dissabte, 17 d’abril del 2021

CARTA ECUMÈNICA EUROPEA

 

CARTA ECUMÈNICA

Línies directrius
amb vista a una col·laboració creixent
entre les Esglésies a Europa


Traducció de
Documents d’Església,
xxxvi (2001) 380-384



«Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant».

En la nostra qualitat de Conferència de les Esglésies Europees (KEK) i del Consell de les Conferències Episcopals d’Europa (CCEE), en l’esperit del missatge de les dues Trobades ecumèniques europees de Basilea el 1989 i de Graz el 1997, estem fermament decidits a mantenir i a desenvolupar la comunió que ha crescut entre nosaltres. Agraïm el nostre Déu Trinitat que hagi conduït els nostres passos, pel seu Esperit Sant, vers una comunió cada vegada més intensa.

S’han intentat moltes formes de col·laboració ecumènica. Amb fidelitat a la pregària de Crist: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17,21), no hem de romandre tanmateix en la situació actual. Sinó que, tenint consciència de les nostres faltes i estant disposats a convertir-nos, hem d’esforçar-nos per vèncer les divisions que encara hi ha entre nosaltres, per anunciar junts, d’una manera creïble, la Bona Nova de l’Evangeli entre els pobles.

En l’escolta comuna de la Paraula de Déu en la Sagrada Escriptura i cridats a confessar la nostra fe comuna i a actuar junts, en conformitat amb la veritat que hem reconegut, volem donar testimoniatge de l’amor i de l’esperança per a tots i per a totes.

En el nostre continent europeu, de l’Atlàntic a l’Ural, del Cap Nord al Mediterrani, marcat més que mai per una pluralitat cultural, volem, amb l’Evangeli, comprometre’ns a favor de la dignitat de la persona humana com a imatge de Déu i, com a Esglésies, contribuir a la reconciliació dels pobles i de les cultures.

En aquest sentit adoptem aquesta Carta com un compromís comú al diàleg i a la col·laboració. Descriu les tasques ecumèniques fonamentals i en dedueix una sèrie de línies directrius i d’obligacions. Ha de promoure, a tots els nivells de la vida de l’Església, una cultura ecumènica de diàleg i de col·laboració i crear per això una norma obligatòria. Amb tot, no té cap caràcter magisterial, dogmàtic o canònic.

El seu caràcter obligatori consisteix més aviat en el deure que es fan les Esglésies mateixes i les organitzacions ecumèniques signatàries. Aquestes poden formular, damunt la base d’aquest text, afegits propis i perspectives comunes que es conjuguin concretament amb llurs reptes particulars i les obligacions que en deriven.

1. CREIEM EN «L’ESGLÉSIA UNA, SANTA, CATÒLICA I APOSTÒLICA»

«Procureu de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau. Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l’esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots» (Ef 4,3-6).

1. Cridats junts a la unitat en la fe

Amb l’Evangeli de Jesucrist, tal com és atestat en la Sagrada Escriptura i formulat en la confessió de fe ecumènica de Nicea Constantinoble (381), creiem en el Déu Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Ja que confessem, amb aquest Credo, «l’Església una, santa, catòlica i apostòlica», el nostre deure ecumènica indispensable consisteix a fer visible aquesta unitat, que és sempre un do de Déu.

Unes diferències essencials en la fe impedeixen encara la unitat visible. Es tracta sobretot de concepcions diferents de l’Església i de la seva unitat, dels sagraments i dels ministeris. No hem d’estar-ne satisfets. Jesucrist, a la creu, ens ha revelat el seu amor i el misteri de la reconciliació. Darrere seu, nosaltres volem fer tots els possibles per superar els problemes i els obstacles que separen encara les Esglésies.

Ens comprometem:

  • a seguir l’exhortació apostòlica de la carta als Efesis i a fer esforços amb perseverança per a una comprensió comuna de la Bona Nova de la salvació en Crist en l’Evangeli;
  • a treballar, a més, en la força de l’Esperit Sant, per la unitat visible de l’Església de Jesucrist en l’única fe, que troba la seva expressió en un baptisme recíprocament reconegut i en la comunió eucarística, com també en el testimoniatge i el servei.

2. PEL CAMÍ DE LA COMUNIÓ VISIBLE EN LES ESGLÉSIES A EUROPA

«Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35).

2. Anunciar junts l’Evangeli

La tasca més important de les Esglésies a Europa és anunciar l’Evangeli amb la paraula i amb els fets, per a la salvació de tots els homes. A causa d’una manca d’orientació en molts plans, a causa de la desafecció dels valors cristians, però també a causa de la recerca multiforme de sentit, les cristianes i els cristians són provocats particularment a testimoniar llur fe. Això necessita un compromís creixent i un intercanvi d’experiència en la catequesi i la pastoral en les comunitats locals. Així mateix és important que tot el poble de  Déu s’esforci a transmetre junts l’Evangeli al si de la societat, com també a valorar-lo a través del compromís social i l’atenció prestada a la responsabilitat política.

Ens comprometem

  • parlar de les nostres iniciatives d’evangelització amb les altres Esglésies, a concloure acords sobre aquest tema i a evitar així una concurrència perjudicial com també el perill de noves divisions;
  • a reconèixer que tota persona pot escollir el seu compromís religiós i eclesial en la llibertat de la seva consciència. Ningú no ha de ser empès a convertir-se per pressió moral o incitacions materials. Així mateix, ningú no ha de ser impedit de convertir-se segons la seva lliure decisió.

3. Anar els uns envers els altres

En l’esperit de l’Evangeli, hem de revisar junts la història de les Esglésies cristianes, que està marcada per nombroses bones experiències, però també per divisions, hostilitats i àdhuc conflictes armats. Faltes humanes, la manca d’amor i el mal ús freqüent de la fe i de les Esglésies per interessos polítics, han deteriorat seriosament la credibilitat del testimoni cristià.

L’ecumenisme comença des d’aleshores per als cristians i les cristianes per la renovació dels cors i la disponibilitat a la penitència i a la conversió. La reconciliació ja ha progressat en el moviment ecumènic.

És important reconèixer els dons espirituals de les diferents tradicions cristianes, aprendre els uns dels altres i també rebre els dons els uns dels altres. Per al desenvolupament futur de l’ecumenisme, és particularment necessari tenir en compte experiències i expectatives dels joves i encoratjar-ne participació segons llurs mitjans.

Ens comprometem:

  • a superar la nostra pròpia suficiència i a apartar els prejudicis, a cercar el trobament dels uns amb els altres i així, a ser-hi, els uns per als altres;
  • a afavorir una obertura ecumènica i la cooperació en l’educació cristiana, en la formació teològica inicial i contínua, i també en la recerca.

4. Actuar conjuntament

L’ecumenisme es realitza ja en nombroses formes d’accions comunes. Moltes cristianes i cristians de les diferents Esglésies viuen i actuen conjuntament en relacions amicals, en el veïnatge, al treball i en les famílies. Els matrimonis mixtos han de ser particularment ajudats a viure l’ecumenisme dia a dia.

Recomanem organitzar i sostenir grups de col·laboració ecumènics bilaterals i multilaterals a nivell local, regional, nacional i internacional. A nivell europeu cal enfortir la col·laboració entre la Conferència de les Esglésies Europees i el Consell de les Conferències Episcopals d’Europa i realitzar altres trobades ecumèniques europees.

Quan hi ha conflictes entre les Esglésies, els esforços de mediació i de pau han de ser posats en marxa i sostinguts.

Ens comprometem:

  • a actuar conjuntament a tots els nivells de la vida de l’Església, allí on les condicions ho permeten, i on motius de fe o de més gran conveniència no s’hi oposen;
  • a defensar els drets de les minories i a ajudar a reduir, en els nostres països, les incomprensions i els prejudicis entre les Esglésies majoritàries i minoritàries.

5. Pregar els uns amb els altres

L’ecumenisme s’alimenta d’escoltar junts la Paraula de Déu i de deixar treballar l’Esperit Sant en nosaltres i per nosaltres. En virtut de la gràcia rebuda així, hi ha avui múltiples intents d’aprofundir la comunió espiritual entre les Esglésies per pregàries i celebracions i de pregar per la unitat visible de l’Església de Crist. La comunió eucarística que encara manca constitueix un signe particularment dolorós de la divisió entre moltes Esglésies cristianes.

En algunes Esglésies subsisteixen reserves enfront de pregàries ecumèniques comunes. Però moltes celebracions ecumèniques, cants comuns i pregàries litúrgiques, sobretot el Parenostre, marquen fortament la nostra espiritualitat cristiana.

Ens comprometem:

  • a pregar els uns pels altres i per la unitat cristiana;
  • a aprendre a conèixer i a apreciar les litúrgies i les altres formes de vida espiritual de les altres Esglésies;
  • a tendir vers l’objectiu de la comunió eucarística.

6. Continuar el diàleg

La nostra pertinença mútua, fonamentada en el Crist, és d’una importància fonamental enfront de les nostres diferències de posicions teològiques i ètiques. A l’oposat de la diversitat enriquidora que ens és donada, unes oposicions de doctrina, en qüestions ètiques i les regles canòniques han portat tanmateix també, a ruptures entre les Esglésies; a més, sovint, circumstàncies històriques particulars i diferents trets culturals han jugat també un paper decisiu.

Per aprofundir la comunió ecumènica, els esforços amb vista d’un consens en la fe han de ser absolutament continuats. Sense la unitat en la fe, no pot haver-hi plena comunió eclesial. No hi ha cap alternativa al diàleg.

Ens comprometem:

  • a continuar conscienciosament i intensament el diàleg entre les nostres Esglésies, a diferents nivells, com també a examinar allò que, en els resultats dels diàlegs, pot i ha de ser oficialment declarat obligatori;
  • quan hi ha controvèrsies, en particular quan existeix una amenaça de divisió per qüestions de fe i d’ètica, a buscar l’intercanvi i a discutir junts aquestes qüestions a la llum de l’Evangeli.

3. LA NOSTRA RESPONSABILITAT COMUNA A EUROPA

«Feliços els qui posen pau; seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9).

7. Prendre la nostra part a la construcció d’Europa

Al llarg dels segles s’ha desenvolupat una Europa principalment marcada, en el pla religiós i cultural, pel cristianisme. Al mateix temps, a causa de la defallença dels cristians, a Europa i més enllà de les seves fronteres, han sobrevingut moltes desgràcies.

Reconeixem la nostra part de responsabilitat en aquesta falta, i demanem perdó a Déu i als homes.

La nostra fe ens ajuda a treure les lliçons del passat i a comprometre’ns a fer que la fe cristiana i l’amor del proïsme escampin l’esperança en matèria de moral i d’ètica, en la formació i la cultura, en política i en economia, a Europa i en el món sencer.

Les Esglésies encoratgen una unitat del continent europeu. Sense valors comuns, la unitat no es pot assolir d’una manera durable. Estem convençuts que l’heretatge espiritual del cristianisme representa una força d’inspiració enriquidora per a Europa. Damunt la base de la nostra fe cristiana, ens comprometem per una Europa humana i social, en la qual s’imposin els drets de l’home i els valors fonamentals de la pau, de la justícia, de la llibertat, de la tolerància, de la participació i de la solidaritat. Insistim en el respecte de la vida, el valor del matrimoni i de la família, l’opció preferencial pels pobres, la disposició a perdonar, i, en tot, la misericòrdia.

Com a Esglésies i com a comunitats internacionals hem d’afrontar el perill que Europa no es converteixi en un Oest integrat i un Est desintegrat. A més, es tracta de prendre en consideració el desequilibri Nord-Sud. Al mateix temps, cal evitar tot eurocentrisme i cal consolidar la responsabilitat d’Europa envers tota la humanitat, en particular envers els pobres en el món sencer.

Ens comprometem:

  • a entendre’ns mútuament sobre els continguts i els objectius de la nostra responsabilitat social comuna, i a sostenir al màxim conjuntament els objectius i les perspectives de les Esglésies envers institucions seculars europees;
  • a defensar els valors fonamentals contra tots els atacs;
  • a oposar-nos a tot intent d’abusar de la religió i de l’Església amb finalitats ètniques i nacionalistes.

8. Reconciliar els pobles i les cultures

Considerem com una riquesa d’Europa la diversitat de les tradicions regionals, nacionals, culturals i religioses. Davant el gran nombre de conflictes, és missió de les Esglésies contribuir juntes al servei de la reconciliació dels pobles i de les cultures. Sabem que la pau entre les Esglésies és igualment, per això, un pressupòsit important.

Els nostres esforços comuns s’adrecen a l’apreciació crítica i la solució de les qüestions polítiques i socials, en l’esperit de l’Evangeli. Ja que considerem la persona i la dignitat de tothom com a imatge de Déu, ens fem garants de l’absoluta igualtat de valor de tots.

Com a Esglésies, volem encoratjar junts el procés de democratització a Europa. Ens comprometem a favor d’un ordre de pau, damunt la base de les solucions no violentes dels conflictes. Condemnem tota forma de violència contra els éssers humans, especialment contra les dones i els infants.

Pertany a la reconciliació afavorir la justícia social, en tots els pobles i entre ells, abans que res, i superar el fossat entre pobres i rics, com també vèncer l’atur. Volem contribuir junts a fer que els emigrants, els refugiats i els qui demanem asil siguin acollits dignament a Europa.

Ens comprometem:

  • a oposar-nos a tota forma de nacionalisme que porti a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals i a comprometre’ns a favor de les solucions no violentes;
  • a consolidar el lloc de les dones i la igualtat de llurs drets en tots els sectors de la vida, com també a encoratjar una justa comunitat de les dones i dels homes, en l’Església i la societat.

9. Salvaguardar la creació

En la nostra fe en l’amor de Déu creador, reconeixement amb gratitud el regal de la creació, el valor i la bellesa de la natura. Però veiem esglaiats que els béns de la terra són sobreexplotats sense consideració de llur valor propi, sense tenir en compte el caràcter limitat que tenen i sense consideració envers el bé de les generacions futures.

Volem cooperar junts a crear unes condicions de vida durables per al conjunt de la creació. Responsables davant Déu, hem d’extreure i desenvolupar criteris comuns per a determinar allò que els homes poden certament fer des d’un punt de vista científic i tecnològic, però que no han de fer des d’un punt de vista ètic. En tot cas, la dignitat única de cada home ha de conservar la seva prioritat en relació amb allò que la tècnica pot fer.

Recomanem instituir una diada ecumènica de pregària per la salvaguarda de la creació a les Esglésies europees.

Ens comprometem:

  • a promoure el desenvolupament d’un estil de vida segons el qual, enfront de pressions econòmiques i consumistes, posem l’accent en una qualitat de vida responsable i durable;
  • a sostenir les organitzacions eclesials que actuen a favor del medi ambient i les xarxes ecumèniques en llur responsabilitat per la salvaguarda de la creació.

10. Aprofundir la comunió amb el judaisme

Una comunió d’un gènere únic ens vincula amb el poble d’Israel, amb el qual Déu va cloure una Aliança eterna. En la fe, sabem que els nostres germans i germanes jueus són «estimats (de Déu) a causa dels Pares. Perquè els dons i la crida de Déu són irrevocables» (Rm 11,28-29). Ells tenen: «l’adopció, la glòria, les aliances, la Llei, el culte, les promeses i els pares; d’ells, segons la carn, ha sortit el Crist...» (Rm 9,4-5).

Lamentem i condemnem totes les manifestacions d’antisemitisme, com ara les explosions d’odi, i les persecucions. Per l’antijudaisme cristià, demanem perdó a Déu i demanem als nostres germans i germanes jueus de poder reconciliar-nos amb ells.

Cal urgentment, en el culte i la catequesi, en l’ensenyament i la vida de les nostres Esglésies, fe aparèixer el lligam profund de la fe cristiana amb el judaisme i sostenir la cooperació judeocristiana.

Ens comprometem:

  • a combatre totes les formes d’antisemitisme i d’antijudaisme en l’Església i la societat;
  • a cercar i intensificar, a tots els nivells, el diàleg amb els nostres germans i germanes jueus.

11. Cultivar relacions amb l’Islam

Fa segles que a Europa hi viuen musulmans. Formen fortes minories en molts països europeus. Hi ha hagut i hi ha molts bons contactes i una relació de veïnatge entre musulmans i cristians, però també reserves i forts prejudicis pels dos costats. Es basen en experiències doloroses en la història i en el passat més recent.

Volem intensificar, a tots els nivells, el trobament entre cristians i musulmans com també el diàleg islamocristià. Recomanem, en particular, parlar conjuntament de la fe en el Déu únic i d’aclarir el sentit dels drets de l’home.

Ens comprometem:

  • a anar a l’encontre dels musulmans amb una actitud d’estima;
  • a treballar amb musulmans en objectius comuns.

12. Trobament amb altres religions i ideologies

La pluralitat de les conviccions religioses i ideològiques i de les formes de vida ha esdevingut una característica de la cultura europea. Les religions orientals i nous grups religiosos s’escampen i susciten també l’interès de molts cristians i cristianes. Així mateix, hi ha cada vegada més homes i dones que deixen de banda la fe cristiana i es porten d’una manera indiferent respecte a ella, o segueixen altres concepcions del món.

Volem esforçar-nos per prendre’ns seriosament les qüestions crítiques que ens són adreçades, i esforçar-nos per entrar en un debat lleial. Cal també discernir amb quines comunitats es poden buscar el diàleg i els trobaments, i quines cal mirar amb prevenció des d’un punt de vista cristià.

Ens comprometem

  • a reconèixer la llibertat de religió i de consciència d’aquests homes i d’aquestes comunitats i de garantir que individualment i col·lectivament, en privat i en públic, puguin practicar llur religió i llur concepció del món en el marc del dret en vigor;
  • a ser oberts a un diàleg amb tots els homes de bona voluntat, a continuar amb ells uns objectius comuns i a donar davant d’ells un testimoniatge de fe cristiana.

*  *  *

Com a Senyor de l’única Església, Jesucrist és la nostra més gran esperança de reconciliació i de pau. En el seu nom, volem continuar junts un mateix camí a Europa. Demanem a Déu l’assistència del seu Esperit Sant.

«Que el Déu de l’esperança ompli la vostra fe d’alegria i de pau perquè vesseu d’esperança gràcies a la força de l’Esperit Sant» (Rm 15,13).

*  *  *

En qualitat de presidents de la Conferència de les Esglésies Europees (KEK) i del Consell de les Conferències Episcopals d’Europa (CCEE) recomanem a totes les Esglésies i Conferències Episcopals d’Europa, de rebre aquesta Carta ecumènica com a document de base i d’adaptar-la cadascuna al propi context.

Amb aquesta recomanació, signem la Carta ecumènica en el marc de la Trobada Ecumènica Europea, en aquest primer diumenge després de la festa de Pasqua comuna de l’any 2001.

Estrasburg, el 22 d’abril del 2001.

 

Metropolita Jérémie,
President de la Conferència de les
Esglésies Europees

Cardenal Miloslav Vlk,
President del Consell de les
Conferències Episcopals d’Europa

 

 



[1] Pertanyen a la Conferència de les Esglésies Europees (KEK) la majoria de les Esglésies ortodoxes, reformades, anglicanes, lliures i de vells catòlics. Estan agrupades en el Consell de les Conferències Episcopals d’Europa (CCEE) les Conferències episcopals catòliques romanes a Europa.

divendres, 5 de març del 2021

L’ESGLÉSIA POT ORDENAR DONES?

Més clar no ho podia dir: «Jo soc catòlic romà i, si l’Església em diu que no ordena dones, ho admeto, per fidelitat. Però si em dona cinc raons i, davant l’exegesi i davant la teologia, totes elles són falses, haig de protestar. Penso que el magisteri que apel·la a aquestes raons falses, o no creu en el que diu o no sap o menteix o tot alhora. A més, l’Església és infal·lible en qüestions de fe i de costums (morals); i el tema de l’ordenació de les dones no és de fe, ni de costums morals, sinó d’administració. Per tant...» El qui parlava així no era altre que Karl Rahner, en conversa distesa amb un grup de teòlegs, a Salamanca, el novembre de 1976. Un d’aquests teòlegs era Xabier Pikaza, que en dona el testimoni.

Aquella trobada s’esdevenia quan feia tot just un mes que la Congregació per a la Doctrina de la Fe havia publicat el document Inter insigniores (15/10/76) sobre l’únic sacerdoci masculí. Més endavant, vindrien dues cartes apostòliques de Joan Pau II, reblant el clau: (Mulieris dignitatem (1988) i «Ordinatio sacerdotalis. Sobre l’ordenació sacerdotal reser­vada només als homes» (1994).

Els «arguments» de tots aquests documents són bàsicament dos... amb una extensió: 1) Hi ha una més gran coherència simbòlica si la persona que en la litúrgia actua «in persona Christi» és un home, i no pas una dona; 2) cal tenir present que per a l’Església catòlica i les Esglésies orientals la praxi actual és Tradició ininterrompuda des de Crist fins avui, i 3) per tant, podem dir que és voluntat de Crist que les coses siguin com són. Tots tres documents acaben constatant que «les coses són com són» i que l’Església no hi pot fer res.

No entrarem a discutir la consistència d’aquests arguments, que —no en dubtem— deuen convèncer els convençuts. Altres ho han fet amb molta més competència: vegeu, si no, les paraules de Rahner que encapçalen aquesta reflexió. I podríem afegir una llista llarga de veus significades que del Concili ençà han discrepat obertament i pública d’aquest posicionament oficial: el cardenal Martini, per exemple, o Lluís Duch...

Ara bé, potser començaria a ser hora que, quan es tracta de reflexionar sobre certs aspectes de la creença cristiana, els teòlegs deixessin de moure’s exclusivament dins l’àmbit de les ciències sagrades i es dignessin a prendre en consideració les ciències socials. Concreta­ment, la Sociologia del coneixement podria ajudar a veure com, al llarg de la història, el context social —i sobretot cultural— ha influït, i no pas poc, en la formació de coneixements i creences. El cas del ministeri ordenat femení seria, potser, un cas de manual...

Pere Codina i Mas

Text publicat com
editorial de «El Pregó»
Març de 2021

divendres, 12 de febrer del 2021


 

QUIN ASPECTE TINDRÀ
L’ESGLÉSIA DE L’ANY 2000

Conferència de Joseph Ratzinger
a la ràdio Hessische Rundfunk.
(25 de desembre de 1969)

 Traducció i presentació de
Pere Codina i Mas

[Presentació del text

Va ser l’any 1969. Feia quatre anys que havia acabat el Concili Vaticà II. Estava començant la fase de les interpretacions diverses. Ratzinger que havia estat un dels perits més joves en el Concili Vaticà II, veu com es van polaritzant les lectures del Concili. Küng, Schillebeeckx i Rahner... s’apleguen entorn de la revista Concilium. Però ell, Ratzinger, amb Hans Urs von Balthasar i Henri de Lubac, es decanta per fundar-ne una altra: «Communio». Al voltant de Communio s’aplegaran joves teòlegs que més endavant seran promoguts al cardenalat per Benet XVI: Angelo Scola, Christoph Schönborn, Marc Ouellet...

Aquell mateix any, la radio Hessische Rundfunk va encomanar al jove teòleg professor de Tubinga, cinc conferències, cada una de les quals havia de tractar un tema concret: 1. Fe i ciència; 2. Fe i existència; 3. Fe i filosofia; 4. El futur del món a través de l’esperança de l’home, i 5. Quin aspecte tindrà l’Església de l’any 2000.

L’any següent, 1970, l’editorial Kösel-Verlag de Munic recopilava les cinc conferències en un petit llibret amb el títol de “Glaube und Zukunft”. Un any més tard, el 1971, el llibret apareixia traduït en diverses llengües: editorial Mame el publicava en francès (Foi et avenir), Sígueme, en castellà (Fe y futuro), Queriniana en italià (Fede e futuro), mentre que Ignatius Press, ho feia en anglès (Faith and the Future). Desclée de Brouwer va fer una reedició de Fe y futuro l’any 2007.

El llibre mai no va caure del tot en l’oblit. Però sí que arran de la renúncia del papa Benet XVI, que no era altre que el jove teòleg de conferències radiades, el llibre va recuperar interès. Ara bé, l’atenció se centrava no tant en el conjunt del llibre sinó en la cinquena conferència: «Quin aspecte tindrà l’Església de l’any 2000». Aquesta conferència, la darrera, que pronuncià el dia 25 de desembre de 1969, s’ha repro­duït profusament aquests darrers anys, sovint amb el títol: La profecia de Ratzinger... El text d’aquesta conferència és el que, traduït, reproduïm a continuació. P.C.M.]

 

El teòleg no és cap endeví. Tampoc no és cap futuròleg que, a partir dels factors calculables del present, dedueixi el futur. El seu ofici escapa força al càlcul. Per tant, només en una mínima part podria ser objecte de la futurologia, que tampoc no és endevinació, sinó que constata el que és calculable, tot deixant en suspens el que no ho és. Com que la fe i l’Església s’endinsen fins a aquesta pregonesa de l’home de la qual brolla constantment la novetat creadora, l’inesperat i no planificat, el seu futur continua amagat fins i tot en l’era de la futurologia. ¿Algú, a la mort de Pius XII, hauria pogut predir el Vaticà II o l’evolució postconciliar? ¿O algú s’hauria atrevit a predir el Vaticà I, quan Pius VI, segrestat per les tropes de la jove república francesa, va morir presoner a Valença el 1799? Tres anys abans, un dels dirigents de la república ja havia escrit això:

Aquest vell ídol serà destruït. Així ho vol la llibertat i la filosofia ... És de desitjar que Pius VI visqui encara dos anys perquè la filosofia tingui temps de completar la seva obra i de deixar sense successor a aquest lama d’Europa. [1]

En aquell moment es veia tan clar, que es van fer funerals pel papat, que d’altra banda tenien per definitivament extingit.

Per tant, hem de ser cauts amb els pronòstics. Continua sent vàlida aquella frase d’Agustí que l’home és un abisme: el que puja del fons, ningú no ho pot veure per endavant. I el qui creu que l’Església no sols està determinada per l’abisme home, sinó que es fonamenta en l’abisme més gran, infinit, de Déu, podrà tenir prou raons per a abstenir-se d’unes prediccions de les quals el seu ingenu «voler-saber-respostes» podria no ser més que una manifestació de falta de visió històrica. Però llavors, té cap sentit el nostre tema? Pot tenir-lo, si som conscients de la seva limitació. Precisament en èpoques de fortes sacsejades històriques, quan sembla que tot l’anterior s’esvaeix i s’obre pas una realitat del tot nova, l’home necessita reflexionar sobre la història, que redueix a la justa proporció cada fet que s’ha engrandit al marge de la realitat, i l’enquadra en un esdevenir que mai no es repeteix, però que tampoc mai no perd la seva unitat i la seva continuïtat.

Vostès podrien dir: «¿hem sentit bé, reflexionar sobre la història? Però això vol dir mirar cap al passat, quan el que esperàvem era una orientació cap al futur». Han sentit bé, però mantinc que una reflexió sobre la història, rectament entesa, abasta tots dos aspectes: la mirada retrospectiva cap al que hi ha hagut abans, i, a partir d’aquí, la reflexió sobre les possibilitats i les tasques de l’avenir, que només poden ser esclarides si amb la mirada abastem un tros més llarg de camí, sense tancar-nos ingènuament en l’avui. També és veritat que la mirada retrospectiva no permet de predir el futur, però sí que fa més petita la il·lusió del que és completament únic i mostra que, per descomptat, allò mateix no ha passat abans, però sí que hi ha hagut alguna cosa similar.

La incertesa de les nostres afirmacions i la novetat de les nostres tasques es fonamenta en la dissemblança entre el passat i avui; i la possibilitat de l’orientació i de la correcció es basa en la semblança.

[1. Analogia amb la situació a l’època racionalista]

Per començar, la nostra situació eclesial d’avui [1969] és comparable al període de l’anomenat modernisme, a principis del segle XX, i també al final del rococó, quan, amb la il·lustració i la revolució francesa, l’edat moderna esclata definitivament. La crisi modernista no va sortir del tot a la llum pública, sinó que més aviat va ser interrompuda per les mesures de Pius X i pel canvi de situació espiritual després de la primera guerra mundial. La crisi del present no és més que la represa, llargament ajornada, del que llavors havia començat. Queda, per tant, l’analogia amb la història de l’Església i de la teologia en l’època racionalista.

El qui la miri de prop, se sorprendrà de la gran semblança entre aquell període i el moment actual. La «il·lustració» com a època històrica no té bona fama avui. Fins i tot el qui segueix amb decisió les seves petjades, no vol aparèixer com a racionalista, sinó que es distancia del racionalisme d’aquella època, massa simple en la seva opinió, si és que es pren la molèstia d’esmentar una història ja passada.

Aquí ens trobaríem ja amb una primera analogia: la decidida repulsa de la història, quan es creu que només val com a paperera del temps precedent, inútil per a un avui completament nou; la seguretat triomfant, segons la qual ara ja no s’ha d’actuar seguint la tradició sinó només seguint la raó; en general, l’ús de paraules com ara racional, revisable i per l’estil; tot això és, llavors i avui, sorprenentment semblant. Però potser abans que dades com aquestes, a parer meu negatives, el que s’havia de considerar és aquesta mescla característica de criteris parcials i suggeriments positius que uneix els racionalistes de llavors i els d’avui i que ja no permet que l’avui aparegui tant com el que és completament nou, fora de tota comparació històrica.

La il·lustració va tenir el seu moviment litúrgic, en el qual es va intentar simplificar la litúrgia a les seves estructures fonamentals i originals; s’havien de deixar de costat els excessos del culte a les relíquies i als sants, i s’havia d’introduir, abans de res, la llengua vernacla, i també el cant popular i la participació comunitària.

La il·lustració va tenir el seu moviment episcopal, que volia posar en relleu, enfront d’un parcial centralisme de Roma, la importància dels bisbes; va tenir els seus components democràtics, com veiem, per exemple, en el vicari general de Constança, Wessenberg, que exigia sínodes diocesans i provincials democràtics. Qualsevol que llegeixi les seves obres, creu talment trobar-se amb un progressista del nostre temps: es demana la supressió del celibat, els formularis sacramentals només es permeten en la pròpia llengua, es beneeixen matrimonis mixtos independentment de l’educació dels fills, etc. El fet que Wessenberg s’hagi ocupat d’una predicació metòdica i d’una elevació del nivell de l’ensenyament religiós, el fet que reclamés el moviment bíblic i moltes altres coses semblants, mostra una vegada més que en homes com aquells operava certament alguna cosa més que un raquític racionalisme. Amb tot, la impressió total continua sent dissonant, perquè, al cap i a la fi, només treballa la tisora de podar d’una raó que construeix; pot fer moltes coses bones, però amb la tisora no n’hi ha prou com a única eina de jardí. [2]

Una impressió igualment discordant deixa la lectura del sínode de Pistoia, un concili de la il·lustració al qual van assistir 234 bisbes. Es va celebrar al nord d’Itàlia el 1786 i va mirar de traduir a la realitat eclesial les idees reformistes d’aquell temps. Però va fracassar, i no en últim terme, per la barreja d’autèntica reforma i racionalisme ingenu. Un hom torna a pensar que està llegint un llibre postconciliar, quan troba la tesi que el ministeri sacerdotal no ha estat instituït directament per Crist, sinó únicament extret per l’Església del seu si, que la mateixa Església és en el seu conjunt indistintament sacerdotal, o quan un sent que una missa sense comunió no té cap sentit, o quan es designa el primat papal com a merament funcional o, al revés, quan es posa vigorosament en relleu el dret diví de l’episcopat.[3] És cert que una bona part de les proposicions de Pistoia ja van ser condemnades per Pius VI l’any 1794. L’exclusivisme d’aquest sínode havia desacreditat també els seus plantejaments bons.

Per a saber on rau –i on no– allò que té poder per crear futur, em sembla que d’on més conclusions en podem treure, és d’una consideració de les persones i de les agrupacions humanes d’aquella època. Naturalment només podem triar alguns tipus característics en què es mostra l’amplitud de les possibilitats de llavors i, alhora, una vegada més, la sorprenent analogia amb el temps actual. Hi ha progressistes extrems, per exemple, la trista figura de l’arquebisbe parisenc Gobel que va acompanyar atentament tots els passos del progrés de la seva època; després, quan ja ni això era suficient, va abandonar alegrement l’estat sacerdotal, tot explicant que des del feliç començament de la revolució no calia cap altre culte nacional que el de la llibertat i la igualtat. Va participar en la veneració de la deessa raó en Notre Dame, encara que a la fi el progrés va passar també per sobre d’ell: sota Robespierre l’ateisme va tornar de sobte a ser delicte i així, el qui en un moment fou arquebisbe, va ser menat a la guillotina i executat com a ateu. [4]

A Alemanya les coses es van presentar més tranquil·les: caldria esmentar com a progressista clàssic, per exemple, el director del Georgianum de Munic, Matthias Fingerlos. En la seva obra Wozu sind Geistliche da? («Sacerdots per a què?»), explica que el sacerdot abans de res ha de ser mestre popular, ha d’instruir el poble en agricultura, en ramaderia, en fructicultura, en parallamps, però també en música i art. Avui es diria: el sacerdot abans de res ha de ser un promotor social i servir a la reconstrucció d’una societat raonable, purificada d’irracionalisme.[5]

En el centre, corresponent als progressistes moderats, podria col·locar-se la figura del ja esmentat vicari general de Constança, Wessenberg, que de cap manera no hauria admès una simple reducció de la fe al treball social, però, d’altra banda, mostrava sens dubte massa poca comprensió per tot el que és orgànic, pel fet vivent que escapa a les meres construccions de la raó. En la presentació que fa de la figura del qui llavors era bisbe de Ratisbona, Johann Michael Sailer, apareix una ordenació de valors totalment diferent. Es fa difícil de classificar-lo. Les categories normals, progressisme i conservadorisme, fallen en el seu cas, com ja ho suggereix la seva mateixa vida: el 1794 li va ser retirada la seva càtedra de Dillingen amb l’acusació de ser racionalista; encara el 1819 va fracassar el seu nomenament per a bisbe d’Augsburg, entre altres coses, per l’oposició de Clemens Maria Hofbauer, que més endavant seria canonitzat, i que sempre va considerar a Sailer com a racionalista. D’altra banda, ja el 1806 el seu deixeble Zimmer va ser allunyat de la universitat de Landshut amb el retret de reaccionari. En aquesta universitat es perseguia Sailer i el seu cercle com els autèntics opositors de la il·lustració: el mateix home que Hofbauer sempre va tenir per racionalista, va ser considerat pels veritables sustentadors del racionalisme, com el seu més perillós adversari.[6]

Tenien tota la raó. D’aquest home i de l’ampli cercle dels seus amics i deixebles va sorgir un moviment que contenia en si molt més futur que la triomfant fanfarroneria dels racionalistes purs. Sailer era un home obert a totes les qüestions de la seva època. La rància escolàstica jesuítica de Dillingen, en l’estructura sistemàtica de la qual feia temps que no hi podia penetrar la realitat, li devia semblar insuficient. Kant, Jacobi, Schelling, Pestalozzi són els seus companys de diàleg: la fe, per a ell, no està lligada a un sistema de proposicions i no s’ha de mantenir per la fugida cap a l’irracional, sinó que ha de subsistir en oberta confrontació amb l’avui. Però el mateix Sailer coneixia la gran tradició teològica i mística de l’edat mitjana amb una profunditat no corrent en la seva època; Sailer no reduïa l’home a l’instant present, sinó que sabia que l’home només es fa conscient a si mateix quan, respectuós i atent, s’obre a tota la riquesa de la seva història. I, sobretot, Sailer no sols pensava, sinó que també vivia. Si es va dedicar a buscar una teologia del cor, no va ser per un sentimentalisme barat, sinó perquè s’interessava per l’home complet, que arriba a la plenitud unitària del seu ser per la compenetració d’esperit i de cos, dels motius ocults del sentiment i de la visible claredat de l’enteniment. «L’home només veu bé amb el cor», ha dit Antoine de Saint-Exupéry: si comparem el progrés inanimat de Matthias Fingerlos amb la riquesa i profunditat de Sailer, podem palpar amb les mans fins a quin punt és veritat això. L’home hi veu bé amb el cor: Sailer va ser un vident, perquè tenia un cor. D’ell podia sorgir alguna cosa nova, alguna cosa amb germen de futur, perquè ell vivia del que és permanent i perquè posava la seva vida i ell mateix al servei d’això. I aquí hem arribat al més autèntic: només el qui es dóna ell mateix, crea futur. El qui només vol instruir, el qui només vol canviar els altres, resta estèril.

I així hem arribat també a l’altre home que es va oposar tant a Sailer com Wessenberg: Clemens Maria Hofbauer, l’aprenent de forner bohemi, que va ser canonitzat.[7] És cert que des de molts punts de vista aquest home era curt de mires, fins i tot una mica reaccionari. Però era un home que estimava, que es va posar al servei dels homes amb la seva passió íntegra. D’una banda, van formar part del seu cercle homes com Schlegel, Brentano, Eichendorff; per una altra, estava incondicionalment al servei dels més pobres i abandonats, sense voler res per a si mateix, prenent sobre si tota feblesa, si amb això podia ajudar els homes. I així, a través d’ell, els homes podien trobar Déu novament, de la mateixa manera que ell, a partir de Déu, havia descobert els homes i sabia que els homes necessiten alguna cosa més que instrucció en fructicultura i ramaderia. En últim terme, la fe d’aquest pobre forner es va demostrar més humanista i raonable que l’acadèmica racionalitat dels racionalistes purs.

El que va sobreviure i es va produir com a nou futur després de les ruptures a les acaballes del segle XVIII, va ser una cosa completament diferent del que sospitaven Gobel o Fingerlos: va ser una Església que s’havia fet més petita, que havia perdut lluentor social, però alhora era una Església que va guanyar en interioritat i que fins i tot va originar noves forces per a la formació i el ser social, tant en els grans moviments laics, com en les nombroses fundacions d’ordes nous que es van produir des de la meitat del segle XIX. Aquestes noves forces no es poden deixar de considerar quan es pensa en la nostra història més recent.

[2. Situació present i prospectiva]

Amb això hem arribat a la nostra època i a la consideració del demà. El futur de l’Església pot venir i només vindrà, també avui, de la força d’aquells que tenen arrels profundes i viuen de la plenitud pura de la seva fe. No vindrà d’aquells que només donen receptes. No vindrà d’aquells que només s’acomoden a l’instant actual. No vindrà d’aquells que critiquen només els altres i es tenen ells mateixos com a norma infal·lible. Per això tampoc no vindrà d’aquells que només trien el camí més còmode, els que eviten la passió de la fe, i tenen per fals i superat, per tirania i legalitat, tot el que és exigent per a l’home, el que li fa mal, el que l’obliga a renunciar a si mateix.

Diguem-ho positivament: el futur de l’Església, també ara, com sempre, ha de ser encunyat una vegada més pels sants. Per homes, per tant, que perceben alguna cosa més que les frases que són precisament modernes. Per homes que poden veure més que els altres, perquè la seva vida té vols més amplis. El despreniment que allibera els homes, només s’aconsegueix per les petites renúncies diàries a si mateix. En aquesta passió diària —per la qual i per res més l’home pot experimentar de quines diverses maneres té lligat el seu propi jo—, en aquesta passió diària i només en ella, l’home es va obrint pam a pam. L’home només veu en la mesura en què ha viscut i ha sofert. Si avui a penes podem percebre Déu, és perquè ens resulta molt fàcil escapar a nosaltres mateixos, fugir de la profunditat de la nostra existència cap a l’ensopiment de qualsevol comoditat. Així el que és més pregon en nosaltres resta inexplorat. Si és veritat que només es veu bé amb el cor, que n’estem de cecs, tots plegats! [8]

I això, què representa en el tema que ens ocupa? Doncs, vol dir que les grans paraules dels qui ens profetitzen una Església sense Déu i sense fe, són xerrameca buida. No necessitem cap Església que celebri en «oracions» polítiques el culte de l’acció. Ens és completament supèrflua i s’extingirà ella sola. Romandrà l’Església de Crist. L’Església que creu en el Déu que s’ha fet home i ens promet vida més enllà de la mort. De la mateixa manera, el sacerdot que només és un funcionari social, pot ser substituït per psicoterapeutes i altres especialistes. Però el sacerdot que no és especialista, que no s’està mirant al mirall quan dóna assessorament ministerial, sinó que, a partir de Déu, es posa al servei dels homes, que està al seu servei en la seva tristesa, en la seva alegria, en la seva esperança i en la seva angoixa, aquest continuarà sent molt necessari.

Fem un pas més. De l’Església d’avui, en sortirà també aquesta vegada una Església que ha perdut molt. Es farà petita, haurà de començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en la conjuntura més propícia. En disminuir el nombre dels seus adeptes, perdrà molts dels seus privilegis a la societat. Ella mateixa s’haurà de presentar –de forma molt més accentuada que fins ara– com a comunitat voluntària, a la que només s’arriba per una decisió lliure.

Com a comunitat petita, haurà de necessitar, de manera molt més accentuada, la iniciativa dels seus membres particulars. Coneixerà també, sens dubte, formes ministerials noves i com a sacerdots ordenarà cristians provats que restaran en la seva professió: en moltes comunitats petites, per exemple, en els grups socials homogenis, la pastoral normal es realitzarà d’aquesta manera. Al costat d’això, el sacerdot plenament dedicat al ministeri com fins ara, continuarà sent indispensable.

Però en tots aquests canvis que es poden conjecturar, caldrà que l’Església retrobi de nou i amb tota decisió allò que per a ella és essencial, el que sempre ha constituït el seu centre: la fe en el Déu trinitari, en Jesucrist, el Fill de Déu fet home, l’assistència de l’Esperit que perdura fins a la fi dels temps. Tornarà a trobar el seu autèntic nucli en la fe i en la pregària i tornarà a experimentar els sagraments com a culte diví, no com a problema d’estructuració litúrgica.

Serà una Església interioritzada, que no reclamarà el seu mandat polític i que flirtejarà tan poc amb l’esquerra com amb la dreta. Serà una situació difícil. Perquè aquest procés de cristal·lització i aclariment li costarà moltes forces valuoses. La farà pobre, la transformarà en una Església dels petits. El procés serà molt difícil perquè s’haurà de desempallegar tant del migrat i resclosit esperit sectari, com d’una creguda afirmació de si. Es pot predir que per a tot això caldrà temps. El procés serà llarg i laboriós. Com, poc abans de la revolució francesa —quan era de bon gust que un bisbe fes broma sobre els dogmes o insinués fins i tot que no s’havia de tenir per segura del tot ni tan sols l’existència de Déu [9]— va ser llarg el camí que des dels falsos progressismes havia de conduir fins a la renovació del segle XIX.

Però després de la prova d’aquestes esquinçades brollarà una gran força d’una Església interioritzada i simplificada. Perquè en un món totalment i plenament planificat, els homes se sentiran extremadament sols. Quan Déu haurà desaparegut del tot per a ells, experimentaran la seva total i espantosa pobresa. I llavors descobriran la petita comunitat dels creients com una cosa completament nova. Com una esperança que els surt al pas, com una resposta que sempre han buscat secretament.

Així que em sembla segur que vénen per a l’Església temps molt difícils. La seva autèntica crisi encara no ha començat. Esperen sacsejades molt fortes. Però estic també completament segur del que romandrà al final: no l’Església del culte polític, que ja va fracassar en Gobel, sinó l’Església de la fe.

Ja no serà mai més el poder dominant en la societat com ho ha estat fins no fa gaire. Però florirà de bell nou i es farà visible als homes com una llar que els dóna vida i esperança més enllà de la mort.

Notes:

[1] Citat a F. X. Seppelt G. Schwaiger, Geschichte der Päpste, München 1964, 367 s. Cf. també l’exposició de L. J. Rogier G. de Bertier de Sauvigny, Geschichte der Kirche IV, Einsiedeln 1966, 177 s. G. de Bertier de Sauvigny diu resumint la situació del final del període racionalista: «Per dir-ho en poques paraules: si el cristianisme, a principis del segle XIX, tenia encara algunes oportunitats de subsistir, aquestes oportunitats estaven clarament més de part de les esglésies sorgides de la reforma que de part de l’església catòlica, colpejada al cap i als membres » (181).

[2] Cf. l’instructiu article sobre Wessenberg de l’arquebisbe C. Grober en la primera edició del LThK x, 835-839; 2LThK x, 1064 s. (W. Müller). K. Aland ha iniciat l’edició de les obres de Wessenberg.

[3] Cf. els texts en Denzinger - Schonmetzer 2600-2700, especialment 2602, 2603, 2606, 2628. Cf. L. Willaert, Synode von Pistoia, en 2LThK VIII, 524 s.

[4] Cf. L. J. Rogier, l. c., 133 s.

[5] A. Schmid, Geschichte des Georgianums in München, Regensburg 1894, 228 s.

[6] Sobre Sailer, cf. especialment I. Weilner, Gottselige Innigkeit. Die Grundhaltung der religiösen Seele nach J. M. Sailer, Regensburg 1949; Id., J. M. Sailer, Christliche Innerlichkeit, en J. SudbrackJ. Walsh (ed.), Grosse Gestalten christlicher Spiritualität, Würzburg 1969, 322-342.

[7] Cf. H. Gollwitzer, Drei Bäckerjungen: Catholica 23 (1969) 147-153.

[8] Cf. les magnifiques reflexions de H. de Lubac, Der Heilige von morgen, a Geheimnis aus den wir leben, Einsiedeln 1967, 155-162; Id., L’église dans la crise actuelle: NouRevTh 91 (1969) 592 s.

[9] Cf. L. J, Rogier, l. c., 121.

Aquest text és la versió catalana
del capítol 5 de
Joseph Ratzinger,
Fe y Futuro.
Sígueme. 1970, 
pàg. 67-77.

dimarts, 19 de gener del 2021

 

La Doctrina social de l’Església,
paper mullat?

Text publicat a EL PREGÓ
gener de 2021

Donem per assentat i assumit que l’Església –en tant que jerarquia o corporativament– no s’ha de ficar en política. Però sí que han de «fer» política —personalment– els membres de l’Església, si és que volen que els valors de l’evangeli es materialitzin en la societat i en la construcció del Regne.

Ara bé, el fet que no pertoqui a la jerarquia de l’Església defensar opcions polítiques concretes, no vol dir que l’Església no hagi d’assumir altres responsabilitats públiques o socials, per exemple, davant situacions denunciables que no poden deixar indiferent ningú: les situacions d’injustícia o de vulneració de drets humans, la defensa dels febles davant els poderosos i en general la denúncia de totes aquelles situacions que l’Església denuncia com a injustes o inadequades en la seva Doctrina Social (DSE).

Per tant, ja començaria a ser hora que la Conferència dels bisbes espanyols (bisbes catalans inclosos) diguessin alguna cosa a propòsit del problema cabdal d’Espanya, i que no és altre que l’anomenat problema territorial. Però no en el sentit en què ja ho han fet alguna vegada —recolzant unes opcions polítiques i condemnant-ne uns altres— sinó denunciant la vulneració de drets bàsics que pateixen les minories nacionals del país. I si no es fien de les queixes dels qui es consideren víctimes d’aquestes vulneracions, llegeixin l’Informe del Relator Especial de l’ONU sobre qüestions de les minories, fet públic el 9 de març d’aquest 2020: hi podran constatar documentadament que els drets vulnerats que l’ONU denuncia, són els mateixos drets que la DSE reconeix...

Per si no n'hi hagués prou, recordem als bisbes la cèlebre «Carta Ecumènica» que totes les Conferències Episcopals d’Europa —catòliques i protestants— van aprovar el 22 d’abril de 2001, on –entre altres– la CEE va signar: «ens comprometem a oposar-nos a tota forma de nacionalisme que porti a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals, i a comprometre’ns a favor de les solucions no violentes».

No es pot dir que la CEE no condemni «el» nacionalisme. Però sempre s’equivoca d’objectiu: el nacionalisme que els bisbes condemnen, no és el nacionalisme opressor, «que porta a l’opressió d’altres pobles i de minories nacionals», sinó l’altre, el nacionalisme oprimit, el reivindicatiu o defensiu del poble que pateix aquesta opressió, condemnada per la DSE. I això no és just.

Seria bo que els bisbes —tant la CEE com la CET— deixessin clar, amb fets i no només amb paraules, que la Doctrina social de l’Església no és paper mullat.


Pere Codina i Mas

Seguidors