dissabte, 25 de setembre de 2010

Directori General per a la Catequesi

(Part II. Cap I: nn. 94-118)

CAPÍTOL I
Normes i criteris per a la presentació
del missatge evangèlic en la catequesi

«Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’Únic. Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla’n a casa i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de les portes de casa teva i dels portals de la ciutat» (Dt 6,4-9).
«I el qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres» (Jn 1,14).

La Paraula de Déu, font de la catequesi

94. La font d’on la catequesi pren el seu missatge és la mateixa paraula de Déu:
«La catequesi extraurà sempre el seu contingut de la font viva de la Paraula de Déu, transmesa mitjançant la Tradició i l’Escriptura, ja que la Sagrada Tradició i la Sagrada Escriptura són l’únic dipòsit sagrat de la Paraula de Déu confiada a l’Església».1
Aquest «dipòsit de la fe»2 és com el tresor del pare de la casa, que ha estat confiat a l’Església, la família de Déu, d’on ella va traient sempre coses noves i velles.3
Tots els fills del Pare, animats pel seu Esperit, s’alimenten d’aquest tresor de la Paraula. Ells saben que la Paraula de Déu és Jesucrist, el Verb fet home, i que la seva veu no para de ressonar, per mitjà de l’Esperit Sant, a l’Església i al món.
La Paraula de Déu, per admirable «condescendència»4 divina, s’adreça i arriba a nosaltres a través d’«obres i paraules» humanes, «tal com un dia el Verb del Pare etern, va prendre la carn de la feblesa humana i es va fer semblant als homes».5 Sense deixar de ser Paraula de Déu, s’expressa amb paraula humana, propera i velada alhora en estat «kenòtic». Per això l’Església, guiada per l’Esperit, ha d’interpretar-la contínuament i, tot contemplant-la amb un profund esperit de fe, «l’escolta piadosament, la guarda santament i l’anuncia fidelment».6

La font i «les fonts» del missatge de la catequesi7

95. La Paraula de Déu continguda a la Sagrada Tradició i a la Sagrada Escriptura:
— és meditada i compresa cada cop més profundament pel sentit de la fe de tot el Poble de Déu, sota la guia del Magisteri, que l’ensenya amb autoritat;
— és celebrada en la litúrgia, on constantment es proclama, s’escolta, s’interioritza i es comenta;
— resplendeix en la vida de l’Església, en la seva història bimil·lenària, sobretot en el testimoni dels cristians, particularment dels sants;
— és aprofundida amb la investigació teològica, que ajuda els creients a avançar en la intel·ligència vital dels misteris de la fe;
— es manifesta en els genuïns valors religiosos i morals que, com llavors de la Paraula, hi ha escampats en la societat humana i en les diverses cultures.
96. Totes aquestes són les fonts, principals i subsidiàries, de la catequesi, les quals mai no es poden prendre en uns sentit unívoc.8 La Sagrada Escriptura «és Paraula de Déu en tant que, per inspiració de l’Esperit Sant, és consignada per escrit»;9 i la Sagrada Tradició «transmet íntegrament als successors dels apòstols la Paraula de Déu que Crist i l’Esperit Sant van confiar a aquests».10 El Magisteri té la funció d’«interpretar autènticament la Paraula de Déu»,11 realitzant —en nom de Jesucrist— un servei eclesial fonamental. Tradició, Escriptura i Magisteri, íntimament relacionats i units, són, «cadascun a la seva manera»,12 fonts principals de la catequesi.
Les «fonts» de la catequesi tenen cadascuna el seu llenguatge propi, que queda concretat en una varietat molt rica de «documents de la fe». La catequesi és tradició viva d’aquests documents:13 perícopes bíbliques, textos litúrgics, escrits dels Pares de l’Església, formulacions del Magisteri, símbols de la fe, testimonis dels sants i reflexions teològiques.
La font viva de la Paraula de Déu i les «fonts» que en deriven i amb les quals ella s’expressa, proporcionen a la catequesi els criteris per transmetre el seu missatge a tots els qui han pres la decisió de seguir Jesucrist.

Els criteris per a la transmissió del missatge

97. Els criteris per presentar el missatge evangèlic a la catequesi es relacionen íntimament entre ells, puix que brollen d’una font única:
— El missatge, centrat en la persona de Jesucrist (cristocentrisme), per la seva dinàmica interna, introdueix en la dimensió trinitària que li és pròpia.
— L’anunci de la Bona Nova del Regne de Déu, centrat en el do de la salvació, implica un missatge d’alliberament.
— El caràcter eclesial del missatge remet al seu caràcter històric, car la catequesi —com el conjunt de l’evangelització— es duu a terme durant el «temps de l’Església».
— El missatge evangèlic —com a Bona Nova destinada a tots els pobles— cerca la inculturació, la qual només s’aconseguirà en profunditat si el missatge es presenta amb tota la seva integritat i puresa.
— El missatge evangèlic és necessàriament un missatge orgànic, amb la seva jerarquia de veritats. Aquesta visió harmònica de l’Evangeli el converteix en esdeveniment profundament significatiu per a la persona humana.
Tot i que aquests criteris són vàlids per a tot el ministeri de la Paraula, aquí es presenten desenrotllats en relació amb la catequesi.

El cristocentrisme del missatge evangèlic

98. Jesucrist no tan sols va transmetre la Paraula de Déu: ell és la Paraula de Déu. Per això tota la catequesi es refereix a Crist.
En aquest sentit, allò que caracteritza el missatge que la catequesi transmet és, abans de tota altra cosa, el «cristocentrisme»,14 que cal entendre en diversos sentits:
— En primer lloc, significa que «en el centre de la catequesi trobem essencialment una Persona, la de Jesús de Natzaret, Unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat».15 En realitat, la comesa fonamental de la catequesi és presentar el Crist: tota la resta es refereix a ell. Cerca, en definitiva, el seguiment de Jesucrist, la comunió amb ell. Vers aquest fi tendeix cada element del missatge.
— El cristocentrisme, en segon lloc, significa que Crist és «en el centre de la història de la salvació»,16 que la catequesi presenta. Com de fet, Crist és l’esdeveniment últim vers el qual convergeix tota la història salvífica. Va venir en «la plenitud del temps» (Ga 4,4) i és «la clau, el centre i el fi de tota la història humana».17 El missatge catequètic ajuda el cristià a situar-se en la història i a inserir-s’hi activament, quan ensenya que el Crist és el sentit últim d’aquesta història.
— El cristocentrisme significa, igualment, que el missatge evangèlic no ve de l’home, sinó que és la Paraula de Déu. L’Església, i en nom d’ella tot catequista, pot dir en veritat: «La doctrina que ensenyo no és meva, sinó d’aquell que m’ha enviat» (Jn 7,16). Per això la catequesi transmet «l’ensenyament de Jesucrist, la veritat que ell comunica o, més exactament, la veritat que ell és».18 El cristocentrisme obliga la catequesi a transmetre allò que Jesús ensenya sobre Déu, sobre l’home, sobre la felicitat, sobre la vida moral, sobre la mort, etc., sense permetre’s mai de canviar gens el seu pensament.19
Els evangelis, que conten la vida de Jesús, són al centre del missatge catequètic. Dotats ells mateixos d’una «estructura catequètica»,20 manifesten l’ensenyament que es proposava a les primeres comunitats cristianes. Transmetia la vida de Jesús, el seu missatge i les seves accions salvadores. En la catequesi, «els quatre evangelis ocupen un lloc central, perquè el seu centre és Jesucrist»21

El cristocentrisme trinitari del missatge evangèlic

99. La Paraula de Déu, encarnada en Jesús de Natzaret, Fill de la Verge Maria, és la Paraula del Pare, que parla al món per mitjà del seu Esperit. Jesús remet constantment al Pare, del qual se sap Únic Fill, i a l’Esperit Sant, pel qual se sap Ungit. Ell és el «camí» que introdueix en el misteri íntim de Déu.22
El cristocentrisme de la catequesi, en virtut de la seva mateixa dinàmica interna, porta a la confessió de la fe en Déu: Pare, Fill i Esperit Sant. És un cristocentrisme essencialment trinitari. Els cristians, en el Baptisme, queden configurats amb Crist, «Un de la Trinitat»,23 i aquesta configuració situa els batejats, «fills en el Fill», en comunió amb el Pare i amb l’Esperit Sant. Per això llur fe és radicalment trinitària. «El misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana».24
100. El cristocentrisme trinitari del missatge evangèlic impulsa la catequesi a tenir cura, entre altres, dels següents aspectes:
— L’estructura interna de la catequesi, en qualsevol modalitat de presentació, serà sempre cristocèntrica i trinitària: «Per Crist al Pare en l’Esperit».25 Una catequesi que prescindís d’una d’aquestes dimensions, o en desconegués la unió orgànica, correria el perill de trair l’originalitat del missatge cristià.26
— Seguint la mateixa pedagogia de Jesús, en la seva revelació del Pare, d’ell mateix com a Fill i de l’Esperit Sant, la catequesi mostrarà la vida íntima de Déu a partir de les seves obres salvífiques a favor de la humanitat.27 Les obres de Déu revelen qui és ell en si mateix i, tot alhora, el misteri del seu ésser íntim il·lumina la intel·ligència de totes les seves obres. Passa així, analògicament, en les relacions humanes: les persones es revelen en allò que fan, i així que les anem coneixent millor, comprenem més la seva conducta.28
— La presentació de l’ésser íntim de Déu revelat per Jesús, un en essència i tri en persones, ens farà veure les implicacions vitals per a la vida dels éssers humans. Confessar un Déu únic significa que «l’home no ha de sotmetre la seva llibertat personal, d’una manera absoluta, a cap poder terrenal».29 Significa també que la humanitat, creada a imatge d’un Déu que és «comunió de persones», és cridada a ser una societat fraterna, composta per fills d’un mateix Pare, iguals en dignitat personal. Les implicacions humanes i socials de la concepció cristiana de Déu són immenses.30 L’Església, quan professa la seva fe en la Trinitat i l’anuncia al món, es comprèn ella mateixa com «una multitud reunida per la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant».31

Un missatge que anuncia la salvació

101. El missatge de Jesús sobre Déu és una bona notícia per a la humanitat. Com de fet, Jesús va anunciar el Regne de Déu:32 una intervenció divina nova i definitiva, amb un poder transformador tan gran —i més gran i tot— que el que va utilitzar en la creació del món.33 En aquest sentit, «com a nucli i centre de la Bona Nova, Crist anuncia la salvació: aquest gran do de Déu que és l’alliberament de tot allò que oprimeix l’home, però que, sobretot, és l’alliberament del pecat i del Maligne, dintre l’alegria de conèixer Déu i de ser conegut per ell, de veure’l i de donar-nos a ell».34
La catequesi transmet aquest missatge del Regne, central en la predicació de Jesús. I, en fer-ho, aquest missatge «s’aprofundeix de mica en mica i es desenrotlla en els seus corol·laris implícits»,35 bo i mostrant les grans repercussions que té per a les persones i per al món
102. En aquesta explicació del kerigma evangèlic de Jesús, la catequesi subratlla els següents aspectes fonamentals:
— Jesús, amb l’arribada del Regne, anuncia i revela que Déu, no és un ésser distant i inaccessible, «no és un poder anònim i llunyà»,36 sinó que és el Pare que viu enmig de les seves criatures actuant amb amor i poder. Aquest testimoni sobre Déu com a Pare, ofert d’una manera senzilla i directa, és fonamental en la catequesi.
— Jesús indica, al mateix temps, que Déu, amb el seu regnat, ofereix el do de la salvació integral: allibera del pecat, introdueix a la comunió amb el Pare, atorga la filiació divina i promet la vida eterna, un cop vençuda la mort.37 Aquesta salvació integral és, tot alhora, immanent i escatològica, ja que «comença certament en aquesta vida, però té l’acompliment en l’eternitat».38
— Jesús, quan anuncia el Regne, anuncia la justícia de Déu: proclama el judici diví i la nostra responsabilitat. L’anunci del judici de Déu, amb el seu poder de formació de la consciència, és contingut central de l’Evangeli i bona notícia per al món. Ho és per al qui pateix manca de justícia i per a tothom qui lluita per implantar-la; ho és també per al qui no ha sabut estimar i fer-se solidari, perquè és possible la penitència i el perdó, car en la creu de Jesucrist se’ns guanya la redempció del pecat. La crida a la conversió i a creure en l’Evangeli del Regne, que és Regne de justícia, d’amor i de pau, i a la llum del qual serem jutjats, és fonamental per a la catequesi.
— Jesús declara que el Regne de Déu s’inaugura amb ell, en la seva mateixa persona.39 Revela, en efecte, que ell mateix, constituït Senyor, assumeix la realització d’aquest Regne, fins que el lliuri plenament consumat al Pare, quan vindrà de nou amb glòria i majestat.40 «El Regne ja és misteriosament present en la nostra terra; quan vingui el Senyor, es consumarà la seva perfecció».41
— Jesús indica, igualment, que la comunitat dels seus deixebles, la seva Església, «constitueix la llavor i el començament d’aquest Regne a la terra»42 i que, com a ferment dins la massa, allò que ella desitja és que el Regne de Déu creixi en el món com un arbre frondós, i s’incorpori en tots els pobles i en totes les cultures. «Efectivament i concretament, l’Església es troba al servei del Regne».43
— Jesús manifesta, finalment, que la història de la humanitat no camina cap al no-res, sinó que, amb els seus aspectes de gràcia i de pecat, és —en ell— assumida per Déu a fi de transformar-la. Ella, en el seu pelegrinatge actual vers la casa del Pare, ja ofereix un esbós del món futur, on, assumida i purificada, quedarà consumada. «L’evangelització no pot deixar d’incloure l’anunci profètic d’un més enllà, vocació profunda i definitiva de l’home, en continuïtat i en discontinuïtat, a la vegada, amb la situació present».44

Un missatge d’alliberament

103. La Bona Nova del Regne de Déu, que anuncia la salvació, inclou un missatge d’alliberament.45 Quan anunciava aquest Regne, Jesús es dirigia d’una manera molt particular als pobres: «Feliços els pobres, és vostre el Regne de Déu. Feliços els qui ara passeu fam, Déu us saciarà. Feliços els qui ara ploreu, vindrà dia que riureu» (Lc 6,20-21). Aquestes benaurances de Jesús, adreçades als que sofreixen, són un anunci escatològic de la salvació que el Regne porta amb ell. Apunten a l’experiència tan punyent a què l’Evangeli és tan sensible: la pobre sa, la fam i el sofriment de la humanitat.
La comunitat dels deixebles de Jesús, l’Església, participa avui de la mateixa sensibilitat que va tenir el seu Mestre, es fixa avui, amb un dolor profund, en aquests «pobles entestats amb totes les seves energies en l’esforç i en la lluita per vèncer tot allò que els condemna a quedar-se al marge de la vida: fam, malalties cròniques, analfabetisme, depauperació, injustícia en les relacions internacionals... situacions de neocolonialisme econòmic i cultural».46 Totes les formes de pobresa, «no sols econòmica, sinó també cultural i religiosa»,47 preocupen l’Església.
Com a dimensió important de la seva missió, l’Església «té el deure d’anunciar l’alli­berament de milions d’éssers humans entre els quals hi ha molts fills seus; el deure d’ajudar perquè neixi aquest alliberament, de donar-ne testimoni i de fer que sigui total».48
104. Per tal de preparar els cristians a aquesta feina, la catequesi tindrà cura, entre altres, dels següents aspectes:
— Situarà el missatge d’alliberament en la perspectiva de «la finalitat específicament religiosa de l’evangelització»,49 ja que aquesta perdria la raó de ser si «es desviava de l’eix religiós que la dirigeix; en primer lloc, el Regne de Déu, en el seu sentit plenament teològic».50 Per això, el missatge de l’alliberament «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d’abraçar tot l’home, en totes les seves dimensions, inclosa l’obertura a l’Absolut, que és Déu».51
La catequesi, en la comesa de l’educació moral, presentarà la moral social cristiana com una exigència i una conseqüència de «l’alliberament radical efectuat pel Crist».52 Com de fet, aquesta és la Bona Nova que els cristians professen, amb el cor ple d’esperança: Crist ha alliberat el món i continua alliberant-lo. Aquí es genera la praxi cristiana, que és el compliment del gran manament de l’amor.
— Igualment, en la tasca de la iniciació a la missió, la catequesi desvetllarà en els catecúmens i en els catequitzands «l’opció preferencial pels pobres»,53 la qual, «lluny de ser un signe de particularisme o de sectarisme, manifesta la universalitat de l’ésser i de la missió de l’Església. Aquesta opció no és exclusiva»,54 sinó que porta amb ella «el compromís per la justícia segons la funció, la vocació i les circumstàncies de cadascú».55

L’eclesialitat del missatge evangèlic

105. La naturalesa eclesial de la catequesi dóna al missatge evangèlic que transmet un intrínsec caràcter eclesial. La catequesi té el seu origen en la confessió de fe de l’Església i condueix a la confessió de fe del catecumen i del catequitzand. La primera paraula oficial que l’Església adreça al batejand adult, després d’interessar-se pel seu nom, és preguntar-li: «Què demanes a l’Església de Déu?» I la resposta del candidat és: «La fe».56 Efectivament, el catecumen sap que l’Evangeli que ha descobert i vol conèixer és viu i actuant en el cor dels creients. La catequesi no és res més que el procés de transmissió de l’Evangeli tal com la comunitat cristiana l’ha rebut, el comprèn, el celebra, el viu i el comunica de moltes maneres.
Per això, quan la catequesi transmet el misteri de Crist, ressona en el seu missatge la fe de tot el Poble de Déu enllà de la història: la dels apòstols, que el van rebre del mateix Crist i de l’acció de l’Esperit Sant; la dels màrtirs, que la van confessar i la confessen amb la seva sang; la dels sants, que la van viure i la viuen en profunditat; la dels Pares i els Doctors de l’Església, que la van ensenyar esplendorosament; la dels missioners, que van anunciar-la sense defallir; la dels pastors, finalment, que la guarden amb zel i amor i l’ensenyen i interpreten autènticament. Ben cert, en la catequesi és present la fe de tots els qui creuen i es deixen conduir per l’Esperit Sant.
106. Aquesta fe, transmesa per la comunitat eclesial, només és una. Tot i que els deixebles de Jesucrist formen una comunitat dispersa per tot el món i encara que la catequesi transmet la fe en llenguatges culturals molt diferents, l’Evangeli que es dóna a cadascú —la confessió de fe— és únic, i és un de sol el Baptisme: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol Baptisme, un sol Déu i Pare de tots» (Ef 4,5).
Així la catequesi és, a l’Església, el servei que introdueix els catecúmens i els catequitzands a la unitat de la confessió de fe.57 En virtut de la seva naturalesa pròpia alimenta el vincle de la unitat,58 creant la consciència de pertànyer a una gran comunitat que ni l’espai ni el temps no poden limitar: «Des d’Abel, el just, fins al darrer dels elegits, fins als extrems de la terra, fins a la consumació del món.»59

Caràcter històric del misteri de la salvació

107. La confessió de fe dels deixebles de Jesucrist surt d’una Església que peregrina, enviada en missió. No és encara la proclamació gloriosa del final del camí, sinó la que correspon al «temps de l’Església».60 L’«economia de la salvació» té un caràcter històric, car es realitza en el temps: «va començar en el passat, va desenrotllar-se i va aconseguir el cim en Jesucrist; desplega el seu poder en el present, i espera la consumació en el seu futur».61
Per això l’Església, quan transmet avui el missatge cristià des de la consciència viva que en té, guarda sempre la «memòria» dels esdeveniments salvífics del passat i els va contant de generació en generació. A la llum d’aquests esdeveniments, interpreta els fets actuals de la història humana, on l’Esperit de Déu renova la faç de la terra, i persevera en l’esperança confiada de la vinguda del Senyor. En la catequesi patrística, la narració (narratio) de les meravelles realitzades per Déu i l’espera (expectatio) del retorn de Crist acompanyaven sempre l’exposició (explanatio) dels misteris de la fe.62
108. El caràcter històric del missatge cristià fa que la catequesi hagi de tenir en compte aquests aspecte:
— Presentar la història de la salvació per mitjà d’una catequesi bíblica que doni a conèixer les «obres i paraules» amb què Déu s’ha revelat a la humanitat: les grans etapes de l’Antic Testament, amb què va preparar el camí de l’Evangeli;63 la vida de Jesús, Fill de Déu, encarnat a les entranyes de Maria, que amb els seus fets i ensenyaments va dur a plenitud la Revelació,64 i la història de l’Església, transmissora d’aquesta Revelació. Aquesta història, llegida des de la fe, també és part fonamental del contingut de la catequesi.
— Quan s’explica el Símbol de la fe i el contingut de la moral cristiana per mitjà d’una catequesi doctrinal, el missatge evangèlic ha d’il·luminar l’«avui» de la història de la salvació. Com de fet, «el ministeri de la paraula no sols recorda la revelació de les meravelles de Déu fetes en el passat... sinó que, al mateix temps, a la llum de la revelació, interpreta la vida dels homes de la nostra època, els signes dels temps i les realitats d’aquest món, ja que en això es realitza el designi de Déu sobre la salvació dels homes».65
— Situar els sagraments dintre la història de la salvació per mitjà d’una catequesi mistagògica, que «rellegeixi i revifi els esdeveniments de la història de la salvació en l’ ‘avui’ de la litúrgia».66 Aquesta referència a l’«avui» historico-salvífic és essencial en aquesta catequesi. Així s’ajuda els catecúmens i els catequitzands «a obrir-se a la intel·ligència ‘espiritual’ de l’economia de la salvació».67
— Les «obres i paraules» de la Revelació remeten al «misteri que hi ha en elles».68 La catequesi ajudarà a fer el pas del signe al misteri. Portarà a descobrir, darrere la humanitat de Jesús, la seva condició de Fill de Déu; darrere la història de l’Església, el seu misteri com a «sagrament de salvació»; darrere els «signes dels temps», les petjades de la presència i dels plans de Déu. Així la catequesi mostrarà el coneixement propi de la fe, «que és un coneixement per mitjà de signes».69

La inculturació del missatge evangèlic 70

109. La Paraula de Déu es va fer home, home concret, situat en el temps i en l’espai, arrelat en una cultura determinada: «Crist, per la seva encarnació, va unir-se a les condicions socials i culturals concretes d’aquells homes amb qui va conviure».71 Aquesta és la «inculturació» originària de la Paraula de Déu i el model referencial per a tota l’evangelització de l’Església, «cridada a portar la força de l’Evangeli al cor de la cultura i de les cultures».72
La «inculturació»73 de la fe, per la qual «arriben a assumir-se en admirable intercanvi totes les riqueses de les nacions donades a Crist en herència»,74 és un procés profund i global i un camí lent.75 No és una simple adaptació externa que, per fer més atraient el missatge cristià, es limita a cobrir-lo d’una manera decorativa com un vernís superficial. Ben al contrari, es tracta de la penetració de l’Evangeli en els nivells més profunds de les persones i dels pobles. Els afecta «d’una manera vital, en profunditat i fins a les mateixes arrels»76 de les seves cultures.
Tanmateix, en aquest treball d’inculturació, les comunitats cristianes hauran de fer un discerniment: «assumiran»,77 d’una banda, aquelles riqueses culturals que siguin compatibles amb la fe; però també es tracta, d’altra banda, d’ajudar a «guarir»78 i «transformar»79 els criteris, les línies de pensament o els estils de vida que estiguin en contrast amb el Regne de Déu. Aquest discerniment es regeix per dos principis bàsics: «la compatibilitat amb l’Evangeli de les diverses cultures que cal assumir i la comunió amb l’Església universal».80 Tot el Poble de Déu ha d’implicar-se en aquest procés, que «necessita una gradualitat perquè sigui realment l’expressió de l’experiència cristiana de la comunitat».81
110. Concretament, en aquesta inculturació de la fe, es presenten a la catequesi diverses comeses. Entre elles cal destacar:
— Considerar la comunitat eclesial com el principal factor de la inculturació. Una expressió, i alhora un instrument eficaç d’aquesta comesa, és el catequista, el qual, juntament amb un sentiment profund, ha de posseir una viva sensibilitat social i ha d’estar ben arrelat en el seu ambient cultural.82
— Elaborar uns Catecismes locals que responguin «a les exigències que dimanen de les diverses cultures»83 i presentin l’Evangeli en relació amb les aspiracions, els interrogants i els problemes que es troben en aquestes cultures.
— Realitzar una inculturació adequada en el Catecumenat i en les institucions catequètiques, incorporant amb discerniment el llenguatge, els símbols i els valors de les cultures on arrelen els catecúmens i els catequitzands.
— Presentar el missatge cristià de tal manera que capaciti per «donar raó de l’esperança» (1Pe 3,15) als qui han d’anunciar l’Evangeli enmig d’unes cultures alienes als conceptes religiosos i, de vegades, postcristianes. Una apologètica encertada, que ajudi en el diàleg «fe-cultura», resulta imprescindible.

La integritat del missatge evangèlic

111. En la tasca de la inculturació de la fe, la catequesi ha de transmetre el missatge evangèlic amb tota integritat i puresa. Jesús va anunciar l’Evangeli íntegrament: «A vosaltres us he fet conèixer tot allò que he sentit al meu Pare» (Jn 15,15). I aquesta mateixa integritat Crist l’exigeix als seus deixebles, quan els envia a la missió: «Ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat» (Mt 28,19). Per això és un criteri fonamental de la catequesi salvaguardar la integritat del missatge i evitar-ne presentacions parcials o deformades: «per tal que sigui perfecta “l’oblació de la seva fe”, el qui es fa deixeble de Crist té dret a rebre «la paraula de la fe» no mutilada, falsificada o disminuïda, sinó completa i integral, amb tot el seu rigor i la seva força».84
112. Dues dimensions íntimament unides rauen al fons d’aquest criteri. Es tracta, efectivament, de:
— Presentar el missatge evangèlic íntegre, sense silenciar cap aspecte fonamental ni fer cap selecció en el dipòsit de la fe.85 Al contrari, la catequesi «ha de mirar curosament de proposar amb fidelitat tot el tresor del missatge cristià».86 Ara, això cal fer-ho gradualment seguint l’exemple de la pedagogia divina, amb què Déu s’ha anat revelant d’una manera progressiva i gradual. La integritat ha de compaginar-se amb l’adaptació.
Per tant, la catequesi parteix d’una proposició senzilla de l’estructura íntegra del missatge cristià, i l’exposa d’una manera adaptada a la capacitat dels destinataris. Sense limitar-se a aquesta exposició inicial, la catequesi, gradualment, proposarà el missatge cada cop amb més amplitud i explicitació, segons la capacitat del catequitzand i el caràcter propi de la catequesi.87 Aquests dos nivells d’exposició íntegra del missatge s’anome­nen «integritat intensiva» i «integritat extensiva».
— Presentar el missatge evangèlic autèntic, amb tota la seva puresa, sense reduir-ne les exigències, per por del refús; i sense imposar càrregues pesades que no hi van incloses, car el jou de Jesús és suau.88
Aquest criteri sobre l’autenticitat va íntimament vinculat amb el de la inculturació. Aquesta té la funció de «traduir»89 allò que és essencial del missatge a un determinat llenguatge cultural. En aquesta comesa necessària sempre hi ha una tensió: «L’evangelització perd molt de la seva força si no pren en consideració el poble concret al qual es dirigeix», però també «té el perill de perdre la seva ànima i esvanir-se si es buida o desvirtua el seu contingut, amb el pretext de traduir-lo».90
113. En aquesta relació complexa entre inculturació i integritat del missatge cristià, el criteri que cal seguir és el d’una actitud evangèlica: el d’«una obertura missionera a la salvació integral del món».91 Aquesta actitud ha de saber conjugar l’acceptació dels valors veritablement humans i religiosos, per damunt d’entossudiments immobilistes, amb el compromís missioner d’anunciar tota la veritat de l’Evangeli, per damunt de fàcils acomodacions que portarien a desvirtuar l’Evangeli i a secularitzar l’Església. L’autenticitat evangèlica exclou aquestes dues actituds, contràries al veritable sentit de la missió.

Un missatge orgànic i jerarquitzat

114. El missatge que la catequesi transmet té «un caràcter orgànic i jerarquitzat».92 Constitueix una síntesi coherent i vital de la fe. S’organitza entorn del misteri de la Santíssima Trinitat, en una perspectiva cristocèntrica, ja que aquest misteri és «la font de tots els altres misteris de la fe i la llum que els il·lumina».93 A partir d’ell, l’harmonia del conjunt del missatge reclama una «jerarquia de veritats»,94 per tal com és diversa la connexió de cadascuna d’elles amb el fonament de la fe cristiana. Ara bé, «aquesta jerarquia no significa que algunes veritats pertanyin a la fe més que algunes altres, sinó que algunes veritats es recolzen en altres com a més principals i d’elles reben llum».95
115. Tots els aspectes i dimensions del missatge cristià participen d’aquesta organicitat jerarquitzada:
— La història de la salvació, quan conta «les meravelles de Déu» (mirabilia Dei) —les que va fer, les que fa i les que farà per nosaltres— s’organitza entorn de Jesucrist, «centre de la història de la salvació».96 La preparació a l’Evangeli, en l’Antic Testament, la plenitud de la Revelació en Jesucrist, i el temps de l’Església, estructuren tota la història salvífica, de la qual la creació i l’escatologia són el principi i la fi.
— El Símbol apostòlic fa veure com l’Església sempre ha volgut presentar el misteri cristià en una síntesi vital. Aquest símbol és el resum i la clau de la lectura de tota l’Escriptura i de tota la doctrina de l’Església, que s’ordena jeràrquicament entorn d’ell.97
— També els sagraments són un tot orgànic que, com a forces regeneradores, brollen del misteri pasqual de Jesucrist i «formen un organisme on cada sagrament particular té el seu lloc vital».98 L’Eucaristia ocupa en aquest cos orgànic un lloc únic, vers el qual s’ordenen els altres sagraments: es presenta com «el sagrament dels sagraments».99
— El doble manament de l’amor, a Déu i al proïsme, és —en el missatge moral— la jerarquia de valors que el mateix Jesucrist va establir: «Tots els manaments de la Llei i els Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22,40). L’amor a Déu i l’amor al proïsme, que resumeixen el decàleg, si es viuen amb l’esperit de les benaurances evangèliques, constitueixen la carta magna de la vida cristiana que Jesús va proclamar en el sermó de la Muntanya.100
— El Parenostre condensa l’essència de l’Evangeli, sintetitza i jerarquitza les riqueses immenses de l’oració contingudes a la Sagrada Escriptura i en tota la vida de l’Església. Aquesta oració, que Jesús mateix va ensenyar als seus deixebles, deixa entreveure la confiança filial i els desigs més profunds amb què una persona es pot dirigir a Déu.101

Un missatge significatiu per a la persona humana

116. La Paraula de Déu, en fer-se home, assumeix la naturalesa humana en tot menys en el pecat. Així Jesucrist, que és «imatge de Déu invisible» (Col 1,15), és també l’home perfecte. D’aquí ve que, «en realitat, el misteri de l’home només s’aclareix en el misteri del Verb encarnat».102
La catequesi, quan presenta el missatge de Crist, no sols ensenya qui és Déu i quin és el seu designi salvífic, sinó que, tal com va fer el mateix Jesús, ensenya també plenament qui és l’home al mateix home i quina és la seva vocació altíssima.103 La revelació, de fet, «no es dóna aïllada de la vida, ni se li juxtaposa artificialment. Es refereix al sentit últim de l’existència i la il·lumina, sia per inspirar-la, sia per jutjar-la, a la llum de l’Evangeli».104
La relació del missatge cristià amb l’experiència humana no és purament metodològica, sinó que surt de la finalitat mateixa de la catequesi, que cerca la comunió de la persona humana amb Jesucrist. Jesús, durant la seva vida terrenal, va viure plenament la seva humanitat: «Va treballar amb mans d’home, va pensar amb intel·ligència d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home».105 Doncs bé, «tot allò que Crist va viure, fa que puguem viure-ho en ell i que ell ho visqui en nosaltres».106 La catequesi actua sobre aquesta identitat d’experiència humana entre Jesús, Mestre, i el deixeble, i ensenya a pensar com ell, a obrar com ell i a estimar com ell.107 Viure la comunió amb Crist és fer l’experiència de la vida nova de la gràcia.108
117. Per aquesta raó, eminentment cristològica, la catequesi, quan presenta el missatge cristià, «ha de preocupar-se d’orientar l’atenció dels homes cap a llurs experiències més importants, tant personals com socials. És comesa seva plantejar, a la llum de l’Evangeli, els interrogants que surten d’aquestes experiències, per tal d’estimular el just desig de transformar la pròpia conducta».109 En aquest sentit:
— En la primera evangelització, pròpia del pre-catecumenat o de la pre-catequesi, l’anunci de l’Evangeli es farà sempre en íntima connexió amb la naturalesa humana i les seves aspiracions i mostrarà com se satisfà plenament el cor humà.110
— En la catequesi bíblica s’ajudarà a interpretar la vida humana actual a la llum de les experiències viscudes pel poble d’Israel, per Jesucrist i per la comunitat eclesial, en la qual l’Esperit de Crist ressuscitat viu i actua contínuament.
— En l’explicitació del Símbol, la catequesi mostrarà com els grans temes de la fe (creació, pecat original, Encarnació, Pasqua, Pentecosta, escatologia...) són sempre font de vida i de llum per a l’ésser humà.
— La catequesi moral, quan presenta en què consisteix la vida digna de l’Evangeli111 i promou les benaurances evangèliques com l’esperit que impregna el decàleg, les arrelarà en les virtuts humanes, presents en el cor de l’home.112
— En la catequesi litúrgica haurà de ser constant la referència a les grans experiències humanes, significades amb els signes i els símbols de l’acció litúrgica a partir de la cultura jueva i cristiana.113

Principi metodològic per a la presentació del missatge 114

118. Les normes i els criteris assenyalats en aquest capítol —i «que pertanyen a l’exposició del contingut de la catequesi— han d’aplicar-se a les diverses formes de catequesis: és a dir, en la catequesi bíblica i litúrgica, en el resum doctrinal, en la interpretació de les situacions de l’existència humana, etc.»115
— D’aquests criteris i normes, tanmateix, no es pot deduir l’ordre que cal guardar en l’exposició del contingut. «És possible que en la situació actual de la catequesi, raons de mètode o de pedagogia aconsellin d’organitzar la comunicació de les riqueses del contingut de la catequesi més d’una manera que d’una altra».116 Es pot partir de Déu per arribar a Crist, i viceversa. Igualment, es pot partir de l’home per arribar a Déu, i al contrari. L’adopció d’un ordre determinat en la presentació del missatge ha de condicionar-se a les circumstàncies i a la situació de la fe del qui rep la catequesi.
Cal escollir l’itinerari pedagògic més adaptat a les circumstàncies que travessa la comunitat eclesial o els destinataris concrets als quals s’adreça la catequesi. D’aquí ve la necessitat d’investigar acuradament i de trobar els camins i les maneres que responguin millor a les diverses situacions.
Correspon als Bisbes de donar normes més precises en aquesta matèria i aplicar-les mitjançant Directoris catequètics, Catecismes per a diferents edats i situacions culturals, i amb altres mitjans que semblin oportuns. 117

Notes

1. CT 27.
2. DV 10a i b; cf. 1Tm ,20; 2Tm 1,14.
3. Cf. Mt 13,52
4. DV 13.
5. Ibídem.
6. DV 10.
7. Com es veu, s’empren ambdues expressions: la font i les «fonts» de la catequesi. Es parla de «la» font de la catequesi per subratllar la unicitat de la Paraula de Déu, recordant la concepció de la Revelació en Dei Verbum. S’ha seguit CT 27, que parla també de la font de la catequesi. Però s’ha mantingut l’expressióles fonts, seguint l’ús catequètic corrent de l’expressió, per indicar els llocs concrets d’on la catequesi extreu el missatge; cf. DCG (1971) 45.
8. Cf. DCG (1971) 45b.
9. DV 9.
10. Ibídem.
11. DV 10b.
12. DV 10c.
13. Cf. MPD 9.
14. Cf. CCE 426-429; CT 5-6; DCG (1971) 40.
15. CT 5.
16. DCG (1971 41a. 39. 40. 44.
17. GS 10.
18. CT 6.
19. Cf. 1Co 15,1-4; EN 16 e. f.
20. CT 11b.
21. CCE 139.
22. Cf. Jn 14,6.
23. L’expressió «Un de la Trinitat» fou usada pel V Concili ecumènic a Constantinoble (a. 553): cf. Constantinopolità II, Sessió VIII, càn. 4: DS 424. Ha estat recordada a CCE 468.
24. CCE 234; cf. CCE 2157.
25. DCG (1971) 41; cf. Ef 2,18.
26. Cf. DCG (1971) 41.
27. Cf. CCE 258. 236 i 259.
28. Cf. CCE 236.
29. CCE 450.
30. Cf. CCE 1702.1878. Sollicitudo rei socialis (n. 40) utilitza l’expressió «model d’unitat», quan es refereix a aquest tema. El Catecisme de l’Església Catòlica (n. 2845) parla de la comunió de la Santíssima Trinitat com «la font i el criteri de veritat en tota relació».
31. LG 4b, que cita textualment sant Cebrià, De dominica oratione 23: CCL 3A2, 105.
32. Cf. EN 11-14; RM 12-20; CCE 541-556.
33. La litúrgia de l’Església ho expressa així en la Vetlla pasqual: «...feu que els vostres redimits comprenguin que la creació del món, al començament del temps, no fou pas més excel·lent que la immolació de Crist, la nostra Pasqua, a la plenitud del temps» (Missal Romà, Vetlla Pasqual, oració després de la primera lectura).
34. EN 9.
35. CT 25.
36. EN 26.
37. Aquest do salvífic confereix «la justificació per la gràcia de la fe i dels sagraments de l’Església. Aquesta gràcia allibera del pecat i introdueix a la comunió amb Déu» (LC 52)
38. EN 27.
39. Cf. LG 3 i 5.
40. Cf. RM 16.
41. GS 39.
42. LG 5.
43. RM 20.
44. EN 28.
45. Cf. EN 30-35.
46. EN 30.
47. CA 57; cf. CCE 2444.
48. EN 30.
49. EN 32; cf. SRS 41 i RM 58.
50. EN 32.
51. EN 33; cf. LC: Aquesta Instrucció constitueix una referència obligada per a la catequesi.
52. LC 71.
53. CA 57; LC 68; cf. SRS 42; CCE 2443–2449.
54. LC 68.
55. SRS 41; cf. LC 77. Per la seva banda, el Sínode de 1971 va abordar un tema d’importància fonamental per en la catequesi: «L’educació per a la justícia»: cf.DOCUMENTS DEL SÍNODE DELS BISBES, II: De Iustitia in mundo, III: l.c. 835-937.
56. OIChA 75; cf. CCE 1253.
57. Cf. CCE 172–175, on, inspirant-se en sant Ireneu de Lió, s’analitza tota la riquesa implicada en la realitat de l’expressió «una sola fe».
58. CCE 815: «La unitat de l’Església pelegrina està assegurada per vincles visibles de comunió: la professió d’una mateixa fe rebuda dels Apòstols; la celebració comuna del culte diví, sobretot dels sagraments; la successió apostòlica pel sagrament de l’orde, que conserva la concòrdia fraterna de la família de Déu».
59. EN 61, recollint els testimonis de sant Gregori el Gran i de la Didaché.
60. CCE 1076.
61. DCG (1971) 44.
62. Quan fonamentaven el contingut de la catequesi en la narració dels esdeveniments salvadors, els Sants Pares volien arrelar el cristianisme en el temps, i mostraven que aquest era història salvífica i no simple filosofia religiosa; i que Crist era el centre de la història.
63. CCE 54–64. En aquests textos del Catecisme de l’Església Catòlica, que són referència fonamental per a la catequesi bíblica, s’indiquen les etapes més importants de la Revelació, en les quals és clau el tema de l’Aliança. Cf. CCE 1081 i 1093.
64. Cf. DV 4.
65. DCG (1971) 11.
66. CCE 1095; CCE 1075. 1116. 129–130. 1093–1094.
67. CCE 1095. El Catecisme de l’Església Catòlica, en el n. 1075, indica el caràcter inductiu d’aquesta «catequesi mistagògica», ja que procedeix del que és visible al que és invisible, del signe al significat, dels «sagraments» als «misteris».
68. DV 2.
69. DCG (1971) 72; cf. CCE 39–43.
70. Cf. Quarta Part, cap. 5.
71. AG 10; cf. AG 22a.
72. CT 53; cf. EN 20.
73. El terme «inculturació» ha estat assumit per diversos documents del Magisteri:cf. CT 53 i Rm 52–54. El concepte de «cultura», tant en el seu sentit més general, com en el seu sentit «sociològic i etnològic», ha estat aclarit a GS 53; cf. ChL 44a.
74. AG 22a; cf. LG 13 i 17; GS 53–62; DCG (1971) 37.
75. Cf. RM 52b, que parla del «llarg temps» que necessita la inculturació.
76. EN 20; cf. EN 63; RM 52.
77. LG 13 utilitza l’expressió «afavoreix i assumeix (fovet et assumit)».
78. LG 17 s’expressa així: «guarir, elevar i perfeccionar (sanare, elevare et consummare) ».
79. EN 19 afirma: «aconseguir i transformar».
80. RM 54a.
81. RM 54b.
82. Cf. GCM 12.
83. Cf. CCE 24.
84. CT 30.
85. Ibídem.
86. DCG (1971) 38a.
87. Cf. DCG (1971) 38b.
88. Cf. Mt 11,30.
89. EN 63, que utilitza les expressions «transferre» i «translatio»; cf. RM 53b.
90. EN 63c; cf. CT 53c i 31.
91. SÍNODE 1985, II, D, 3; cf. EN 65.
92. CT 31, que també tracta de la integritat del missatge; cf. DCG (1971) 39 i 43.
93. CCE 234.
94. UR 11.
95. DCG (1971) 43.
96. DCG (1971) 41.
97. Sobre el Símbol de la fe, sant Ciril de Jerusalem diu: «Aquesta síntesi de la fe no ha estat feta segons les opinions humanes, sinó que s’ha recollit de tota l’Escriptura allò que hi ha de més important per donar amb tota integritat l’únic ensenyament de la fe» (Catecheses illuminandorum 5,12: PG 33, 521). El text ha estat recollit a CCE 18; cf. CCE 194.
98. CCE 1211.
99. Ibídem.
100. Sant Agustí presenta el Sermó de la Muntanya com «la carta perfecta de la vida cristiana... que conté tots els preceptes que calen per guiar-la» (De sermone Domini in monte 1,1; CCL 35, 1; cf. EN 8.
101. El Parenostre és, certament, «el resum de tot l’Evangeli» (Tertul·lià, De oratione, 1: CSEL, 20, 181). «Resseguiu totes les oracions que hi ha a la Sagrada Escriptura, i no crec que hi trobeu res que no estigui inclòs en l’oració del Senyor» S. Agustí, Epistula 130, c.12: PL 33, 502); cf. CCE 2761.
102. GS 22a.
103. Cf. Ibídem.
104. CT 22c; cf. EN 29.
105. GS 22b.
106. CCE 521; cf. CCE 519–521.
107. Cf. CT 20b.
108. Cf. Rm 6,4.
109. DCG (1971) 74; cf. CT 29.
110. Cf. AG 8a.
111. Cf. Fl 1,27.
112. Cf. CCE 1697.
113. Cf. CCE 1145–1152.
114. Cf. Tercera part, cap. 2.
115. DCG (1971) 46.
116. CT 31.
117. Cf. CIC 775, 1–3.

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors