dilluns, 27 de juliol de 2009

«Jesús és el Senyor»: el text nou de catequesi




Per Pere Codina i Mas
(Text publicat a El Pregó nn. 367-368 (1-15 de juliol de 2009)
Semblava que bufaven bons vents per a la nostra catequesi. Si fèiem cas als entesos, semblava que tot estava a punt per una nova florida catequètica. I en diversos punts de la nostra vella Església es veien apuntar «brots verds». Efectivament, seguint les orientacions del «Directori General per a la Catequesi» (1997, en català 1998) que diu que la catequesi d'adults és «la forma principal de catequesi» i matriu de totes les altres (n. 59), algunes conferències episcopals havien anant posant mans a la feina i havien proposat o estaven proposant uns plantejaments nous de catequesis d'adults, que haurien de marcar la pauta per a d'altres formes de catequesi, per exemple, la d'infants.

Cap a una catequesi d'iniciació

Els vents semblaven favorables també en un altre sentit. Conscients del daltabaix cultural experimentat pel nostre món occidental el darrer quart de segle, els nous projectes catequètics proposaven un canvi de perspectiva: deixaven «la catequesi de conceptes» o «de continguts» (ben adequada a una situació socioreligiosa que ara apareix com superada) i s'anaven orientant cap a una «catequesi de la iniciació»: Així, per exemple, la Conferència dels Bisbes dels Estats Units (1998), la Conferència dels Ordinaris retoromànics, a Suïssa (2003), l'Assemblea dels Bisbes de Quebec (2004), la Conferència dels Bisbes de Bèlgica (2006) i també els Bisbes de França (novembre de 2006). Tots, absolutament tots aquests projectes catequètics estan plantejats com una «catequesi de la iniciació».


Algú es podria pensar que aquests vents favorables bufaven només fora de casa o, en tot cas, molt lluny. De cap manera. En línia amb aquests intents renovadors que acabem d'esmentar el SIC (Secretariat Interdiocesà de catequesi de Catalunya i les Illes Balears) ens oferia (2000) en un centenar de pàgines un document prometedor: el «Projecte global de Pastoral Catequètica. Orientacions i línies d'acció», que se situava «dintre de tota la tradició catequètica a les nostres diòcesis durant els últims trenta anys» (pàg. 5). I l'any passat l'AECA —«Asociación Española de Catequetas», una institució catequètica tant seriosa i interessant com desconeguda del gran públic, de la qual n'havia estat fundador (1982) el que és ara card. Cañizares...—ens feia arribar també una bafarada d'aire fresc. Arribava en forma d'un llibret, petit però de gran volada: «Hacia un nuevo paradigma de la iniciación cristiana, hoy» (2008), perfectament en línia (i crec que més actualitzada) amb el que estaven proposant aquestes conferències que hem esmentat. Semblava que només calia esperar una mica, i aviat arribarien temps nous.


Canvi de rumb

Però vet aquí que el dia 7 d'abril del mateix any, i enmig d'un desplegament mediàtic no habitual en aquests medis, la CEE presentava «Jesús es el Señor», el nou catecisme per a infants. Mons. Martínez Camino es desfeia en elogis i en cantava les excel·lències. En un dossier sobre el llibre –al web de la CEE– se'ns explica que és fruit de la reelaboració a fons d'un catecisme publicat amb el mateix títol l'any 1982 i que «por ser instrumento privilegiado para la catequesis, es un catecismo de y para la Iniciación cristiana».
Un any més tard, el dia 1de juliol de 2009, els bisbes catalans ens en presenten públicament la versió catalana. El títol complet és: «Jesús és el Senyor. Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola». Reprodueix integrament la versió original, tret de vuit il·lustracions interiors en color, pròpies de la versió catalana. «Consta de 44 temes, agrupats en 10 nuclis temàtics, que van recorrent els articles del Credo de forma ordenada».
Crec que es fa difícil d'explicar aquest rumb que s'ha pres a casa nostra en l'àmbit de la catequesi. I encara es fa més difícil d'entendre'l. Els vents tenen això: Empenyen sí, però no sempre en la direcció esperada o desitjada.
Durant les dècades «conciliars» els models de referència, els teníem a França, amb una clara sintonia eclesial. Seguíem propostes catequètiques franceses i sovint ens inspiràvem en elles per fer-ne de pròpies. Van ser anys de vitalitat i de creativitat. Més endavant, ja amb una mica de cansament al damunt, es va optar per traduir directament una proposta italiana: una experiència que no ha acabat de satisfer ningú. Finalment, l'aposta de futur ha canviat d'orientació, i ara ens vol fer creure que és a Madrid on trobarem el nord, la llum i la salvació. Molts creients de casa nostra tenen el pressentiment que no sols s'ha perdut una oportunitat sinó que s'ha fet un gran salt... enrere.
Espero que algú ens pugui explicar com lliga l'opció que s'ha pres amb allò que demana(va) el Concili Provincial Tarraconense: «El Concili Provincial Tarraconense valora les constatacions i propostes del I Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes i, d'una manera especial, fa seva la proposta primera del Congrés esmentat, que demana la creació d'un projecte global de catequesi per a les diòcesis de Catalunya.» (CPT, 7). Afegim que aquesta conclusió és (era?) «vinculant i prioritària». Espero que algú ens expliqui què se n'ha fet del projecte de SIC, o en tot cas, que ens digui en quina línia de tradició s'inscriu el projecte que ara se'ns vol imposar.
Sabem prou bé que una gran part de l'Església espanyola, amb els bisbes al capdavant, consideren que l'Església catalana «està com està» per culpa de la seva «politització», per culpa del «nacionalisme». I ho diuen sense cap rubor de res, creguts que és politització el fet de voler bisbes catalans i en canvi no és politització el secular intent perquè no ho siguin... Que algú ens doni arguments per poder respondre a més de quatre malpensats que estan convençuts que aquesta l'operació actual del catecisme no és més que un altre intent de «loapitzar» l'Església catalana.
Al final del llibre hi figuren unes pàgines amb 86 preguntes i les corresponents respostes. Gràcies a elles els nostres nens podran saber: «què és la gràcia» (2), «per què Déu ha creat els àngels» (16), «quin va ser el pecat d'Adam i Eva» (20), «què vol dir 'crec en la resurrecció de la carn'» (45).
Té el seu mèrit voler condensar la «vida cristiana» en 86 preguntes. Però també té el seu risc: el d'insinuar que la religió sap donar resposta adequada només a les preguntes que fa... la mateixa religió. I qui donarà resposta a les preguntes que planteja la vida? Sobretot en aquests temps en què com diu Mario Benedetti: «Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas.»

Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors