SER CRISTIÀ. QUÈ SIGNIFICA?

20 tesis sobre una pregunta urgent

Hans Küng

Publik-Forum (2005) 18, 23 juliol 2005.
Traducció de Documents d’Església.

QUI ÉS CRISTIÀ?

1. Només és cristià el qui cerca de viure la pròpia humanitat, socialitat i religiositat a partir de Crist. Ras i curt: no és, doncs, cristià simplement el qui cerca de viure de manera humana o també social o fins i tot religiosa.

Què significa ser humà? Ser veritablement humà, veritablement persona, significa preocupar-se de la plena humanitat individual.

Però: això pot fer-ho també l’humanista secular que es considera sense religió, que s’ha format en la cultura clàssica a la manera de Humboldt o l’existencialista seguidor dels filòsofs Nietzsche, Heidegger o Sartre o bé també el qui ha tingut una formació fonamentada en les ciències naturals o en el racionalisme crític.

Els cristians haurien d’admetre-ho clarament: totes aquestes persones poden ser veritables humanistes, que viuen veritablement de manera humana. Però per això no han de ser necessàriament cristians.

Què significa ser social? Significa ser enviats a la societat: als necessitats i a les esperances dels propis semblants; enviats a la societat i als altres. Comprometre’s activament per la justícia social.

Però: això pot fer-ho també la persona sense religió compromesa socialment; pot fer-ho tant el reformador social liberal com el revolucionari social compromès en la lluita de classes.

És indiscutible: totes aquestes persones poden representar de manera convincent exigències socials fonamentades i urgents. Però per això no han de ser necessàriament cristians.

LA SAL Y LA LUZ

Dos dimensiones de la presencia de las comunidades cristianas
en la sociedad

Juan Martín Velasco

SAL TERRAE 100 (2012) 295-308

RESUMEN: Partiendo de Mt 5,13-16, los discípulos como sal de la tierra y luz del mundo, el artículo destaca la afirmación de la misión como elemento integrante de su propia identidad y la alusión a algunos de los rasgos que la caracterizan. Tras aludir a las distintas formas de presencia que originan las diferentes situaciones históricas, propone, como más acorde con su naturaleza y las circunstancias actuales, una presencia sacramental en la que la Iglesia visibilice la luz de Cristo con los medios evangélicos del cultivo de la experiencia teologal expresada en una actitud de servicio siguiendo el modelo de Jesús.

  «Vosotros sois la sal de la tierra...». «Vosotros sois la luz del mundo...». El texto de Mt 5,13-16 constituye una de las más claras afirmaciones evangélicas de que la misión de los discípulos al mundo forma parte de su propia identidad. En él aparecen además los rasgos fundamentales que caracterizan esa misión. «Vosotros», dice Jesús, el pequeño grupo de los discípulos, los «perseguidos por mi nombre», sois la sal de la tierra; sois la luz del mundo. Vosotros, subraya Bonhoeffer, sois la sal. No «debéis ser»; no «tenéis que convertiros en...»; no «tenéis» la sal... «Lo son quiéranlo o no, por la fuerza de la llamada que se les ha dirigido. Sois. Esta palabra se refiere a toda su existencia... Quien sigue a Cristo, captado por su llamada, queda plenamente convertido en sal de la tierra». Y lo mismo a propósito de la luz[1].

QUÈ MARCA DIFERENCIALMENT EL CRISTIANISME?

per Timothy Radcliffe

Concilium, n. 340, abril 2011.
Traducció catalana de Documents d’Església,
(XLVI. N. 991, 01/10/2011). Pàgs. 536-540

Durant un sopar, fa pocs anys, un amic que és professor de sociologia de la religió, em féu una pregunta que li havia plantejat el seu fill adolescent: «Per què ser cristià? Quin sentit té?». Al principi, em vaig quedar sorprès. Si el cristianisme és veritable, llavors no pot tenir altre sentit que Déu. No venerem Déu perquè en rebem quelcom en correspondència. El Mestre Eckhart pensava que això seria tractar Déu com una vaca: «Alguns volen estimar Déu tal com estimen una vaca. Estimes una vaca per la seva llet i el seu formatge i el benefici que t’aporta. Això és el que fan tots els qui estimen Déu per rebre recompenses, riqueses o algun consol interior; i, en realitat, no estimen veritablement Déu, sinó el seu propi profit».¹ Per tant, seria una blasfèmia estimar Déu per algun benefici que en poguéssim obtenir.

Però aquest amic insistia en la pregunta: «Què en treus? Quin efecte significatiu produeix ser cristià?». Si Jesús vingué perquè tinguéssim vida i vida en abundància (Jn 10,10), llavors aquesta convicció ha de mostrar-se d’alguna manera en la nostra vida cristiana. Hi ha d’haver alguna qualitat desconcertant de la nostra vida que intrigui la gent i que remeti a la nostra participació en la mort i la resurrecció de Crist. El cardenal Suhard, arquebisbe de París en la dècada de 1940, va escriure: «Ser un testimoni no consisteix a dedicar-se a la propaganda ni a agitar la gent, sinó a ser un misteri viu. Significa viure de tal manera que la pròpia vida no tindria sentit si Déu no existís».² És evident que això no implica que els cristians siguin millors que els altres. Aquesta afirmació resultaria repugnant. Amb tota seguretat, perquè és el que pensem sovint, és per això que el món frueix tant traient a llum els nostres pecats. Però Jesús digué que no havia vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mc 3,17), i continua fent-ho. Per tant, en què es distingeix la vida cristiana? Investigo aquesta qüestió en el meu llibre titulat Quin sentit té ser cristià?³ Hi examino, com les qüestions estudiades en aquest article —l’esperança, l’alegria, la llibertat, el coratge i la corporeïtat—, com la nostra fe afecta la nostra forma d’entendre la veritat, la comunitat i el descans.