QUIN ASPECTE TINDRÀ
L’ESGLÉSIA DE L’ANY 2000
Conferència de Joseph Ratzinger
a la
ràdio Hessische Rundfunk.
(25 de desembre de 1969)
Pere Codina i Mas
[Presentació del text
Va ser l’any 1969. Feia quatre anys
que havia acabat el Concili Vaticà II.
Estava començant la fase de les interpretacions diverses. Ratzinger que havia
estat un dels perits més joves en el Concili Vaticà II, veu com es van
polaritzant les lectures del Concili. Küng, Schillebeeckx i Rahner... s’apleguen
entorn de la revista Concilium. Però ell, Ratzinger, amb Hans Urs
von Balthasar i Henri de Lubac, es decanta per fundar-ne una altra: «Communio». Al voltant de Communio s’aplegaran joves teòlegs que més
endavant seran promoguts al cardenalat per Benet XVI: Angelo Scola, Christoph
Schönborn, Marc Ouellet...
Aquell mateix
any, la radio Hessische Rundfunk va encomanar al jove teòleg professor de
Tubinga, cinc conferències, cada una de les quals havia de tractar un tema
concret: 1. Fe i ciència; 2. Fe i existència; 3. Fe i filosofia; 4. El futur
del món a través de l’esperança de l’home, i 5. Quin aspecte tindrà l’Església
de l’any 2000.
L’any següent, 1970, l’editorial
Kösel-Verlag de Munic recopilava les cinc conferències en un petit llibret amb
el títol de “Glaube und Zukunft”. Un any més tard, el 1971, el
llibret apareixia traduït en diverses llengües: editorial Mame el publicava en
francès (Foi et avenir), Sígueme, en castellà (Fe y futuro), Queriniana en italià (Fede e futuro), mentre que Ignatius Press, ho feia
en anglès (Faith and the Future). Desclée de Brouwer va fer una
reedició de Fe y futuro l’any 2007.
El llibre mai no va caure del tot en l’oblit.
Però sí que arran de la renúncia del papa Benet XVI, que no era altre que el
jove teòleg de conferències radiades, el llibre va recuperar interès. Ara bé, l’atenció
se centrava no tant en el conjunt del llibre sinó en la cinquena conferència: «Quin
aspecte tindrà l’Església de l’any 2000». Aquesta conferència, la darrera, que
pronuncià el dia 25 de desembre de 1969, s’ha reproduït profusament aquests darrers
anys, sovint amb el títol: La profecia
de Ratzinger... El
text d’aquesta conferència és el que, traduït, reproduïm a continuació. P.C.M.]
El teòleg no és cap endeví. Tampoc no és cap futuròleg que,
a partir dels factors calculables del present, dedueixi el futur. El seu ofici
escapa força al càlcul. Per tant, només en una mínima part podria ser objecte
de la futurologia, que tampoc no és endevinació, sinó que constata el que és
calculable, tot deixant en suspens el que no ho és. Com que la fe i l’Església
s’endinsen fins a aquesta pregonesa de l’home de la qual brolla constantment la
novetat creadora, l’inesperat i no planificat, el seu futur continua amagat
fins i tot en l’era de la futurologia. ¿Algú, a la mort de Pius XII, hauria pogut predir el Vaticà II o l’evolució postconciliar? ¿O algú s’hauria
atrevit a predir el Vaticà I, quan
Pius VI, segrestat per les tropes
de la jove república francesa, va morir presoner a Valença el 1799? Tres anys
abans, un dels dirigents de la república ja havia escrit això:
Aquest vell
ídol serà destruït. Així ho vol la llibertat i la filosofia ... És de desitjar
que Pius VI visqui encara dos anys perquè la filosofia tingui temps de
completar la seva obra i de deixar sense successor a aquest lama d’Europa. [1]
En aquell moment es veia tan clar, que es van fer funerals
pel papat, que d’altra banda tenien per definitivament extingit.
