dijous, 1 de novembre de 2012

MISSATGE FINAL. SÍNODE DE BISBES 2012

 

Roma, 28/10/2012

Versió al català de
Pere Codina i Mas

Germans i germanes:

«Gràcia a vosaltres de part de Déu, el nostre Pare i del Senyor Jesucrist» (Rm 1, 7). Bisbes de tot el món, convidats pel bisbe de Roma, el papa Benet XVI, ens hem reunit per reflexionar junts sobre «la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana» i, abans de tornar a les nostres Esglésies particulars, ens volem adreçar a tots vosaltres, per animar i orientar el servei a l’Evangeli en els diversos contextos en els quals estem cridats avui a donar testimoniatge.

1. Com la samaritana al pou

Ens deixem il·luminar per una pàgina de l’Evangeli: la trobada de Jesús amb la dona samaritana (cf. Jn 4, 5-42). No hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi al costat d’un pou amb una gerra buida, amb l’esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l’existència . Avui són molts els pous que s’ofereixen a la set de l’home, però convé discernir per evitar aigües contaminades. És urgent orientar bé la recerca, per no caure en desil·lusions que poden ser ruïnoses.

Com Jesús, al pou de Sicar, també l’Església sent el deure de seure al costat dels homes i dones del nostre temps, per fer present el Senyor en les seves vides, de manera que el puguin trobar, perquè només el seu Esperit és l’aigua que dóna la vida veritable i eterna. Només Jesús és capaç de llegir fins al fons del cor i desvelar-nos la nostra veritat: «M’ha dit tot el que he fet», explica la dona als seus veïns. Aquesta paraula d’anunci  –a la qual s’uneix la pregunta que obre a la fe: «Serà Ell el Crist?» – mostra que el qui ha rebut la vida nova de la trobada amb Jesús, al seu torn no pot fer altra cosa que esdevenir anunciador de veritat i esperança envers els altres La pecadora convertida es converteix en missatgera de salvació i condueix tota la ciutat cap a Jesús. De l’acollida del testimoni la gent passarà després a l’experiència directa de la trobada: «Ja no creiem pel que tu has dit; nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món».

2. Una nova evangelització

Conduir els homes i les dones del nostre temps cap a Jesús, a la trobada amb Ell, és una urgència que apareix en totes les regions tant les d’antiga com les de recent evangelització. A tot arreu se sent la necessitat de revifar una fe que corre el risc d’apagar-se en contextos culturals que obstaculitzen el seu arrelament personal, la seva presència social, la claredat dels seus continguts i els seus fruits coherents. No es tracta de començar tot de nou, sinó –amb l’ànim apostòlic de Pau, el qual afirma: «Ai de mi si no anunciés l'evangeli!» (1Co 9,16)– es tracta d’inscriure’s en el llarg camí de proclamació de l’Evangeli que, des dels primers segles de l’era cristiana fins al present, ha recorregut la història i ha edificat comunitats de creients arreu de la terra. Per petites o grans que siguin, aquestes són el fruit del lliurament de molts missioners i de no pocs màrtirs, de generacions de testimonis de Jesús, dels quals guardem una memòria agraïda.

Els canvis socials i culturals econòmics, polítics i religiosos ens criden, tanmateix, a fer alguna cosa nova: a viure d’una manera renovada la nostra experiència comunitària de fe i l’anunci, mitjançant una evangelització «nova en el seu ardor, en els seus mètodes, en les seves expressions» (Joan Pau II, Discurs a la XIX Assemblea del celam, Port-au-Prince, 9 març 1983, n. 3) com va dir Joan Pau II. Una evangelització dirigida, com ens ha recordat Benet XVI, «principalment a les persones que, havent rebut el baptisme, s’han allunyat de l’Església i viuen sense cap referència a la vida cristiana [...], per afavorir en aquestes persones una nova trobada amb el Senyor, l’únic que omple de significat profund i de pau la nostra existència, per a afavorir el redescobriment de la fe, font de gràcia que comporta alegria i esperança per a la vida personal, familiar i social» (Benet XVI, Homilia en la celebració eucarística per a la solemne inauguració de la XIII Assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes, Roma 7 octubre 2012).

3. La trobada personal amb Jesucrist en l’Església

Abans d’entrar en la qüestió sobre la forma que ha d’adoptar aquesta nova evangelització, sentim l’exigència de dir-vos, amb profunda convicció, que la fe es decideix, sobretot, en la relació que establim amb la persona de Jesús, que ens surt a l’encontre. L’obra de la nova evangelització consisteix a proposar novament al cor i a la ment, no poques vegades distrets i confusos, dels homes i dones del nostre temps i, sobretot a nosaltres mateixos, la bellesa i la novetat perenne de la trobada amb Crist. Us convidem a tots a contemplar el rostre del Senyor Jesucrist, a entrar en el misteri de la seva existència, lliurada per nosaltres fins a la creu, ratificada com a do del Pare per la seva resurrecció d’entre els morts i comunicada a nosaltres mitjançant l’Esperit. En la persona de Jesús es revela el misteri de l’amor de Déu Pare per tota la família humana. Ell no ha volgut deixar-la a la deriva de la seva impossible autonomia, sinó que l’ha unida a si mateix mitjançant un renovat pacte d’amor.

