LA BALENA I LA PAPALLONA

... o com despertar l'Església de Jesucrist
Mons. Jacques Noyer, bisbe emèrit d'Amiens.


No demano que l'Església canviï. Demano que sigui viva. Reclamo que continuï sent fidel a la seva missió, que porti la paraula del Crist als nostres contemporanis, que doni testimoni del món renovat per l'Esperit. No es tracta de conservar-la com un tresor amb el perill de fer-ne un museu de costums del passat. No es tracta d'apedaçar-la amb alguns enginys perquè sobrevisqui un o dos hiverns més. Es tracta que trobi els gests i les paraules que puguin relatar Déu al món d'avui.
És la meva Església i no penso dessolidaritzar-me d'ella. Assumeixo la seva història sovint amb orgull, a voltes amb vergonya, sempre amb resignació. Ho prenc tot d'ella, el millor i el pitjor, les croades i els concilis, Alexandre VI i Joan Pau II, la cort de Roma i els sants. Crec que aquesta història d'homes amb els seus herois i els seus covards, les seves audàcies i els seus càlculs, només és santa per l'Evangeli que porta.
Només li demano que es mantingui en la història i no s'enquisti en l'eternitat. Li demano que no sacralitzi el seu passat fins el punt de no ser disponible en el present. Li suplico que renunciï als èxits mundans i a les vanes riqueses per no «entristir» l'Esperit que la convoca.
M'agradaria que s'adonés que necessita canviar perquè el món, que és el camp de la seva missió, canvia. M'agradaria que reconegués el treball de l'Esperit més que no pas les traces del dimoni. Les novetats no són necessàriament valors que es perden sinó sovint també «signes dels temps», primícies del Regne. Cal que obri les portes de l'esperança en lloc de cultivar els arxius de la nostàlgia.
La meva Església ha inventat l'escola per a tots. Ha ensenyat als homes a llegir i a escriure. Ha volgut que l'home creixi però s'atribola avui perquè el seu discurs ja no cala. El seu «catecisme» pot ser tan ric i coherent com sigui possible però uns homes adults ja no esperen un catecisme. Desitgen que els escoltin les seves preguntes abans de donar-los unes respostes. S'estimen més dialogar amb Déu que no pas que els parlin d'Ell.
L'Església ha denunciat els matrimonis d'interès, les unions arreglades pels pares. Ha defensat la llibertat dels esposos i ha promocionat l'amor al cor de la parella. Però està tot sorpresa avui perquè la gent ja no accepta la trista fidelitat hipòcrita d'abans. La Bíblia ens parla tanmateix d'una aliança d'amor permanentment traïda i permanentment renovada.
L'Església ha volgut l'educació de les noies. Les ha animades a prendre les seves responsabilitats. S'alegra quan les veu accedir a una vocació personal. Sap el lloc que tenen concretament en la vida quotidiana de les comunitats. Però aquí la tenim ben perduda quan les dones no accepten de bon grat que els siguin negades, en la vida de l'Església, les responsabilitats de direcció.
L'Església ha desenvolupat un discurs sobre la sexualitat, la castedat, el celibat, la virginitat, menys a partir de la tradició bíblica que a través d'una filosofia neoplatònica i una antropologia ingènua. Se sorprèn que el món d'avui comprengui malament les seves paraules i té penes i treballs a retrobar un Déu que ha pres cos i que ha donat el seu cos per a la salvació del món.
La Pentecosta reuneix la diversitat dels pobles en un mateix Esperit. L'Església –i l'Església catòlica en particular– ha fet tot el que ha estat a les seves mans per pacificar les fronteres i fomentar els intercanvis. No seria capaç de resignar-se a convidar les nacions riques perquè reconeguin les seves arrels cristianes tot ignorant una barreja de poblacions, amb o sense control, que sacseja els estats, les consciències i les nacions.
De sempre, la grandesa de l'Església ha estat prendre el partit dels pobres. Fins i tot quan no sabia aportar la justícia, consolava amb la seva caritat. Avui també, hi ha cristians presents en la recerca d'una política més justa i en les urgències caritatives. És aquí on es comprèn el Crist. És aquí on són esperats els seus deixebles. Però els mitjans de comunicació es diverteixen no volent veure l'Església més que a través d'un pontífex que fa d'últim monarca absolut, amb un cerimonial d'altres temps, lluny dels problemes de finals de mes dels seus oients.
Un crit com a aquest, a qui l'hem de fer escoltar? Una pregària com aquesta a quin sant l'hem d'adreçar? A quina adreça hem d'enviar aquest correu? Hi ha cap possibilitat de canviar res? La pesantor de l'administració vaticana –no és un mamut sinó una enorme balena encallada sobre la sorra– fa tota la impressió que res no la pot despertar. Les meves paraules no faran més soroll que l'ala d'una papallona a l'esquena del cetaci. Però, al cap i a la fi, se sap que un vol de papallona a l'hemisferi sud pot engendrar una tempesta a l'hemisferi nord. I, a més, n'hi ha moltes, de papallones. I, a més, en el vent que fan, bufa també l'Esperit. Per què no haurien de ser capaces de despertar la balena: una gran marea, un petit huracà i aquí la tenim, tornada a l'aigua, lleugera i viva!


Text de Jacques Noyer per a Témoignage Chrétien (02/10/08) sobre l'Església catòlica et la seva capacitar de replantejar-se ella mateixa. Versió al català de Pere Codina