Per tant, hem de ser cauts amb els pronòstics. Continua sent
vàlida aquella frase d’Agustí que l’home és un abisme: el que puja del fons,
ningú no ho pot veure per endavant. I el qui creu que l’Església no sols està
determinada per l’abisme home, sinó que es fonamenta en l’abisme més gran,
infinit, de Déu, podrà tenir prou raons per a abstenir-se d’unes prediccions de
les quals el seu ingenu «voler-saber-respostes» podria no ser més que una
manifestació de falta de visió històrica. Però llavors, té cap sentit el nostre
tema? Pot tenir-lo, si som conscients de la seva limitació. Precisament en
èpoques de fortes sacsejades històriques, quan sembla que tot l’anterior s’esvaeix
i s’obre pas una realitat del tot nova, l’home necessita reflexionar sobre la
història, que redueix a la justa proporció cada fet que s’ha engrandit al marge
de la realitat, i l’enquadra en un esdevenir que mai no es repeteix, però que
tampoc mai no perd la seva unitat i la seva continuïtat.
Vostès podrien dir: «¿hem sentit bé, reflexionar sobre la
història? Però això vol dir mirar cap al passat, quan el que esperàvem era una
orientació cap al futur». Han sentit bé, però mantinc que una reflexió sobre la
història, rectament entesa, abasta tots dos aspectes: la mirada retrospectiva
cap al que hi ha hagut abans, i, a partir d’aquí, la reflexió sobre les
possibilitats i les tasques de l’avenir, que només poden ser esclarides si amb
la mirada abastem un tros més llarg de camí, sense tancar-nos ingènuament en l’avui.
També és veritat que la mirada retrospectiva no permet de predir el futur, però
sí que fa més petita la il·lusió del que és completament únic i mostra que, per
descomptat, allò mateix no ha passat abans, però sí que hi ha hagut alguna cosa
similar.
La incertesa de les nostres afirmacions i la novetat de les
nostres tasques es fonamenta en la dissemblança
entre el passat i avui; i la possibilitat de l’orientació i de la correcció es
basa en la semblança.
[1. Analogia amb la situació a l’època racionalista]
Per començar, la nostra situació eclesial d’avui [1969] és
comparable al període de l’anomenat modernisme, a principis del segle XX, i també al final del rococó, quan,
amb la il·lustració i la revolució francesa, l’edat moderna esclata
definitivament. La crisi modernista no va sortir del tot a la llum pública,
sinó que més aviat va ser interrompuda per les mesures de Pius X i pel canvi de situació espiritual
després de la primera guerra mundial. La crisi del present no és més que la
represa, llargament ajornada, del que llavors havia començat. Queda, per tant,
l’analogia amb la història de l’Església i de la teologia en l’època
racionalista.
El qui la miri de prop, se sorprendrà de la gran semblança
entre aquell període i el moment actual. La «il·lustració» com a època
històrica no té bona fama avui. Fins i tot el qui segueix amb decisió les seves
petjades, no vol aparèixer com a racionalista, sinó que es distancia del
racionalisme d’aquella època, massa simple en la seva opinió, si és que es pren
la molèstia d’esmentar una història ja passada.
Aquí ens trobaríem ja amb una primera analogia: la decidida
repulsa de la història, quan es creu que només val com a paperera del temps
precedent, inútil per a un avui completament nou; la seguretat triomfant, segons
la qual ara ja no s’ha d’actuar seguint la tradició sinó només seguint la raó;
en general, l’ús de paraules com ara racional,
revisable i per l’estil; tot això és,
llavors i avui, sorprenentment semblant. Però potser abans que dades com
aquestes, a parer meu negatives, el que s’havia de considerar és aquesta mescla
característica de criteris parcials i suggeriments positius que uneix els
racionalistes de llavors i els d’avui i que ja no permet que l’avui aparegui
tant com el que és completament nou, fora de tota comparació històrica.
La il·lustració va tenir el seu moviment litúrgic, en el qual es va intentar simplificar la
litúrgia a les seves estructures fonamentals i originals; s’havien de deixar de
costat els excessos del culte a les relíquies i als sants, i s’havia d’introduir,
abans de res, la llengua vernacla, i també el cant popular i la participació
comunitària.
La il·lustració va tenir el seu moviment episcopal, que volia posar en relleu, enfront d’un parcial
centralisme de Roma, la importància dels bisbes; va tenir els seus components
democràtics, com veiem, per exemple, en el vicari general de Constança,
Wessenberg, que exigia sínodes diocesans i provincials democràtics. Qualsevol
que llegeixi les seves obres, creu talment trobar-se amb un progressista del
nostre temps: es demana la supressió del celibat, els formularis sacramentals
només es permeten en la pròpia llengua, es beneeixen matrimonis mixtos
independentment de l’educació dels fills, etc. El fet que Wessenberg s’hagi
ocupat d’una predicació metòdica i d’una elevació del nivell de l’ensenyament
religiós, el fet que reclamés el moviment bíblic i moltes altres coses
semblants, mostra una vegada més que en homes com aquells operava certament
alguna cosa més que un raquític racionalisme. Amb tot, la impressió total
continua sent dissonant, perquè, al cap i a la fi, només treballa la tisora de
podar d’una raó que construeix; pot fer moltes coses bones, però amb la tisora no
n’hi ha prou com a única eina de jardí. [2]
Una impressió igualment discordant deixa la lectura del sínode de Pistoia, un concili de la
il·lustració al qual van assistir 234 bisbes. Es va celebrar al nord d’Itàlia
el 1786 i va mirar de traduir a la realitat eclesial les idees reformistes d’aquell
temps. Però va fracassar, i no en últim terme, per la barreja d’autèntica
reforma i racionalisme ingenu. Un hom torna a pensar que està llegint un llibre
postconciliar, quan troba la tesi que el ministeri sacerdotal no ha estat
instituït directament per Crist, sinó únicament extret per l’Església del seu
si, que la mateixa Església és en el seu conjunt indistintament sacerdotal, o
quan un sent que una missa sense comunió no té cap sentit, o quan es designa el
primat papal com a merament funcional o, al revés, quan es posa vigorosament en
relleu el dret diví de l’episcopat.[3] És cert que una bona part de les
proposicions de Pistoia ja van ser condemnades per Pius VI l’any 1794. L’exclusivisme
d’aquest sínode havia desacreditat també els seus plantejaments bons.
Per a saber on rau –i on no– allò que té poder per crear
futur, em sembla que d’on més conclusions en podem treure, és d’una
consideració de les persones i de les
agrupacions humanes d’aquella època.
Naturalment només podem triar alguns tipus característics en què es mostra l’amplitud
de les possibilitats de llavors i, alhora, una vegada més, la sorprenent
analogia amb el temps actual. Hi ha progressistes
extrems, per exemple, la trista figura de l’arquebisbe parisenc Gobel que
va acompanyar atentament tots els passos del progrés de la seva època; després,
quan ja ni això era suficient, va abandonar alegrement l’estat sacerdotal, tot
explicant que des del feliç començament de la revolució no calia cap altre
culte nacional que el de la llibertat i la igualtat. Va participar en la
veneració de la deessa raó en Notre Dame, encara que a la fi el progrés va
passar també per sobre d’ell: sota Robespierre l’ateisme va tornar de sobte a
ser delicte i així, el qui en un moment fou arquebisbe, va ser menat a la
guillotina i executat com a ateu. [4]
A Alemanya les coses es van presentar més tranquil·les:
caldria esmentar com a progressista
clàssic, per exemple, el director del Georgianum de Munic, Matthias
Fingerlos. En la seva obra Wozu sind Geistliche
da? («Sacerdots per a què?»),
explica que el sacerdot abans de res ha de ser mestre popular, ha d’instruir el
poble en agricultura, en ramaderia, en fructicultura, en parallamps, però també
en música i art. Avui es diria: el sacerdot abans de res ha de ser un promotor
social i servir a la reconstrucció d’una societat raonable, purificada d’irracionalisme.[5]
En el centre, corresponent als progressistes moderats, podria col·locar-se la figura del ja
esmentat vicari general de Constança, Wessenberg, que de cap manera no hauria
admès una simple reducció de la fe al treball social, però, d’altra banda,
mostrava sens dubte massa poca comprensió per tot el que és orgànic, pel fet
vivent que escapa a les meres construccions de la raó. En la presentació que fa
de la figura del qui llavors era bisbe de Ratisbona, Johann Michael Sailer,
apareix una ordenació de valors totalment diferent. Es fa difícil de
classificar-lo. Les categories normals, progressisme i conservadorisme, fallen
en el seu cas, com ja ho suggereix la seva mateixa vida: el 1794 li va ser retirada
la seva càtedra de Dillingen amb l’acusació de ser racionalista; encara el 1819
va fracassar el seu nomenament per a bisbe d’Augsburg, entre altres coses, per
l’oposició de Clemens Maria Hofbauer, que més endavant seria canonitzat, i que
sempre va considerar a Sailer com a racionalista. D’altra banda, ja el 1806 el
seu deixeble Zimmer va ser allunyat de la universitat de Landshut amb el retret
de reaccionari. En aquesta universitat es perseguia Sailer i el seu cercle com
els autèntics opositors de la il·lustració: el mateix home que Hofbauer sempre
va tenir per racionalista, va ser considerat pels veritables sustentadors del
racionalisme, com el seu més perillós adversari.[6]
Tenien tota la raó. D’aquest home i de l’ampli cercle dels
seus amics i deixebles va sorgir un moviment que contenia en si molt més futur
que la triomfant fanfarroneria dels racionalistes purs. Sailer era un home
obert a totes les qüestions de la seva època. La rància escolàstica jesuítica
de Dillingen, en l’estructura sistemàtica de la qual feia temps que no hi podia
penetrar la realitat, li devia semblar insuficient. Kant, Jacobi, Schelling,
Pestalozzi són els seus companys de diàleg: la fe, per a ell, no està lligada a
un sistema de proposicions i no s’ha de mantenir per la fugida cap a l’irracional,
sinó que ha de subsistir en oberta confrontació amb l’avui. Però el mateix
Sailer coneixia la gran tradició teològica i mística de l’edat mitjana amb una
profunditat no corrent en la seva època; Sailer no reduïa l’home a l’instant
present, sinó que sabia que l’home només es fa conscient a si mateix quan,
respectuós i atent, s’obre a tota la riquesa de la seva història. I, sobretot, Sailer
no sols pensava, sinó que també vivia. Si es va dedicar a buscar una teologia
del cor, no va ser per un sentimentalisme barat, sinó perquè s’interessava per
l’home complet, que arriba a la plenitud unitària del seu ser per la
compenetració d’esperit i de cos, dels motius ocults del sentiment i de la
visible claredat de l’enteniment. «L’home només veu bé amb el cor», ha dit
Antoine de Saint-Exupéry: si comparem el progrés inanimat de Matthias Fingerlos
amb la riquesa i profunditat de Sailer, podem palpar amb les mans fins a quin
punt és veritat això. L’home hi veu bé amb el cor: Sailer va ser un vident,
perquè tenia un cor. D’ell podia sorgir alguna cosa nova, alguna cosa amb
germen de futur, perquè ell vivia del que és permanent i perquè posava la seva
vida i ell mateix al servei d’això. I aquí hem arribat al més autèntic: només
el qui es dóna ell mateix, crea futur. El qui només vol instruir, el qui només
vol canviar els altres, resta
estèril.
I així hem arribat també a l’altre home que es va oposar
tant a Sailer com Wessenberg: Clemens Maria Hofbauer, l’aprenent de forner
bohemi, que va ser canonitzat.[7] És cert que des de molts punts de vista
aquest home era curt de mires, fins i tot una mica reaccionari. Però era un
home que estimava, que es va posar al servei dels homes amb la seva passió
íntegra. D’una banda, van formar part del seu cercle homes com Schlegel,
Brentano, Eichendorff; per una altra, estava incondicionalment al servei dels
més pobres i abandonats, sense voler res per a si mateix, prenent sobre si tota
feblesa, si amb això podia ajudar els homes. I així, a través d’ell, els homes
podien trobar Déu novament, de la mateixa manera que ell, a partir de Déu,
havia descobert els homes i sabia que els homes necessiten alguna cosa més que
instrucció en fructicultura i ramaderia. En últim terme, la fe d’aquest pobre
forner es va demostrar més humanista i raonable que l’acadèmica racionalitat
dels racionalistes purs.
El que va sobreviure i es va produir com a nou futur després
de les ruptures a les acaballes del segle XVIII,
va ser una cosa completament diferent del que sospitaven Gobel o Fingerlos: va
ser una Església que s’havia fet més petita, que havia perdut lluentor social,
però alhora era una Església que va guanyar en interioritat i que fins i tot va
originar noves forces per a la formació i el ser social, tant en els grans
moviments laics, com en les nombroses fundacions d’ordes nous que es van
produir des de la meitat del segle XIX.
Aquestes noves forces no es poden deixar de considerar quan es pensa en la
nostra història més recent.
[2. Situació present i prospectiva]
Amb això hem arribat a la nostra època i a la consideració
del demà. El futur de l’Església pot venir i només vindrà, també avui, de la
força d’aquells que tenen arrels profundes i viuen de la plenitud pura de la
seva fe. No vindrà d’aquells que només donen receptes. No vindrà d’aquells que
només s’acomoden a l’instant actual. No vindrà d’aquells que critiquen només
els altres i es tenen ells mateixos com a norma infal·lible. Per això tampoc no
vindrà d’aquells que només trien el camí més còmode, els que eviten la passió
de la fe, i tenen per fals i superat, per tirania i legalitat, tot el que és
exigent per a l’home, el que li fa mal, el que l’obliga a renunciar a si
mateix.
Diguem-ho positivament: el futur de l’Església, també ara,
com sempre, ha de ser encunyat una vegada més pels sants. Per homes, per tant,
que perceben alguna cosa més que les frases que són precisament modernes. Per
homes que poden veure més que els altres, perquè la seva vida té vols més
amplis. El despreniment que allibera els homes, només s’aconsegueix per les
petites renúncies diàries a si mateix. En aquesta passió diària —per la qual i
per res més l’home pot experimentar de quines diverses maneres té lligat el seu
propi jo—, en aquesta passió diària i només en ella, l’home es va obrint pam a
pam. L’home només veu en la mesura en què ha viscut i ha sofert. Si avui a
penes podem percebre Déu, és perquè ens resulta molt fàcil escapar a nosaltres
mateixos, fugir de la profunditat de la nostra existència cap a l’ensopiment de
qualsevol comoditat. Així el que és més pregon en nosaltres resta inexplorat.
Si és veritat que només es veu bé amb el cor, que n’estem de cecs, tots
plegats! [8]
I això, què representa en el tema que ens ocupa? Doncs, vol
dir que les grans paraules dels qui ens profetitzen una Església sense Déu i
sense fe, són xerrameca buida. No necessitem cap Església que celebri en
«oracions» polítiques el culte de l’acció. Ens és completament supèrflua i s’extingirà
ella sola. Romandrà l’Església de Crist. L’Església que creu en el Déu que s’ha
fet home i ens promet vida més enllà de la mort. De la mateixa manera, el
sacerdot que només és un funcionari social, pot ser substituït per
psicoterapeutes i altres especialistes. Però el sacerdot que no és
especialista, que no s’està mirant al mirall quan dóna assessorament
ministerial, sinó que, a partir de Déu, es posa al servei dels homes, que està
al seu servei en la seva tristesa, en la seva alegria, en la seva esperança i
en la seva angoixa, aquest continuarà sent molt necessari.
Fem un pas més. De l’Església d’avui, en sortirà també
aquesta vegada una Església que ha perdut molt. Es farà petita, haurà de
començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts
en la conjuntura més propícia. En disminuir el nombre dels seus adeptes, perdrà
molts dels seus privilegis a la societat. Ella mateixa s’haurà de presentar –de
forma molt més accentuada que fins ara– com a comunitat voluntària, a la que
només s’arriba per una decisió lliure.
Com a comunitat petita, haurà de necessitar, de manera molt
més accentuada, la iniciativa dels seus membres particulars. Coneixerà també,
sens dubte, formes ministerials noves i com a sacerdots ordenarà cristians
provats que restaran en la seva professió: en moltes comunitats petites, per
exemple, en els grups socials homogenis, la pastoral normal es realitzarà d’aquesta
manera. Al costat d’això, el sacerdot plenament dedicat al ministeri com fins
ara, continuarà sent indispensable.
Però en tots aquests canvis que es poden conjecturar, caldrà
que l’Església retrobi de nou i amb tota decisió allò que per a ella és
essencial, el que sempre ha constituït el seu centre: la fe en el Déu
trinitari, en Jesucrist, el Fill de Déu fet home, l’assistència de l’Esperit
que perdura fins a la fi dels temps. Tornarà a trobar el seu autèntic nucli en
la fe i en la pregària i tornarà a experimentar els sagraments com a culte
diví, no com a problema d’estructuració litúrgica.
Serà una Església interioritzada, que no reclamarà el seu
mandat polític i que flirtejarà tan poc amb l’esquerra com amb la dreta. Serà
una situació difícil. Perquè aquest procés de cristal·lització i aclariment li
costarà moltes forces valuoses. La farà pobre, la transformarà en una Església
dels petits. El procés serà molt difícil perquè s’haurà de desempallegar tant
del migrat i resclosit esperit sectari, com d’una creguda afirmació de si. Es
pot predir que per a tot això caldrà temps. El procés serà llarg i laboriós.
Com, poc abans de la revolució francesa —quan era de bon gust que un bisbe fes
broma sobre els dogmes o insinués fins i tot que no s’havia de tenir per segura
del tot ni tan sols l’existència de Déu [9]— va ser llarg el camí que des dels
falsos progressismes havia de conduir fins a la renovació del segle XIX.
Però després de la prova d’aquestes esquinçades brollarà una
gran força d’una Església interioritzada i simplificada. Perquè en un món
totalment i plenament planificat, els homes se sentiran extremadament sols.
Quan Déu haurà desaparegut del tot per a ells, experimentaran la seva total i espantosa
pobresa. I llavors descobriran la petita comunitat dels creients com una cosa
completament nova. Com una esperança que els surt al pas, com una resposta que
sempre han buscat secretament.
Així que em sembla segur que vénen per a l’Església temps
molt difícils. La seva autèntica crisi encara no ha començat. Esperen
sacsejades molt fortes. Però estic també completament segur del que romandrà al
final: no l’Església del culte polític, que ja va fracassar en Gobel, sinó l’Església
de la fe.
Ja no serà mai més el poder dominant en la societat com ho
ha estat fins no fa gaire. Però florirà de bell nou i es farà visible als homes
com una llar que els dóna vida i esperança més enllà de la mort.
Notes:
[1] Citat a F. X. Seppelt G. Schwaiger, Geschichte der Päpste, München 1964, 367 s. Cf. també l’exposició
de L. J. Rogier G. de Bertier de Sauvigny, Geschichte der Kirche IV, Einsiedeln 1966, 177 s. G. de
Bertier de Sauvigny diu resumint la situació del final del període
racionalista: «Per dir-ho en poques paraules: si el cristianisme, a principis
del segle XIX, tenia encara algunes oportunitats de subsistir, aquestes
oportunitats estaven clarament més de part de les esglésies sorgides de la
reforma que de part de l’església catòlica, colpejada al cap i als membres »
(181).
[2] Cf. l’instructiu article sobre Wessenberg de l’arquebisbe
C. Grober en la primera edició del LThK x, 835-839; 2LThK x, 1064 s. (W. Müller). K. Aland ha iniciat l’edició de les
obres de Wessenberg.
[3] Cf. els texts en Denzinger - Schonmetzer 2600-2700,
especialment 2602, 2603, 2606, 2628. Cf. L. Willaert, Synode von Pistoia, en 2LThK VIII, 524 s.
[4] Cf. L. J. Rogier, l. c., 133 s.
[5] A. Schmid, Geschichte des Georgianums in München, Regensburg 1894, 228 s.
[6] Sobre Sailer, cf. especialment I. Weilner, Gottselige Innigkeit. Die Grundhaltung der
religiösen Seele nach J. M. Sailer, Regensburg 1949; Id., J. M. Sailer, Christliche
Innerlichkeit, en
J. SudbrackJ. Walsh (ed.), Grosse Gestalten christlicher Spiritualität, Würzburg 1969, 322-342.
[7] Cf. H. Gollwitzer, Drei Bäckerjungen: Catholica 23 (1969) 147-153.
[8] Cf. les magnifiques reflexions de H. de Lubac, Der Heilige von morgen, a Geheimnis aus den wir leben, Einsiedeln 1967, 155-162; Id., L’église dans la crise actuelle: NouRevTh 91 (1969) 592 s.
[9] Cf. L. J, Rogier, l. c., 121.
Aquest text és la versió catalana
del
capítol 5 de
Joseph Ratzinger, Fe y Futuro.
Sígueme. 1970, pàg. 67-77.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada