aetate, declaració sobre les religions no cristianes, afirma, d’una banda, que tots els pobles són una sola comunitat i, de l’altra, que, a la fi dels temps, tots els pobles caminaran sota la llum de la Ciutat santa. No hi ha lloc, doncs, per a discriminar entre homes i pobles en matèria de dignitat i drets.

Apostolicam Actuositatem, decret sobre l’apostolat dels seglars, remarca, en l’ordre nacional, que els catòlics han de cultivar la pietat envers la pròpia nació i el compliment dels deures civils i que, en l’ordre internacional, han de maldar per transformar en afecte fratern el creixent i indefugible sentit de solidaritat de tots els pobles. El laic ha d’ésser un membre escaient de la pròpia societat i de la pròpia cultura.

Dignitatis Humanae, declaració sobre la llibertat religiosa, ensenya que quan el poder polític, −transestatal, estatal, subestatal− tutela i fomenta el dret de llibertat religiosa en una nació, poble, ètnia, no solament tutela i fomenta l’home (individual i social) en una de les seves dimensions bàsiques, sinó que també afavoreix els esmentats poble, nació i ètnia alhora que la fruïció de la justícia i de la pau socials.

Ad Gentes, decret sobre l’activitat missionera, es refereix entre d’altres a:

a)      La llengua: L’Església, que parla en totes les llengües i les entén i abraça totes, és instrument de la unió dels pobles en la catolicitat de la fe, prefigurada el dia de la Pentecosta. Pel que fa als missioners: que coneguin de forma més completa la història, les estructures socials i els costums dels pobles. Quant a les llengües, que les aprenguin en tal grau, que les puguin usar amb facilitat i correcció i així trobin entrada més fàcil a la intel·ligència i al cor dels homes.

b)      Els pobles: Que els fidels cristians visquin per a Déu i per a Crist segons l’honest comportament de vida de llur poble; que, com a bons ciutadans, cultivin veritablement i eficaç l’amor a la Pàtria. Que les exigències comunes de la formació sacerdotal s’harmonitzin amb l’afany d’anar a l’encontre de la manera peculiar de pensar i d’actuar del propi poble;

c)       Les cultures, La societat:  Els laics han d’expressar la novetat de vida de l’home creat segons Déu en l’àmbit de la societat i de la cultura pàtria, d’acord amb les tradicions de llur nació. Ells han de conèixer aquesta cultura, guarir-la i conservar-la, desplegar-la d'acord amb les condicions recents i, finalment, perfeccionar-la en Crist, a fi que la fe cristiana i la vida de l'Església ja no siguin forasteres a la societat en la qual viuen, ans comencin a penetrar-la i a transformar-la.

d)      Ètnia i nacionalisme exacerbat: Que els fidels cristians evitin el menyspreu de les altres ètnies i el nacionalisme exacerbat; que promoguin l’amor universal als homes.

e)      Pàtria: Que els fidels cristians visquin per a Déu i per a Crist segons l’honest comportament de vida de llur poble; que, com a bons ciutadans, cultivin veritablement i eficaç l’amor a la Pàtria

Presbyterorum Ordinis, decret sobre la vida dels preveres, en la línia d'Optatam Totius, insta la intercomunicació amb l'eventual nova nació que els preveres van a servir, concretant-ne el coneixement lingüístic, psicològic i social: com Pau, fet «jueu per als jueus».

Gaudium et Spes, constitució pastoral, 1) pren nota de les tensions entre les nacions i de les aspiracions de les nacions a una certa comunitat universal; 2) subratlla la totalitat de la família humana com a referent indispensable dels grups; 3) veu com a contrària al designi de Déu tota discriminació cultural en els drets fonamentals de la persona, 4) alerta sobre la temptació del progrés amb vista a cercar només el propi bé, en detriment del de l’espècie humana; 5) estudia i aprofundeix les dimensions antropològica, fenomenològica i sociològica de la cultura, remarca el creixement simultani i harmònic de les seves dimensions universal i particular i en defensa la llibertat, el dret propi, el respecte i la inviolabilitat; 6) enuncia en clau positiva la salvaguarda i el desig de participació de les minories nacionals; 7) impulsa a cultivar la pietat envers la pàtria; 8) aprofundeix les actuals urgències i exigències de la família humana quant a la unitat, la pau, el dret de gents, el dret de legítima defensa dels pobles, la (futura) prohibició de tota guerra, el no al nacionalisme sia exacerbat sia imperialista, la necessitat d’obertura a tota la gènera humana; 9) traça directrius realistes d’acció per a les nacions en via de desenvolupament i desenvolupades; 10) i recorda les exigències de la llei divina quant al procés demogràfic.

