MISSATGE FINAL. SÍNODE DE BISBES 2012

 

Roma, 28/10/2012

Versió al català de
Pere Codina i Mas

Germans i germanes:

«Gràcia a vosaltres de part de Déu, el nostre Pare i del Senyor Jesucrist» (Rm 1, 7). Bisbes de tot el món, convidats pel bisbe de Roma, el papa Benet XVI, ens hem reunit per reflexionar junts sobre «la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana» i, abans de tornar a les nostres Esglésies particulars, ens volem adreçar a tots vosaltres, per animar i orientar el servei a l’Evangeli en els diversos contextos en els quals estem cridats avui a donar testimoniatge.

1. Com la samaritana al pou

Ens deixem il·luminar per una pàgina de l’Evangeli: la trobada de Jesús amb la dona samaritana (cf. Jn 4, 5-42). No hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi al costat d’un pou amb una gerra buida, amb l’esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l’existència . Avui són molts els pous que s’ofereixen a la set de l’home, però convé discernir per evitar aigües contaminades. És urgent orientar bé la recerca, per no caure en desil·lusions que poden ser ruïnoses.

Com Jesús, al pou de Sicar, també l’Església sent el deure de seure al costat dels homes i dones del nostre temps, per fer present el Senyor en les seves vides, de manera que el puguin trobar, perquè només el seu Esperit és l’aigua que dóna la vida veritable i eterna. Només Jesús és capaç de llegir fins al fons del cor i desvelar-nos la nostra veritat: «M’ha dit tot el que he fet», explica la dona als seus veïns. Aquesta paraula d’anunci  –a la qual s’uneix la pregunta que obre a la fe: «Serà Ell el Crist?» – mostra que el qui ha rebut la vida nova de la trobada amb Jesús, al seu torn no pot fer altra cosa que esdevenir anunciador de veritat i esperança envers els altres La pecadora convertida es converteix en missatgera de salvació i condueix tota la ciutat cap a Jesús. De l’acollida del testimoni la gent passarà després a l’experiència directa de la trobada: «Ja no creiem pel que tu has dit; nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món».

ESGLÉSIA I NACIÓ

Antoni M. Oriol Tataret

Intervenció a la UCE
(Universitat Catalana d’Estiu)
Prada de Conflent,
23 d’agost de 2012

1. Introducció

Es tracta d’un tema que, important en si mateix objectivament, ho ha esdevingut també per a mi subjectivament des del triple punt de vista ministerial (sóc prevere de l’Església catòlica), professional (sóc professor emèrit de Teologia moral social) i vital (sóc català convençut i agraït); triple punt de vista que, ara i ací, esdevé intensament enriquit per la vostra presència i pel vostre interès.

Aquest any s’escau el cinquantè aniversari de l’inici del Concili ecumènic Vaticà II que representà un punt àlgid de presa de consciència de noves perspectives tant per a l’Església com per al món. El concili es referí al tema nacional no de manera exhaustiva, però sí significativa, recollint-ne el magisteri pontifici més immediat i il·luminant-ne el posterior.

Per aquesta raó en la meva exposició, em referiré, seguint l’ordre cronològic i de manera sintètica tant a la doctrina del mateix Concili sobre la nació, com a la dels dos Papes anteriors (Pius XI i Pius XII), dels dos d’immediats (Joan XXIII i Pau VI), i dels dos posteriors (Joan Pau II i Benet XVI). Aquesta doctrina ha estat recollida en el Compendi de la Doctrina social de l’Església, al qual també em referiré, i assumida per l’Episcopat català en els documents Arrels Cristianes de Catalunya i Al servei del nostre poble.

En la primera part de la meva exposició em serviré de les síntesis contingudes en el meu llibre Nació i Magisteri Pontifici.

2. Síntesi doctrinal dels papes anteriors i immediat al Concili Vaticà II

Pius XI, en la seva primera encíclica (Urbi arcano, 1922) contraposà el patriotisme i l'amor immoderat a la nació (el «nacionalisme»), a partir de la tesi que tots els pobles són germans i tenen dret a viure i progressar, tesi que reafirmà tres anys després a la Quas primas. Als inicis dels anys 30 denuncià enèrgicament les amenaces, interiors i exteriors, de noves guerres i els nacionalismes i internacionalismes econòmics de caire imperialista. L'any 1937, amb la Mit brennender sorge refusà el racisme i la ideologia de la religió nacional (prèviament, l'any 1934, el Sant Ofici ja havia condemnat «la fe mítica de la sang»). I l'any 1938 distingí lúcidament entre el nacionalisme «exagerat», especialment amb referència a les missions, i el nacionalisme «just, moderat i temperat, associat a totes les virtuts».

ELS DRETS DELS POBLES

Joan Pau II

Discurs a l’Assemblea general de
l’Organització de les Nacions Unides
(5 d’octubre de 1995)

Senyor President, Gentils Senyores,  Il·lustres Senyors!

1. És un honor per a mi prendre la paraula en aquesta Assemblea dels pobles, per celebrar amb els homes i les dones de tot país, raça, llengua, cultura, els cinquanta anys de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides. Sóc plenament conscient que, adreçant-me a aquesta Assemblea, tinc l’oportunitat d’adreçar-me, en un cert sentit, a tota la família dels pobles que viuen sobre la terra. La meva paraula, que vol ser signe de l’estima i de l’interès de la Seu Apostòlica i de l’Església catòlica envers aquesta Institució, s’uneix de bon grat a la veu de tots els qui veuen en l’ONU l’esperança d’una futur millor per a la societat dels homes.

Adreço un viu agraïment, en primer lloc, al Secretari General, el Dr. Boutros Boutros-Ghali, per haver encoratjat ferventment la meva visita. Us estic també agraït a vós, Senyor President, per la cordial benvinguda amb què m’heu acollit en aquesta altíssima Convenció. Us saludo, finalment, a tots vosaltres, membres d’aquesta Assemblea general: us estic agraït per la vostra presència i per la vostra gentil atenció.

He vingut avui entre vosaltres amb el desig d’oferir la meva contribució a aquesta significativa meditació sobre la història i el poder d’aquesta organització que acompanya i enriqueix la celebració d’aquest aniversari. La Santa Seu, en virtut de la missió específicament espiritual que la fa sol·lícita del bé integral de tot ésser humà, ha estat des dels començaments una convençuda sostenidora dels ideals i dels objectius de l’Organització de les Nacions Unides. La finalitat de cadascuna i el tracte operatiu són òbviament diversos, però la comuna preocupació per la família humana obre constantment davant l’Església i l’ONU vastes àrees de col·laboració. Aquest convenciment orienta i anima la meva reflexió d’avui: no es limitarà a específiques qüestions socials, polítiques i econòmiques, sinó més aviat a les conseqüències que els canvis extraordinaris ocorreguts els darrers anys tenen per al present i per al futur de tota la humanitat.

Un patrimoni comú de la humanitat

2. Senyores i Senyors! Al llindar del nou mil·lenni som testimonis d’una extraordinària i global acceleració d’aquella recerca de llibertat que és una de les grans dinàmiques de la història de l’home. Aquest fenomen no està limitat a una sola part del món, ni és l’expressió d’una sola cultura. Al contrari, a cada angle de la terra, homes i dones, tot i estar amenaçats per la violència, han afrontat el risc de la llibertat, demanant que els fos reconegut un espai en la vida social, política i econòmica que els correspon per llur dignitat de persones lliures. Aquesta recerca universal de llibertat és realment una de les característiques que distingeixen el nostre temps.

COMMEMORACIÓ DEL CINQUANTENARI DE L’INICI DEL CONCILI VATICÀ II

Joan Planellas i Barnosell

En la Inauguració del Curs Acadèmic
a la Facultat de Teologia de Catalunya.
Barcelona, 4 d’octubre de 2012

[Els subtítols són del responsable del blog]

[Introducció]

Quan a l’octubre del 1962 s’inaugurava solemnement el Concili Vaticà II, un servidor encara no havia iniciat la preparació catequètica per a la Primera Comunió. Això vol dir que la meva generació ja no és de les que va viure l’esdeveniment conciliar quan aquest tenia lloc. La única cosa que recordo d’aquells anys és el dia que la meva mare a la pregària del vespre ―la mare ens feia resar cada dia― ens va dir a la meva germana i a mi que havíem de pregar molt pel papa Joan XXIII perquè es trobava greument malalt. Eren els primers dies del mes de juny de 1963, que culminarien amb el seu traspàs i amb l’elecció del nou papa: Pau VI. La vida i l’obra del Concili, per tant, la descobriria més tard, a partir del decenni següent, en els anys de formació en el Seminari de Girona. Sobretot dues persones ens van fer estimar i apreciar l’esdeveniment  conciliar: El Dr. Joan Busquets, el rector del Seminari durant la meva formació i antic degà-president d’aquesta Facultat de Teologia[1] i, especialment, el bisbe Jaume Camprodon, que havia iniciat el seu pontificat a Girona precisament en el mateix mes que jo havia entrat en el Seminari Major.

Què us diré en aquesta meva intervenció? El Dr. Armand Puig hi ha posat com a títol la paraula «prolusió», que vol dir «assaig de caràcter introductori». Així doncs, aquestes meves paraules no volen ser més que una senzilla introducció o com un humil preàmbul de tota la reflexió que pretenem portar a terme en les nostres Facultats eclesiàstiques en motiu del cinquantè aniversari del Concili Vaticà II.

[Preguntes davant el Concili]

Què dir doncs, del Concili Vaticà II del qual, dijous vinent (11 d’octubre), si a Déu plau, se’n celebraran 50 anys del seu inici? Quin va ser el seu objectiu primordial? Què en queda de tota aquella magna obra? Quin és el seu llegat? Ens hi hem d’apropar com si féssim tan sols una simple classe d’història? Donat el caràcter fugisser de tot esdeveniment històric, i en el marc del ritme acceleradíssim del món d’avui, fins i tot, alguns s’han fet aquesta pregunta: ¿pot tenir un significat permanent un Concili dels anys seixanta del segle passat i que, a més, no va definir dogmàticament cap doctrina?

[Resposta: deixar que parlin els Documents]

Per respondre a tots aquests interrogants, d’una banda, ens convé aprofundir l’esdeveniment conciliar en si mateix, així com la seva recepció en el postconcili, amb un estudi acurat dels seus documents. És el que, de fet, ens demana el sant Pare Benet XVI en la seva Carta Apostòlica Porta Fidei en motiu de la promulgació de l’any de la fe que començarà si a Déu plau, la setmana vinent. El papa ens demana retornar als textos del Vaticà II que els Pares conciliars ens van deixar per herència, per tal «que ―cito textualment― siguin coneguts i assimilats com a textos qualificats i normatius del Magisteri, dins la Tradició de l’Església». (PF 5). El Catecisme de l’Església Catòlica promulgat ara fa vint anys, ens ajudarà també en aquesta comesa.

[Resposta: Deixar que parlin als papes del Concili]

Però a més, a banda d’anar directament als textos conciliars, existeix un altre camí que condueix de dret al cor del Concili i que, per tant, cal considerar-lo com una clau hermenèutica de primera magnitud per a poder avançar sòlidament en la comprensió de l’obra del Vaticà II. Aquesta altra clau és deixar parlar sobretot als papes del Vaticà II, Joan XXIII ―el papa que el convoca i l’inaugura― i Pau VI ―el papa que en recull el llegat i el porta a plenitud. Es tracta d’anar als seus propis textos, al·locucions i missatges, i poder veure de primera mà què volien, què pretenien, què esperaven tant Joan XXIII com Pau VI de l’esdeveniment conciliar.

[Suenens interpretant Joan XXIII: Ecclesia ad intra, Ecclesia ad extra]

Iniciat el Concili, durant la primera setmana del mes de desembre del 1962, els Pares conciliars debatien quina havia de ser la intenció bàsica del Concili, el seu centre unificador. El 4 de desembre, el cardenal Léon J. Suenens, de Malines-Brusel·les, seguint la perspectiva assenyalada sobretot en el radiomissatge del papa Joan XXIII d’un mes abans de l’inici del Vaticà II (11-IX-1962) així com en el discurs inaugural Gaudet Mater Ecclesia, proposava que fos un concili de Ecclesia, amb dues perspectives: de Ecclesia ad intra i de Ecclesia ad extra. A la primera, era necessari exposar la naturalesa de l’Església i la seva activitat evangelitzadora, docent, santificadora i orant. A la segona, era convenient presentar la realitat eclesial en tant que estableix diàleg amb el món: la vida de la persona humana, la justícia social, l’evangelització dels pobres, la pau.[2]

Al dia següent d’aquesta intervenció, parlà el cardenal Montini, el futur Pau VI. Es reafirmà en la direcció presa pel cardenal Suenens, i formulà la qüestió primària del Concili en aquests termes: «Què és l’Església? Què fa l’Església? [Quid est Ecclesia? Quid agit Ecclesia?] Aquests són els dos eixos en els que és necessari disposar totes les qüestions d’aquest Concili. El misteri de l’Església i la missió de l’Església [Mysterium Ecclesiae et munus Ecclesiae]».[3]

[Pau VI estableix les quatre finalitats principals del Concili]

Després, ja com a papa, en el seu importantíssim discurs d’obertura del segon període conciliar (29 setembre 1963), establia d’aquesta forma les quatre principals finalitats del Concili: «la noció, o, si es prefereix, la consciència de l’Església, la seva renovació, el restabliment de la unitat entre els cristians i el diàleg de l’Església amb els homes de la nostra època» (núm. 15). I aquest va ser el diàleg intern i extern del Concili. Per tant, aquestes alçades, podem ja indicar una mena de tesi de fons: el Vaticà II té una veritable projecció de futur perquè ressitua l’ésser i l’actuar de l’Església, arrelant-se i fonamentant-se en la genuïna Tradició, però amb els ulls posats en l’home d’avui, amb els seus neguits i esperances. Com afirmava Jean Guitton, «l’arquitectura dogmàtica del Concili es desplegava al voltant de la idea de l’Església».[4]

Quins són els pilars d’aquesta arquitectura dogmàtica? Quins són els aspectes essencials d’aquest diàleg intern i extern? No és aquí el moment d’exposar el desenvolupament del treball conciliar, des dels més de setanta esquemes preparatoris que van anar culminant en les quatre grans constitucions: sobre la litúrgia, sobre l’Església, sobre la revelació, sobre l’Església en el món d’avui. Però assenyalem-ne els trets característics:

[EL DIÀLEG INTERN DE L’ESGLÉSIA]

[«Ecclesia ad intra»: la consciència de l’Església]

[1. «Dei Verbum»: el fonament de tot]

En tot l’intens treball conciliar hom s’adona que per tal de donar una visió englobant i completa de l’Església es feia necessari establir on i com havia de ser cercat el seu fonament. I aquest és la revelació divina. Tant en el debat inicial sobre la litúrgia, com en el debat sobre l’Esquema de Ecclesia, sobretot en el seu capítol I, això era ben patent. D’aquí que des de la lògica teològica, la constitució dogmàtica sobre la divina revelació adquireix un caràcter previ a tota l’obra del Concili. Des d’un punt de vista metodològic, encara que no estrictament cronològic, crec sincerament que la constitució dogmàtica Dei Verbum revesteix un caràcter fundant sobre el qual s’eleva tot l’edifici doctrinal del Vaticà II. Ens recorda que el centre de la vida de l’Església és el misteri de Déu revelat en Crist i comunicat pel Sant Esperit. Hom poua aquest centre vital en l’Escriptura i la Tradició, que constitueixen el dipòsit sagrat de la Paraula de Déu confiat a l’Església i custodiat pel seu Magisteri autèntic. És així com l’«Església, amb la seva doctrina, amb la seva vida i el seu culte, perpetua i transmet a cada generació tot allò que és i tot allò que creu» (DV 8). A partir d’aquest eix fonamental a redós del misteri de Crist, que el trobem també a les altres constitucions conciliars, es podrà desplegar l’altra orientació, la de l’Església ad extra, l’Església enviada a la missió, la que estableix diàleg amb el món.

[2. «Sacrosanctum conciliium»: La litúrgia, el punt de partida]

Però el treball conciliar s’inicià des de la orientació de la Ecclesia ad intra, des del diàleg intern, tractant d’aquella dimensió íntima de l’Església que és la divina litúrgia que, dins la concepció sacramental de la comunitat eclesial, comunitat eucarística, esdevé el cor, el fons i el cimal de la vida cristiana. La litúrgia és alhora el trobament amb el Crist, que actua personalment en la seva Església, i, al mateix temps, espera activa de la seva vinguda en la glòria. Per això dins el marc de la reforma i l’increment de la Litúrgia, el Concili encoratja els fidels a participar en l’acció litúrgica «d’una manera conscient, activa i fructuosa» (SC 11) i, especialment en l’eucaristia que ocupa en la litúrgia el primer lloc, com a font per la qual la gràcia de Crist s’estén als fidels i com a cimal, ja que la finalitat última de l’acció de l’Església és «la santificació dels homes en Crist i la glorificació de Déu» (SC 10). La constitució Sacrosanctum Concilium assumeix una part de l’objectiu de la renovació interna de l’Església que, en aquells moments inicials en què va ser debatuda i aprovada, posava els fonaments i, d’alguna manera, anticipava el tema central de tot el Concili que seria ―com s’ha dit― el de l’Església.[5]

[3. «Lumen Gentium»: L’Església es diu ella mateixa]

La constitució dogmàtica Lumen gentium representarà el moment nuclear del diàleg intern, d’acord amb la pregunta: «Església, què dius de tu mateixa?» La Lumen gentium procura donar resposta a la primera de les finalitats del Concili: expressar quina és la noció o la consciència de l’Església. A la conclusió de LG 4 hi trobem l’eix vertebrador d’aquesta perspectiva, quan, a partir de la cèlebre frase de sant Cebrià, s’afirma que «l’Església es presenta tota “congregada, com un poble, per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” [«de unitate Patris et Filii et Spiritus Sancti plebs adunata»]»[6]. Per al bisbe de Cartago, «la unitat de l’Església no es pot comprendre sense la de la Trinitat»[7]. El corrent de vida va del Pare al Fill i, per aquest, a l’Esperit, desbordant-se cap a nosaltres per a «deïficar-nos». A partir d’aquesta tradició patrística «de Trinitate», el Vaticà II articula tant l’origen de l’Església com les seves perspectives missionera i escatològica, en la contemplació de l’acció de les tres Persones divines. Es tracta del designi històric de salvació de Déu U i Tri, que és qui convoca la santa Església per tal que tots els homes puguin ser «fills de Déu»[8]. El resultat final ha de ser la unitat de tots els santificats en l’Església[9].  Aquesta unitat orgànica esdevé el fonament del sacerdoci comú de tots els fidels, dins el context del Poble de Déu, «Poble messiànic». La prioritat, com afirma Gérard Philips correspon a la communio, donat que el ministeri eclesial ha estat instituït al servei d’aquesta comunió eclesial.[10] En aquesta perspectiva, Yves M. Congar escriurà que «el pas profètic més decisiu en eclesiologia ha sigut, per mitjà del capítol De populo Dei i la seva col·locació abans del capítol tercer sobre la jerarquia, l’haver reconegut la primacia de la qualitat del cristià o la ontologia de la gràcia inaugurada pel baptisme, per sobre de tota estructura jeràrquica»[11]. 

 [«Ecclesia ad extra»:  la missió de l’Església]

[4. «Gaudium et Spes»: l’Església enviada en missió]

A partir d’aquestes afirmacions, es desplega l’altre diàleg assenyalat tant per Joan XXIII, passant pel projecte Suenens, com pel mateix Pau VI: la de l’Església ad extra, l’Església enviada en missió. El desenllaç d’aquesta perspectiva és la quarta constitució, la Gaudium et spes, sobre l’Església en el món d’avui. Aquesta constitució que aplica una visió cristològica de l’ésser humà davant els grans problemes ètics, socials, polítics i econòmics, satisfà aquell diàleg assenyalat sobretot per Pau VI, tant en el Concili com en la seva encíclica Ecclesiam suam: el diàleg amb l’home d’avui, l’obertura de l’Església cap a la societat moderna, per tal que ella, «experta en humanitat», com afirmava Pau VI en el discurs a l’ONU, pugui aportar-hi la seva llum i ajudar a trobar sentit al gran enigma de l’existència de l’home en aquest món.

[La resta, explanacions dels «quatre pilars»]

Tots els altres documents conciliars poden ser presentats com una explanació d’aquestes quatre grans constitucions. El seu marc, el seu ensenyament i la seva perspectiva teològica no es poden mai separar d’aquests quatre pilars constitucionals del Concili, però sempre procurant donar resposta als dos diàlegs bàsics, l’intern i l’extern del misteri de l’Església. Aquell doble moviment del cor eclesial, la sístole i la diàstole que dóna impuls i possibilita la regeneració de la sang, la contracció i l’expansió del cor, aquella pregunta per l’ésser i per l’estar, per la identitat i per la missió: això és el que dóna resposta el Concili. D’aquí la seva actualitat, d’aquí el seu caràcter permanent.

[La renovació interna]

Pel que fa a la renovació interna, entrellaçat amb les Constitucions, hi trobem l’intent de complementació entre primat i episcopat; els principis doctrinals que afecten l’episcopat desenvolupats en el decret Christus Dominus, amb l’afirmació connexa de la sacramentalitat de la consagració episcopal com a fonament teològic de la col·legialitat; la vida i l’espiritualitat dels preveres amb el decret Presbyterorum ordinis, tot incidint també en la seva formació per mitjà de la Optatam totius i indicant com el ministeri presbiteral no és merament funcional sinó que la gràcia del sagrament de l’orde toca misteriosament tant l’ésser com l’actuar del prevere en vista a una especial configuració a Crist precisament per poder servir la comunitat en nom de Crist Cap (cf. PO 2); la teologia del laïcat que, des del rellançament del sacerdoci comú de tots els batejats, es perllonga en el decret Apostolicam actuositatem sobre l’apostolat dels laics, i subratllant concretament la tasca i la responsabilitat dels pares en l’educació cristiana per mitjà de la declaració Gravissimum educationis; des de l’afirmació de la crida universal a la santedat, el Concili incideix també en la renovació carismàtica de la vida religiosa per mitjà del decret Perfectae caritatis;[12] i finalment, en aquest marc intern, no pot passar per alt l’importantíssim tractament de la necessitat i pertinença a la veritable Església, amb una incorporació gradual i, per tant, amb una incorporació plena (els catòlics) i no plena (els demés cristians), fonament del diàleg ecumènic desenvolupat en el decret Unitatis redintegratio. En aquest punt, s’acomplia aquell desig manifestat tant per Joan XXIII com per Pau VI que el Vaticà II esdevingués realment l’inici del camí veritable cap a la unitat de tots els cristians. S’indicava com el punt d’inflexió no és el de tot o res, com subratllava el Magisteri precedent, no és el de les fronteres de l’Església catòlico-romana, sinó que, precisament, el punt d’inflexió és el baptisme que ens fa a tots cristians i seguidors de Jesucrist. D’aquí que en les Esglésies ortodoxes orientals i en les comunitats sorgides de la reforma de Luter puguin trobar-se veritables elements de santificació i de veritat. En relació als primers, el decret Orientalium Ecclesiarum dirigit a les Esglésies orientals que ja es troben en plena comunió amb la seu de Roma, indica que els pertocarà especialment la tasca de fomentar la unió de les Esglésies exercint, a més del testimoni de vida, «la piadosa fidelitat a les tradicions orientals antigues» (OE 24).

[EL DIÀLEG EXTERN DEL CONCILI]

Pel que fa a l’altre diàleg, el d’una Església atenta als signes dels temps i explicitat constitucionalment en la Gaudium et spes, el Concili incidia amb força com l’Església no pot desentendre’s de les circumstàncies històriques amb les que viu. La Lumen gentium ja havia indicat que, com a «poble messiànic» i com «Església pelegrina, en els seus sagraments i les institucions, que pertanyen al temps present, porta la figura d’aquest món que passa i viu enmig de la creació que fins ara gemega i sofreix dolors de part, tot esperant la revelació dels fills de Déu (Rm 8,19-22)» (LG 48). Aquesta relació amb la realitat d’aquest món que passa troba una concreció pràctica en el decret sobre els mitjans de comunicació social Inter mirifica.

Una intenció que cristal·litza sobretot en la declaració sobre la llibertat religiosa, Dignitatis humanae, llibertat que esdevé condició indispensable per una obertura davant la pluralitat del món i per al diàleg i col·laboració amb els membres de les religions no cristianes, manifestada en la declaració Nostra aetate.

En unes clarividents paraules, ja a l’any 1963, tot glossant l’expressió «ecumènic» que acompanya el Concili, el jove teòleg Joseph Ratzinger afirmava que «cal deixar de veure l’altre com a enemic i contrincant davant del qual hom hagi de defensar-se». «Més aviat, cal escoltar-lo i tenir en compte la seva part de veritat sense callar ni amagar la pròpia veritat des de la consideració de la interna totalitat de la fe».[13]

És en aquesta mateixa amplada d’ona que el Concili es replanteja la seva tasca evangelitzadora en el decret Ad gentes, indicant que l’Església és missionera per naturalesa, pel fet de ser «sagrament universal de salvació» i «per les exigències més íntimes de la seva catolicitat» (AG 1).

[El Concili, «un programa magnífic de treball»]

El 18 de novembre de 1965, Pau VI afirmava que en acabar el Concili començaria el veritable aggiornamento preconitzat per Joan XXIII. I afegia: «Aquesta programàtica paraula no volia certament atribuir el significat que alguns intenten de donar-li, com si permetés de ‘relativitzar’ en l’Església segons els gustos i la mentalitat del món totes les coses [...]; ell, que tenia tan viu i tan ferm el sentit de l’estabilitat doctrinal i estructural de l’Església». Per contra, «per a nosaltres voldrà dir penetració sapient de l’esperit del Concili celebrat i aplicació fidel de les normes que ell feliçment i santament ha donat» (núm. 12).

Pau VI estava convençut que amb l’obra del Concili tota l’Església tindria «un programa magnífic de treball espiritual per a la renovació de la vida i de les accions segons el Crist Senyor». Així ho manifestava en el discurs acabat d’esmentar. I afegia: «A aquest treball invitem els nostres germans i els nostres fills: aquells que estimen Crist i l’Església», «que siguin amb nosaltres per a professar més clarament el sentit de la veritat que és propi de la tradició doctrinal que Crist i els apòstols inauguraren; i també amb ell, el sentit de la disciplina eclesiàstica i el de la unió profunda i cordial que ens fa, tots, confiats i solidaris, com a membres d’un mateix cos» (núm. 13). És el mateix que en els moments actuals ens demana el papa Benet XVI en l’exhortació Porta Fidei: «Si [el Concili] el llegim i acollim, podrà ser i arribarà a ser cada vegada més una gran força per a la renovació sempre necessària de l’Església» (PF 5).

[Conclusió]

Molt estimats Srs. Bisbes, estimats professors, estimats alumnes: En el marc de l’Any de la Fe, a punt de l’inici del Sínode sobre la nova evangelització, tornem al llegat del Concili Vaticà II, retornem als seus documents, revivim el seu clima espiritual que no és altre que tornar a les fonts genuïnes de l’Evangeli del Senyor i a les deus preclares de l’Església apostòlica, norma i fonament per a l’Església de tots els temps.

Aquest és el llegat permanent que ens ha deixat el Concili Vaticà II: Tornar a l’Evangeli, tornar a Crist, però també anunciar-lo amb un llenguatge entenedor per a l’home d’avui. Aleshores, l’anunci de la fe no serà un fet del passat ni fruit d’una institució ancorada en el passat, com alguns ens diuen, sinó un esdeveniment actualíssim que inspira en l’organisme eclesial una perpètua renovació.

Quan l’Església, exercint la seva maternitat espiritual, entrega a cada generació «tot allò que ella és, tot allò que ella creu» (DV 8), presenta aquell «dipòsit vivent» que esdevé principi constant de vida i de renovació i que, com diu sant Ireneu, és un dipòsit que mai no envelleix, sinó que, sota l’acció de l’Esperit, renova sense parar la joventut del cos eclesial.

Malgrat les defallences de l’era present, malgrat els desenganys de tants, com ens afirma la Constitució Lumen gentium, la predicació de l’Evangeli farà que l’Esperit «rejoveneixi l’Església, la renovi sense parar, i la meni a la unió perfecta amb el seu Espòs» (LG 4). Perquè, com deia Climent d’Alexandria, «la veritat que roman en nosaltres no envelleix pas, i tota la nostra forma de ser resta irrigada per aquesta veritat». «La saviesa», és a dir, l’Evangeli «és sempre jove».[15] Moltes gràcies.

1.        Joan Busquets té dues significatives «lliçons inaugurals» sobre l’obra del Concili: El Vaticà II: Una reforma amb futur. Lliçó inaugural del curs acadèmic 1991-1992 a l’Institut de Teologia de Girona, Girona: ITG 1991; Pau VI i la represa del Concili. Lliçó inaugural del curs acadèmic 2003-2004 a la Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona: FTC 2003.

2.        Intervenció del cardenal Léon J. Suenens (4-XII-1962), en Acta syn., I/IV, 223-224.

3.        Intervenció del cardenal Giovanni B. Montini (5-XII-1962), en Acta syn., I/IV, 291-292.

4.        Santiago Madrigal, «Jean Guitton, palabra laica en el Concilio», en Id., Memoria del Concilio. Diez evocaciones del Vaticano II, Bilbao – Madrid: Desclée de Brouwer 2005, 103-130; aquí, 114.

5.        Santiago Madrigal, «Significado permanente del Concilio Vaticano II» (Conferència inaugural de la jornada commemorativa del 40è aniversari de la cloenda del Concili Vaticà II, FTC 1-XII-2005), 7 [en línia], http://www.urc.confer.es/urc/publica/recursos/art/significado_permanente_vaticano_ii.pdf [Consulta: 3 agost 2012].

6.        «Sacrificium Deo maius est pax nostra et fraterna concordia et de unitate Patris et Filii et Spiritus Sancti plebs adunata» (Sant Cebrià, De orat. Dom., 23: PL 4, 536 = ed. G. Hartel, a CSEL 3, 1, 285). Yves M. Congar, en un conegut article de 1937 («Ecclesia de Trinitate», Irén. 24 [1937] 131-146) comença citant aquesta cèlebre frase, i no hi ha dubte que aquesta orientació tingué la seva influència en el Vaticà II.

7.        Gérard Philips, La Iglesia y su misterio en el Concilio Vaticano II. Historia, texto y comentario de la Constitución «Lumen gentium», I, Barcelona: Herder 1968, 116-117.

8.        Cf. Michel Philipon, «La Santísima Trinidad y la Iglesia», en Guillermo Baraúna (dir.), La Iglesia del Vaticano II. Estudios en torno a la Constitución conciliar sobre la Iglesia, I, Barcelona: Flors 1966 [Bar], 343-344; Gérard Philips, La Iglesia y su misterio, I, 101-105; «Guía de lectura de la Lumen gentium», en Christopher O’Donnell – Salvador Pié-Ninot, Diccionario de Eclesiología, Madrid: Paulinas 2001, 1138-1139.

9.        Cf. Sant Joan Damascè, Adv. Icon., 12: PG 96, 1358 D.

10.     Gérard Philips, La Iglesia y su misterio, I, 114. Cf. Francesco Geremia, I primi due capitoli della «Lumen gentium». Genesi ed elaborazione del testo conciliare, Roma: Marianum 1971, 123.

11.     Yves M. Congar, Au milieu des orages, Paris: Cerf 1969, 85.

12.     Santiago Madrigal, «Significado permanente del Concilio Vaticano II, 8.

13.     Joseph Ratzinger, Die erste Sitzungsperiode, 45-47.

14.     Sant Ireneu, Adv. haer., 3, 24, 1: SChr 211, 472-473 = PG 7, 966: «et quae semper a Spiritu Dei quasi in vaso bono eximium quoddam depositum iuvenescens et iuvenescere faciens ipsum vas in quo est». Cf. José Luis Moreno, «El Espíritu Santo rejuvenece a la Iglesia: de Ireneo al Vaticano II», en Pedro Rodríguez, et al. (eds.), El Espíritu Santo y la Iglesia: XIX Simposio Internacional de Teología, Pamplona: Universidad de Navarra 1999, 611-620.

15.     Climent d’Alexandria, Pedagogus, 1, 5, 20-21: SChr 70, 146-149 = CC 95, 64.

«ALLIBERAR EL FONS DE BONDAT»

Paul Ricœur a Taizé

 

Durant molt anys, el filòsof Paul Ricœur, de tradició protestant, va tenir el costum d’acudir  a Taizé. Va morir el maig de 2005 a l’edat de 92 anys.

Vet aquí alguns extractes d’una conversa mantinguda durant la seva estada a Taizé la Setmana Santa del 2000. Versió catalana de Pere Codina i Mas.

Font

Irrupcions de bondat

Què és el que vinc a buscar a Taizé? Diria que una forma d’experimentació amb allò que jo crec més profundament, és a dir,  que això que generalment diem religió, té a veure amb la bondat… Ho tenim una mica oblidat, particularment en algunes tradicions del cristianisme. Vull dir que hi ha una mena de reducció, de tancament sobre la culpabilitat i el mal. No és que jo subestimi aquest problema, del qual me n’he ocupat molt durant diverses dècades. Però el que necessito verificar, d’alguna manera, és que per molt radical que sigui el mal, aquest mal mai no serà tan profund com la bondat. I si la religió, les religions, tenen algun sentit, és el d’alliberar el fons de bondat dels éssers humans, és el d’anar-lo  a cercar allí on es troba completament colgat. Ara bé, aquí a Taizé, veig irrupcions de bondat en la fraternitat entre els germans, en la seva hospitalitat tranquil·la, discreta, i en la pregària, el la que veig milers de joves que no tenen l’articulació conceptual del bé et del mal, de Déu, de la gràcia, de Jesucrist, però que tenen un tropisme fonamental envers la bondat.

El llenguatge de la litúrgia

Estem atabalats pels discursos, per les polèmiques, per l’assetjament del virtual. En l’actualitat hi ha com una zona opaca, i hi ha aquesta certesa profunda que cal alliberar i anunciar: la bondat és més profunda que el mal, per més profund que aquest sigui. No només cal adonar-se d’això, sinó donar-li un llenguatge, i el llenguatge que se li dóna a Taizé no és el llenguatge de la filosofia, ni tampoc de la teologia, sinó el llenguatge de la litúrgia. I per a mi, la litúrgia, no és només acció, és un pensament. Hi ha una teologia amagada, discreta, en la litúrgia, que es resumeix en aquesta idea que «la llei de la pregària, és la llei de la fe».

De la protestació à l’atestació

Diria que la qüestió del pecat ha estat com bandejada del centre per una qüestió, en un sentit potser més greu, que és la qüestió del sentit i del no-sentit, de l’absurd. (…) Som de la civilització que efectivament ha matat Déu, és a dir, que ha fet prevaler l’absurd i el no-sentit per damunt del sentit. Penso que aquí hi ha una protestació profunda, i faig servir la paraula «protestació» perquè és molt propera a l’atestació. Diria que l’atestació, en aquests moments, prové de la protestació, i que el no-res, l’absurd, la mort, no tenen l’última paraula. I això s’ajunta amb la meva qüestió sobre la bondat, perquè la bondat no és només la resposta al mal, sinó que és també la resposta al no-sentit. Dins de «protestació» hi trobem la paraula testis, testimoni; és «pro-testa», però abans que es pugui «a-testar». I diria que a Taizé es fa el camí de la protestació a l’atestació, i aquest camí passa per allò que deia ara fa un moment: la llei de la pregària, la llei de la fe. Perquè la protestació se situa encara en un nivell negatiu: es diu no al no. I aquí, cal dir sí al si. Hi ha, doncs, un moviment que bascula de la protestació a l’atestació. I penso que es realitza a través de la pregària. M’he commogut molt aquest matí, pels cants, aquestes pregàries en forma de vocatiu: «Oh Crist… ». Això vol dir que no som ni en el descriptiu, ni en el prescriptiu, sinó en l’exhortatiu i en l’aclamació! I penso que aclamar la bondat és l’himne fonamental.

«Qui ens ensenyarà la felicitat?»

M’agrada molt la paraula felicitat. Durant molt de temps pensava que era o bé massa fàcil, o bé massa difícil, parlar de la felicitat. Però he superat aquest pudor. O més aviat diguem que he aprofundit aquest pudor davant la paraula felicitat. El prenc amb tota la varietat de significats que té, fins i tot el de les Benaurances. Diria que la fórmula de la felicitat és: «Feliços aquells que…» Aleshores, la felicitat, la saludo com precisament un «re-coneixement», en els tres sentits de la paraula: la reconec com a meva, la valoro en l’altre, i mostro agraïment per la felicitat que he conegut, per aquestes petites felicitats, entre elles les de la memòria, per a guarir-me de les grans desgràcies de l’oblit. I és aquí on actuo alhora com a filòsof, nodrit pels grecs, i com a lector de la Bíblia i de l’Evangeli, que és on es pot resseguir el recorregut de la paraula felicitat, però en tots dos registres. Perquè el millor de la filosofia grega és una reflexió sobre la felicitat, la paraula grega eudaimon –s’ha parlat de l’eudemonisme filosòfic en Plató, en Aristòtil–, i em trobo també molt bé amb la Bíblia. Penso de sobte en l’inici del salm 4: «Qui ens ensenyarà la felicitat?» És una pregunta una xic retòrica, però que té la seva resposta a les Benaurances. I les Benaurances representen l’horitzó de felicitat d’una vida sota el signe de la bondat, perquè la felicitat no és simplement allò que no tinc, allò que espero tenir, sinó també allò que ja he tastat.

Tres figures de la felicitat

No fa gaire reflexionava sobre les figures de la felicitat a la vida. Diria que, davant la creació, contemplant aquest bell paisatge que tinc davant meu, la felicitat és l’admiració. Després, segona figura, la trobem en relació amb els altres, en el reconeixement dels altres, i a partir del model nupcial del Càntic dels Càntics: és el goig. I encara, tercera figura de la felicitat, orientada cap al futur, és «l’expectació» : encara espero alguna cosa de la vida. Espero tenir el coratge davant la desgràcia que no conec, però confio tenir encara felicitat. Faig servir la paraula «expectació», com podria fer-ne servir una altra; penso en la primera carta als Corintis, en el capítol que precedeix al cèlebre capítol 13 sobre la caritat que ho comprèn tot, que ho excusa tot, etc. El capítol previ comença dient: «Aspireu als dons més grans!» « Aspireu, aspireu». Diria, doncs, que es tracta de la felicitat d’aspiració que completa la felicitat de goig i la felicitat d’admiració.

Un servei joiós

Aquí, el primer que m’impressiona en tots els petits oficis quotidians de litúrgia, en les trobades de tota mena, els àpats, les converses, és l’absència completa de relacions de dominació. De vegades tinc la impressió que, en aquesta mena d’exactitud pacient i silenciosa de tots els actes dels membres de la comunitat, tothom obeeix sense que mani ningú. D’aquí deriva una impressió de servei joiós, no sé com dir-ho, d’obediència amant, sí, d’obediència amant, que és el contrari d’una submissió i tot el contrari d’un vagareig. Aquest camí, generalment estret, entremig del que acabo d’anomenar  submissió i vagareig, aquí es troba àmpliament jalonat per la vida comunitària. Doncs bé, és d’això del què ens beneficiem els participants –no els qui assisteixen, sinó els qui participen–, com jo crec que ha estat i és el meu cas, aquí. Ens beneficiem d’aquesta obediència amant que tenim precisament a la vista de l’exemple donat. La comunitat no imposa un tipus de model intimidant, sinó, com ho diria?, un tipus d’exhortació amical. M’agrada aquesta paraula d’exhortació perquè no ens trobem en l’àmbit del comandament, i menys encara de la coacció, però tampoc no ens trobem en l’àmbit de la desconfiança i de la indecisió, que és una realitat que avui forma part de la vida dels oficis, a la vida urbana, al treball i també en el lleure. És aquesta tranquil·litat compartida que per a mi representa la felicitat de la vida dins la comunitat de Taizé.

UN CONCILI DE TRANSICIÓ

L’aposta antropològica del Vaticà II

Pere Codina i Mas

Intervenció a la
Universitat Catalana d’Estiu
Prada de Conflent, 22/08/2012

Dues antropologies confrontades

Les opinions i valoracions que se solen fer sobre el concili —a ran dels 50 anys de la seva clausura— provenen normalment de teòlegs i ens solen fer veure el contingut, l’entrellat i les potencialitats dels diversos documents conciliars. Avui no espereu res d’això, per una raó ben senzilla: jo no sóc teòleg. Jo sóc sociòleg de formació (i potser també de deformació), ja que al llarg de la meva vida de capellà — sóc claretià— hi ha pesat sempre, per a bé o per a mal, l’esperit crític de les ciències humanes i molt especialment l’interès a contextualitzar el fet religiós i les seves expressions dins l’entorn concret i els moviments socials i els canvis culturals en què es mouen.

I és precisament aquesta mirada la que jo voldria projectar ara sobre el Concili: sobre els seus previs i la seva recepció o aplicació. Més en concret, voldria subratllar que a la base dels conflictes ideològics que van aparèixer en el Concili —i que es feien visibles en les confrontacions entre les anomenades «majoria» i «minoria» conciliars—, hi havia un problema molt precís d’ordre cultural: el problema o dilema que aquests darrers segles ha marcat la frontera entre la pre-modernitat i la modernitat. La formulació d’aquest dilema pot semblar teòrica, però les seves aplicacions pràctiques posen en contrast dos mons. La pregunta és aquesta: ¿quina és la manera correcta de situar-se l’home davant el món i de relacionar-s’hi? La mateixa pregunta ens la podem formular en forma de dilema o alternativa: l’Home ¿s’ha de limitar a ser un mer executor fidel de les disposicions que li vénen donades de dalt, des d’un món superior, del cel, o bé ha de ser capaç d’actuar responsablement pel seu compte i amb iniciativa pròpia? ¿Ha de ser heterònom (=depenent d’un altre) o pot ser autònom? Es tracta de dues antropologies confrontades.

CARLO M. MARTINI: L’ÚLTIMA ENTREVISTA

Entrevista amb Carlo Maria Martini
per Georg Sporschill i Frederica Radice Fossati Confalonieri,
publicada al «Corriere della Sera», l’1 setembre 2012.

 

El pare Georg Sporschill, un jesuïta com ell que el va entrevistar a «Converses nocturnes a Jerusalem», i Federica Radice es van trobar amb Martini el 8 d’agost:
«Ve a ser el seu testament espiritual. El cardenal Martini ha llegit i aprovat el text.» (Traducció al català de Pere Codina)

Com veu la situació de l’Església?

«L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit, les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿tot això expressa el que nosaltres som avui? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem limitar amb els vincles de la institució.»

Qui pot ajudar l’Església avui?

«El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i qui estiguin envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.»

Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?

«Jo en recomano tres de molt forts. El primer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el cos en són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?

La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot fer part dels qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu és simple i cerca com a company un cor que escolti (...). Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donat per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.

Per a qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir (...).

L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem: “Senyor, jo no sóc digne...” Sabem que no som dignes (...). L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?»

Què fa vostè personalment?

«L’Església s’ha quedat 200 anys enrere. Com pot ser que  no es mogui? Tenim por? Por en lloc de coratge? Tanmateix, la fe és el fonament de l’Església. La fe, la confiança i el coratge. Jo sóc vell i malalt i depenc de l’ajuda dels altres. Les persones bones al voltant meu em fa sentir l’amor. Aquest amor és més fort que el sentiment de desconfiança que tan sovint percebo en les confrontacions de l’Església a Europa. Només l’amor venç el cansament. Déu és amor. Encara tinc una pregunta per a tu: què pots fer tu per l’Església?»