«ALLIBERAR EL FONS DE BONDAT»

Paul Ricœur a Taizé

 

Durant molt anys, el filòsof Paul Ricœur, de tradició protestant, va tenir el costum d’acudir  a Taizé. Va morir el maig de 2005 a l’edat de 92 anys.

Vet aquí alguns extractes d’una conversa mantinguda durant la seva estada a Taizé la Setmana Santa del 2000. Versió catalana de Pere Codina i Mas.

Font

Irrupcions de bondat

Què és el que vinc a buscar a Taizé? Diria que una forma d’experimentació amb allò que jo crec més profundament, és a dir,  que això que generalment diem religió, té a veure amb la bondat… Ho tenim una mica oblidat, particularment en algunes tradicions del cristianisme. Vull dir que hi ha una mena de reducció, de tancament sobre la culpabilitat i el mal. No és que jo subestimi aquest problema, del qual me n’he ocupat molt durant diverses dècades. Però el que necessito verificar, d’alguna manera, és que per molt radical que sigui el mal, aquest mal mai no serà tan profund com la bondat. I si la religió, les religions, tenen algun sentit, és el d’alliberar el fons de bondat dels éssers humans, és el d’anar-lo  a cercar allí on es troba completament colgat. Ara bé, aquí a Taizé, veig irrupcions de bondat en la fraternitat entre els germans, en la seva hospitalitat tranquil·la, discreta, i en la pregària, el la que veig milers de joves que no tenen l’articulació conceptual del bé et del mal, de Déu, de la gràcia, de Jesucrist, però que tenen un tropisme fonamental envers la bondat.

El llenguatge de la litúrgia

Estem atabalats pels discursos, per les polèmiques, per l’assetjament del virtual. En l’actualitat hi ha com una zona opaca, i hi ha aquesta certesa profunda que cal alliberar i anunciar: la bondat és més profunda que el mal, per més profund que aquest sigui. No només cal adonar-se d’això, sinó donar-li un llenguatge, i el llenguatge que se li dóna a Taizé no és el llenguatge de la filosofia, ni tampoc de la teologia, sinó el llenguatge de la litúrgia. I per a mi, la litúrgia, no és només acció, és un pensament. Hi ha una teologia amagada, discreta, en la litúrgia, que es resumeix en aquesta idea que «la llei de la pregària, és la llei de la fe».

De la protestació à l’atestació

Diria que la qüestió del pecat ha estat com bandejada del centre per una qüestió, en un sentit potser més greu, que és la qüestió del sentit i del no-sentit, de l’absurd. (…) Som de la civilització que efectivament ha matat Déu, és a dir, que ha fet prevaler l’absurd i el no-sentit per damunt del sentit. Penso que aquí hi ha una protestació profunda, i faig servir la paraula «protestació» perquè és molt propera a l’atestació. Diria que l’atestació, en aquests moments, prové de la protestació, i que el no-res, l’absurd, la mort, no tenen l’última paraula. I això s’ajunta amb la meva qüestió sobre la bondat, perquè la bondat no és només la resposta al mal, sinó que és també la resposta al no-sentit. Dins de «protestació» hi trobem la paraula testis, testimoni; és «pro-testa», però abans que es pugui «a-testar». I diria que a Taizé es fa el camí de la protestació a l’atestació, i aquest camí passa per allò que deia ara fa un moment: la llei de la pregària, la llei de la fe. Perquè la protestació se situa encara en un nivell negatiu: es diu no al no. I aquí, cal dir sí al si. Hi ha, doncs, un moviment que bascula de la protestació a l’atestació. I penso que es realitza a través de la pregària. M’he commogut molt aquest matí, pels cants, aquestes pregàries en forma de vocatiu: «Oh Crist… ». Això vol dir que no som ni en el descriptiu, ni en el prescriptiu, sinó en l’exhortatiu i en l’aclamació! I penso que aclamar la bondat és l’himne fonamental.

«Qui ens ensenyarà la felicitat?»

M’agrada molt la paraula felicitat. Durant molt de temps pensava que era o bé massa fàcil, o bé massa difícil, parlar de la felicitat. Però he superat aquest pudor. O més aviat diguem que he aprofundit aquest pudor davant la paraula felicitat. El prenc amb tota la varietat de significats que té, fins i tot el de les Benaurances. Diria que la fórmula de la felicitat és: «Feliços aquells que…» Aleshores, la felicitat, la saludo com precisament un «re-coneixement», en els tres sentits de la paraula: la reconec com a meva, la valoro en l’altre, i mostro agraïment per la felicitat que he conegut, per aquestes petites felicitats, entre elles les de la memòria, per a guarir-me de les grans desgràcies de l’oblit. I és aquí on actuo alhora com a filòsof, nodrit pels grecs, i com a lector de la Bíblia i de l’Evangeli, que és on es pot resseguir el recorregut de la paraula felicitat, però en tots dos registres. Perquè el millor de la filosofia grega és una reflexió sobre la felicitat, la paraula grega eudaimon –s’ha parlat de l’eudemonisme filosòfic en Plató, en Aristòtil–, i em trobo també molt bé amb la Bíblia. Penso de sobte en l’inici del salm 4: «Qui ens ensenyarà la felicitat?» És una pregunta una xic retòrica, però que té la seva resposta a les Benaurances. I les Benaurances representen l’horitzó de felicitat d’una vida sota el signe de la bondat, perquè la felicitat no és simplement allò que no tinc, allò que espero tenir, sinó també allò que ja he tastat.

Tres figures de la felicitat

No fa gaire reflexionava sobre les figures de la felicitat a la vida. Diria que, davant la creació, contemplant aquest bell paisatge que tinc davant meu, la felicitat és l’admiració. Després, segona figura, la trobem en relació amb els altres, en el reconeixement dels altres, i a partir del model nupcial del Càntic dels Càntics: és el goig. I encara, tercera figura de la felicitat, orientada cap al futur, és «l’expectació» : encara espero alguna cosa de la vida. Espero tenir el coratge davant la desgràcia que no conec, però confio tenir encara felicitat. Faig servir la paraula «expectació», com podria fer-ne servir una altra; penso en la primera carta als Corintis, en el capítol que precedeix al cèlebre capítol 13 sobre la caritat que ho comprèn tot, que ho excusa tot, etc. El capítol previ comença dient: «Aspireu als dons més grans!» « Aspireu, aspireu». Diria, doncs, que es tracta de la felicitat d’aspiració que completa la felicitat de goig i la felicitat d’admiració.

Un servei joiós

Aquí, el primer que m’impressiona en tots els petits oficis quotidians de litúrgia, en les trobades de tota mena, els àpats, les converses, és l’absència completa de relacions de dominació. De vegades tinc la impressió que, en aquesta mena d’exactitud pacient i silenciosa de tots els actes dels membres de la comunitat, tothom obeeix sense que mani ningú. D’aquí deriva una impressió de servei joiós, no sé com dir-ho, d’obediència amant, sí, d’obediència amant, que és el contrari d’una submissió i tot el contrari d’un vagareig. Aquest camí, generalment estret, entremig del que acabo d’anomenar  submissió i vagareig, aquí es troba àmpliament jalonat per la vida comunitària. Doncs bé, és d’això del què ens beneficiem els participants –no els qui assisteixen, sinó els qui participen–, com jo crec que ha estat i és el meu cas, aquí. Ens beneficiem d’aquesta obediència amant que tenim precisament a la vista de l’exemple donat. La comunitat no imposa un tipus de model intimidant, sinó, com ho diria?, un tipus d’exhortació amical. M’agrada aquesta paraula d’exhortació perquè no ens trobem en l’àmbit del comandament, i menys encara de la coacció, però tampoc no ens trobem en l’àmbit de la desconfiança i de la indecisió, que és una realitat que avui forma part de la vida dels oficis, a la vida urbana, al treball i també en el lleure. És aquesta tranquil·litat compartida que per a mi representa la felicitat de la vida dins la comunitat de Taizé.

UN CONCILI DE TRANSICIÓ

L’aposta antropològica del Vaticà II

Pere Codina i Mas

Intervenció a la
Universitat Catalana d’Estiu
Prada de Conflent, 22/08/2012

Dues antropologies confrontades

Les opinions i valoracions que se solen fer sobre el concili —a ran dels 50 anys de la seva clausura— provenen normalment de teòlegs i ens solen fer veure el contingut, l’entrellat i les potencialitats dels diversos documents conciliars. Avui no espereu res d’això, per una raó ben senzilla: jo no sóc teòleg. Jo sóc sociòleg de formació (i potser també de deformació), ja que al llarg de la meva vida de capellà — sóc claretià— hi ha pesat sempre, per a bé o per a mal, l’esperit crític de les ciències humanes i molt especialment l’interès a contextualitzar el fet religiós i les seves expressions dins l’entorn concret i els moviments socials i els canvis culturals en què es mouen.

I és precisament aquesta mirada la que jo voldria projectar ara sobre el Concili: sobre els seus previs i la seva recepció o aplicació. Més en concret, voldria subratllar que a la base dels conflictes ideològics que van aparèixer en el Concili —i que es feien visibles en les confrontacions entre les anomenades «majoria» i «minoria» conciliars—, hi havia un problema molt precís d’ordre cultural: el problema o dilema que aquests darrers segles ha marcat la frontera entre la pre-modernitat i la modernitat. La formulació d’aquest dilema pot semblar teòrica, però les seves aplicacions pràctiques posen en contrast dos mons. La pregunta és aquesta: ¿quina és la manera correcta de situar-se l’home davant el món i de relacionar-s’hi? La mateixa pregunta ens la podem formular en forma de dilema o alternativa: l’Home ¿s’ha de limitar a ser un mer executor fidel de les disposicions que li vénen donades de dalt, des d’un món superior, del cel, o bé ha de ser capaç d’actuar responsablement pel seu compte i amb iniciativa pròpia? ¿Ha de ser heterònom (=depenent d’un altre) o pot ser autònom? Es tracta de dues antropologies confrontades.

CARLO M. MARTINI: L’ÚLTIMA ENTREVISTA

Entrevista amb Carlo Maria Martini
per Georg Sporschill i Frederica Radice Fossati Confalonieri,
publicada al «Corriere della Sera», l’1 setembre 2012.

 

El pare Georg Sporschill, un jesuïta com ell que el va entrevistar a «Converses nocturnes a Jerusalem», i Federica Radice es van trobar amb Martini el 8 d’agost:
«Ve a ser el seu testament espiritual. El cardenal Martini ha llegit i aprovat el text.» (Traducció al català de Pere Codina)

Com veu la situació de l’Església?

«L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.»

Qui pot ajudar l’Església avui?

«El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i qui estiguin envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.»

Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?

«Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?

La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot fer part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donat per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.

Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...).

L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: “Senyor, jo no sóc digne...” Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?»

Què fa vostè personalment?

«L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. Com pot ser que  no es mogui? Tenim por? Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: què pots fer tu per l’Església?»