4. Papes immediat i posteriors al Concili Vaticà II

Pau VI exposà àmpliament la posició positiva de la Santa Seu davant tant del sorgiment de la sobirania dels pobles com de les nacions enteses com a Estats ja constituïts, fonamentant-la en l'acció creadora de Déu i en la missió evangelitzadora de l'Església; precisà la seva posició global davant les realitats i els conceptes polítics; perfilà la seva posició ético-jurídico-política amb relació als Estats concrets; i constatà una munió de situacions negatives en la convivència nacional i internacional, proposant-ne vies de superació. Procedí anàlogament quant als espais continentals, sobretot l'europeu, i en perspectiva planetària, és a dir, en l'àmbit, els organismes i les mesures de caire internacional o d'abast mundial.

Joan Pau II aprofundí la idea de nació en funció de la realitat i del concepte de cultura: la nació és per la cultura i per a la cultura. A la llum de la fe cristiana afirmà que allí on la paraula de Déu penetra en la profunditat de la consciència d'un poble i hi és acollida, determina per sempre el coneixement que aquest poble té de si mateix i de la seva història. En el món d'avui la pau exigeix de totes totes el respecte de les minories. Cal complementar la defensa dels drets de les persones amb la defensa dels drets dels pobles. La pau requereix l'harmonització de l'universal amb el particular des del triple punt de vista antropològic, ètic i jurídic; i el particular abraça, entre d'altres, els drets de les nacions a modelar la pròpia vida i a construir el propi futur. Déu s'ha complagut a tenir nacions; aquestes no són un mer fet casual humà. La fidelitat a la identitat nacional posseeix també un valor religiós. El dret internacional autèntic és aquell que és conforme als principis del dret natural i de la llei moral. Enfront d'un món que se submergeix en l'odi, cal proclamar que només el perdó possibilita la veritable pau i que el respecte de les diversitats és condició indispensable per a una relació genuïna entre individus i grups.

Benet XVI: estic confegint una antologia de textos del papa actual referits al tema nacional a fi de completar la del llibre Nació i Magisteri pontifici. Per tant, encara no estic amb disposició de fer una síntesi del pensament sobre la nació d’aquest papa. Tanmateix, em permeto llegir-vos la resposta que Benet XVI donà a la pregunta sobre «si encara se sent alemany i sobre quins són els aspectes en què influeix el seu origen alemany», que li van fer durant el seu viatge a Alemanya. La seva resposta ens dóna una perspectiva de com, de manera existencial, concreta la Doctrina social de l’Església sobre el tema nació:

«Hölderlin va dir en una ocasió: “El que més importa és el naixement” i això, naturalment, també jo ho experimento. He nascut a Alemanya i l’arrel no es pot ni s’ha de tallar. Vaig rebre la meva formació cultural a Alemanya, la meva llengua és l’alemany i la llengua és la manera amb la qual l’esperit viu i actua, i tota la meva formació cultural va tenir lloc en aquest ambient. Quan faig teologia, la faig a partir de la forma interior que vaig aprendre a les universitats alemanyes i per desgràcia he d’admetre que continuo llegint més llibres alemanys que en altres idiomes. Per aquest motiu, en l’estructura cultural de la meva vida, aquest ser alemany és molt fort. La pertinença a la pròpia història, amb la seva grandesa i les seves debilitats, no es pot ni s’ha de suprimir. Per a un cristià s’hi afegeix quelcom més; amb el baptisme neix de nou, neix en un nou poble que està format per tots els pobles; un poble que comprèn tots els pobles i totes les cultures i en el qual es troba com a casa, sense amb això perdre el seu origen natural. Quan després s’assumeix una responsabilitat gran, com en el meu cas, perquè tinc la responsabilitat suprema en aquest nou poble, és evident que un s’identifica cada cop més amb el nou poble. L’arrel esdevé un arbre que creix en totes les direccions i el fet de pertànyer a aquesta gran comunitat de l’Església catòlica, un poble compost per tots els pobles, es fa cada cop més viva i profunda, forja tota l’existència sense renunciar per això al passat. Diria, per tant, que l’origen queda, subsisteix l’estructura cultural, persisteix naturalment també l’amor particular i l’especial responsabilitat, però tot això introduït i ampliat en la pertinença més gran, en la civitas Dei, com diria sant Agustí, en el poble de tots els pobles on tots som germans i germanes.»

5. Compendi de la «Doctrina social de l’Església»

El Compendi de la Doctrina Social de l’Església conté moltes referències al tema de la nació i a altres conceptes que hi tenen relació. El en número 157, que em permeto de llegir-vos, trobem una síntesi del conjunt:

«El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions: En efecte, “tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles”. El Magisteri recorda que el dret internacional “es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat”. La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència.

Els drets de les nacions no són sinó «els “drets humans” conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària». La nació té «un dret fonamental a l’existència»; a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual»; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories»; a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada». L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el deure primer de les quals és el de viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions.»

6. L’episcopat català i la doctrina social de l’Església
sobre el tema nacional

A l’Església catalana tenim una llarga tradició de creients, eclesiàstics i laics, que han afirmat i defensat Catalunya com a nació. Ara i aquí em referiré als dos documents signats pel conjunt de l’episcopat català: Arrels cristianes de Catalunya (1985) i Al servei del nostre poble (2011).

Arrels cristianes de Catalunya

Resumeixo en set tesis el contingut d’Arrels Cristianes de Catalunya que aprofundeix i aplica a la nostra realitat catalana la doctrina que acabo d’exposar.

A.      Com a cristians assumim l'orientació ètica i com a catalans agraïm la contribució al bé comú del país, que els nostres bisbes ens han ofert en el document titulat «Arrels cristianes de Catalunya».

B.      Catalunya és la nostra pàtria, que ens cal estimar i servir

C.      Catalunya és la nostra nació, els drets jurídico-polítics de la qual ens cal instar i exercir

D.      Catalunya és la nostra cultura, els trets de la qual ens cal assumir, discernir i envigorir

E.    Passat: l'Església catòlica ha contribuït de manera important a la forja i realització de Catalunya. Ens reconeixem i refermem en una ininterrompuda tradició de fidelitat al nostre país

F.   Present: la fe cristiana continua viva en sectors molt amplis de la nostra societat. Avui, en un context de pluralisme, la presència i l'acció de l'església catòlica al nostre país passa pel reconeixement i exercici efectius del dret humà i civil a la llibertat religiosa

G.     Esdevenidor: rica en història i tradició, Catalunya és, al mateix temps, una terra freturosa de modernitat. La consciència catòlica ens apressa, amb vista al futur, a: mantenir i acréixer les tradicions de llibertat, treball i família; complir els deures de justícia social, alhora que multiplicar les iniciatives d'amor solidari; i acollir els qui han vingut a compartir la nostra vida des d'altres terres bo i instant llur solidarització amb la nova comunitat

H.      La nostra ciutadania a la pàtria catalana és un camí i un tast provisional de la ciutadania joiosa i eterna en el cel”.

El missatge d’Arrels cristines de Catalunya va ser assumit en la resolució 105 del capítol tercer dedicat a La Sol·licitud pels més pobres i marginats del Concili Provincial Tarraconense de l’any 1995, del qual vaig ser relator. La resolució fa així: «El Concili exhorta a incorporar progressivament l’ensenyament d’Arrels cristianes de Catalunya entorn del nostre país. Aquest ensenyament ha de ser interpretat d’acord amb la doctrina del Concili Vaticà II i la doctrina pontifícia».

Al servei del nostre poble

Vint-i-cinc anys després de la publicació d’Arrels Cristianes de Catalunya i setze després del Concili Tarraconense, el nostres bisbes publicaren Al servei del nostre poble. Aquest document afirma, entre altres coses que:

«La commemoració dels vint-i-cinc anys del document de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya és una ocasió especialment idònia per reafirmar la validesa i l’actualitat del seu missatge, i alhora renovar el nostre compromís i el de tota l’Església Catòlica a Catalunya envers el nostre poble.»

«Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església».

«Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»

7. Epíleg

 El present polític de Catalunya i els esdeveniments més recents de la relació d’Espanya amb la nostra nació palesen que l’Estat espanyol persisteix amb més força encara a considerar-se un estat uninacional −de matriu castellana−, refusant el principi de la plurinacionalitat i actuant en conseqüència.

No hem de defallir en la nostra reacció contra aquest enfocament. Tampoc no ens ha de sorprendre que moltes persones de sana intenció en el nostre poble estiguin, ara i ací, preocupades per l’esde­venidor i que es replantegin de nova manera les grans esperances d’assolir la plenitud nacional. Correspon, d’una manera especial, als pensadors i polítics de la nostra nació −com tants ho feren en el passat− d’il·lustrar-nos, sostenir-nos i animar-nos en els nostres esforços per superar les dificultats que s’oposen a l’assoliment d’una vida nacional millor i més estable i, sobretot, per fressar els camins concrets que condueixen vers una completa i genuïna llibertat.

Els catòlics també hi tenim molt a dir i a fer a partir de la Doctrina Social de l’Església. Cal que en el si de la nostra Església creixi la voluntat ferma i joiosa de contribuir a la defensa i progrés de la nostra pàtria.