dimecres, 25 de març de 2015

SER CRISTIÀ

20 tesis sobre una pregunta urgent
Hans Küng

Publik-Forum (2005) 18, 23 juliol 2005.
Traducció de Documents d’Església

QUI ÉS CRISTIÀ?

1. Només és cristià el qui cerca de viure la pròpia humanitat, socialitat i religiositat a partir de Crist. Ras i curt: no és, doncs, cristià simplement el qui cerca de viure de manera humana o també social o fins i tot religiosa.
Què significa ser humà? Ser veritablement humà, veritablement persona, significa preocupar-se de la plena humanitat individual.
Però: això pot fer-ho també l’humanista secular que es considera sense religió, que s’ha format en la cultura clàssica a la manera de Humboldt o l’existencialista seguidor dels filòsofs Nietzsche, Heidegger o Sartre o bé també el qui ha tingut una formació fonamentada en les ciències naturals o en el racionalisme crític.
Els cristians haurien d’admetre-ho clarament: totes aquestes persones poden ser veritables humanistes, que viuen veritablement de manera humana. Però per això no han de ser necessàriament cristians.
Què significa ser social? Significa ser enviats a la societat: als necessitats i a les esperances dels propis semblants; enviats a la societat i als altres. Comprometre’s activament per la justícia social.
Però: això pot fer-ho també la persona sense religió compromesa socialment; pot fer-ho tant el reformador social liberal com el revolucionari social compromès en la lluita de classes.
És indiscutible: totes aquestes persones poden representar de manera convincent exigències socials fonamentades i urgents. Però per això no han de ser necessàriament cristians.
Què significa ser religiós? Viure en lligam (re-ligari) o amb la mirada vers (re-legere) un Absolut: a l’horitzó d’un fonament de sentit absolut, girat vers qualsevol cosa que m’afecta incondicionadament.
Però: això pot fer-ho també un budista o un hindú, un musulmà o un jueu; pot fer-ho també un panteista devot al món o també un «místic» replegat sobre si mateix, el seguidor d’una meditació transcendental (ioga o zen) o també simplement la persona mitjana amb sentiments religiosos, que cerca fins i tot de justificar la seva acció davant la seva consciència com a instància vinculant.
Els cristians no haurien hagut mai de posar-ho en dubte.
Tots aquests poden ser autènticament religiosos. Però per això no han de ser necessàriament cristians.
Què és, doncs, específicament cristià? Què fa del cristià un cristià? En una paraula: el fet que cerca de viure la seva humanitat, socialitat i religiositat a partir de Crist. Ni res més ni res menys.
 
2. L’especificitat cristiana és Jesucrist mateix.
Contra tota extensió, barreja, deformació i confusió de l’especificitat cristiana, dictades sovint per bones intencions, convé designar les coses pel seu nom, prendre els termes a la lletra: el cristianisme dels cristians ha de continuar essent cristià! Però aquest només continua essent així si roman expressament lligat a aquest Crist. No és un principi qualsevol o una intenció o una actitud o simplement l’objectiu de l’evolució de la natura i de la humanitat. És més aviat una persona ben determinada, inconfusible i insubstituïble amb un nom ben precís! L’especificitat cristiana és Jesucrist mateix.
Ja que els termes per indicar l’especificitat cristiana no poden ser aigualits o entesos a gratcient sinó que han de ser entesos exactament i presos a la lletra, són alhora possibles ambdues coses: per un costat la claredat contra l’equivocitat, per l’altre l’obertura i la major tolerància possible. D’aquesta manera s’evita la confusió no cristiana.
El cristianisme no significa absolutament l’exclusivitat santificant de la salvació, sinó l’especificitat que està basada en Jesucrist. En relació a les religions mundials això significa:
  • no el domini absolutista d’una religió, que menysprea la llibertat religiosa amb una actitud missionera exclusiva;
  • no la barreja sincretista de totes les religions tan contradictòries entre elles, mitjançant la qual la veritat es dispersa, harmonitzant i reduint, en la manca de claredat;
  • sinó més aviat el servei cristià no egoista a les persones al si de les religions, que està atent a no destruir res de vàlid en les religions, però que tampoc no incorpora acríticament quelcom que estigui privat de valor.
Aplicant un reconeixement i un refús capaços de distingir, el cristianisme ha d’actuar en les religions com a catalitzador i punt de cristal·lització crític de llurs valors religiosos, morals, meditatius, ascètics, estètics. Això significa anunciar també avui Jesucrist a tots els éssers humans per permetre d’aquesta manera que hi hagi un veritable cristianisme indi, xinès, japonès, indonesi, àrab, africà, un ecumenisme ja no confessional i eclesial en sentit estricte, sinó en aquest sentit cristià universal.
 
3. Ser cristià significa viure, actuar, sofrir i morir d’una manera veritablement humana en el món d’avui en seguiment de Jesucrist, sostinguts per Déu en la joia i en el dolor, en la vida i en la mort i ajudant tots els éssers humans.
Ser veritablement persona humana! Què significa?
No ser cristià a compte de ser home. Però també, en sentit invers, no ser home a compte de ser cristià. No ser cristià al costat, per damunt o sota ser home. El cristià no ha de ser una persona dividida.
L’especificitat cristiana no és una superestructura ni una infraestructura d’allò que és humà, sinó, en un triple significat, és quelcom que accepta, nega i ultrapassa. Els altres humanismes
  • són acceptats en la mesura que accepten allò que és humà;
  • són negats en la mesura que neguen l’especificitat cristiana, Crist mateix;
  • són ultrapassats en la mesura que l’ésser cristià pot incloure plenament allò humà massa humà.
Això significa: els cristians no són menys humanistes que tots els altres humanistes. Però veuen les coses humanes, les veritables coses humanes, veuen l’ésser humà i el seu Déu, veuen la humanitat, la llibertat, la justícia, la vida, l’amor, la pau, el sentit a partir de Jesús, que és per a ells la normativa concreta. A partir d’ell pensen no poder sostenir un humanisme qualsevol, que accepta simplement tot allò que és veritable, bo, bell i humà, sinó un humanisme realment radical, que pot integrar i superar també allò que no és veritable, bo, bell, humà; no sols tot el que és positiu, sinó també –i aquí es decideix què val un humanisme– tot el que és negatiu, àdhuc el sofriment, la culpa, la mort, la manca de sentit.
En el seguiment de Jesús, fins i tot en el món d’avui, la persona humana pot no sols actuar, sinó també sofrir, no sols viure sinó també morir d’una manera veritablement humana. La persona entreveu també un sentit fins i tot allí on la «raó pura» ha de capitular, fins i tot en el sofriment i en la culpa privades de sentit: perquè també allí, tant pel costat positiu com pel negatiu, sap que està sostinguda per Déu. Així la confiança creient en Jesucrist dóna la pau amb Déu i amb si mateixos, però no ignora els problemes del món i de la societat. Fa la persona veritablement humana, perquè la fa veritablement solidària, disposada a ajudar els altres: oberta sense límits (en el servei, en la renúncia, en el perdó) a l’altre que està necessitat, el «proïsme».

 

QUI ÉS CRIST?

4. Crist no és altre que el Jesús de Natzaret històric: ni sacerdot ni revolucionari polític, ni membre d’una comunitat religiosa ascètica ni piadós moralista, és provocador en totes les direccions.
Jesús no era un home de l’establishment sacerdotal. Llavors existia un establishment religioso-polític a Jerusalem (saduceus).
Jesús no era sacerdot. Era un «laic», no casat i fundador d’un moviment laïcal. No era ni tan sols un teòleg de professió: no elaborà grans teories ni sistemes. Predicà la imminent vinguda del regne de Déu d’una manera no científica, amb paraules simplicíssimes, comparacions, narracions, paràboles.
Jesús no era un revolucionari polític. Hi havia aleshores en el seu poble un partit revolucionari (zelotes, fanàtics).
Ell no era un revolucionari polític, social. Si hagués liderat una reforma agrària o hagués empès a cremar els títols de crèdit en ocasió de la revolució de Jerusalem, com passà després de la seva mort, o organitzat una revolta contra l’ocupació romana, hauria estat oblidat en un instant. Però ell proclamà la no violència i l’amor envers els enemics.
Jesús no era membre d’una comunitat religiosa dedicada a l’ascetisme. Al seu temps existien a Palestina comunitats de monjos ben organitzades (essenis, Qumran). Els monjos de tots els temps sempre s’han referit de grat a ell per a llur forma de vida.
Però Jesús no es retirà absolutament del món, no s’isolà i no envià ningú que volia ser perfecte a l’aleshores gran monestir de Qumran tocant al mar Mort. No fundà cap orde religiós amb una regla monàstica, vots, normes ascètiques, hàbits i tradicions particulars.
Jesús no era un piadós moralista. Aleshores existia un moviment per al rearmament moral: els fariseus. Després es veié molt sovint en ell un nou legislador. Però Jesús no ensenyà cap «nova llei», cap tècnica de devoció, i no estava interessat per la casuística moral o fins i tot jurídica i a totes les preguntes sobre la interpretació de la llei. Ell proclamà, en canvi, una nova llibertat de la llei: un amor sense límits.
Jesús fa saltar tots els esquemes. És provocatiu en totes les direccions: clarament més proper a Déu que els sacerdots; més lliure respecte al món que els ascetes; més moral que els moralistes; més revolucionari que els revolucionaris.
Per què no es deixà encasellar? Això depèn del que volia. Què volia exactament?
 
5. Jesús no proclamà cap teoria teològica ni cap nova llei, i ni tan sols ell mateix, sinó el regne de Déu: la causa de Déu (= la voluntat de Déu) que s’identifica amb la causa de la persona humana (= el benestar de la persona) i es realitzarà.
La persona de Jesús desapareix rere la seva causa. Però la causa de Jesús és la causa de Déu en el món: el regne de Déu proper.
El regne de Déu que ve. El missatge de Jesús era molt menys complicat que els nostres catecismes o els nostres manuals teològics. Ell anunciava amb imatges i paràboles el regne de Déu, és a dir, que el futur pertany a Déu. Per tant, no el continu senyoriu de Déu dels jerarques de Jerusalem, sinó el regne de Déu que està venint. No la teocràcia religioso-política o la democràcia dels revolucionaris zelotes que voldrien instaurar amb la força, sinó el senyoriu mundial directe, il·limitat, de Déu mateix que s’espera sense recurs a la violència.
Ni tan sols el judici de venjança a favor d’una selecció de perfectes en el sentit dels monjos essenis i de Qumran, sinó la bona nova de la bonesa sense límits i de la gràcia incondicionada de Déu envers les persones perdudes i sofrents.
I ni tan sols un regne a construir amb una exacta observança de la llei i una millor conducta moral en el sentit dels fariseus, sinó el regne de la plenitud creat per Déu.
El futur absolut. El present remet les persones al futur absolut de Déu, per això cap absolutització del nostre present a costa del futur. El present és i continua essent massa trist i lacerat per pensar que pugui ser ja, amb la seva misèria i la seva culpa, el regne de Déu. Aquest món i aquesta societat són massa imperfectes i inhumans per pensar que ja són la realitat perfecta i definitiva. Amb tot, el regne de Déu no ha de romandre en germen, sinó que ha de realitzar-se plenament i definitivament. Allò que amb Jesús començà, amb Jesús ha de ser portat a terme.
El futur absolut remet les persones al present. El regne de Déu no pot ser un consol futur, satisfacció de la piadosa curiositat humana per al futur, projecció de desigs insatisfets i de pors, com pensaven Feuerbach, Marx i Freud. La persona ha de ser remesa al present precisament a partir del futur. El món i la societat d’avui han de ser no sols interpretats, sinó també canviats a partir d’aquesta esperança. Jesús no volia oferir un ensenyament sobre el futur, sinó llançar una crida per al present a la llum del futur absolut.
Amb vista a aquest regne de Déu que ve Jesús anuncia una norma suprema per a la conducta de la persona: la voluntat de Déu. Que es faci la seva voluntat! Però en què consisteix aquesta voluntat?
La voluntat de Déu no s’identifica amb una determinada llei, un dogma o una regla. De tot allò que Jesús diu i fa resulta clarament que la voluntat de Déu no és altra cosa que el ple benestar de la persona. Com demostren clarament les benaurances del sermó de la muntanya i les narracions de guarició, no es tracta de la salvació de les ànimes, sinó de la salvació de tota la persona en el present i en el futur. En situacions sempre diverses es tracta del benestar del tot especial del qui necessita de mi, del meu proïsme. Què significa això en concret?
 
6. Per amor del benestar de la persona Jesús relativitzà de fet institucions i tradicions considerades sagrades i intocables: llei i culte.
Per això Jesús, que en general observa la llei, no tem en certs casos adoptar una conducta contrària a la llei. En efecte, sols la puresa del cor, i no el ritualisme correcte, dóna la puresa davant Déu. El dissabte és per a l’home i no a l’inrevés.
Jesús no practica l’ascesi del dejuni. No tem de ser considerar un fartaner i un bevedor.
Ell relativitza, de fet, d’una manera escandalosa tradicions i institucions considerades sagrades i intocables: relativitza la llei, tot el sistema religioso-social, perquè els manaments existeixen per a la persona i no a l’inrevés. La llei no és sols abrogada o elevada, sinó que en comptes d’un ordenament jurídic absolutitzat hi ha la persona real. Humanitat en comptes de legalisme i dogmatisme. Totes les normes i les institucions, els codis i els dogmes estan subordinats a un únic criteri: si afavoreixen o no el benestar de la persona.
Relativitza el temple, el culte, perquè la reconciliació i el servei quotidià van abans que la litúrgia. La forma cultual del servei de Déu no és sols abrogada o elevada, sinó que al lloc d’una litúrgia absolutitzada hi ha la persona real. Humanitat en comptes de la prioritat del formalisme i del ritualisme. Tot ritu i ús, exercici i cerimònia està subordinat a un únic criteri: si afavoreixen o no el benestar de la persona.
Per això defensa l’amor, que permet ser pietosos i raonables al mateix temps i que es demostra en el fet de no excloure ningú, ni tan sols l’adversari.
Un amor que està disposat a empènyer fins:
  • al servei sense jerarquies;
  • a la renúncia sense contrapartida;
  • al perdó sense fi.
Per tant, a canviar la societat a través del canvi radical de les persones individuals.
Per això ell, fent enrabiar les persones piadoses, se solidaritza amb tots els pobres: miserables, «pobres diables», heretges i cismàtics, immorals, prostitutes i adúlters; persones políticament compromeses, publicans i col·laboracionistes, exclosos de la societat i marginats, leprosos, malalts, pobres, les persones més febles, les dones i els infants; sobretot les persones senzilles (que no saben de què es tracta en realitat).
Per això gosa fins i tot proclamar, en comptes del càstig de la llei, el perdó de Déu –i això gratuïtament, sense cap precedent obra bona– i expressament concedir personalment el perdó, permetent així la conversió i el perdó dels semblants.
 
7. Fent-ho així, Jesús pretengué ser el defensor de la causa de Déu i de la causa de les persones al mateix temps. Així, amb el compromís de tota la seva persona, reptà a prendre posició no respecte a un dogma o una llei, sinó respecte al seu missatge alliberador. D’aquesta manera resultava plantejada la pregunta sobre la seva persona: ¿és un heretge, un fals profeta, un blasfem, un seductor o corruptor del poble, o no?
Jesús acabà en un conflicte social potencialment i després realment mortal: com evident outsider en contrast amb les conductes dominants i també amb aquells que les contrastaven.
Una enorme pretensió per part d’un home d’origen humil, sense el suport de la família, sense una particular formació. Sense diners, ofici i honors, sense poder familiar, no cobert per cap partit i no legitimat per cap tradició: ¿un home sense cap poder que pretenia tenir una tal plena potestat?
Però: aquell que s’atreia amb el seu ensenyament i amb el seu comportament agressions mortals, trobava també espontànies expressions de confiança i d’amor. En una paraula, davant d’ell les persones es dividien en dos camps contraposats.
Jesús havia esdevingut una persona pública. Enfront d’ell, les persones i sobretot la jerarquia es veien obligades a prendre inevitablement una decisió última i definitiva: però no sota forma d’un sí o d’un no a un determinat títol, a una determinada dignitat, a un determinat ofici, o també a un determinat dogma, ritu o llei, perquè el seu missatge i la seva comunitat suscitaven la qüestió de la direcció que un havia de donar i volia donar en definitiva a la seva vida. Jesús exigia una decisió última i definitiva per la causa de Déu i de la persona humana. Ell està totalment absorbit per aquesta «causa» sense exigir res per a la seva persona, sense fer objecte del seu anunci el seu «paper» o la seva dignitat.
La seva expressa renúncia a tot títol acreix l’enigma de la seva persona.
Jesús, en el qual teoria i praxi s’encreuaven inseparablement, constituïa un repte sense precedents per a tot el sistema religioso-social (llei) i per als seus representants (jerarquia). Amb quina plena potestat? És això que pregunten amics i enemics. En efecte, un home proclama en comptes de la incondicionada observança de la Llei una sorprenent llibertat per a Déu i per a les persones. ¿No es posa potser per damunt de Moisès (llei), de Salomó (temple), de Jonàs (profetes)? ¿Pot no escandalitzar-se?
Un doctor de la llei que es posa contra Moisès, no és potser un fals doctor?
Un profeta que ja no segueix Moisès, no és potser un fals profeta?
Un home per damunt de Moisès i dels profetes, que pel que fa al pecat s’arroga fins i tot la funció d’últim jutge i així envaeix el camp que és només de Déu i únicament de Déu, no és potser un blasfemador de Déu?
Lluny de ser la víctima innocent d’un poble obstinat, ¿no és més aviat un fanàtic i un heretge i com a tal un demagog, un pertorbador de l’ordre, un provocador, un instigador del poble, extremament perillós i una veritable amenaça per a la posició de la jerarquia? I una pregunta encara més feixuga: no predica en definitiva un altre Déu?
 
8. La controvèrsia afecta en definitiva Déu: Jesús no es referia a cap nou déu, sinó al Déu d’Israel, encara que entès diversament, és a dir, com a Pare de les persones esgarriades, al qual s’adreçava d’una manera absolutament personal com al seu Pare.
En tot allò que fa i diu Jesús es refereix al Déu d’Israel, al Déu dels pares. Com seria aquest Déu si Jesús tingués raó? Tota la seva proclamació i acció planteja d’una manera absolutament inevitable la qüestió de Déu: com és i com no és, què fa i què no fa. Tota la controvèrsia afecta en definitiva el Déu veritable.
El Déu al qual Jesús es referia per justificar la seva manera escandalosa de parlar i de comportar-se apareixia als crítics com un Déu estrany, fins i tot perillós i en última anàlisi impossible. ¿Un Déu que justifica personalment les violacions de la llei? ¿Un Déu que sense cap consideració pren les distàncies de la justícia de la llei i fa proclamar una «justícia millor»?
¿Un Déu, doncs, que deixa posar en discussió l’ordenament jurídic existent i en conseqüència tot el sistema social, inclòs el temple i el culte?
¿Un Déu que fa de la persona humana la mesura dels seus manaments, que suprimeix mitjançant el perdó, el servei, la renúncia, mitjançant l’amor, la distinció natural entre companys i no companys, llunyans i veïns, amics i enemics, bons i dolents i es posa així al costat dels febles, dels malalts, dels pobres, dels desavantatjats, dels oprimits, més precisament dels no devots, dels immorals, dels sense Déu?
Aquest seria evidentment un altre déu: un déu que ha pres les distàncies de la seva mateixa llei. Aquest no seria el Déu dels qui observen la llei, sinó el déu dels qui violen la llei, més encara, no el Déu dels qui tenen temor de Déu, sinó el Déu dels sense Déu i per tant seria una revolució veritablement inaudita en la concepció de Déu.
Tot el missatge del Regne i de la voluntat de Déu proclamat per Jesús fou orientat a Déu entès com a «Pare». Jesús se li adreçà com al seu Pare d’una manera directa, amb una característica immediatesa i escandalosa confidència.
La nova proclamació i el fet d’adreçar-se a Déu com a Pare a llur torn feren llum sobre aquell que així ho anunciava i els parlava. I així com ja llavors no es podia parlar de Jesús sense parlar d’aquest Déu i Pare, així després resultà difícil parlar d’aquest Déu i Pare sense parlar de Jesús.
S’ha pres una decisió respecte a aquest Jesús quan s’ha tractat de la qüestió del veritable Déu. La manera en què ens hem posat davant aquest Jesús ha determinat la manera en què se’ns posava davant Déu, com l’entenia i com Déu es comportava. Així Jesús parlà i obrà en nom i amb la força del Déu d’Israel. Al final per a ell es deixà fins i tot matar d’una manera absolutament coherent.
 
9. La fi violenta de Jesús era perfectament en línia amb aquesta seva posició respecte a Déu i a l’home. La reacció violenta dels custodis de la llei, del dret i de la moral a la seva nació no violenta fou la seva mort en creu. Allò que patí fou el compliment de la maledicció de la llei: Jesús com a representant dels qui violen la llei, dels pecadors. Morí abandonat de Déu i dels homes.
La mort com a conseqüència. Jesús no sofrí passivament la mort. Només el seu arriscat, provocatiu anunci explica la seva condemna a mort. Sols la seva acció explica la seva passió.
La maledicció de la llei. La mort de Jesús ha significat la victòria de la llei. Posada radicalment en discussió per Jesús, aquesta ha colpit i l’ha matat. Com a crucificat, Jesús és maleït per Déu –la seva pretensió combatuda, la seva autoritat anul·lada, la seva vida declarada falsa–. El fals mestre, el fals profeta, el pertorbador del poble, el blasfem és condemnat i ajusticiat. La llei ha triomfat sobre el missatge de Jesús, sobre l’«Evangeli»; es confirma que aquesta no té res a veure amb aquella «justícia millor» basada sobre una fe, que es posa contra la justícia de la llei basada sobre les bones obres.
Substitut dels pecadors. Així Jesús apareix com el pecat personificat, com el substitut de tots els qui violen la llei i són sense Llei, a favor dels quals intervé o que mereixen en definitiva la seva mateix sort. És així el substitut de tots els pecadors, en el sentit pitjor del terme.
Abandó per part de Déu. Però és precisament aquesta la particularitat de la mort de Jesús: ell morí no sols abandonat dels homes, sinó també en un il·limitat abandó per part de Déu. El seu Déu i Pare, amb el qual s’havia completament identificat fins a l’últim calze amarg, al final no s’identificà amb ell. La comunió absolutament única amb Déu, en la qual havia cregut, va constituir també el seu abandó absolutament únic per part de Déu.
I així tot semblà inútil, com si no hagués succeït mai. Aquell que havia proclamat obertament davant tothom la proximitat i la vinguda de Déu el seu Pare fou condemnat obertament davant de tots com sense Déu: un judicat per Déu mateix, un tret del mig per sempre.
I ja que la causa per la qual havia viscut i havia lluitat era fortament lligada a la seva persona, amb la seva persona acabava també la seva causa. En efecte, no existeix una causa independent d’ell. Però com s’hauria pogut creure en la seva paraula després que d’aquella manera inaudita havia callat i mort? Tot acabat?
10. Però amb la mort de Jesús no tot acabà. La seva comunitat creu que el Crucificat viu per sempre davant Déu, com a esperança per a nosaltres. La resurrecció no significa retorn a viure en el temps i en l’espai i ni tan sols una continuació de la vida en el temps i en l’espai, sinó ingrés en aquella realitat primera i última, inconcebible i plena que nosaltres anomenem Déu.
Amb la seva mort tot s’ha acabat? Clarament, no. El moviment que brolla de Jesús començà realment només després de la seva mort. Però on enfonsa les seves arrels?
Si considerem les diverses contrastants tradicions i les representacions narratives del fet de la resurrecció de Jesús, resta el testimoniatge concorde dels primers creients, que han basat llur fe damunt una experiència real: el Crucificat viu per sempre en Déu, com a esperança per a nosaltres. Les persones del Nou Testament bíblic són sostingudes, animades per llur certesa que aquell que ha fou mort no romangué en la mort sinó que viu, i que també el qui es confia a ell amb esperança i fe viurà. És a dir, la vida eterna d’aquell únic ha esdevingut una esperança real per a tots!
Però què significa «viure»? Cap retorn a la nostra vida en l’espai i en el temps. La mort no és suprimida, res de reanimació d’un cadàver, sinó entrada en una vida completament diversa, immortal, eterna. Per tant, cap continuació de la vida en l’espai i en el temps. Això significa una nova vida que elimina les dimensions de l’espai i del temps en l’àmbit invisible, immortal i incomprensible de Déu (expressat amb el terme «cel»).
Morint, Jesús no ha acabat en el no-res, sinó que ha entrat en aquella realitat primera i última, inconcebible i plena, acollit en aquella realitat absolutament real que nosaltres indiquem amb el nom «Déu». El creient animat per l’esperança sap que la mort és pas cap a Déu, retorn en el secret de Déu, en aquell àmbit que supera tota comprensió, que cap ull humà mai no ha vist; en aquell àmbit que és sostret a la nostra comprensió, concepció, reflexió i imaginació.
 
11. La fe en la resurrecció no és un apèndix, sinó la radicalització de la fe en Déu, de la fe en el Creador.
Radicalització de la fe en Déu. La fe en la resurrecció no s’atura a mig camí, sinó que recorre coherentment el camí fins al fons.
Amb una confiança absolutament raonable, encara que sense una prova estrictament racional, el creient afirma que el Déu de l’inici és també el Déu de la fi. El Creador del món i dels éssers humans és també el qui els duu a perfecció en la plenitud de la vida eterna.
La resurrecció no ha de ser interpretada, doncs, només com una interiorització o canvi social, sinó com una radicalització de la fe en el Creador segons el qual la fi és un nou inici. En realitat, sols un sense Déu pot afirmar que amb la mort tot s’acaba.
A partir de testimoniatges concordes del Nou Testament la solució de l’enigma del naixement del cristianisme es troba en el mateix Jesús de Natzaret, experimentat i reconegut viu, el qual permet de comprendre per què la seva causa ha continuat:
  • perquè no sols ha estat venerat, estudiat i seguit com a fundador i mestre, sinó que ha estat experimentat com a operant present en l’«Esperit»;
  • perquè la creu, l’antic patíbul de la vergonya, ha pogut ser considerada un signe de victòria;
  • perquè els primers testimonis, sostinguts per una radical confiança, sense témer menyspreu, persecució i mort han portat arreu la notícia escandalosa d’un crucificat com la decisiva notícia joiosa (Evangeli);
  • perquè, després de la seva mort, s’ha arribat al moviment de Jesús tan ric de conseqüències, després de la seva fallida a un nou inici, després de la fuga dels seus deixebles (apòstols) ben aviat a una comunitat de creients en Crist, que s’anomena Església;
  • perquè el fals mestre, fals profeta, agitador del poble i blasfem ha estat proclamat amb una absoluta temeritat messies de Déu, és a dir, Crist, Senyor, Salvador i Fill de Déu; i perquè el moviment de Jesús ha vist vinculat als esdeveniments pasquals, plens de tensions i enigmàtics, el misteri de Déu, Jesús mateix ha esdevingut el contingut de llur proclamació, el compendi del missatge del regne de Déu. Així l’anunciador ha esdevingut l’anunciat, el Jesús anunciant el Crist anunciat.
12. Sense la fe en el Ressuscitat la fe en el Crucificat no té confirmació i autorització. Sense la fe en la creu la fe en el Ressuscitat manca d’especificitat i determinació. En última anàlisi, l’element distintiu del cristianisme és Jesucrist com a Crucificat.
Quin és, llavors, en última anàlisi, l’element distintiu? L’element que distingeix el cristianisme de les altres antigues religions mundials i dels nous humanismes és aquest mateix Crist, que s’identifica amb el veritable, històric Jesús de Natzaret. És, doncs, concretament aquest Crist Jesús.
Però què preserva de qualsevol confusió entre aquest Jesucrist històric i les falses imatges de Jesús?
L’element distintiu del cristianisme és literalment, en última anàlisi, «Jesucrist i aquest, crucificat» (1Co 2,2).
La creu no és, doncs, sols exemple i model, sinó fonament, força i norma de la fe cristiana: el gran distintiu que, en el supermercat mundial de les concepcions del món religioses i no religioses, distingeix radicalment aquesta fe de les altres religions, ideologies i utopies concurrents.
Però aquest Jesucrist es distingeix inconfusiblement de les moltes altres representacions de déus i fundadors de religions divinitzades, dels cèsars, genis, herois de la historia mundial, rehabilitats, glorificats, vivents no com el Ressuscitat, el Vivent, el Diví glorificat, sinó com el Crucificat humiliat i capolat.
 
13. Només a partir de la fe en aquest Jesús ressuscitat es pot explicar el naixement de l’Església: l’Església de Jesucrist com a comunió dels qui han fet pròpia la causa de Jesucrist i la testimonien com a esperança per a tots els homes.
Durant la seva vida terrena Jesús no havia fundat cap església: ni els seguidors de Jesús disposats a convertir-se ni els deixebles cridats a seguir-lo d’una manera particular, ni els dotze apòstols són escollits per Jesús com a «nou poble de Déu» o «església» procedent d’Israel, de l’antic poble de Déu, i contraposats a aquest. Només a continuació, després de la mort de Jesús i la seva resurrecció, la primera comunitat cristiana parla d’«Església»: Església en el sentit d’una comunitat particular distinta d’Israel. Inicialment el seu fonament no és un propi culte, una pròpia constitució, sinó únicament la confessió creient de Jesús com el Crist: «Església de Jesucrist».
Avui ser cristià és ser cristià ecumènic: avui, també el catòlic pot tenir veritablement les mateixes conviccions i els mateixos sentiments que l’evangèlic, per als quals ja ara innombrables cristians a tots el món, malgrat les resistències dels respectius aparells eclesiàstics, viuen de fet una «catolicitat evangèlica» centrada sobre l’Evangeli o una «evangelicitat catòlica» que tendeix a l’obertura catòlica, realitzen una veritable ecumenicitat. D’aquesta manera, avui un cristià pot ser cristià en sentit ple, sense renegar del seu passat confessional i sense obstaculitzar un millor futur ecumènic: avui el veritable ser cristià significa ser cristià ecumènic.
 
14. Avui la diferència entre «catòlic» i «evangèlics ja no rau en cada diferència doctrinal tradicional, sinó en diverses actituds de fons, que s’han format a partir de la Reforma i de la Contrareforma, però que avui poden ser superades en llur respectiva unilateralitat i integrades en una veritable ecumenicitat.
Les diferències doctrinals tradicionals afecten Escriptura i tradició, pecat i gràcia, fe i obres, eucaristia i sacerdoci, Església i papat. Sobre tots aquests punts ens podem entendre, o ja ens entenem, a nivell teòric. Es demana sobretot a les autoritats de les Església que tinguin en compte les conclusions teològiques comunes ja existents i les tradueixin a la pràctica.
La diferència decisiva és constituïda per les tradicionals actituds de fons: catòlic en l’actitud fonamental és el qui porta al cor sobretot l’Església catòlica = entera, general, estesa, total. En concret, la continuïtat, conservada en tots els desplegaments de les èpoques històriques, de la fe i de la comunitat de fe (tradició) i la universalitat de fe i comunitat de fe que enclou tots els grups (contra el radicalisme i el particularisme «protestants», a no confondre amb el radicalisme i la referència a la comunitat evangèlics).
Evangèlic en l’actitud fonamental és el qui porta al cor, en totes les tradicions, doctrines i pràctiques de l’Església, sobretot la contínua referència crítica a l’Evangeli (Escriptura) i la contínua reforma pràctica a partir de la norma de l’Evangeli (contra el tradicionalisme i sincretisme «catòlics», que no s’ha de confondre amb la tradició i l’obertura catòliques).
 
15. El fonament ecumènic de totes les Esglésies cristianes és la confessió bíblica de Jesús com a Crist, com a norma per a les relacions de les persones amb Déu i amb els altres. Aquesta confessió ha de ser traduïda en cada nova època.
Malgrat la continuïtat de la fe, en la història de l’Església aquesta confessió de Crist ha estat interpretada teològicament de maneres diverses en les diferents èpoques. Per això convé sempre, tenint en compte la dada històrica (tradició), traduir-la en el present: certament no proposar un altre Evangeli, però descobrir d’una manera nova el vell Evangeli per al nostre temps.
Déu i home en joc. També avui ha de quedar immutablement ferm en la fe dels cristians el fet que en la història de Jesucrist hi ha veritablement en joc Déu i l‘home, també i precisament quan s’han d’interpretar d’una manera nova per al nostre temps la filiació divina de Jesús, la seva preexistència, la seva mediació en la creació i la seva encarnació. A partir del Nou Testament és tanmateix impossible sostenir una interpretació de la història de Jesucrist que el consideri «només Déu»: un Déu que camina per sobre la terra, sense les llacunes i les febleses humanes. O bé «solament home»: sols un predicador, profeta o mestre de saviesa, símbol o xifra per a les experiències humanes fonamentals.
Intentant, sobre la base de l’Evangeli, una reformulació per al nostre temps de la clàssica fórmula cristològica «veritable Déu i veritable home», vinculant des del segle v (concili de Calcedònia [451] en connexió amb el concili de Nicea [325)), es podria dir, salvat tot possible error: tot el significat d’allò que succeí en i amb Jesús de Natzaret rau en el fet que en Jesús per als creients s’ha fet proper, ha parlat i obrat, s’ha definitivament revelat Déu mateix amic dels homes. En darrer terme, totes les expressions sobre la filiació divina, la preexistència, la mediació en la creació i l’encarnació, sovint revestides en formes mitològiques o semimitològiques pròpies del temps, volen afirmar i motivar ni més ni menys que això: l’especificitat, l’indedutbilitat i insuperabilitat de la crida, oferta i exigència expressades en i amb Jesús.
Convé tanmateix continuar subratllant, contra totes les tendències a la seva divinització, que Jesús era plenament i totalment home sense reduccions amb totes les conseqüències (capacitat de sofrir, por, solitud, incerteses, temptacions, dubtes, possibilitats d’equivocar-se). Però no sols un home, sinó el veritable home. Com a tal oferí amb el seu anunci, el seu comportament i la seva sort un model de ser home, que permet a cadascú que s’abandoni amb confiança a ell de descobrir i realitzar el sentit de ser home i de la seva llibertat en l’existència per als seus semblants. En tant que confirmat per Déu, Jesús representa la mesura última, sempre fiable, del ser home.
Pel que fa al significat de les afirmacions, a la veritat dels esmentats antics concilis cristològics, realment garantida per l’Evangeli, no s’ha de treure res quan ha de ser traduïda del vell context hel·lenístic a l’horitzó de la comprensió pròpia del nostre temps. No es tracta de preservar la terminologia i les categories, sinó de preservar les grans intencions i els continguts decisius.
Segons l’Evangeli ser cristià no depèn en definitiva de l’acceptació d’aquell o d’aquell altre dogma sobre Crist, per important que pugui ser considerat, pel llenguatge usat en cristologia o en les teories sobre Crist, sinó per la fe en Crist i pel seguiment de Crist!

 

QUI ACTUA DE MANERA CRISTIANA?

16. L’element distintiu de l’actuar cristià és el seguiment de Crist. Jesucrist en persona és l’encarnació viva, normativa de la seva causa: encarnació d’una nova actitud envers la vida i d’un nou estil de vida. En tant que concreta persona històrica ell està allunyat d’un principi abstracte, d’una norma general i d’un sistema de pensament.
Es comprèn l’Evangeli, l’«ensenyament» (missatge) de Jesús mateix en el seu veritable significat solament si és vist a la llum de la seva vida, mort i nova vida: el seu «ensenyament» és inseparable de la seva persona. Jesús en persona és l’encarnació viva, normativa, de la seva causa.
Per això seguiment significa escollir-lo, a ell i la seva vida, i recórrer el propi camí –cadascú el seu– segons les seves indicacions. Aquesta possibilitat és considerada des del començament una gran oportunitat, no com una constricció, sinó com un deure, un veritable do, que pressuposa només una cosa: prendre-la amb confiança i fe i viure a partir d’ella. El que compta és la posició respecte a la nova vida i l’estil de vida que se’n segueix.
En tant que persona concreta Jesús estimula no sols el pensament i el discurs crític oracional, sinó també contínuament la fantasia, la imaginació i les emocions, l’espon­ta­neïtat, la creativitat i la innovació; en una paraula, tots els nivells de la persona. El nom de Jesús pot significar un poder, una protecció, un refugi, una exigència, perquè representa la humanitat, la llibertat, la justícia, la veritat i l’amor contra la manca d’humanitat, l’opressió, la mentida i la injustícia. Una persona històrica concreta com Jesús té paraula i veu. Pot cridar i clamar. No un principi, sols una figura viva pot estimular tota la persona: sols aquesta pot invitar, estimular, empènyer a ultrapassar-se. La persona històrica concreta té una incontestable realitat, encara que pot ser interpretada de maneres diverses.
En el cas de la persona de Jesús i del seu camí no es tracta d’una mera possibilitat, sinó d’una possibilitat realitzada. Girant la mirada cap a ell, la persona pot saber que és possible recórrer el seu camí i resistir. Per això aquí no es diu simplement a la persona que ha de recórrer el seu camí, ha de justificar-se, alliberar-se. Es pressuposa el fet que ell ha recorregut el camí i que la persona que mira a ell és justificada, alliberada. No un principi, sinó sols una figura viva pot encoratjar tota la persona: ja que aquesta fa possible i consolida la confiança de poder recórrer el propi camí, perquè aquesta elimina el dubte referent a les pròpies capacitats d’actuar bé.
 
17. Per a les persones d’avui Jesús és un model fonamental, a realitzar de moltes maneres, d’una visió i d’una praxi de la vida. Ell en persona és una invitació, una crida i un repte. I això tant per als individus com per a les societats. Ell permet concretament una nova orientació i actitud fonamental, noves motivacions, disposicions, accions, un nou horitzó de sentit i un nou objectiu.
Com a model fonamental normatiu d’una visió i d’una praxi de la vida Jesús no presenta un ordenament de la vida, de l’estat o de la societat codificat en lleis, sinó molt concretament exemples, accions simbòliques, comportaments exemplars, valors guia, criteris orientadors que inviten, obliguen i desafien.
Jesús presenta i fa possible molt concretament una nova orientació i una actitud fonamental. Es tracta de noves motivacions, nous motius per a l’acció, que poden ser deduïts de la «teoria» i «praxi» de Jesús. A partir d’ell és possible respondre a la pregunta del perquè la persona actua d’aquella manera i no d’una altra, perquè no ha d’odiar sinó que ha d’estimar, perquè ha de ser honesta, respectuosa i possiblement bona també quan en deriven danys i esdevé l’objectiu de la no fiabilitat, de la brutalitat o de l’acció violenta contra altri.
Es tracta de noves disposicions: noves visions, tendències, intencions que són assumides i mantingudes en l’esperit de Jesucrist. No sols en moments concrets i passatgers, sinó d’una manera durable es generen neguits, es produeixen actituds, s’adquireixen qualificacions que poden orientar la conducta: disposicions de compromís per als propis semblants, de solidaritat amb els desfavorits, de lluita contra les estructures injustes; disposicions d’agraïment, llibertat, generositat, abnegació, joia, però també de respecte, perdó i servei; disposicions que resisteixen també en situacions límit.
Es tracta de noves accions: noves accions en petites i grans coses, que, en el seguiment de Jesucrist, intervenen també allí on ningú no ajuda. No sols programes generals que canvien la societat, sinó gestos, testimoniatges, signes concrets d’humanitat i d’humanització de les persones i de la societat humana.
Es tracta d’un nou horitzó de sentit i d’un nou objectiu: que, en la realitat última, en el compliment de la persona i de la humanitat en el regne de Déu, poden portar no sols allò que és positiu de la vida humana, sinó també allò que és negatiu. En el seguiment de Jesucrist es dóna una sentit no sols a la vida i a l’acció, sinó també al sofriment i a la mort de la persona, no sols a la història dels esdeveniments, sinó també a la història del sofriment.
 
18. També per a l’Església Jesús ha de restar normatiu en tot. L’Església és creïble només si, seguint-lo, avança en el món com una Església provisional, serventa, conscient del propi pecat, decidida. D’aquí s’han de treure en cada època conseqüències pràctiques per a la contínua reforma interna de l’Església i per a l’entesa ecumènica.
L’Església no és el regne de Déu, però pot i ha de ser la portaveu i el testimoni del regne de Déu. Ho és creïblement només si proclama el missatge de Jesús no primer de tot als altres, sinó a si mateixa i, fent-ho així, no es limita a predicar allò que demana Jesús, sinó que ho duu a terme. Així tota la seva credibilitat depèn de la fidelitat a Jesús i a la seva causa. En aquesta mesura cap de les Esglésies actuals no s’identifica automàticament i des de tots els punts de vista amb l’Església de Jesucrist. Per això aquesta és una Església només en la mesura en què resta fidel a Jesucrist i a la seva causa. Llavors aquesta segueix el seu itinerari com a Església provisional: és a dir, una comunitat de fe que pensa sempre trobar el seu fi no en si mateixa, sinó en el regne de Déu, que permet de poder resistir en una història plena de conflictes. En efecte, ella sap que no necessita elaborar cap sistema definitiu, oferir una pàtria permanent, no ha de meravellar-se quan la seva provisionalitat es veu travessada per dubtes, bloquejada per obstacles i acaparada de problemes; una Església serventa, sempre conscient que no arribarà ella mateixa, sinó el regne de Déu.
Aquesta troba en la seva petitesa la seva veritable grandesa. En efecte, llavors sap ser gran sense desplegament de potència i ús de la força, trobar la seva veritable dignitat només en el servei desinteressat, dedicat a la societat, a les persones i als grups i també als seus adversaris. També quan la seva existència és contínuament ignorada, passada per alt o simplement tolerada, deplorada, atacada per la societat, el poder de Déu domina inabastable per a ella per damunt de tots els altres poders.
Es tracta d’una Església conscient del propi pecat, d’una comunitat de fe que en una història de fidelitat i infidelitat, coneixement i error, es pren seriosament el fet que només amb l’adveniment del regne de Déu arribarà la separació entre bé i mal, veritat i error. Llavors sap que no ha de presentar-se davant la societat com la qui deté una moralitat superior, com si en el seu cas tot funcionés a la perfecció, sap que la seva fe és feble, ambigu el seu coneixement, vacil·lant la seva confessió, que no existeix un sol pecat o un sol error que no hagi ja comès i en el qual no hagi ja caigut en aquesta forma o en aquella altra; per la qual costa, malgrat tots els seus distanciaments respecte al pecat, mai no està autoritzada a distanciar-se de cap pecador.
Però es tracta d’una Església decidida: la comunitat de fe que, malgrat totes les defallences, roman contínuament orientada vers el Regne que ve gràcies a l’acció de Déu i pensa contínuament per a qui i per a quina cosa ha decidit comprometre’s, esdevé veritablement lliure: lliure, en el seguiment de Jesucrist, per al servei al món, lliure per al servei a la persona, en la qual serveix Déu, i lliure per al culte diví, en el qual serveix les persones. Lliure fins per a la superació del sofriment, de la culpa i de la mort amb la força de la creu de Jesús viu. Lliure per a l’amor creatiu que tot ho embolcalla, que ja ara no sols interpreta, sinó que canvia, el món malalt. I això a partir de la ferma esperança en el Regne futur de la plena justícia, de la vida eterna, de la veritable lliberta, de l’amor sense límits i de la pau, caracteritzat per la supressió de tot allunyament i per la reconciliació definitiva de la humanitat amb Déu.
Aquesta reflexió sobre l’Evangeli de Jesucrist com a centre i fonament de la comunitat de fe ha de portar cada època a nombroses conseqüències pràctiques. Avui, en particular sobre dos fronts.
Primer: una creixent integració ecumènica de les diverses Esglésies: mitjançant la reforma i el recíproc reconeixement dels ministeris de l Església, el culte celebrat conjuntament, la comunió oberta i les celebracions comunes de la cena del Senyor, la construcció i l’ús comú de les esglésies i de les altres estructures, l’acompliment comú del servei a la societat, la creixent integració també a nivell de facultats teològiques i ensenyament de la religió.
Segon: la reforma intraeclesial també de l’Església catòlica: en relació a l’estil de govern, a l’elecció del papa i dels bisbes, al celibat obligatori, a la corresponsabilitat dels laics, a l’equiparació de la dona (ordenació), a la llibertat de consciència en matèria de moral sexual.
 
19. La prova del foc de la fe cristiana i dels humanismes no cristians és la superació d’allò que és negatiu. Per al cristià, la plena superació del negatiu pot arribar només en l’esperit del seguiment de la creu. Seguiment de la creu no significa adoració cultual, immersió mística o imitació ètica, sinó la multiforme conformitat pràctica amb la creu de Jesús, en la qual la persona reconeix, en la llibertat, el propi camí de vida i de sofriment i mira de recorre’l.
La creu de Jesús fa saltar tots els esquemes de la teologia del sacrifici i de la praxi cultual. El caràcter profà de la seva creu s’oposa a tota apropiació cultual i glorificació litúrgica del crucificat.
El seguiment de la creu no significa una participació contreta i privada al sofriment de Jesús, en la pregària i en la meditació, cercant d’igualar-se en un mateix pla amb els seus sofriments espirituals i corporals.
El seguiment de la creu no significa ni tan sols la imitació ètica del camí recorregut per Jesús. No significa la còpia fidel del model de la seva vida, del seu anunci i de la seva mort. Ningú no pot reeixir a fer una cosa així. El seguiment de la creu significa, doncs:
  • no cercar el sofriment, sinó suportar-lo;
  • no sols suportar-lo, sinó combatre’l;
  • no sols combatre’l, sinó elaborar-lo.
L’existència humana, en qualsevol sistema social i econòmic, és una aventura travessada per la creu, marcada per la creu: dolor, preocupació, sofriment i mort. Només a partir de la creu de Jesús l’existència crucificada de la persona adquireix un sentit. El seguiment és sempre, a vegades secretament, a vegades visiblement, un seguiment sofrent.
La persona l’accepta? En el seu sofriment és més propera a Jesús crucificat. I precisament això permet en tot sofriment una última sobirana superioritat. En efecte, cap creu del món no pot rebatre l’oferta de sentit que brolla de la creu del Ressuscitat: el fet que també el sofriment, àdhuc l’extrema opressió, la manca de sentit, l’anorreament, l’abandó, la solitud i el buit estan protegits per un Déu solidari amb la persona humana.
 
20. En definitiva, a la llum de Jesús crucificat, en tot repte a actuar no es tracta de les prestacions de la persona, sinó de la seva incondicionada confiança en Déu en el bé i en el mal i com a significat últim en la vida.
En la societat moderna centrada en la producció i en el rendiment la persona experimenta allò que Pau anomenà la «maledicció de la llei». Convé actuar, produir, tenir èxit. La persona és contínuament obligada a justificar la seva existència: ja no com en el passat davant el tribunal de Déu, sinó davant el tribunal de les persones que l’envolten. I en la societat d’avui la persona pot justificar-se només mitjançant l’èxit visible i allò que pot permetre’s. Només així aquesta conquereix el seu lloc en la societat, adquireix la reputació que necessita. Però: a través de totes les seves realitzacions, tot el seu treball, la persona no adquireix absolutament la identitat, la llibertat, el fet de ser persona, no confirma absolutament el seu jo i no assegura el sentit de la seva existència.
De què no es tracta. No es tracta de renunciar a priori a tota realització, de demonitzar-la, sinó de saber que la persona no s’exhaureix en la seva professió i en el seu treball, que la persona és més que el seu rol, que les realitzacions són certament importants, però no decisives. En una paraula, que en definitiva davant Déu no es tracta d’allò que la persona ha reeixit a realitzar.
A partir de Jesucrist hauria de ser possible assumir una diversa actitud fonamental, assolir una diversa consciència, adquirir una altra disposició davant la vida, per reconèixer i trencar els límits de la febre de fer coses, per esdevenir veritablement lliures.
De què es tracta? En definitiva, es tracta de quelcom diferent de tot inevitable fer i deixar de la persona: que la persona en el bé com en el mal no abandoni mai en cap cas la seva incondicional confiança en Déu.
D’on treu la persona aquesta certesa? De Jesucrist. Ser cristià significa saber que la vida té un sentit: no sols en l’èxit, sinó també en el fracàs, no sols en les magnífiques realitzacions, sinó també en les que fallen, no sols en el creixement de les realitzacions, sinó també en llur disminució. La vida té un sentit també quan no és acceptada, per algun motiu, per les persones del propi ambient o de la societat.
 
* * *

Ser cristià avui significa comprometre’s per tal que la totalitat del missatge cristià sigui exposada davant l’horitzó de les actuals ideologies i religions, és a dir, en una síntesi sistemàtica completa, coherent en si mateixa, portada i elaborada de manera unitària fins i tot en els detalls.
Sense consideracions de política eclesiàstica i sense preocupar-se de construccions teològiques que tenen un gran èxit i de tendències a la moda, lluitar, sense deixar-se corrompre, per la veritat: a la llum dels nous resultats aconseguits per la recerca científica i amb una honesta argumentació intel·lectual i una crítica teològica no reductiva, junt amb una introntollable confiança en la causa cristiana.
Però això d’una manera absolutament coherent, no partint de les qüestions teològiques del passat, sinó de les qüestions extenses i estratificades de les persones del nostre temps. Més enllà de l’abundància d’infor­macions sobre síntesis sempre noves convé anar al nucli de la fe cristiana: allò que és humà, allò que és religiós en general, la realitat de fora de l’Església han de ser presos seriosament, de manera més motivada que no s’ha fet fins ara, i el que és específicament cristià ha de ser condensat i evidenciat més clarament respecte al passat, separant l’essen­cial d’allò que no ho és.
Convé usar el llenguatge de les persones del nostre temps: formular les coses de manera comprensible, però al mateix temps precisa, distinta i a l’abast de la persona que no ha estudiat teologia.




























































































































Cap comentari:

Publica un comentari

Seguidors