divendres, 12 de febrer de 2021


 

QUIN ASPECTE TINDRÀ
L’ESGLÉSIA DE L’ANY 2000

Conferència de Joseph Ratzinger
a la ràdio Hessische Rundfunk.
(25 de desembre de 1969)

 Traducció i presentació de
Pere Codina i Mas

[Presentació del text

Va ser l’any 1969. Feia quatre anys que havia acabat el Concili Vaticà II. Estava començant la fase de les interpretacions diverses. Ratzinger que havia estat un dels perits més joves en el Concili Vaticà II, veu com es van polaritzant les lectures del Concili. Küng, Schillebeeckx i Rahner... s’apleguen entorn de la revista Concilium. Però ell, Ratzinger, amb Hans Urs von Balthasar i Henri de Lubac, es decanta per fundar-ne una altra: «Communio». Al voltant de Communio s’aplegaran joves teòlegs que més endavant seran promoguts al cardenalat per Benet XVI: Angelo Scola, Christoph Schönborn, Marc Ouellet...

Aquell mateix any, la radio Hessische Rundfunk va encomanar al jove teòleg professor de Tubinga, cinc conferències, cada una de les quals havia de tractar un tema concret: 1. Fe i ciència; 2. Fe i existència; 3. Fe i filosofia; 4. El futur del món a través de l’esperança de l’home, i 5. Quin aspecte tindrà l’Església de l’any 2000.

L’any següent, 1970, l’editorial Kösel-Verlag de Munic recopilava les cinc conferències en un petit llibret amb el títol de “Glaube und Zukunft”. Un any més tard, el 1971, el llibret apareixia traduït en diverses llengües: editorial Mame el publicava en francès (Foi et avenir), Sígueme, en castellà (Fe y futuro), Queriniana en italià (Fede e futuro), mentre que Ignatius Press, ho feia en anglès (Faith and the Future). Desclée de Brouwer va fer una reedició de Fe y futuro l’any 2007.

El llibre mai no va caure del tot en l’oblit. Però sí que arran de la renúncia del papa Benet XVI, que no era altre que el jove teòleg de conferències radiades, el llibre va recuperar interès. Ara bé, l’atenció se centrava no tant en el conjunt del llibre sinó en la cinquena conferència: «Quin aspecte tindrà l’Església de l’any 2000». Aquesta conferència, la darrera, que pronuncià el dia 25 de desembre de 1969, s’ha repro­duït profusament aquests darrers anys, sovint amb el títol: La profecia de Ratzinger... El text d’aquesta conferència és el que, traduït, reproduïm a continuació. P.C.M.]

 

El teòleg no és cap endeví. Tampoc no és cap futuròleg que, a partir dels factors calculables del present, dedueixi el futur. El seu ofici escapa força al càlcul. Per tant, només en una mínima part podria ser objecte de la futurologia, que tampoc no és endevinació, sinó que constata el que és calculable, tot deixant en suspens el que no ho és. Com que la fe i l’Església s’endinsen fins a aquesta pregonesa de l’home de la qual brolla constantment la novetat creadora, l’inesperat i no planificat, el seu futur continua amagat fins i tot en l’era de la futurologia. ¿Algú, a la mort de Pius XII, hauria pogut predir el Vaticà II o l’evolució postconciliar? ¿O algú s’hauria atrevit a predir el Vaticà I, quan Pius VI, segrestat per les tropes de la jove república francesa, va morir presoner a Valença el 1799? Tres anys abans, un dels dirigents de la república ja havia escrit això:

Aquest vell ídol serà destruït. Així ho vol la llibertat i la filosofia ... És de desitjar que Pius VI visqui encara dos anys perquè la filosofia tingui temps de completar la seva obra i de deixar sense successor a aquest lama d’Europa. [1]

En aquell moment es veia tan clar, que es van fer funerals pel papat, que d’altra banda tenien per definitivament extingit.

Per tant, hem de ser cauts amb els pronòstics. Continua sent vàlida aquella frase d’Agustí que l’home és un abisme: el que puja del fons, ningú no ho pot veure per endavant. I el qui creu que l’Església no sols està determinada per l’abisme home, sinó que es fonamenta en l’abisme més gran, infinit, de Déu, podrà tenir prou raons per a abstenir-se d’unes prediccions de les quals el seu ingenu «voler-saber-respostes» podria no ser més que una manifestació de falta de visió històrica. Però llavors, té cap sentit el nostre tema? Pot tenir-lo, si som conscients de la seva limitació. Precisament en èpoques de fortes sacsejades històriques, quan sembla que tot l’anterior s’esvaeix i s’obre pas una realitat del tot nova, l’home necessita reflexionar sobre la història, que redueix a la justa proporció cada fet que s’ha engrandit al marge de la realitat, i l’enquadra en un esdevenir que mai no es repeteix, però que tampoc mai no perd la seva unitat i la seva continuïtat.

Vostès podrien dir: «¿hem sentit bé, reflexionar sobre la història? Però això vol dir mirar cap al passat, quan el que esperàvem era una orientació cap al futur». Han sentit bé, però mantinc que una reflexió sobre la història, rectament entesa, abasta tots dos aspectes: la mirada retrospectiva cap al que hi ha hagut abans, i, a partir d’aquí, la reflexió sobre les possibilitats i les tasques de l’avenir, que només poden ser esclarides si amb la mirada abastem un tros més llarg de camí, sense tancar-nos ingènuament en l’avui. També és veritat que la mirada retrospectiva no permet de predir el futur, però sí que fa més petita la il·lusió del que és completament únic i mostra que, per descomptat, allò mateix no ha passat abans, però sí que hi ha hagut alguna cosa similar.

La incertesa de les nostres afirmacions i la novetat de les nostres tasques es fonamenta en la dissemblança entre el passat i avui; i la possibilitat de l’orientació i de la correcció es basa en la semblança.

[1. Analogia amb la situació a l’època racionalista]

Per començar, la nostra situació eclesial d’avui [1969] és comparable al període de l’anomenat modernisme, a principis del segle XX, i també al final del rococó, quan, amb la il·lustració i la revolució francesa, l’edat moderna esclata definitivament. La crisi modernista no va sortir del tot a la llum pública, sinó que més aviat va ser interrompuda per les mesures de Pius X i pel canvi de situació espiritual després de la primera guerra mundial. La crisi del present no és més que la represa, llargament ajornada, del que llavors havia començat. Queda, per tant, l’analogia amb la història de l’Església i de la teologia en l’època racionalista.

El qui la miri de prop, se sorprendrà de la gran semblança entre aquell període i el moment actual. La «il·lustració» com a època històrica no té bona fama avui. Fins i tot el qui segueix amb decisió les seves petjades, no vol aparèixer com a racionalista, sinó que es distancia del racionalisme d’aquella època, massa simple en la seva opinió, si és que es pren la molèstia d’esmentar una història ja passada.

Aquí ens trobaríem ja amb una primera analogia: la decidida repulsa de la història, quan es creu que només val com a paperera del temps precedent, inútil per a un avui completament nou; la seguretat triomfant, segons la qual ara ja no s’ha d’actuar seguint la tradició sinó només seguint la raó; en general, l’ús de paraules com ara racional, revisable i per l’estil; tot això és, llavors i avui, sorprenentment semblant. Però potser abans que dades com aquestes, a parer meu negatives, el que s’havia de considerar és aquesta mescla característica de criteris parcials i suggeriments positius que uneix els racionalistes de llavors i els d’avui i que ja no permet que l’avui aparegui tant com el que és completament nou, fora de tota comparació històrica.

La il·lustració va tenir el seu moviment litúrgic, en el qual es va intentar simplificar la litúrgia a les seves estructures fonamentals i originals; s’havien de deixar de costat els excessos del culte a les relíquies i als sants, i s’havia d’introduir, abans de res, la llengua vernacla, i també el cant popular i la participació comunitària.

La il·lustració va tenir el seu moviment episcopal, que volia posar en relleu, enfront d’un parcial centralisme de Roma, la importància dels bisbes; va tenir els seus components democràtics, com veiem, per exemple, en el vicari general de Constança, Wessenberg, que exigia sínodes diocesans i provincials democràtics. Qualsevol que llegeixi les seves obres, creu talment trobar-se amb un progressista del nostre temps: es demana la supressió del celibat, els formularis sacramentals només es permeten en la pròpia llengua, es beneeixen matrimonis mixtos independentment de l’educació dels fills, etc. El fet que Wessenberg s’hagi ocupat d’una predicació metòdica i d’una elevació del nivell de l’ensenyament religiós, el fet que reclamés el moviment bíblic i moltes altres coses semblants, mostra una vegada més que en homes com aquells operava certament alguna cosa més que un raquític racionalisme. Amb tot, la impressió total continua sent dissonant, perquè, al cap i a la fi, només treballa la tisora de podar d’una raó que construeix; pot fer moltes coses bones, però amb la tisora no n’hi ha prou com a única eina de jardí. [2]

Una impressió igualment discordant deixa la lectura del sínode de Pistoia, un concili de la il·lustració al qual van assistir 234 bisbes. Es va celebrar al nord d’Itàlia el 1786 i va mirar de traduir a la realitat eclesial les idees reformistes d’aquell temps. Però va fracassar, i no en últim terme, per la barreja d’autèntica reforma i racionalisme ingenu. Un hom torna a pensar que està llegint un llibre postconciliar, quan troba la tesi que el ministeri sacerdotal no ha estat instituït directament per Crist, sinó únicament extret per l’Església del seu si, que la mateixa Església és en el seu conjunt indistintament sacerdotal, o quan un sent que una missa sense comunió no té cap sentit, o quan es designa el primat papal com a merament funcional o, al revés, quan es posa vigorosament en relleu el dret diví de l’episcopat.[3] És cert que una bona part de les proposicions de Pistoia ja van ser condemnades per Pius VI l’any 1794. L’exclusivisme d’aquest sínode havia desacreditat també els seus plantejaments bons.

Per a saber on rau –i on no– allò que té poder per crear futur, em sembla que d’on més conclusions en podem treure, és d’una consideració de les persones i de les agrupacions humanes d’aquella època. Naturalment només podem triar alguns tipus característics en què es mostra l’amplitud de les possibilitats de llavors i, alhora, una vegada més, la sorprenent analogia amb el temps actual. Hi ha progressistes extrems, per exemple, la trista figura de l’arquebisbe parisenc Gobel que va acompanyar atentament tots els passos del progrés de la seva època; després, quan ja ni això era suficient, va abandonar alegrement l’estat sacerdotal, tot explicant que des del feliç començament de la revolució no calia cap altre culte nacional que el de la llibertat i la igualtat. Va participar en la veneració de la deessa raó en Notre Dame, encara que a la fi el progrés va passar també per sobre d’ell: sota Robespierre l’ateisme va tornar de sobte a ser delicte i així, el qui en un moment fou arquebisbe, va ser menat a la guillotina i executat com a ateu. [4]

A Alemanya les coses es van presentar més tranquil·les: caldria esmentar com a progressista clàssic, per exemple, el director del Georgianum de Munic, Matthias Fingerlos. En la seva obra Wozu sind Geistliche da? («Sacerdots per a què?»), explica que el sacerdot abans de res ha de ser mestre popular, ha d’instruir el poble en agricultura, en ramaderia, en fructicultura, en parallamps, però també en música i art. Avui es diria: el sacerdot abans de res ha de ser un promotor social i servir a la reconstrucció d’una societat raonable, purificada d’irracionalisme.[5]

En el centre, corresponent als progressistes moderats, podria col·locar-se la figura del ja esmentat vicari general de Constança, Wessenberg, que de cap manera no hauria admès una simple reducció de la fe al treball social, però, d’altra banda, mostrava sens dubte massa poca comprensió per tot el que és orgànic, pel fet vivent que escapa a les meres construccions de la raó. En la presentació que fa de la figura del qui llavors era bisbe de Ratisbona, Johann Michael Sailer, apareix una ordenació de valors totalment diferent. Es fa difícil de classificar-lo. Les categories normals, progressisme i conservadorisme, fallen en el seu cas, com ja ho suggereix la seva mateixa vida: el 1794 li va ser retirada la seva càtedra de Dillingen amb l’acusació de ser racionalista; encara el 1819 va fracassar el seu nomenament per a bisbe d’Augsburg, entre altres coses, per l’oposició de Clemens Maria Hofbauer, que més endavant seria canonitzat, i que sempre va considerar a Sailer com a racionalista. D’altra banda, ja el 1806 el seu deixeble Zimmer va ser allunyat de la universitat de Landshut amb el retret de reaccionari. En aquesta universitat es perseguia Sailer i el seu cercle com els autèntics opositors de la il·lustració: el mateix home que Hofbauer sempre va tenir per racionalista, va ser considerat pels veritables sustentadors del racionalisme, com el seu més perillós adversari.[6]

Tenien tota la raó. D’aquest home i de l’ampli cercle dels seus amics i deixebles va sorgir un moviment que contenia en si molt més futur que la triomfant fanfarroneria dels racionalistes purs. Sailer era un home obert a totes les qüestions de la seva època. La rància escolàstica jesuítica de Dillingen, en l’estructura sistemàtica de la qual feia temps que no hi podia penetrar la realitat, li devia semblar insuficient. Kant, Jacobi, Schelling, Pestalozzi són els seus companys de diàleg: la fe, per a ell, no està lligada a un sistema de proposicions i no s’ha de mantenir per la fugida cap a l’irracional, sinó que ha de subsistir en oberta confrontació amb l’avui. Però el mateix Sailer coneixia la gran tradició teològica i mística de l’edat mitjana amb una profunditat no corrent en la seva època; Sailer no reduïa l’home a l’instant present, sinó que sabia que l’home només es fa conscient a si mateix quan, respectuós i atent, s’obre a tota la riquesa de la seva història. I, sobretot, Sailer no sols pensava, sinó que també vivia. Si es va dedicar a buscar una teologia del cor, no va ser per un sentimentalisme barat, sinó perquè s’interessava per l’home complet, que arriba a la plenitud unitària del seu ser per la compenetració d’esperit i de cos, dels motius ocults del sentiment i de la visible claredat de l’enteniment. «L’home només veu bé amb el cor», ha dit Antoine de Saint-Exupéry: si comparem el progrés inanimat de Matthias Fingerlos amb la riquesa i profunditat de Sailer, podem palpar amb les mans fins a quin punt és veritat això. L’home hi veu bé amb el cor: Sailer va ser un vident, perquè tenia un cor. D’ell podia sorgir alguna cosa nova, alguna cosa amb germen de futur, perquè ell vivia del que és permanent i perquè posava la seva vida i ell mateix al servei d’això. I aquí hem arribat al més autèntic: només el qui es dóna ell mateix, crea futur. El qui només vol instruir, el qui només vol canviar els altres, resta estèril.

I així hem arribat també a l’altre home que es va oposar tant a Sailer com Wessenberg: Clemens Maria Hofbauer, l’aprenent de forner bohemi, que va ser canonitzat.[7] És cert que des de molts punts de vista aquest home era curt de mires, fins i tot una mica reaccionari. Però era un home que estimava, que es va posar al servei dels homes amb la seva passió íntegra. D’una banda, van formar part del seu cercle homes com Schlegel, Brentano, Eichendorff; per una altra, estava incondicionalment al servei dels més pobres i abandonats, sense voler res per a si mateix, prenent sobre si tota feblesa, si amb això podia ajudar els homes. I així, a través d’ell, els homes podien trobar Déu novament, de la mateixa manera que ell, a partir de Déu, havia descobert els homes i sabia que els homes necessiten alguna cosa més que instrucció en fructicultura i ramaderia. En últim terme, la fe d’aquest pobre forner es va demostrar més humanista i raonable que l’acadèmica racionalitat dels racionalistes purs.

El que va sobreviure i es va produir com a nou futur després de les ruptures a les acaballes del segle XVIII, va ser una cosa completament diferent del que sospitaven Gobel o Fingerlos: va ser una Església que s’havia fet més petita, que havia perdut lluentor social, però alhora era una Església que va guanyar en interioritat i que fins i tot va originar noves forces per a la formació i el ser social, tant en els grans moviments laics, com en les nombroses fundacions d’ordes nous que es van produir des de la meitat del segle XIX. Aquestes noves forces no es poden deixar de considerar quan es pensa en la nostra història més recent.

