dimecres, 11 de juliol de 2018

EL CREIXEMENT DE L’ESGLÉSIA


pel Pare EVANGELISTA VILANOVA


«Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. I és que el testimoni de Crist s’ha refermat tant en vosaltres, que no us manca cap mena de do, mentre espereu que ell es manifesti. Déu també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre»
Sant Pau,
 Primera carta als Corintis 1, 4-9
)



DOS MIL ANYS ENRERE
—sense gaires precisions cronològiques—,
sant Pau —una de les «columnes
» de l’Església—
sabia bé per on havia de començar a fer créixer una comunitat.
No ataca els cristians de Corint,
no es presenta amb el dit amenaçador,
no ataca de cop amb un acte d’acusació.
Sinó que comença mostrant una certa complaença per les moltes
coses bones que hi ha en aquella comunitat, i que ell coneix.
Sent necessitat de posar en evidència aspectes dignes de lloar.
I dóna gràcies a Déu per aquestes meravelles.
Es congratula perquè ha enriquit aquesta Església «en tot
».
Indirectament, per tant,
Pau es congratula també amb els membres de la comunitat,
beneficiaris de la riquesa divina.
No és que l’apòstol es complagui en els resultats del seu treball,
dels fruits del seu esforç.
Més aviat, «reconeix» l’acció de Déu.
No és una hàbil tàctica diplomàtica,
una astúcia per a donar la píndola amarga
que després els farà empassar.
No; l’apòstol abans que res veu la llum,
posa en evidència allò que hi ha de bonic,
descobreix el que hi ha de veritable i bo.
És veritat que després no dubtarà d’enfonsar el bisturí
en els tumors (i quins tumors!).
Agafarà la pala per netejar el que és brut.
S’entestarà en contra dels abusos.
Enfrontarà, sense cap fals pudor,
les qüestions picants i fins escabroses.
Però, mentrestant precisa que es tracta d’un organisme
substancialment sa, vital, ple de gràcia.
Abans de la indignació, l’estupor.
Abans de reprotxar, l’admiració sincera.
Abans de lamentar-se, la satisfacció.
Abans de denunciar les infidelitats,
la proclamació de la fidelitat indefectible de Déu.
Abans de fer el diagnòstic dels mals, identificar les fallades,
ocupar-se de les parts infectades, Pau fa l’inventari dels tresors.
Algú, superficialment, podria pensar en una espècie d’anestèsia,
practicada per a atenuar una mica el dolor inevitable
de la intervenció quirúrgica.
Crec que és precisament el contrari:
més aviat Pau pretén desvetllar el pacient,
posar al descobert la seva sensibilitat.
L’operació se suporta amb plenes consciència i lucidesa.
La comunitat ha de ser conscient de la força
dels recursos amb què Déu l’ha beneïda.
Se li demana reaccionar «en estat de vetlla».
Des del moment que Déu ens estima, vol la nostra salut,
intenta la nostra felicitat,
hem d’obrir els ulls davant del que representa una amenaça
i acceptar la intervenció alliberadora, necessàriament dolorosa.
De totes maneres, cal recordar la previsió favorable
amb què Pau comença l’operació:

«Ell us mantindrà ferms fins al final»
.
L’apòstol no dubta sobre això: «Tot acabarà bé, sens dubte».
Sí, el discurs podria ser el de la franquesa.
Però la franquesa no significa simplement tirar per la cara
a la gent veritats desagradables.
Significa, abans de tot, saber reconèixer el bé,
veure —o almenys intuir— el Senyor en acció.
No basta acollir-se, genèricament, quan ens convé,
a la «generositat
» dels creients
(encara que no se’ls demani posar la mà a la cartera).
Cal tenir l’honestedat de «tirar en cara» a la comunitat
el bé realitzat, la dedicació, els sacrificis,
el «coneixement
»
de què són capaços per la gràcia de Déu.
Tant de bo, en alguna carta pastoral, en un document oficial,
o també simplement en un sermó,
sigui possible trobar aquesta expressió:

«Deixeu-me dir, abans que res,
que estic content de vosaltres (i amb vosaltres). Encara que...
»
                                   ♦   
La mil·lenària història de la comunitat Església
Sovint s’ha vist compromesa per una pretensió,
que podria arribar a ser farisaica;
és la de pensar que és el lloc de la manifestació de Déu
(segons els criteris i les modalitats de la nostra ment).
Potser la nostra aventura de fe
adquiriria una intensitat diferent i més realista
si completéssim la manifestació de Déu amb l’ocultament de Déu.
Alhora que manifestar-se, Déu s’amaga.
Més encara, la seva ocultació es converteix
en la seva manera de revelar-se.
Els atenesos, en el seu panteó sempre ple de gent,
honoraven el «Déu desconegut
».
Els místics, en canvi, van per un altre camí:
el «Déu amagat
», que et sedueix i es fa fugisser.
Darrerament s’ha parlat del «Déu inconscient» (Viktor Frankl).
No és que aquest psiquiatre pretengui «localitzar» Déu
en l’inconscient humà.
Sap molt bé que no és possible assenyalar-li
una residència fixa, a cap lloc,
ni en el món ni en el psiquisme humà.
Només reconeix que l’inconscient ens parla,
no solament d’impulsos insatisfets sinó de Déu,
i que l’home, més enllà de les aparences,
conserva una relació inconscient amb Ell,
potser lluitant amb Ell
(una espècie de combat de Jacob amb l’àngel).
Certes neurosis no són més que l’expressió d’un «déu reprimit».
Però tornem al «Déu amagat»,
que representa un dels temes fonamentals de la teologia de Luter.
Déu està precisament allà
on no sembla que ningú pugui trobar-lo.
Déu està precisament allà on no sembla ser Déu: com en la creu.
És precisament quan sembla impossible que ho sigui.
Així, la seva saviesa està «amagada» en la niciesa.
La seva glòria està amagada en la humiliació.
El seu amor en la ira.
La seva força en la feblesa.
El seu triomf en el fracàs.
La seva vida en la mort.
La seva misericòrdia està amagada en la justícia.
La seva senyoria en el servei.
El miracle està amagat en la quotidianitat.
La paraula en el silenci.
La seva presència es manifesta en l’absència.
I després, l’obra d’art d’ocultar-se.
Nosaltres creiem que està amagat i comencem a buscar-lo
(filòsofs, teòlegs, místics, en primer lloc).
Amb tot, descobrim que és Ell qui ve a buscar-nos.
La nostra tasca és deixar-nos trobar per aquest Déu amagat.
I aquesta tasca troba la seva puntual aplicació en la realitat que
anomenem «comunitat-Església
».
L’Església revela, però també amaga Déu.
Només cal recórrer a la història, no precisament la de les croades o
de la inquisició... avui encara n’hi ha prou de viure amb els ulls
oberts, per a adonar-se’n.
Manifesta Déu, però —en molts moments— l’amaga.
El fa present, però sovint l’allunya.
Sí, l’Església és santa, però feta de pecadors.
Aquí s’escauria desempolsar
la paràbola del tresor «amagat
» en el camp (Mateu 13, 44).
Per a aconseguir el tresor, cal comprar alhora el camp, tot el camp.
El tresor és esplèndid, resplendent, sense defectes.
El camp que el conté, amb tot, és el que és:
pedres, fang, espines, ortigues, matolls...
(junt amb coses bones, naturalment).
El tresor és el que ofereix totes les garanties;
sovint el terreny decep.
Seria absurd pretendre un tresor
separat de la pedra que el recobreix.
No és possible «aïllar» el tresor i refusar el camp.
En Déu no hi ha ni ombra, ni arruga, ni taca.
L’Església, en canvi, està formada per homes i, per això,
no està exempta de misèries, contradiccions,
febleses, culpes, desordres de molts tipus.
L’essencial és que aquest camp no hagi estat saquejat
i buidat de l’inestimable tresor... Però, si hi és, no cal espantar-se
ni del fang ni de les espines ni de les ortigues...
Cal acceptar-les com una cosa natural.
Els «delirants» de la puresa ideal
—que mai no han faltat al si de l’Església—
són els seus veritables enemics.
Cal dir-los que s’ha de començar per la compra del camp,
acceptar-lo amb alegria, tal com és.
Després es podrà fer el que sigui necessari.
Hem d’acceptar l’Església tal com és
(cosa que no significa que sigui la millor Església possible).
Només aleshores l’Església es mourà.
No es tracta d’estimar l’Església dels propis somnis,
de les pròpies construccions ideals, l’Església desencarnada,
aquesta dels llibres i dels tractats, sinó l’Església tal com és.
Llavors es podrà moure vers allò que «ha de ser
».
L’home de fe no confon el tresor amb el terreny.
Simplement, el primer li fa acceptar també el segon.
No es tracta de defensar el camp, a costa del valor del tresor.
Es tracta d’explicar el preu (sovint dolorós) del terreny,
amb el tresor que allí hi ha amagat.
Sense que, per això, ens quedem encreuats de mans. Al contrari,
treballant seriosament per transformar i millorar el camp.
Fidelitat no és tenir els ulls tancats,
fingint no veure l’estat deplorable del terreny,
sinó no perdre de vista la «cosa preciosa
».
O sigui, accepto la «cosa preciosa» que m’ofereixen
unes mans brutes (o no gaire netes).
I, alhora, em preocupo de fabricar sabó.
El necessito jo també.
                      ♦   
El miracle de la Pentecosta
pot evidenciar-se, en els seus efectes,
amb la imatge de les portes que s’obren de bat a bat.
Un grup d’individus tímids, porucs, surten a fora,
enfrontant la multitud, provoquen la seva atenció,
i susciten desordre, creen problemes.
Heus ací que finalment la comunitat no roman tancada
en ella mateixa. No troba en si la raó del seu ser.
L’«estar junts» està en funció d’un testimoniatge,
d’un missatge, o sigui, d’una altra cosa.
El dia de la Pentecosta les portes del cenacle s’obren.
I la comunitat surt. Enfronta el món.
Tot això, no s’esdevé a través d’una decisió pròpia,
sinó perquè ve impulsada per un «buf
» molt fort.
És l’Esperit que catapulta l’Església enmig de la gent, o sigui,
en el «lloc
» de la missió.
Crec que avui cal recuperar aquesta missió «pentecostal».
Els cristians estem cridats a redescobrir
el nostre signe característic: el de la «perillositat
»
.
Perillositat per a la quietud aliena, per a les falses seguretats,
per a la indiferència, per a la suficiència, per als títols ben cotitzats
en la borsa dels valors de la mentalitat corrent.
Personalment, no estic preocupat per l’actual crisi de l’Església,
perquè s’escurcen les files, perquè els claustres no estan plens,
per les possibles defeccions, per la «pràctica
»
que disminueix notablement.
Del que tinc por és d’una vida cristiana «insignificant».
Que no té res a dir. Que no molesta ningú. Tímida. Irrellevant.
Tranquil·litzadora en lloc d’inquietant.
Incapaç de destorbar ningú, ni la digestió ni el son.
La primera comunitat cristiana havia après bé la lliçó
de perillositat del seu mestre, que va ser conduït davant
del tribunal amb aquesta acusació:
«Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble...
» (Lc 23, 2).
Ja no podem ser innocus. La nostra vida ha de ser contagi
pels qui se’ns acosten. La nostra fe o és virus o és vacuna.
I la vacuna immunitza, fa els altres indiferents,
tant que ni tan sols s’adonen de la nostra presència.
No crec en les solucions de facilitat, en els compromisos,
en les solucions benèvoles, en els tripijocs equívocs,
en el recurs als equilibris per a remeiar els buits.
No crec en l’ampli «descompte» concedit generosament
sobre el preu original per atreure el client i impedir-li
que se’n vagi a la competència.
No crec tampoc en el truc del vernís exterior, potser cridaner,
per excitar la curiositat i consolidar
la superficialitat dels qui passen.
En fi, no crec en un ideal cristià que redueix
les seves pretensions (les establertes pel Crist),
que suavitza les pròpies exigències austeres,
que arriba a amigables avinences i a generoses transaccions,
que concedeix facilitats, que cedeix a pactes «raonables
»,
potser per incrementar la quantitat i engruixir les files.
Crec, en canvi, en un compromís cada dia més ardu.
Crec que, enfront de les defeccions,
cal estrènyer, encara més, la «porta estreta
» de l’evangeli.
Una vida cristiana ensucrada,
aburgesada, facilitada, perilla de convertir-se en irrellevant,
innòcua. I no té res a dir als altres.
És una bandera que s’ha convertit en mocador,
un parrac acolorit que, com a màxim,
pot servir d’element folklòric.
Per a obviar aquest inconvenient,
per a evitar aquesta humiliant desqualificació,
cal una qualificació: la del «més difícil
».
Els homes d’avui som uns homes distrets, desencantats,
indiferents, habituats a tot.
Precisament, a causa d’aquestes característiques,
hem de ser sacsejats amb vigor per un testimoniatge
que sigui ben escandalós.
Si ens amaguem, si ens deixem destruir per la massa,
si perdem pel camí el que és específicament nostre,
si no ens obrim pas a cop de provocacions evangèliques
i de paradoxes, si no tenim el coratge de la diversitat
¿com podem pretendre incomodar?
¿Potser demanant-los, tímidament, permís per... existir,
assegurant-los que serem «raonables
»,
que estarem quiets en un racó,
que reduirem l’evangeli a un llibre de sagristia,
que eliminarem de la nostra existència tot el que pot fastiguejar,
que mai no importunarem a ningú, llevat d’alguna col·lecta?
Precisament es necessita el contrari.
L’entrada en el món d’avui i de demà no la comprem
amb jocs d’equilibri i amb maniobres de corredors.
No pretenguem reduccions
doblegant-nos a qualsevol compromís
o prometent «deixar viure en pau
».
No. Exigim entrar, amb ple dret,
pagant l’entrada i empenyent la porta si cal,
precisament en qualitat d’«esgarriacries».
Tots han de saber que el nostre ofici és el de ser inoportuns.
Amb nosaltres les coses mai no passen sense entrebancs.
És natural que sigui així.
El Crist ens digué que hem de ser la sal de la terra.
I fins ara cap exegeta, per docte que fos,
ha aconseguit demostrar que «sal
» pot traduir-se per «mel».
Ni que «llevat
» signifiqui «somnífer»
.
Així, doncs, només ens queda recuperar
l’elemental coratge de no tenir por...
També per a nosaltres, el senyal de l’arribada de l’Esperit,
com en la primera Pentecosta de la història,
pot indicar-se amb una porta que s’obre.
Fa un temps que el nostre interès era exhibir proves de l’existència
de Déu: «Existeix Déu?
» era la qüestió fonamental.
Avui és legítim preguntar-se també:
 «Existeix el cristià en l’Església
»?
Ens toca, a nosaltres, presentar les proves.
Demostrar la nostra presència,
engruixint, com els apòstols el dia de la Pentecosta,
el nostre «potencial de destorbar
» la quietud pública obsessionada
per la seguretat, temorosa del vent i del foc de l’Esperit.
clip_image002[4]

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors