dijous, 19 de juliol de 2012

600 preguntes. 600 respostes

A propòsit del Compendi del Catecisme de l’Església Catòlica

André Fossion. Teòleg

 

El mateix dia (13/09/2005) que a Roma es feia la presentació oficial del «Compendi del Catecisme de l’Església», André Fossion[1], publicava a La libre Belgique, aquest comentari crític. André Fossion és sacerdot jesuïta, professor en el Centre Internacional Lumen Vitae. Ensenya també Ciències Religioses a les Facultats Universitàries de Namur. Ha estat director del Centre Lumen Vitae de 1992 a 2002 i president de l’Equip europeu de Catequesi de 1998 a 2006.  Traducció de Pere Codina

Font: La libre Belgique (13/09/2005)

El concili Vaticà II no havia volgut redactar cap catecisme, ni destinat als pastors ni per a l’ús dels fidels. D’altra banda, Pau VI era de la idea que el concili Vaticà II constituïa per ell mateix «el gran catecisme dels temps moderns[2]». Ara bé heus aquí que avui es fa públic al Vaticà un petit catecisme universal[3].

El document esta construït a base de 600 preguntes i respostes. Repassant-les, m’ha agafat un sentiment de tristesa. 50 anys de recerques exegètiques, de reflexió teològica, em semblen aquí  liquidats de cop. Les primeres preguntes, ja marquen el to: «Es pot conèixer Déu amb la sola llum de la raó»? Resposta: «Partint de la creació, és a dir, del món i de la persona humana, l’home, només amb la raó, pot conèixer amb certesa Déu com a origen i fi de l’univers, com a summe bé, veritat i bellesa infinita.» D’aquesta manera, es troben retornats a la no-intel·ligència o a la mentida tots aquells i aquelles que dubten, són agnòstics o són creients d’altra mena. Aquesta al·legació de certesa en relació amb el coneixement de Déu ¿no va en contra de l’experiència comuna i de la crítica moderna de la raó, per a la qual el sentit del món no es manifesta de forma evident sinó que es presta a lectures múltiples i al debat?

Com comprendre el pecat original? El catecisme parla de la caiguda d’Adam i Eva, els nostres primers pares, a partir dels qual s’hauria propagat el pecat a tota la humanitat. A partir d’aquell moment i a conseqüència del primer pecat, la humanitat s’hauria trobat sotmesa a la mort; una mort a la qual Déu no l’havia destinat i de la qual ara el vol salvar. El catecisme no dubta a llegir aquests relats de la creació com si fossin relats històrics sense esmentar el seu gènere literari, cosa  que d’altra banda sembla elemental per a la seva justa comprensió. Ara bé, ningú no nega que aquests relats, d’altra banda tardans, són simbòlics i no entren per res en conflicte amb les ciències paleontològiques. Carregats d’experiències, aquests relats parlen de la condició humana de tots els temps. En aquest sentit, el catecisme hauria pogut àmpliament pouar en els recursos de la teologia contemporània per expressar de manera pertinent als ulls dels nostres contemporanis fins a quin punt  som solidaris en el mal que fem o sofrim, i en quina mesura tanmateix continuem estant sempre precedits per la gràcia –força més original que el pecat–, de l’amor incondicional de Déu[4]. Però per a això, hauria calgut confiar en la intel·ligència crítica de cadascun.

Tractant-se de la vida en Església, el catecisme insisteix manifestament en l’autoritat del Magisteri sense subratllar, segons un just equilibri, els drets d’expressió dels cristians que deriven de la seva dignitat baptismal. El Vaticà II, en canvi, no vacil·lava a parlar explícitament del dret dels laics[5] en la seva relació a la jerarquia. Aquí no hi ha res d’això. És pregunta estrictament sobre l’obligació dominical, però, estranyament, la vida fraterna en comunitat, sobretot en parròquia, no hi apareix per enlloc.

Un altre exemple en un altre àmbit. S’hi diu que el divorci és un pecat greument contrari al sagrament de matrimoni. Aquesta afirmació és sorprenent i enterbolirà els cristians que, en consciència, han demanat la dissolució civil del seu vincle de matrimoni. El dret canònic[6] mateix admet la legitimitat d’una separació dels esposos en cas de fracàs de la seva vida conjugal, sobretot quan es tracta de protegir els cònjuges o els seus fills. ¿No es podria doncs inscriure el divorci en aquesta lògica de protecció social i jurídica dels cònjuges separats i també dels seus fills?

Aquests pocs exemples entre molts altres són suficients per mostrar que el catecisme ha escollit posicions conservadores i intransigents. I el to és acord amb el que està venint...  S’adreça més aviat a l’obediència de la fe que no pas a la seva intel·ligència. Potser sí que farà bons practicants dòcils, però fent-los incapaços de presentar la fe com a desitjable per als qui s’apassionen per a la vida i les causes humanes. Reafirmarà sens dubte l’ala més tradicionalista de l’Església, però n’exclourà tots els altres o els deixarà indiferents. Així en lloc d’unir, el document serà causa de divisions. Quins seran els efectes sobre els cristians preocupats per créixer en la fe amb responsabilitat, intel·ligència i generositat? Quin en serà l’impacte sobre els non-creients desitjosos de comprendre, de buscar i d’implicar-se? Als uns i als altres, des de molts punts de vista, aquest catecisme els oferirà només la fotografia d’una forma caduca d’expressar la seva fe. Just al contrari del dinamisme innovador del Concili. És això el que m’entristeix.

Però, com s’ha arribat aquí?

El concili Vaticà II havia desitjat no un catecisme sinó un Directori General de la Catequesi, és a dir un text d’orientació per al contingut, l’esperit i l’organització de la catequesi. Aquest Directori es va publicar el 1971. No va ser fins al 1985, que algunes veus es van fer sentir, al sínode dels bisbes, per desitjar la redacció d’un «Compendi de tota la doctrina catòlica sobre la fe i la moral que seria com un punt de referència per als catecismes nacionals»[7]. És així com el 1992, apareixia el Catecisme de l’Església Catòlica. Aquesta obra monumental de 700 pàgines estava pensada originàriament per als pastors. S’havia pensat perquè oferís punts de referència que ajudessin les Esglésies a redactar documents catequètics adequats al seu context cultural. A aquestes Esglésies, els corresponia la tasca dels redactar catecismes per a l’ús dels fidels, procurant encarnar la Bona Nova de l’Evangeli en les cultures particulars.

El 1997, apareixia un nou Directori General de la catequesi  –un document obert i en general ben acollit– per orientar i estimular la pastoral catequètica a l’Església. Tanmateix, en ocasió del  Congrés Catequètic International que es va celebrar al Vaticà l’octubre de 2002, es van fer sentir a les taules rodones algunes veus, molt minoritàries, que demanaven al Vaticà, que, en contra de totes les seves declaracions anteriors, preparés un compendi del Catecisme de l’Església Catòlica, per al seu ús immediat en la catequesi i destinat a tots els fidels . El Vaticà va fer seva aquesta petició com si representés el vot de l’assemblea, la qual, tanmateix, no va tenir l’oportunitat de discutir ni de pronunciar-se sobre l’assumpte.

I avui apareix el compendi en qüestió, i es presenta com un petit catecisme universal, destinat a ser traduït en un nombre indefinit de llengües. El fet és nou. Mai en la història de l’Església, no hi ha hagut cap petit catecisme universal. El Vaticà n’ha pres el risc sense l’assentiment de les Esglésies particulars, a les quals tanmateix es reserva tradicionalment la feina de redactar els documents catequètics per a ús dels fidels. En això el Vaticà està innovant però en la centralització, fins i tot en el pensament únic. Evidentment, aquest petit catecisme és el fruit d’un seguit de petites empentetes, si no d’abusos d’autoritat [«de coups de pouce, sinon de coups de force»] de la tendència conservadora de l’Església.

[...]

1.       André Fossion és sobretot autor de Une nouvelle fois. 20 chemins pour recommencer à croire. Lumen Vitae, Brussel·les, 2004. (N’hi ha versió castellana :  Volver a empezar. 20 caminos para volver a la fe, Sal Terrae 2005, 136 pp.

2.       Segons el testimoni del mateix Joan Pau II, en la seva exhortació apostòlica Catechesi Tradendae, §2, 1979.

3.       Catecisme de l’Església Catòlica. Compendi. Versió original en italià, Libreria Editrice Vaticana. Per l’edició catalana: Coeditors catalans del Catecisme.

4.       Vegeu, a propòsit, Christophe BOUREUX et Christoph THEOBALD, Le péché originel. Heurs et malheurs d’un dogme, Bayard, Concilium, Paris, 2005. -   M. SALOMARD. «Le mal : Dieu responsable et innocent», in Nouvelle Revue Théologique, juliol-setembre 2005, pp. 373-388.

5.       Lumen Gentium, § 37.

6.       Cf. Cànons 1151-1155

7.       Informe final du Sínode dels bisbes de 1985, II, B, a, §4.

1 comentari:

  1. El Concili Vaticà II no va sembrar "fruits", sinó "llavors". Les llavors tenen un kairós diferent en els diversos camps del món. Amb la lucidesa del teòleg André Fossion, enyorem el Vaticà II. Per això volem comprometre'ns a estudiar-lo i a deixar-nos renovar per ell: «El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot les dels pobres i la dels qui pateixen, són també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor». Amb aquestes paraules comença la Constitució pastoral sobre l’Església en el món actual, text fonamental del Concili Vaticà II (1962-1965).

    ResponSuprimeix

Seguidors