[2. Situació present i prospectiva]

Amb això hem arribat a la nostra època i a la consideració del demà. El futur de l’Església pot venir i només vindrà, també avui, de la força d’aquells que tenen arrels profundes i viuen de la plenitud pura de la seva fe. No vindrà d’aquells que només donen receptes. No vindrà d’aquells que només s’acomoden a l’instant actual. No vindrà d’aquells que critiquen només els altres i es tenen ells mateixos com a norma infal·lible. Per això tampoc no vindrà d’aquells que només trien el camí més còmode, els que eviten la passió de la fe, i tenen per fals i superat, per tirania i legalitat, tot el que és exigent per a l’home, el que li fa mal, el que l’obliga a renunciar a si mateix.

Diguem-ho positivament: el futur de l’Església, també ara, com sempre, ha de ser encunyat una vegada més pels sants. Per homes, per tant, que perceben alguna cosa més que les frases que són precisament modernes. Per homes que poden veure més que els altres, perquè la seva vida té vols més amplis. El despreniment que allibera els homes, només s’aconsegueix per les petites renúncies diàries a si mateix. En aquesta passió diària —per la qual i per res més l’home pot experimentar de quines diverses maneres té lligat el seu propi jo—, en aquesta passió diària i només en ella, l’home es va obrint pam a pam. L’home només veu en la mesura en què ha viscut i ha sofert. Si avui a penes podem percebre Déu, és perquè ens resulta molt fàcil escapar a nosaltres mateixos, fugir de la profunditat de la nostra existència cap a l’ensopiment de qualsevol comoditat. Així el que és més pregon en nosaltres resta inexplorat. Si és veritat que només es veu bé amb el cor, que n’estem de cecs, tots plegats! [8]

I això, què representa en el tema que ens ocupa? Doncs, vol dir que les grans paraules dels qui ens profetitzen una Església sense Déu i sense fe, són xerrameca buida. No necessitem cap Església que celebri en «oracions» polítiques el culte de l’acció. Ens és completament supèrflua i s’extingirà ella sola. Romandrà l’Església de Crist. L’Església que creu en el Déu que s’ha fet home i ens promet vida més enllà de la mort. De la mateixa manera, el sacerdot que només és un funcionari social, pot ser substituït per psicoterapeutes i altres especialistes. Però el sacerdot que no és especialista, que no s’està mirant al mirall quan dóna assessorament ministerial, sinó que, a partir de Déu, es posa al servei dels homes, que està al seu servei en la seva tristesa, en la seva alegria, en la seva esperança i en la seva angoixa, aquest continuarà sent molt necessari.

Fem un pas més. De l’Església d’avui, en sortirà també aquesta vegada una Església que ha perdut molt. Es farà petita, haurà de començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en la conjuntura més propícia. En disminuir el nombre dels seus adeptes, perdrà molts dels seus privilegis a la societat. Ella mateixa s’haurà de presentar –de forma molt més accentuada que fins ara– com a comunitat voluntària, a la que només s’arriba per una decisió lliure.

Com a comunitat petita, haurà de necessitar, de manera molt més accentuada, la iniciativa dels seus membres particulars. Coneixerà també, sens dubte, formes ministerials noves i com a sacerdots ordenarà cristians provats que restaran en la seva professió: en moltes comunitats petites, per exemple, en els grups socials homogenis, la pastoral normal es realitzarà d’aquesta manera. Al costat d’això, el sacerdot plenament dedicat al ministeri com fins ara, continuarà sent indispensable.

Però en tots aquests canvis que es poden conjecturar, caldrà que l’Església retrobi de nou i amb tota decisió allò que per a ella és essencial, el que sempre ha constituït el seu centre: la fe en el Déu trinitari, en Jesucrist, el Fill de Déu fet home, l’assistència de l’Esperit que perdura fins a la fi dels temps. Tornarà a trobar el seu autèntic nucli en la fe i en la pregària i tornarà a experimentar els sagraments com a culte diví, no com a problema d’estructuració litúrgica.

Serà una Església interioritzada, que no reclamarà el seu mandat polític i que flirtejarà tan poc amb l’esquerra com amb la dreta. Serà una situació difícil. Perquè aquest procés de cristal·lització i aclariment li costarà moltes forces valuoses. La farà pobre, la transformarà en una Església dels petits. El procés serà molt difícil perquè s’haurà de desempallegar tant del migrat i resclosit esperit sectari, com d’una creguda afirmació de si. Es pot predir que per a tot això caldrà temps. El procés serà llarg i laboriós. Com, poc abans de la revolució francesa —quan era de bon gust que un bisbe fes broma sobre els dogmes o insinués fins i tot que no s’havia de tenir per segura del tot ni tan sols l’existència de Déu [9]— va ser llarg el camí que des dels falsos progressismes havia de conduir fins a la renovació del segle XIX.

Però després de la prova d’aquestes esquinçades brollarà una gran força d’una Església interioritzada i simplificada. Perquè en un món totalment i plenament planificat, els homes se sentiran extremadament sols. Quan Déu haurà desaparegut del tot per a ells, experimentaran la seva total i espantosa pobresa. I llavors descobriran la petita comunitat dels creients com una cosa completament nova. Com una esperança que els surt al pas, com una resposta que sempre han buscat secretament.

Així que em sembla segur que vénen per a l’Església temps molt difícils. La seva autèntica crisi encara no ha començat. Esperen sacsejades molt fortes. Però estic també completament segur del que romandrà al final: no l’Església del culte polític, que ja va fracassar en Gobel, sinó l’Església de la fe.

Ja no serà mai més el poder dominant en la societat com ho ha estat fins no fa gaire. Però florirà de bell nou i es farà visible als homes com una llar que els dóna vida i esperança més enllà de la mort.

Notes:

[1] Citat a F. X. Seppelt G. Schwaiger, Geschichte der Päpste, München 1964, 367 s. Cf. també l’exposició de L. J. Rogier G. de Bertier de Sauvigny, Geschichte der Kirche IV, Einsiedeln 1966, 177 s. G. de Bertier de Sauvigny diu resumint la situació del final del període racionalista: «Per dir-ho en poques paraules: si el cristianisme, a principis del segle XIX, tenia encara algunes oportunitats de subsistir, aquestes oportunitats estaven clarament més de part de les esglésies sorgides de la reforma que de part de l’església catòlica, colpejada al cap i als membres » (181).

[2] Cf. l’instructiu article sobre Wessenberg de l’arquebisbe C. Grober en la primera edició del LThK x, 835-839; 2LThK x, 1064 s. (W. Müller). K. Aland ha iniciat l’edició de les obres de Wessenberg.

[3] Cf. els texts en Denzinger - Schonmetzer 2600-2700, especialment 2602, 2603, 2606, 2628. Cf. L. Willaert, Synode von Pistoia, en 2LThK VIII, 524 s.

[4] Cf. L. J. Rogier, l. c., 133 s.

[5] A. Schmid, Geschichte des Georgianums in München, Regensburg 1894, 228 s.

[6] Sobre Sailer, cf. especialment I. Weilner, Gottselige Innigkeit. Die Grundhaltung der religiösen Seele nach J. M. Sailer, Regensburg 1949; Id., J. M. Sailer, Christliche Innerlichkeit, en J. SudbrackJ. Walsh (ed.), Grosse Gestalten christlicher Spiritualität, Würzburg 1969, 322-342.

[7] Cf. H. Gollwitzer, Drei Bäckerjungen: Catholica 23 (1969) 147-153.

[8] Cf. les magnifiques reflexions de H. de Lubac, Der Heilige von morgen, a Geheimnis aus den wir leben, Einsiedeln 1967, 155-162; Id., L’église dans la crise actuelle: NouRevTh 91 (1969) 592 s.

[9] Cf. L. J, Rogier, l. c., 121.

Aquest text és la versió catalana
del capítol 5 de
Joseph Ratzinger,
Fe y Futuro.
Sígueme. 1970, 
pàg. 67-77.

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors