RECUPERAR L’EUCARISTIA

Carta oberta al cardenal Tettamanzi de don Angelo Casati, rector de S. Giovanni in Laterano (Milà)

Aquesta carta va ser publicada per don Angelo
en el Full parroquial d’octubre de 2004.

(...)

I passo a parlar del malestar, perquè de malestar es tracta. Aquest any (2004) se’ns demana que reflexionem sobre l’eucaristia. En els documents es parla de l’eucaristia i de la seva innata càrrega missionera, es parla del diumenge, el dia del Senyor, i de l’honor que li ha de ser restituït.

El problema, ho admeto, és important. Però potser tothom, o gairebé tothom, té clar que els crits i les proclames que vénen de dalt no serveixen de res. Aquest any, em diuen, serà temps d’enquestes i estadístiques. Se sotmetran a estudi la freqüentació de les misses dominicals i la seva «alta qualitat celebrativa».

Cada cop que sento pronunciar la paraula, i ja ens ha diluviat copiosament aquests mesos, el meu cap, el meu feble cap, perd l’oremus de tants pensaments. Ja em puc imaginar, per tant, les vegades que aquesta paraula em retrunyirà al llarg d’aquest any i, ho veig venir, les vegades que despertarà brots d’intolerància i malestar en el meu cor.

Serà per una qüestió de llenguatge, com diu algú? Potser sí, que ho serà. Entre les moltes –massa– manies em queda també aquesta del llenguatge, del llenguatge com a espai i vehicle del pensament. Em fascina fins a la seducció el Jesús dels evangelis, el seu llenguatge tan allunyat del parlar tècnic.

Serà, dius, per una qüestió de llenguatge? Pot ser que no sigui només això. L’expressió «alta qualitat celebrativa» evoca, de forma massa evident, els estudis de mercat, els anuncis del màrqueting, on tot ha de ser alt, evoca l’anunci, evoca les vendes, evoca el mercat. La meva Missa té una qualitat celebrativa més alta que la teva, per tant, compra la meva. Avui tot és negoci, preval l’aspecte empresarial, mercantil. També l’escola s’ha convertit en empresa, també la salut s’ha convertit en empresa. Qui sap si els criteris de l’empresa no haurien de ser també il·luminadors per a les esglésies! Anem, doncs, a mesurar l’alta qualitat de les celebracions. Hem arribat, pas a pas, a mesurar el misteri!

Després d’haver passat mesos i mesos en esgotadores investigacions, quan parlarem amb tanta precisió de si el salm responsorial en les litúrgies es canta complet o només l’antífona, o bé si es canta cada diumenge o només en les festes solemnes, ¿quina «alta» qualitat celebrativa haurem mesurat finalment? ¿Es pot mesurar potser el misteri? No creus que arribats en aquest punt, després de parlar tant mitjançant documents, ¿no seria bo que deixéssim de banda els enunciats i declaracions i aprenguéssim alguna cosa de Job: Posar-nos una mà sobre la boca i callar, sentir-nos petits i adorar el misteri?

Tinc una altra raó, tanmateix, potser encara més profunda que aquesta, que em porta lluny de la preocupació per l’alta qualitat celebrativa; una raó encara més íntima que frega el misteri mateix de la Cena del Senyor: nosaltres parlem de «alt» dins el misteri esborronador del que és “«baix», gairebé diria del que és «sota» més avall imaginable. I ¿no és això una profanació?

A base de tons altisonants, de coreografies prestigioses, d’encensos i guarniments volem envoltar el sagrament que narra la humilitat de Déu, l’abaixament de Déu. I d’aquesta manera l’estem fent opac.

La paraula no és meva, la prec manllevada a un sant, que –a diferència de les jerarquies del seu temps–, de l’evangeli s’ho sabia tot i més, i que –vet aquí la gran diferència– l’evangeli l’escrivia sobre la seva pell, dia a dia: l’evangeli era la seva norma. Es deia Francesc d’Assís. Ell va ser el qui es va atrevir a dir amb clarividència i gosadia que l’eucaristia era «la humilitat de Déu», com si fos l’últim esglaó de la seva davallada. Déu havia travessat ja la immensitat dels cels per inclinar-se sobre nosaltres, havia afrontat la immensitat de la ignomínia per abraçar-se a una creu, però aquí en aquesta Cena se’ns vol deixar com a pa, humil pobre petit tros de pa. Per vosaltres sóc viu en un tros de pa. Fet a trossos.

I tots els gestos d’aquell sopar –ens ho recorda el Dijous Sant però aviat ho oblidem– parlaven d’humilitat: al contrari dels vestits fins, les precedències eclesiàstiques, els nostres barrets i els nostres gaiatos. Ens ho recorda sense rebaixes Jean Vanier en un clar passatge d’un dels seus llibre:

«Jesús es treu el vestit. Traient-se el vestit Jesús es posa fora de tota funció i de tot estatus social. Posseeix certament una autoritat i un poder, però vol manifestar-se als deixebles com a persona, i només com a persona; sense rang social, sense funció determinada. Abans de ser el mestre i el Senyor, ell és un cor que vol trobar cors, un amic que vol trobar amics, una persona amant que desitja viure en el cor dels mateixos amics. En aquest món del cor tots els homes i totes les dones són iguals. Ja no hi ha cap jerarquia visible mostrada pel vestit. Les persones amb minusvalidesa visible o sense, pobres o rics, joves o ancians, negres o blancs, malalts de SIDA o sans, tots són iguals, tots tenen la mateixa dignitat, tots són persones amb una història que és sagrada. Cadascú és important, cadascú és únic. La sola jerarquia que queda és la de l’amor, i aquest resta amagat.»

Del ritual n’hem eliminat la humilitat. Tanmateix havia dit: «Feu això en memòria meva.» I la memòria era això, el gest d’una senzillesa desarmant i esglaiadora. No hi ha error possible: el gest del pa era humil, era silenciós, era senzill. Però parlava. Ells miraven i ho entenien. Entenien l’amor de Déu. En un tros de pa.

Avui per fer-lo veure l’hem envoltat, gairebé diria assetjat, amb mil coses i el bosc ja no ens deixa veure el pa, ni veure el sopar, ni veure el cor. Ara ja necessitem explicar els signes, sent així que ells mateixos per la seva pròpia natura haurien de significar. El pa, reconeguem-ho, ja no es veu. Ja no es veu la Cena.

Molts cops mentre celebro –no sé si també et passa a tu en les teves litúrgies dins i fora de la Catedral– passa que em poso a pensar i m’agafa, ho confesso, una esgarrifança: què n’ha quedat d’aquell sopar, relat de la humilitat de Déu? No se t’ha acudit mai de pensar que els homes i les dones d’avui, redescobrint aquell signe antic, se sentirien embargats d’emoció com aquells deixebles a la nit en què va ser entregat el Senyor?

Pren-t’ho per un acudit. Des de fa temps em vaig preguntant si, en comptes d’anar sobreafegint coses en els rituals, no seria l’hora ja de començar –pacientment però ferma-ment– a alliberar aquest fresc d’afegits, d’asfíxies, de vernissos sobreposats en el temps. Perquè d’un fresc es tracta. El fresc de l’amor incondicional de Déu. Per tal que torni a resplendir el color d’aquesta incondicionalitat, incondicionalitat del pa. El dóna a Judes que el traïa, a Pere que el negava, als deixebles que estaven a punt de fugir. I ell, que els diu: «Feu això en memòria meva».

Netejar el fresc... Ves quina proposta més extravagant! I potser inadmissible? Com et mirarien els bisbes col·legues teus si tu t’atrevissis a parlar-ne en les sales assenyades de la Conferència episcopal?

Potser et farà pensar una mica el fet que la proposta extravagant no vingui d’un rampell de la joventut, sinó d’un vell capellà a les portes de la jubilació, un capellà que tossut continua somiant amb paraules no gastades i no apagades en les celebracions, un vell que encara sent tristesa quan veu ulls incolors que es queden fixat en el buit, en absència del signe del pa i del sopar.

I si no et convenç la tesi despistada d’un vell capellà, potser et faran pensar les paraules d’una de les nostres àvies, d’ulls verds que penetren el futur, i que es troba també a les portes de la jubilació. Després d’haver assistit a una de les imponents litúrgies televisives, disgustada em preguntava: «Però què hi té a veure tot això amb el que va fer Jesús en el seu últim sopar? Què n’ha quedat, d’aquell sopar?» I els seus ulls, ulls verds, penetraven el futur...

On haurem d’anar per tornar a trobar el color i el perfum del sopar, sagrament de la humilitat de Déu?

Haurem de tornar a la variant proposada per Paul Wilkes en un llibre seu? «Aneu a Missa un dia entre setmana. Hi ha una atmosfera diferent, més íntima, amb poca gent. La cripta d’un convent, una petita capella en ciutat o també la teva mateixa parròquia. Sense els cants corals, sense la multitud. Podries aclucar els ulls i imaginar-te l’última cena. I tu hi ets, al voltant de la taula. I tens tota la raó. Tu hi ets.»

Acabo. Les signatures podrien ser moltes. També la de l’àvia, d’ulls verds que penetren el futur.

Amicalment,

Don Angelo Casati,
rector de S. Giovanni in Laterano (Milà)
Dilluns, 25 d’octubre de 2004.