«EL PACTE DE LES CATACUMBES»

Joan XXIII havia pensat que el Concili podria tractar de la qüestió dels pobres i de l’Església dels pobres. Però es va adonar que aquest assumpte era lluny de la mentalitat de la immensa majoria dels bisbes i dels experts. Els pobres i la pobresa no eren qüestions presents en la consciència dels bisbes. De fet, només hi ha una al·lusió als pobres en el n. 8 de Lumen Gentium tan sols per dir que l’Església necessita béns materials per poder evangelitzar, però que no busca la glòria terrestre. Reconeix que Jesús era pobre i que en els pobres es reconeix Jesús. Això és tot. No obstant això, des de la primera sessió el cardenal Lercaro havia adreçat al Concili una crida patètica tractant justament d’una Església dels pobres. Va ser molt aplaudit, però d’aquí no va passar. La majoria no estava en la mateixa mentalitat. Un grup d’uns 50 bisbes i uns 30 experts es reunia de tant en tant en el Col·legi belga, animat sobretot per dom Helder Câmara. Era «el grup dels pobres», molt discret, i que no semblava integrar-se amb els altres. El grup restava en contacte constant amb el cardenal Lercaro que es comunicava regularment amb Pau VI. A les acaballes del Concili, concretament el 16 de novembre de 1965, un grup de 40 bisbes es va reunir a la catacumba de Santa Domitila. Van demanar «ser fidels a l’esperit de Jesús», i en acabar la celebració van signar el pacte «Una Església servidora i pobra» que és conegut com «Pacte de les Catacumbes», pel qual els bisbes presents es comprometien a portar una vida pobra i senzilla.

 Una Església servidora i pobra

(Pacte de les Catacumbes)

Nosaltres, bisbes, reunits en el Concili Vaticà II, conscients de les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l’evangeli; motivats els uns pels altres en una iniciativa en la qual cadascun de nosaltres ha evitat el sobresortir i l’altivesa; units a tots els nostres germans en l’episcopat; comptant, sobretot, amb la gràcia i la força de nostre Senyor Jesucrist, amb l’oració dels fidels i dels sacerdots de les nostres respectives diòcesis; posant-nos amb el pensament i amb l’oració davant la Trinitat, davant l’Església de Crist i davant els sacerdots i els fidels de les nostres diòcesis, amb humilitat i amb consciència de la nostra feblesa, però també amb tota la determinació i tota la força que Déu ens vol donar com a gràcia seva, ens comprometem al que segueix:

1.       Procurarem de viure segons l’estil ordinari de la nostra població en el que respecta a casa, menjar, mitjans de locomoció, i a tot el que se’n desprèn. Cf. Mt 5,3; 6,33s; 8-20.

2.       Renunciem per sempre a l’aparença i la realitat de la riquesa, especialment en el vestir (vestimentes riques, colors cridaners) i en símbols de metalls preciosos (aquests signes han de ser, certament, evangèlics). Cf. Mc 6,9; Mt 10,9s; Ac 3,6. Ni or ni plata.

3.       No posseirem béns mobles ni immobles, ni tindrem comptes al banc, etc., a nom propi; i, si és necessari posseir alguna cosa, ho posarem tot a nom de la diòcesi, o de les obres socials o caritatives. Cf Mt 6,19-21; Lc 12,33s.

4.       En la mesura del possible confiarem la gestió financera i material de la nostra diòcesi a una comissió de laics competents i conscients del seu paper apostòlic, i així poder ser menys administradors i més pastors i apòstols. Cf. Mt 10,8; Ac 6,1-7.

5.       Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenin amb noms i títols que expressin grandesa i poder (Eminència, Excel·lència, Monsenyor…). Ens estimem més que ens anomenin amb el nom evangèlic de Pare. Cf Mt 20,25-28; 23,6-11; Jn 13,12-15.

6.       En el nostre comportament i relacions socials evitarem tot el que pugui semblar concessió de privilegis, primacia o fins i tot preferència als rics i als poderosos (per exemple en banquets oferts o acceptats, en serveis religiosos). Cf. Lc 13, 12-14; 1Co 9, 14-19.

7.       Igualment evitarem propiciar o adular la vanitat de qualsevulla que sigui, pel fet de recompensar o sol·licitar ajuts, o per qualsevol altra raó. Convidarem els nostres fidels al fet que considerin les seves donacions com una participació normal al culte, a l’apostolat i a l’acció social. Cf. Mt 6,2-4; Lc 15,9-13; 2Co 12,4.

8.       Donarem tot el que calgui del nostre temps, reflexió, cor, mitjans, etc. al servei apostòlic i pastoral de les persones i dels grups treballadors i econòmicament febles i subdesenvolupats, sense que això perjudiqui d’altres persones i grups de la diòcesi.
Recolzarem els laics, religiosos, diaques o sacerdots que el Senyor crida a evangelitzar els pobres i treballadors, compartint la seva vida i el treball. Cf. Lc 4, 18s; Mc 6, 4; Mt 11, 4s; Ac 18, 3s; 20, 33-35; 1 Cor 4, 12 i 9, 1-27.

9.       Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat, i de les llurs mútues relacions, procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials basades en la caritat i en la justícia, que tinguin en compte a tots i a totes, com un humil servei als organismes públics competents. Cf. Mt 25, 31-46; Lc 13, 12-14 i 33s.

10.   Farem tot el possible perquè els responsables del nostre govern i dels nostres serveis públics decideixin i posin en pràctica les lleis, estructures i institucions socials que són necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic i total de tot l’home i de tots els homes, i, així, per a l’adveniment d’un ordre social, nou, digne de fills d’homes i de fills de Déu. Cf Ac 2,44s; 4,32-35; 5,4; 2Co 8 i 9; 1Tm 5,16.

11.   Com que la col·legialitat dels bisbes troba la seva més plena realització evangèlica en el servei en comú a les majories en misèria física cultural i moral –dos terços de la humanitat– ens comprometem:

--     a compartir, segons les nostres possibilitats, en els projectes urgents dels episcopats de les nacions pobres;

--    a demanar plegats, al nivell d’organismes internacionals, donant sempre testimoniatge de l’evangeli, com ho va fer el papa Pau VI en les Nacions Unides, l’adopció d’estructures econòmiques i culturals que no fabriquin nacions pobres en un món cada vegada més ric, sinó que permetin que les majories pobres surtin de la seva misèria.

12.   Ens comprometem a compartir la nostra vida, en caritat pastoral, amb els nostres germans en Crist, sacerdots, religiosos i laics, per tal que el nostre ministeri constitueixi un veritable servei. Així,

--     ens esforçarem a «revisar la nostra vida» amb ells;

--     buscarem col·laboradors, per poder ser més animadors segons l’Esperit que no pas caps segons el món;

--     procurarem fer-nos el més humanament possible presents, ser acollidors;

--     ens mostrarem oberts a tots, sigui quina sigui la seva religió. Cf. Mc 8,34s; c 6,1-7; 1Tm 3,8-10.

13.   Quan tornarem a les nostres diòcesis, donarem a conèixer aquestes resolucions als nostres diocesans, demanant-los que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva col·laboració i les seves oracions.

Que Déu ens ajudi a ser-hi fidels.

Molts d’aquests 40 signants d’aquest pacte eren bisbes llatinoamericans, entre els quals destaca, perquè en va ser un dels promotor, Dom Helder Câmara. El Pacte de les Catacumbes va ser ignorat pels altres bisbes, però va tenir una gran importància, ja que va ser l’origen de la Conferència de Medellín. Efectivament, encara que la llum que va guiar la reflexió de Medellín va ser, certament, el Concili Vaticà II –sobretot la Gaudium et Spes–, Medellín era una aplicació concreta del Pacte de les Catacumbes, tot i que per raons òbvies no se’n va fer esment explícit en cap moment. Pau VI no se’n va estar d’expressar la seva satisfacció per la iniciativa de Medellín. Però la Cúria Romana no compartia gens ni mica aquella satisfacció. Ben al contrari, en recelava completament i va fer mans i mànigues per controlar-ne la planificació, el desenvolupament, els participants i els assessors. El fet que el Document de Medellín es publiqués immediatament d’acabada la Conferència, sense esperar el vist i plau romà, va indignar profundament la Cúria. Quan el Cardenal Samoré, que havia estat enviat a presidir la Conferència, va tornar a Roma, sembla que no va tenir precisament una acollida triomfal...