Paul Ricœur a Taizé
Durant molt anys, el filòsof Paul Ricœur, de tradició protestant, va tenir el costum d’acudir a Taizé. Va morir el maig de 2005 a l’edat de 92 anys.
Vet aquí alguns extractes d’una conversa mantinguda durant la seva estada a Taizé la Setmana Santa del 2000. Versió catalana de Pere Codina i Mas.
Irrupcions de bondat
Què és el que vinc a buscar a Taizé? Diria que una forma d’experimentació amb allò que jo crec més profundament, és a dir, que això que generalment diem religió, té a veure amb la bondat… Ho tenim una mica oblidat, particularment en algunes tradicions del cristianisme. Vull dir que hi ha una mena de reducció, de tancament sobre la culpabilitat i el mal. No és que jo subestimi aquest problema, del qual me n’he ocupat molt durant diverses dècades. Però el que necessito verificar, d’alguna manera, és que per molt radical que sigui el mal, aquest mal mai no serà tan profund com la bondat. I si la religió, les religions, tenen algun sentit, és el d’alliberar el fons de bondat dels éssers humans, és el d’anar-lo a cercar allí on es troba completament colgat. Ara bé, aquí a Taizé, veig irrupcions de bondat en la fraternitat entre els germans, en la seva hospitalitat tranquil·la, discreta, i en la pregària, el la que veig milers de joves que no tenen l’articulació conceptual del bé et del mal, de Déu, de la gràcia, de Jesucrist, però que tenen un tropisme fonamental envers la bondat.
El llenguatge de la litúrgia
Estem atabalats pels discursos, per les polèmiques, per l’assetjament del virtual. En l’actualitat hi ha com una zona opaca, i hi ha aquesta certesa profunda que cal alliberar i anunciar: la bondat és més profunda que el mal, per més profund que aquest sigui. No només cal adonar-se d’això, sinó donar-li un llenguatge, i el llenguatge que se li dóna a Taizé no és el llenguatge de la filosofia, ni tampoc de la teologia, sinó el llenguatge de la litúrgia. I per a mi, la litúrgia, no és només acció, és un pensament. Hi ha una teologia amagada, discreta, en la litúrgia, que es resumeix en aquesta idea que «la llei de la pregària, és la llei de la fe».
De la protestació à l’atestació
Diria que la qüestió del pecat ha estat com bandejada del centre per una qüestió, en un sentit potser més greu, que és la qüestió del sentit i del no-sentit, de l’absurd. (…) Som de la civilització que efectivament ha matat Déu, és a dir, que ha fet prevaler l’absurd i el no-sentit per damunt del sentit. Penso que aquí hi ha una protestació profunda, i faig servir la paraula «protestació» perquè és molt propera a l’atestació. Diria que l’atestació, en aquests moments, prové de la protestació, i que el no-res, l’absurd, la mort, no tenen l’última paraula. I això s’ajunta amb la meva qüestió sobre la bondat, perquè la bondat no és només la resposta al mal, sinó que és també la resposta al no-sentit. Dins de «protestació» hi trobem la paraula testis, testimoni; és «pro-testa», però abans que es pugui «a-testar». I diria que a Taizé es fa el camí de la protestació a l’atestació, i aquest camí passa per allò que deia ara fa un moment: la llei de la pregària, la llei de la fe. Perquè la protestació se situa encara en un nivell negatiu: es diu no al no. I aquí, cal dir sí al si. Hi ha, doncs, un moviment que bascula de la protestació a l’atestació. I penso que es realitza a través de la pregària. M’he commogut molt aquest matí, pels cants, aquestes pregàries en forma de vocatiu: «Oh Crist… ». Això vol dir que no som ni en el descriptiu, ni en el prescriptiu, sinó en l’exhortatiu i en l’aclamació! I penso que aclamar la bondat és l’himne fonamental.
«Qui ens ensenyarà la felicitat?»
M’agrada molt la paraula felicitat. Durant molt de temps pensava que era o bé massa fàcil, o bé massa difícil, parlar de la felicitat. Però he superat aquest pudor. O més aviat diguem que he aprofundit aquest pudor davant la paraula felicitat. El prenc amb tota la varietat de significats que té, fins i tot el de les Benaurances. Diria que la fórmula de la felicitat és: «Feliços aquells que…» Aleshores, la felicitat, la saludo com precisament un «re-coneixement», en els tres sentits de la paraula: la reconec com a meva, la valoro en l’altre, i mostro agraïment per la felicitat que he conegut, per aquestes petites felicitats, entre elles les de la memòria, per a guarir-me de les grans desgràcies de l’oblit. I és aquí on actuo alhora com a filòsof, nodrit pels grecs, i com a lector de la Bíblia i de l’Evangeli, que és on es pot resseguir el recorregut de la paraula felicitat, però en tots dos registres. Perquè el millor de la filosofia grega és una reflexió sobre la felicitat, la paraula grega eudaimon –s’ha parlat de l’eudemonisme filosòfic en Plató, en Aristòtil–, i em trobo també molt bé amb la Bíblia. Penso de sobte en l’inici del salm 4: «Qui ens ensenyarà la felicitat?» És una pregunta una xic retòrica, però que té la seva resposta a les Benaurances. I les Benaurances representen l’horitzó de felicitat d’una vida sota el signe de la bondat, perquè la felicitat no és simplement allò que no tinc, allò que espero tenir, sinó també allò que ja he tastat.
Tres figures de la felicitat
No fa gaire reflexionava sobre les figures de la felicitat a la vida. Diria que, davant la creació, contemplant aquest bell paisatge que tinc davant meu, la felicitat és l’admiració. Després, segona figura, la trobem en relació amb els altres, en el reconeixement dels altres, i a partir del model nupcial del Càntic dels Càntics: és el goig. I encara, tercera figura de la felicitat, orientada cap al futur, és «l’expectació» : encara espero alguna cosa de la vida. Espero tenir el coratge davant la desgràcia que no conec, però confio tenir encara felicitat. Faig servir la paraula «expectació», com podria fer-ne servir una altra; penso en la primera carta als Corintis, en el capítol que precedeix al cèlebre capítol 13 sobre la caritat que ho comprèn tot, que ho excusa tot, etc. El capítol previ comença dient: «Aspireu als dons més grans!» « Aspireu, aspireu». Diria, doncs, que es tracta de la felicitat d’aspiració que completa la felicitat de goig i la felicitat d’admiració.
Un servei joiós
Aquí, el primer que m’impressiona en tots els petits oficis quotidians de litúrgia, en les trobades de tota mena, els àpats, les converses, és l’absència completa de relacions de dominació. De vegades tinc la impressió que, en aquesta mena d’exactitud pacient i silenciosa de tots els actes dels membres de la comunitat, tothom obeeix sense que mani ningú. D’aquí deriva una impressió de servei joiós, no sé com dir-ho, d’obediència amant, sí, d’obediència amant, que és el contrari d’una submissió i tot el contrari d’un vagareig. Aquest camí, generalment estret, entremig del que acabo d’anomenar submissió i vagareig, aquí es troba àmpliament jalonat per la vida comunitària. Doncs bé, és d’això del què ens beneficiem els participants –no els qui assisteixen, sinó els qui participen–, com jo crec que ha estat i és el meu cas, aquí. Ens beneficiem d’aquesta obediència amant que tenim precisament a la vista de l’exemple donat. La comunitat no imposa un tipus de model intimidant, sinó, com ho diria?, un tipus d’exhortació amical. M’agrada aquesta paraula d’exhortació perquè no ens trobem en l’àmbit del comandament, i menys encara de la coacció, però tampoc no ens trobem en l’àmbit de la desconfiança i de la indecisió, que és una realitat que avui forma part de la vida dels oficis, a la vida urbana, al treball i també en el lleure. És aquesta tranquil·litat compartida que per a mi representa la felicitat de la vida dins la comunitat de Taizé.
![clip_image001[4]](http://lh5.ggpht.com/-GSbPudu2azI/UFM-8SxsNZI/AAAAAAAAGAg/HiVn8idxHvg/s1600-h/clip_image001%25255B4%25255D%25255B4%25255D.jpg "clip_image001[4]")