L’Església és l’espai que Crist ofereix en la història per a poder-lo trobar, perquè Ell l’hi ha lliurat la seva Paraula, l’hi ha lliurat el baptisme que ens fa fills de Déu, l’hi ha lliurat el seu Cos i la seva Sang, l’hi ha lliurat la gràcia del perdó del pecat, sobretot en el sagrament de la Reconciliació, l’hi ha lliurat l’experiència d’una comunió que és talment reflex del misteri de la Santíssima Trinitat, i l’hi ha lliurat la força de l’Esperit que ens mou a la caritat envers els altres.

Hem de constituir comunitats acollidores, en les quals tots els marginats es trobin com a casa, amb experiències concretes de comunió que, amb la força ardent de l’amor, –«Mireu com s’estimen» (Tertulià, Apologètic, 39, 7)– atreguin la mirada desencantada de la humanitat contemporània. La bellesa de la fe ha de resplendir, particularment, en la sagrada litúrgia, sobretot en l’Eucaristia dominical. És precisament en les celebracions litúrgiques on l’Església mostra el seu rostre d’obra de Déu i fa visible, en les paraules i en els gestos, el significat de l’Evangeli.

És la nostra tasca avui el fer accessible aquesta experiència d’Església i multiplicar, per tant, els pous als quals convidar als homes i dones assedegats i possibilitar la seva trobada amb Jesús, oferir oasi en els deserts de la vida. D’això són responsables les comunitats cristianes i, en elles, cada deixeble del Senyor. Cadascun ha de donar un testimoniatge insubstituïble per tal que l’Evangeli pugui creuar-se amb l’existència de tantes persones. Per això, se’ns exigeix la santedat de vida.

4. Les ocasions de la trobada amb Jesús i l’escolta de l’Escriptura

Alguns preguntaran com portar a la pràctica tot això. No es tracta d’inventar noves estratègies, gairebé com si l’Evangeli fos un producte per posar al mercat de les religions, sinó que es tracta de descobrir les maneres com, davant la trobada amb Jesús, les persones s’han acostat a Ell, i per Ell s’han sentit cridades i adaptar-les a les condicions del nostre temps.

Recordem, per exemple, com Pere, Andreu, Jaume i Joan van estats cridats per Jesús en el context del seu treball, com Zaqueu va poder passar de la simple curiositat a l’escalf de la taula compartida amb el Mestre, com el centurió havia demanat la intervenció del Senyor davant la malaltia d’una persona estimada, com el cec de naixement l’havia invocat com a alliberador de la seva pròpia marginació, com Marta i Maria havien vist recompensada amb la seva pròpia presència l’hospitalitat de la casa i del cor. Podríem continuar encara recorrent les pàgines dels Evangelis i trobant qui sap les maneres com la vida de les persones s’ha obert, en les més diverses condicions, a la presència de Crist. I el mateix podríem fer amb tot el que l’Escriptura ens diu de l’experiència missionera dels apòstols a la primera Església.

La lectura freqüent de la Sagrada Escriptura, il·luminada per la Tradició de l’Església que ens la lliura i la interpreta autènticament, no només és un pas obligat per conèixer el contingut mateix de l’Evangeli, és a dir, la persona de Jesús en el context de la història de la salvació, sinó que, a més, ens ajuda a descobrir espais nous de trobada amb Ell, formes noves d’acció veritablement evangèliques, arrelades en les dimensions fonamentals de la vida humana: la família, el treball, l’amistat, la pobresa i les proves de la vida, etc.

5. Evangelitzar-nos a nosaltres mateixos i disposar-nos a la conversió

Volem ressaltar que la nova evangelització es refereix, en primer lloc, a nosaltres mateixos. Aquests dies, molts bisbes ens han recordat que, per poder evangelitzar el món, l’Església, abans de res, s’ha de posar a l’escolta de la Paraula. La invitació a evangelitzar es tradueix en una crida a la conversió.

Sentim sincerament el deure convertir-nos a la potència de Crist, que és capaç de fer totes les coses noves, sobretot nostres pobres persones. Hem de reconèixer amb humilitat que la misèria, les debilitats dels deixebles de Jesús, especialment dels seus ministres, afebleixen la credibilitat de la missió. Som plenament conscients, començant per nosaltres els Bisbes, que no podrem estar mai a l’altura de la crida del Senyor i de l’Evangeli que ens ha lliurat perquè l’anunciem a tothom. Sabem que hem reconèixer humilment la nostra feblesa davant les ferides de la història i no deixem de reconèixer els nostres pecats personals. Estem, a més, convençuts que la força de l’Esperit del Senyor pot renovar la seva Església i pot fer-la novament esplendorosa si ens deixem transformar per Ell. Ho mostra la vida dels sants, la memòria dels quals i el relat de les seves vides són instruments privilegiats de la nova evangelització.

Si aquesta renovació és confiada a les nostres forces, hi hauria seriosos motius de dubte, però en l’Església la conversió i l’evangelització no ens tenen a nosaltres, pobres homes, com a primers actors, sinó el mateix Esperit del Senyor. Aquí rau la nostra força i la nostra certesa, que el mal no tindrà mai l’última paraula ni en l’Església ni en la història: «Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn 14, 27),va dir Jesús als seus deixebles.

La tasca de la nova evangelització descansa sobre aquesta serena certesa. Nosaltres confiem en la inspiració i en la força de l’Esperit, que ens ensenyarà el que hem de dir i el que hem de fer, fins i tot en les circumstàncies més difícils. Per això, el nostre deure és vèncer la por amb la fe, el cansament amb l’esperança, la indiferència amb l’amor.

6. Reconèixer en el món d’avui noves oportunitats d’evangelització

Aquest serè coratge sosté també la nostra mirada sobre el món contemporani. No ens sentim atemorits per les condicions del temps en què vivim. El nostre món està ple de contradiccions i de desafiaments, però no deixa de ser creació de Déu, i encara que ferit pel mal, sempre és el món que Déu estima, la seva terra, en la qual es pot tornar a sembrar la llavor de la Paraula perquè torni a donar fruit.

No hi ha lloc per al pessimisme en les ments i en els cors d’aquells que saben que el seu Senyor ha vençut la mort i que el seu Esperit actua amb força en la història. Amb humilitat, però també amb decisió –aquella que ve de la certesa que la veritat sempre venç– ens apropem a aquest món i volem veure en ell una invitació del Ressuscitat a ser testimonis del seu nom. La nostra Església és viva i afronta els reptes de la història amb la fortalesa de la fe i del testimoniatge de molts fills seus.

Sabem que enmig del món hem d’afrontar una batalla contra «els Principats i les Potències» i «els esperits del mal» (Ef 6,12). No amaguem els problemes que reptes com aquests suposen, però no ens espanten. Això ho assenyalem d’una manera especial davant els fenòmens de globalització, que han de ser per a nosaltres oportunitat per estendre la presència de l’Evangeli. També les migracions –tot i el pes del sofriment que comporten, i amb les quals volem estar sincerament propers, amb l’acolliment propi dels germans– són ocasions de difusió de la fe i de comunió en totes les seves formes, com ha esdevingut en el passat. La secularització i la crisi de la primacia de la política i de l’Estat demanen a l’Església que repensi la seva pròpia presència enmig de la societat, sense renunciar-hi. Les moltes i sempre noves formes de pobresa obren espais inèdits al servei de la caritat: la proclamació de l’Evangeli compromet l’Església a estar al costat dels pobres i compartir amb ells els seus sofriments, com Jesús ho feia. També en les formes més aspres d’ateisme i agnosticisme hi podem reconèixer, ni que sigui de maneres contradictòries, no un buit, sinó una nostàlgia, una espera que necessita una resposta adequada.

Davant els interrogants que les cultures dominants plantegen a la fe i a l’Església, renovem la nostra confiança en el Senyor, amb la certesa que també en aquests ambients l’Evangeli és portador de llum i capaç de sanar tota feblesa de l’home. No som nosaltres els qui conduïm l’obra de l’evangelització, sinó Déu, com ens ha recordat el Papa: «La primera paraula, la iniciativa veritable, l’activitat veritable ve de Déu i només introduint-nos en aquesta iniciativa divina, només implorant aquesta iniciativa divina, podem també nosaltres arribar a ser –amb ell i en ell– evangelitzadors». (Benet XVI, Meditació de la primera congregació general de la XIII Assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes, Roma 8 octubre 2012)

7. Evangelització, família i vida consagrada

Des de la primera evangelització la transmissió de la fe en les successives generacions ha trobat un lloc natural en la família. En ella –amb un paper molt significatiu desenvolupat per les dones, sense que amb això vulguem disminuir la figura paterna i la seva responsabilitat– els signes de la fe, la comunicació de les primeres veritats, l’educació en la pregària, el testimoniatge dels fruits de l’amor, han estat infosos en la vida dels nens i adolescents dins el context de l’atenció que tota família reserva al creixement dels seus petits. Malgrat la diversitat de les situacions geogràfiques, culturals i socials, tots els bisbes del Sínode han confirmat aquest paper essencial de la família en la transmissió de la fe. No es pot pensar en una nova evangelització sense sentir-nos responsables de l’anunci de l’Evangeli a les famílies i sense ajudar-los en la tasca educativa.

No amaguem el fet que avui la família, que es constitueix amb el matrimoni d’un home i una dona que els fa «una sola carn» (Mt 19,6) oberta a la vida, es veu travessada arreu per factors de crisi, envoltada de models de vida que la penalitzen, oblidada de les polítiques de la societat, de la qual és cèl·lula fonamental, no sempre respectada en els seus ritmes ni sostinguda en els seus esforços per les pròpies comunitats eclesials. Però, precisament això ens impulsa a afirmar que hem de desenvolupar una atenció per la família i per la seva missió en la societat i en l’Església, creant itineraris específics d’acom­pa­nyament abans i després del matrimoni. Volem expressar la nostra gratitud a tants esposos i famílies cristianes que amb el seu testimoniatge continuen mostrant al món una experiència de comunió i de servei que és llavor d’una societat més fraterna i pacífica.

La nostra reflexió s’ha dirigit també a les situacions familiars i de convivència en què no es mostra la imatge d’unitat i d’amor per a tota la vida que el Senyor ens ha ensenyat. Hi ha parelles que conviuen sense el vincle sacramental del matri­moni; s’estenen situacions familiars irregulars construïdes sobre el fracàs de matrimonis anteriors: esdeveniments dolorosos que repercuteixen fins i tot sobre l’educació en la fe dels fills. A tots ells els volem dir que l’amor de Déu no abandona ningú, que l’Església els estima i és una casa acollidora amb tots, que continuen sent membres de l’Església, encara que no puguin rebre l’absolució sacramental ni l’Eucaristia. Que les comunitats catòliques estiguin obertes a acompanyar tots els qui viuen aquestes situacions i afavoreixin camins de conversió i de reconciliació.

La vida familiar és el primer lloc on l’Evangeli es troba amb la vida ordinària i mostra la seva capacitat de transformar les condicions fonamentals de l’existència en l’horitzó de l’amor. Però no és menys important, per al testimoniatge de l’Església, mostrar que aquesta vida en el temps s’obre a una plenitud que va més enllà de la història dels homes i que condueix a la comunió eterna amb Déu. Jesús no es presenta a la dona samaritana simplement com aquell que dóna la vida sinó com el qui dóna la «vida eterna» (Jn 4, 14). El do de Déu que la fe fa present, no és simplement la promesa d’unes millors condicions de vida en aquest món, sinó l’anunci que el sentit últim de la nostra vida va més enllà d’aquest món i es troba en aquella comunió plena amb Déu que esperem en el final dels temps.

D’aquest sentit de la vida humana més enllà d’allò que és terrenal, en són particulars testimonis enmig de l’Església i del món aquells que el Senyor ha cridat a la vida consagrada, una vida que, precisament perquè està dedicada del tot a ell, en l’exercici de la pobresa, la castedat i l’obediència, és el signe d’un món futur que relativitza qualsevol bé d’aquest món. Que de l’Assemblea del Sínode dels Bisbes arribi a aquests germans i germanes nostres la gratitud per la seva fidelitat a la crida del Senyor i per la contribució que han fet i fan a la missió de l’Església, l’exhortació a l’esperança en situacions no gens fàcils per a ells en aquests temps de canvi i la invitació a reafirmar-se com a testimonis i promotors de nova evangelització en els diversos àmbits de la vida en què els carismes de cada institut els situa.

8. La comunitat eclesial i els diversos agents de l’evangelització

L’obra de l’evangelització no és tasca exclusiva d’algú a l’Església sinó del conjunt de les comunitats eclesials, on es té accés a la plenitud dels instruments de la trobada amb Jesús: la Paraula, els sagraments, la comunió fraterna, el servei de la caritat, la missió.

En aquesta perspectiva emergeix sobretot el paper de la parròquia com a presència de l’Església al territori en el qual viuen els homes, «font de la plaça», com li agradava d’anomenar a Joan XXIII, on tots hi poden anar beure i trobar-hi la frescor de l’Evan­geli. La seva funció roman imprescindible, encara que les condicions particulars poden demanar una articulació en petites comunitats o vincles de col·laboració en contextos més amplis. Sentim, ara, el deure d’exhortar les nostres parròquies a unir a la tradicional cura pastoral del Poble de Déu les noves formes de missió que requereix la nova evangelització. Aquestes, han d’arribar també a les variades formes de pietat popular.

En la parròquia continua sent decisiu el ministeri del sacerdot, pare i pastor del seu poble. A tots els preveres, els bisbes d’aquesta Assemblea sinodal expressem gratitud i proximitat fraterna per la seva tasca no gens fàcil i els convidem a unir-se cada vegada més al presbiteri diocesà, a una vida espiritual cada vegada més intensa i a una formació permanent que els faci capaços d’afrontar els canvis socials.

Al costat dels sacerdots reconeixem la presència dels diaques i també l’acció pastoral dels catequistes i de tantes figures ministerials i d’animació en el camp de l’anunci i de la catequesi, de la vida litúrgica, del servei caritatiu, així com les diverses formes de participació i de coresponsabilitat de part dels fidels, homes i dones, la dedicació de les quals en els diversos serveis de les nostres comunitats mai no serà prou reconeguda. També a tots ells els demanem que orientin la seva presència i el seu servei a l’Església en l’òptica de la nova evangelització, tenint cura de la seva pròpia formació humana i cristiana, dl coneixement de la fe i de la sensibilitat als fenòmens culturals actuals.

Mirant els laics, una paraula específica s’adreça a les diverses formes d’associació, antigues i noves, juntament amb els moviments eclesials i les noves comunitats. Totes elles són expressions de la riquesa dels dons que l’Esperit lliura a l’Església. També a aquestes formes de vida i compromís en l’Església expressem la nostra gratitud, tot exhortant-los a la fidelitat al propi carisma i a la plena comunió eclesial, de manera especial en l’àmbit de les Esglésies particulars.

Donar testimoniatge de l’Evangeli no és privilegi exclusiu de ningú. Reconeixem amb goig la presència de molts homes i dones que amb la seva vida són signes de l’Evangeli enmig del món. Ho reconeixem també en molts dels nostres germans i germanes cristians amb els quals la unitat encara no és perfecta, tot i que han estat marcats amb el baptisme del Senyor i són els seus anunciadors. Aquests dies ens ha commogut l’experiència d’escoltar les veus de molts responsables d’Esglésies i Comunitats eclesials que ens han donat testimoniatge de la seva set de Crist i de la seva dedicació a l’anunci de l’Evangeli, convençuts també ells que el món fretura d’una nova evangelització. Estem agraïts al Senyor per aquesta unitat en l’exigència de la missió.

9. Perquè els joves puguin trobar-se amb Crist

Ens sentim propers als joves d’una manera molt especial, perquè són part rellevant del present i del futur de la humanitat i de l’Església. La mirada dels bisbes cap a ells és tot menys pessimista. Preocupada, sí, però no pessimista. Preocupada perquè precisament sobre ells vénen a confluir les envestides més agressives d’aquests temps; no pessimista, tanmateix, sobretot perquè, i ho ressaltem, l’amor de Crist és qui mou allò profund de la història i a més, perquè descobrim en els nostres joves aspiracions pregones d’autenticitat, de veritat, de llibertat, de generositat, de les quals –n’estem convençuts– només Crist pot ser resposta capaç de saciar-los.

Volem ajudar-los en la seva recerca i convidem les nostres comunitats a entrar sense reserves en una dinàmica d’escolta, de diàleg i de propostes valentes davant la difícil condició juvenil. Per tal d’aprofitar i no apagar la potència del seu entusiasme. I per tal de mantenir a favor seu la justa batalla contra els tòpics i les especulacions interessades de les forces d’aquest món, esforçades a dissipar les seves energies i a esgotar-les en el seu propi interès, suprimint en els joves qualsevol memòria agraïda pel passat i qualsevol plantejament seriós per al futur.

La nova evangelització té un camp particularment laboriós però alhora apassionant en el món dels joves, com mostren no poques experiències, des de les més multitudinàries com ara les Jornades Mundials de la Joventut, fins a aquelles més amagades però no menys importants, com són les nombroses i diverses experiències d’espiritualitat, servei i missió. Als joves, els reconeixem un paper actiu en l’obra de l’evangelització, sobretot en els seus ambients.

10. L’Evangeli en diàleg amb la cultura i l’experiència humana i amb les religions

La nova evangelització té el seu centre en Crist i en l’atenció a la persona humana, per fer possible la trobada amb ell. Però el seu horitzó és tan ample com el món i no es tanca a cap experiència de l’home. Això significa que ella conrea, amb particular atenció, el diàleg amb les cultures, amb la confiança de poder trobar en totes elles les «llavors del Verb» de què parlaven els Sants Pares. En particular, la nova evangelització té necessitat d’una aliança renovada entre fe i raó, amb la convicció que la fe té recursos suficients per acollir els fruits d’una sana raó oberta a la transcendència i té, alhora, la força de sanar els límits i les contradiccions en les quals la raó pot ensopegar. La fe no deixa de contemplar els punyents interrogants que suposa la presència del mal en la vida i la història dels homes, ja que troba la llum de la seva esperança en la Pasqua de Crist.

El trobament entre fe i raó nodreix l’esforç de la comunitat cristiana al món de l’educació i la cultura. Un lloc especial en aquest camp, l’ocupen les institucions educatives i de recerca: escoles i universitats. Allí on es desenvolupa el coneixement sobre l’home i es dóna una acció educativa, l’Església es veu impulsada a testimoniar la seva pròpia experiència i a contribuir a una formació integral de la persona. En aquest àmbit mereixen una atenció especial les escoles i universitats catòliques, en les quals l’obertura a la transcendència, pròpia de tot itinerari cultural sincer i educatiu, ha de completar-se amb camins de trobada amb la persona de Jesucrist i de la seva Església. Vagi la gratitud dels bisbes a tots els qui, en condicions sovint difícils, exerceixen aquesta tasca.

L’evangelització exigeix que es presti gran atenció al món de la comunicacions socials, que són un camí, especialment en el cas dels nous mitjans, en què s’encreuen moltes vides, molts interrogants i moltes expectatives. Moltes vegades són el lloc on es formen les consciències i es mostren els fets de la pròpia vida i cal que siguin una oportunitat nova per arribar al cor dels homes.

Un àmbit particular de trobament entre fe i raó es dóna avui en el diàleg amb el coneixement científic. Aquest, d’altra banda, no es troba lluny de la fe, ja que és manifestació d’aquell principi espiritual que Déu ha posat en les seves criatures i que els permet de comprendre les estructures racionals que rauen a la base de la creació. Quan la ciència i la tècnica no presumeixen de tancar la concepció de l’home i del món en un àrid materialisme, es converteixen, llavors, en un preciós aliat per al desenvolupament de la humanització de la vida. També als responsables d’aquesta delicada tasca va adreçat el nostre agraïment.

Volem, a més, agrair el seu esforç, als homes i dones que es dediquen a una altra expressió del geni humà: l’art en les seves diverses formes, des de les més antigues a les més recents. En les seves obres, pel fet de tendir a donar forma a la tensió de l’home cap a la bellesa, reconeixem una manera particularment significatiu d’expressió de l’espiritualitat. Restem agraïts quan les seves belles creacions ens ajuden a fer evident la bellesa del rostre de Déu i de les seves criatures. La via de la bellesa és un camí particularment eficaç de la nova evangelització.

Més enllà de l’art, tota obra de l’home és un espai en el qual, mitjançant el treball, ell es fa cooperador de la creació divina. Al món de l’economia i del treball, li volem recordar que de la llum de l’Evangeli sorgeixen algunes crides urgents: alliberar el treball d’aquelles condicions que no poques vegades el transformen en un pes insuportable amb una perspectiva incerta, amenaçada per la desocupació, especialment entre els joves; posar la persona humana al centre del desenvolupament econòmic i pensar aquest mateix desenvolupament com una ocasió de creixement de la humanitat en justícia i unitat. L’home, mitjançant el treball amb què transforma el món, està cridat a salvaguardar el rostre que Déu ha volgut donar a la seva creació, també per responsabilitat envers les generacions esdevenidores. 

L’Evangeli il·lumina també les situacions de patiment en la malaltia. En elles, els cristians estan cridats a mostrar la proximitat de l’Església envers els malalts i discapacitats i amb tots els qui amb professionalitat i humanitat treballen per la seva salut.

Un àmbit en el qual la llum d’Evangeli ha d’il·luminar els passos de la humanitat és el de la vida política, amb un compromís de dedicació desinteressada i transparent pel bé comú, des del respecte total a la dignitat de la persona humana des de la seva concepció fins a la seva fi natural, de la família fundada sobre el matrimoni d’un home i una dona, de la llibertat educativa, en la promoció de la llibertat religiosa, en l’eliminació de les injustícies, les desigualtats, les discriminacions, la violència, el racisme, la fam i la guerra. Als polítics cristians que viuen el precepte de la caritat se’ls demana un testimoniatge clar i transparent en l’exercici de les seves responsabilitats.

El diàleg de l’Església té el seu natural destinatari, també, en les altres religions. Si evangelitzem és perquè estem convençuts de la veritat de Crist, i no perquè estiguem contra ningú. L’Evangeli de Jesús és pau i alegria i els seus deixebles s’alegren de reconèixer tot el que l’esperit religiós humà ha sabut descobrir de bo i veritable en el món creat per Déu i ha expressat en les diferents religions.

El diàleg entre les religions vol ser una contribució a la pau, rebutja tota mena de fonamentalisme i denuncia qualsevol violència que es produeix contra els creients i les greus violacions dels drets humans. Des de la pregària i la fraternitat les Esglésies de tot el món fan costat als germans que sofreixen i demanen als qui tenen a les seves mans els destins dels pobles que salvaguardin el dret de tothom a la lliure elecció, confessió i testimoniatge de la pròpia fe.

11. L’any de la fe, la memòria del Concili Vaticà II i la referència al Catecisme de l’Església Catòlica

En el camí obert per la nova evangelització ens podrem sentir de vegades com en un desert, enmig de perills i privats de referències. El Sant Pare Benet XVI, en l’homilia de la Missa d’obertura de l’Any de la fe,  ha parlat d’una «’desertificació’ espiritual» que ha avançat aquests últims decennis, però ell mateix ens ha donat ànims tot afirmant que «és a partir d’aquesta experiència de desert, d’aquesta buidor, que podem descobrir novament l’alegria de creure, la seva importància vital per a nosaltres, homes i dones. Al desert es descobreix el valor d’allò que és essencial per a viure» (Benet XVI, Homilia en la celebració eucarística per a l’obertura de l’Any de la fe, Roma 11 octubre 2012). Al desert, com la dona la samaritana, es va a buscar aigua i un pou d’on pouar-la: feliç el que hi troba el Crist!  

Donem gràcies al Sant Pare pel regal de l’Any de la fe, preciosa entrada en l’itinerari de la nova evangelització. Li donem gràcies també per haver unit aquest any a la memòria joiosa pels cinquanta anys de l’obertura del Concili Vaticà II, el magisteri fonamental del qual per al nostre temps es reflecteix en el Catecisme de l’Església Catòlica, reproposat, als vint anys de la seva publicació, com a referència segura de la fe. Són aniversaris importants que ens permeten de reafirmar la nostra plena adhesió als ensenyaments del Concili i el nostre convençut esforç a continuar la seva aplicació.

12. Contemplant el misteri i propers als pobres

En aquesta òptica volem indicar a tots els fidels dues expressions de la vida de la fe que ens semblen d’especial rellevància per incloure-les en la nova evangelització.

El primer està constituït pel do i l’experiència de la contem­plació. Només des d’una mirada adorant envers el misteri de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, només des de la profunditat d’un silenci que se situa com espai que acull l’única Paraula que salva, es pot desenvolupar un testimoniatge creïble per al món. Només aquest silenci orant pot fer que la paraula de la salvació no es confongui en mig del món amb els sorolls que l’envaeixen. Una vegada més torna als nostres llavis la paraula d’agraïment, ara adreçada a tots aquells, homes i dones, que en els monestirs i convents dediquen la seva vida a la pregària contemplativa. Necessitem moments de contem­plació que s’encreuin amb la vida ordinària de la gent. Llocs de l’esperit i del territori que són una crida cap a Déu; santuaris interiors i temples de pedra que són encreuament obligat pel flux d’expe­rièn­cies que s’hi esdevenen i en els què tots podem sentir-nos acollits, fins i tot aquells que no saben encara el que busquen.

L’altre símbol d’autenticitat de la nova evangelització té la cara del pobre. Fer-se proper al qui està a la vora del camí de la vida no és només exercici de solidaritat, sinó sobretot un fet espiritual. Perquè en el rostre del pobre resplendeix el mateix rostre de Crist: «tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40)

Als pobres, els reconeixem un lloc privilegiat en les nostres comunitats, un lloc que no exclou ningú, però que vol ser un reflex de com Jesús s’ha unit a ells. La presència dels pobres a les nostres comunitats és misteriosament poderosa: canvia  les persones més que un discurs, ensenya fidelitat, fa entendre la fragilitat de la vida, exigeix pregària; en definitiva, condueix al Crist.

El gest de la caritat ha d’anar acompanyat, alhora, amb el compromís per la justícia, amb una crida que es realitza a tots, rics i pobres. Per això és necessària la introducció de la doctrina social de l’Església en els itineraris de la nova evangelització i tenir cura de la formació dels cristians que treballen al servei de la convivència humana des de la vida social i política.

13. Una paraula a les Esglésies de les diverses regions del món

La mirada dels bisbes reunits en Assemblea sinodal abraça totes les comunitats eclesials presents arreu del món. Una mirada d’unitat, perquè única és la crida a la trobada amb el Crist, sense oblidar, tanmateix, la diversitat.

Els bisbes reunits en el Sínode reservem una consideració particular, plena d’afecte i gratitud, a vosaltres, cristians de les Esglésies Orientals Catòliques, hereus de la primera difusió de l’Evangeli, experiència custodiada per vosaltres amb amor i fidelitat, i a vosaltres, cristians presents a l’Est d’Europa. Avui l’Evangeli se us torna a proposar com a nova evangelització a través de la vida litúrgica, la catequesi, la pregària familiar diària, el dejuni, la solidaritat entre les famílies, la participació dels laics a la vida de la comunitat i al diàleg amb la societat. En no pocs llocs les vostres Esglésies són sotmeses a prova i tribulacions que donen testimoniatge de la vostra participació en la creu de Crist; alguns fidels es veuen obligats a emigrar i, mantenint viva la pertinença a les seves pròpies comunitats d’origen, poden contribuir a la tasca pastoral i a l’obra de l’evangelit­zació en els països d’acollida. Que el Senyor continuï beneint la vostra fidelitat i que sobre el vostre futur brillin horitzons de ferma confessió i pràctica de la fe en condicions de pau i de llibertat religiosa.

Ens adrecem a vosaltres que viviu a Àfrica i ressaltem la nostra gratitud pel testimoniatge que oferiu en situacions humanes molt difícils. Us exhortem a rellançar l’evangelit­zació rebuda en temps encara recents, a edificar-vos com a Església «família de Déu», a reforçar la identitat de la família i a sostenir la tasca dels sacerdots i catequistes, especialment en les petites comunitats cristianes. Afirmem, d’altra banda, l’exigència de desenvolupar el trobament de l’Evangeli amb les antigues i noves cultures. Fem un toc d’atenció al món de la política i als governs dels diversos països africans perquè, amb la col·laboració de tots els homes de bona voluntat, es promoguin els drets humans fonamentals i el continent es vegi alliberat de la violència i els conflictes que el fan sofrir.

Els bisbes de l’Assemblea sinodal us conviden, cristians d’Amèrica del Nord, a respondre amb goig a la crida de la nova evangelització, mentre admirem el fet que en la vostra jove història les vostres comunitats cristianes han donat fruits generosos de fe, caritat i missió. També convé reconèixer que moltes de les expressions de la cultura de la vostra societat estan lluny de l’Evangeli. Es fa, doncs, necessària una invitació a la conversió, de la qual neix un compromís que no us situa fora de la vostra cultura, sinó que us crida a oferir a tots la llum de la fe i la força de la vida. Alhora que acolliu una nova població d’immigrants i refugiats a les vostres generoses terres, estigueu disposats a obrir les portes de les vostres cases a la fe. Fidels als compromisos adquirits en l’Assem­blea sinodal per a Amèrica, sigueu solidaris amb l’Amèrica Llatina en la tasca permanent d’evangelització del vostre continent.

El mateix sentiment de gratitud adreça l’Assemblea del Sínode a les Esglésies d’Amèrica Llatina i el Carib. Ens crida l’atenció en particular veure com s’han desenvolupat a través dels segles en el vostres països formes de pietat popular, fortament arrelades en els cors de molts de vosaltres, formes de servei a la caritat i de diàleg amb les cultures. Ara, davant els desafiaments del present, sobretot la pobresa i la violència, us exhortem a viure en un estat permanent de missió, anunciant l’Evangeli amb esperança i alegria, formant comunitats de veritables deixebles missioners de Jesucrist, mostrant el vostre testimoni com a font d’una societat justa i fraterna. També el pluralisme religiós interpel·la les vostres Esglésies i els exigeix un anunci renovat de l’Evangeli.

També a vosaltres, cristians d’Àsia, sentim la necessitat de dirigir-vos una paraula d’enfortiment i exhortació. La vostra presència, tot i ser una petita minoria en el continent on viuen gairebé dos terços de la població mundial, és una llavor profunda, confiada a la força de l’Esperit, que creix en el diàleg amb les diverses cultures, amb les antigues religions i amb tants pobres. Encara que de vegades està situada al marge de la vida social i, en diversos llocs, fins i tot perseguida, l’Església d’Àsia, amb la seva fe forta, és una presència preciosa de l’Evangeli de Crist que anuncia justícia, vida i harmonia. Cristians d’Àsia, sentiu la proximitat fraterna dels cristians dels altres països del món, els quals no poden oblidar que en el vostre continent, a la Terra Santa, va néixer, va viure, va morir i va ressuscitar el mateix Jesús.

Una paraula de reconeixement i d’esperança volem dirigir els bisbes a les Esglésies del continent europeu, avui en part marcat per una forta secularització, a voltes agressiva, i encara avui ferit pels llargs decennis de governs marcats per ideologies enemigues de Déu i de l’home Reconeixem el vostre passat i també el vostre present, en el qual l’Evangeli ha creat enmig d’Europa certeses i experiències de fe concre­tes i decisives per a la evangelització del món sencer, moltes vegades desbordants de santedat: riquesa del pensament teològic, varietat d’expressions carismàtiques, formes diverses al servei de la caritat amb els pobres, profundes experiències contemplatives, creació d’una cultura humanís­tica que ha contribuït a donar rostre a la dignitat de la persona i a la construcció del bé comú. Les dificultats del presents no us poden deixar abatuts, estimats cristians europeus: aquestes dificultats han de ser per a vosaltres un repte per a un anunci més joiós i viu de Crist i del seu Evangeli de vida.

Els bisbes de l’Assemblea sinodal saluden, finalment, els pobles d’Oceania, que viuen sota la protecció de la Creu del Sud, i els donem gràcies pel testimoniatge de l’Evangeli de Jesús. El sentit de la nostra pregària per vosaltres és que, com la dona samaritana en el pou, també vosaltres sentiu viva la set d’una vida nova i pugueu escoltar la Paraula de Jesús que diu: «Si sabessis quin és el do de Déu!» (Jn 4, 10). Compro­meteu-vos a predicar l’Evangeli i a donar a conèixer Jesús al món d’avui. Us exhortem a trobar-lo en la vostra vida quotidiana, a escoltar-lo i a descobrir, mitjançant la pregària i la meditació, la gràcia de poder dir: «Sabem que aquest és realment el salvador del món» (Jn 4, 42).

14. L’estrella de Maria il·lumina el desert

A punt de finalitzar aquesta experiència de comunió entre els bisbes de tot el món i de col·laboració amb el ministeri del successor de Pere, sentim ressonar en nosaltres el mandat de Jesús als seus deixebles: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles [...] Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món»(Mt 28, 19-20). La missió aquesta vegada no es dirigeix a un territori en concret, sinó que surt a trobar les dimensions més fosques del cor dels nostres contemporanis, per portar al trobament amb Jesús, el Vivent, que es fa present en les nostres comunitats.

Aquesta presència omple de goig els nostres cors. Agraïts pel do rebut d’Ell aquests dies li dirigim el nostre cant de lloança: «La meva ànima magnifica el Senyor; [...] obra en mi meravelles» (Lc 1, 46.49). Les paraules de María són també les nostres: el Senyor ha fet realment grans coses a través dels segles per la seva Església en els diversos racons del món i nosaltres el lloem, amb la certesa que no deixarà de mirar la nostra petitesa per desplegar la potència del seu braç fins i tot els nostres dies i sostenir-nos en el camí de la nova evangelització.

La figura de Maria ens orienta en el camí. Aquest camí, com ens ha dit Benet XVI, podrà semblar una ruta pel desert; sabem que l’hem de recórrer portant amb nosaltres l’essencial: la proximitat de Jesús, la veritat de la seva Paraula, el pa eucarístic que ens alimenta, la fraternitat de la comunió eclesial i l’impuls de la caritat. És l’aigua del pou la que fa florir el desert. I, igual que a la nit del desert les estrelles es fan més brillants; així en el cel del nostre camí resplendeix amb vigor la llum de Maria, l’Estrella de la nova evangelització a la qual, confiats, ens encomanem.

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors