Entrevista amb Carlo Maria Martini
per Georg Sporschill i Frederica Radice Fossati Confalonieri,
publicada al «Corriere della Sera», l’1 setembre 2012.
El pare Georg Sporschill, un jesuïta com ell que el va entrevistar a «Converses nocturnes a Jerusalem», i Federica Radice es van trobar amb Martini el 8 d’agost:
«Ve a ser el seu testament espiritual. El cardenal Martini ha llegit i aprovat el text.» (Traducció al català de Pere Codina)
Com veu la situació de l’Església?
«L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.»
Qui pot ajudar l’Església avui?
«El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i qui estiguin envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.»
Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?
«Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?
La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot fer part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donat per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.
Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...).
L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: “Senyor, jo no sóc digne...” Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?»
Què fa vostè personalment?
«L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. Com pot ser que no es mogui? Tenim por? Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: què pots fer tu per l’Església?»
Després de les calorades d'aquest estiu, l'Església-museu fa pudor a resclosit. El difunt cardenal Martini ha obert una vegada més les finestres de l'Església perquè l'aire fresc de l'Esperit faci que les il·lusions i la vida eclesial no quedi esmorteïda. Carlo M. Martini ha estat un gran do per a l'Església. Que sigui font de benediccions per a la renovació-conversió a la Paraula de Déu que dóna vida i inspiració pastoral i espiritual. Gràcies, bon Déu, pel Card. Martini.
ResponElimina