EL SOMNI DE GALILEA

José C. R. García Paredes, claretià

Entre Galilea –perifèria carismàtica– i Jerusalem –centre oficial–, va fent camí l’Esglé­sia. Hi ha èpoques històriques en què ella viu del «somni de Galilea». És el temps extraordinari, el temps de l’estat naixent (F. Alberoni). Hi ha altres èpoques més persistents, en què l’Església es parapeta dins les muralles de Jerusalem, viu segura en els seus palaus, i fins i tot sent la temptació d’establir-se com a centre de poder en el temple i assumir el semblant del seu passat judaic. És certament a Jerusalem on el caos arriba a la seva culminació. Però és fora de les seves muralles on la nova creació esclata. Jerusalem és l’estat normal, el temps del govern, de la consolidació institucional.

On som avui? A Galilea, a Jerusalem? Fa ja temps que s’han anat frenant dins l’Església les ànsies de somiar, d’esperar alguna cosa nova, d’enamorar-se d’ideals i utopies. Som a l’Església dels realistes, dels buròcrates i bons gestors. La paraula «profecia» es pronuncia en to menor. Davant la paraula «carisma» se susciten recels o somriures irònics. ¡Ai, que lluny que queda ja la Pentecosta! Aquella Pentecosta somiada com a esdeveniment permanent.

L’Església està fermada, ben fermada. No és el temps de les iniciatives, de la creativitat, de l’espera joiosa d’alguna cosa nova. Arreu ens trobem amb «prohibit el pas», «no al ...». L’art, la teologia, la litúrgia, el pensament s’han tornat repatanis, repetitius, acostumats. És com si el «revival» del gregorià o de les litúrgies imperials o dels discursos grandiloqüents, fora ja nostra única sortida.

«SE CRISTO VEDESSE»: «Si Crist ho veiés!»

(Carta dels 744)

El 6 de desembre de 1968 la premsa nacional francesa (Le Monde, Le Figaro, La Croix...) anunciava a vàries columnes que una setmana abans, el 30 de novembre, una cinquantena de cristians havien adreçat una Carta oberta a Pau VI. Els redactors de la carta eren laics, en la gran majoria, i també algun capellà. El document va rebre noms diversos: la «Carta dels 744» pel nombre dels primers signataris, «Se Cristo vedesse» (per les seves primeres paraules) o «L’encíclica dels laics»... En poques setmanes varen recollir més de 14.000 signatures. Es va publicar en diverses llengües. En català va córrer una edició ciclostilada (amb data 6 de gener de 1969), que és la que aquí reproduïm. Mig segle més tard, la carta manté tota la seva vigència.

A Pau, Papa, successor de Pere, bisbe de Roma, servent dels servents de Déu, germà nostre que estimem en veritat¹.

«Se Cristo Vedesse»: «Si Crist ho veiés!». Vós heu sentit pels carrers de Roma com els italians tradueixen així el S. C.V. (Stato della Città del Vaticano) estampat damunt els vostres magnífics automòbils.

L’escàndol

Hi ha, en aquest acudit, una ironia ben romana; però hi ha també la decepció d’un poble que hauria volgut que l’Església de Crist presentés una altra fesomia: hom hi retroba com un ressò dels retrets de Crist als fariseus: «els agrada de tenir els primers llocs... de rebre les salutacions a les places i que la gent els anomeni rabí»².

LOS MIEDOS DE LA IGLESIA

Pedro Casaldáliga

FRONTERA, 2002 (n. 24, oct-dic)

Acompaño con breves comentarios toda una letanía de miedos de la Iglesia:

• Hay miedo aún al marxismo, no superado todavía a pesar del derrumbe del socialismo real.
• Hay miedo al moderno mundo secular que ha desplazado a la Iglesia del ámbito público, relegándola a una esfera más privada.
• Hay miedo al diálogo ecuménico que se ha enfriado en los últimos años. Las iglesias se repliegan para defender su identidad y protegerse.
• Hay miedo al diálogo interreligioso, a esa proliferación de expresiones religiosas de todo tipo por el mundo entero, que es el macroecumenismo.
• Hay miedo a la colegialidad episcopal y al resurgir de las iglesias locales. Con frecuencia algunos obispos tienen -o tenemos- ciertos problemitas con el «centro» a causa de la colegialidad episcopal y el resurgir de las iglesias locales. El centralismo existe en la Iglesia, debemos reconocerlo.
• Hay miedo a los laicos, miedo a que tengan opinión pública en la Iglesia y a sus compromisos sociales, políticos. Por más que se hable del protagonismo de los laicos, a la hora de la verdad, cuando laicas y laicos se comprometen, o bien los dejamos solos o, incluso, los condenamos.
• Hay miedo a la mujer, uno de los mayores miedos, y a que participe en las decisiones de la Iglesia, aunque se defiendan esos derechos. En la sociedad, la mujer sí puede y debe ser igual al varón; en la Iglesia, no.
• Hay miedo a los teólogos. Hay muchos libros de teólogos ya escritos, que no se imprimen porque podría venir la censura. Conozco algunos casos.
• Hay miedo a las culturas. Eso ocurre un poco por causa del diálogo interreligioso, porque evidentemente dialogar con las culturas es dialogar con las religiones.
• Hay miedo a la juventud, aunque se intenta captarla. Es crítica, contestataria, bulliciosa, libre. Trastorna con su sonido de alto volumen y de ahí lo demás.
• Hay miedo a la teología de la liberación latinoamericana. El papa dijo que ahora la teología de la liberación ya no es un problema. Yo, con todo respeto y con todo cariño, creo que nunca fue un problema. Para nosotros, por lo menos, fue bastante una solución y aún lo es. Pero sigue habiendo un cierto miedo a la teología de la liberación, a las teologías menos tradicionales, también a la teología asiática, africana.
• Hay miedo a las comunidades eclesiales de base y se intenta reparroquializarlas.
• Hay miedo también a la vida religiosa inserta en las periferias, en los márgenes. Me parece muy bien que los religiosos y religiosas atiendan a la educación, pero sin abandonar la periferia, la frontera.
• Hay miedo a las sectas; de pronto llamamos "secta" a todo. Iglesias evangélicas, ¡sectas! Todo es secta.
• Hay miedo a revisar temas como el ministerio ordenado, el celibato opcional, los ministerios laicales y nada digamos de la ordenación de la mujer.
• Y hay miedo a los cambios litúrgicos y a las nuevas experiencias.

LA SAL Y LA LUZ

Dos dimensiones de la presencia de las comunidades cristianas
en la sociedad

Juan Martín Velasco

SAL TERRAE 100 (2012) 295-308

RESUMEN: Partiendo de Mt 5,13-16, los discípulos como sal de la tierra y luz del mundo, el artículo destaca la afirmación de la misión como elemento integrante de su propia identidad y la alusión a algunos de los rasgos que la caracterizan. Tras aludir a las distintas formas de presencia que originan las diferentes situaciones históricas, propone, como más acorde con su naturaleza y las circunstancias actuales, una presencia sacramental en la que la Iglesia visibilice la luz de Cristo con los medios evangélicos del cultivo de la experiencia teologal expresada en una actitud de servicio siguiendo el modelo de Jesús.

  «Vosotros sois la sal de la tierra...». «Vosotros sois la luz del mundo...». El texto de Mt 5,13-16 constituye una de las más claras afirmaciones evangélicas de que la misión de los discípulos al mundo forma parte de su propia identidad. En él aparecen además los rasgos fundamentales que caracterizan esa misión. «Vosotros», dice Jesús, el pequeño grupo de los discípulos, los «perseguidos por mi nombre», sois la sal de la tierra; sois la luz del mundo. Vosotros, subraya Bonhoeffer, sois la sal. No «debéis ser»; no «tenéis que convertiros en...»; no «tenéis» la sal... «Lo son quiéranlo o no, por la fuerza de la llamada que se les ha dirigido. Sois. Esta palabra se refiere a toda su existencia... Quien sigue a Cristo, captado por su llamada, queda plenamente convertido en sal de la tierra». Y lo mismo a propósito de la luz[1].

QUÈ MARCA DIFERENCIALMENT EL CRISTIANISME?

per Timothy Radcliffe

Concilium, n. 340, abril 2011.
Traducció catalana de Documents d’Església,
(XLVI. N. 991, 01/10/2011). Pàgs. 536-540

Durant un sopar, fa pocs anys, un amic que és professor de sociologia de la religió, em féu una pregunta que li havia plantejat el seu fill adolescent: «Per què ser cristià? Quin sentit té?». Al principi, em vaig quedar sorprès. Si el cristianisme és veritable, llavors no pot tenir altre sentit que Déu. No venerem Déu perquè en rebem quelcom en correspondència. El Mestre Eckhart pensava que això seria tractar Déu com una vaca: «Alguns volen estimar Déu tal com estimen una vaca. Estimes una vaca per la seva llet i el seu formatge i el benefici que t’aporta. Això és el que fan tots els qui estimen Déu per rebre recompenses, riqueses o algun consol interior; i, en realitat, no estimen veritablement Déu, sinó el seu propi profit».¹ Per tant, seria una blasfèmia estimar Déu per algun benefici que en poguéssim obtenir.

Però aquest amic insistia en la pregunta: «Què en treus? Quin efecte significatiu produeix ser cristià?». Si Jesús vingué perquè tinguéssim vida i vida en abundància (Jn 10,10), llavors aquesta convicció ha de mostrar-se d’alguna manera en la nostra vida cristiana. Hi ha d’haver alguna qualitat desconcertant de la nostra vida que intrigui la gent i que remeti a la nostra participació en la mort i la resurrecció de Crist. El cardenal Suhard, arquebisbe de París en la dècada de 1940, va escriure: «Ser un testimoni no consisteix a dedicar-se a la propaganda ni a agitar la gent, sinó a ser un misteri viu. Significa viure de tal manera que la pròpia vida no tindria sentit si Déu no existís».² És evident que això no implica que els cristians siguin millors que els altres. Aquesta afirmació resultaria repugnant. Amb tota seguretat, perquè és el que pensem sovint, és per això que el món frueix tant traient a llum els nostres pecats. Però Jesús digué que no havia vingut a cridar els justos, sinó els pecadors (Mc 3,17), i continua fent-ho. Per tant, en què es distingeix la vida cristiana? Investigo aquesta qüestió en el meu llibre titulat Quin sentit té ser cristià?³ Hi examino, com les qüestions estudiades en aquest article —l’esperança, l’alegria, la llibertat, el coratge i la corporeïtat—, com la nostra fe afecta la nostra forma d’entendre la veritat, la comunitat i el descans.

Carta oberta al Professor Joseph Ratzinger, papa Benet XVI

Leonard Swidler*, ARCC

Font

Estimat Joe,

Fa alguns anys, quan encara eres al davant del Sant Ofici («... de la Santa Inquisició» com continua dient, gravat sobre la pedra, ho saps prou bé, dalt de tot del fosc edifici al costat de la plaça de Sant Pere), et vaig escriure una carta oberta sobre el paper de les dones a l'Església catòlica. En aquella època, m’adreçava a tu amb un familiar «Estimat Joe», confiant en la nostra relació a finals dels anys 60, primers dels anys 70, quan jo era Professor invitat de la Facultat de teologia catòlica de la Universitat de Tübingen, i tu hi eres Professor Ordinari. Ho vaig fer així pensant que aquesta manera d’adreçar-me et faria entendre que esperava verdaderament que obrissis el teu esperit i el teu cor per entendre el que et volia dir. En aquest sentit, no tinc manera de saber si ho vaig aconseguir, per poc que fos. Tanmateix, fiant-me de la nostra «col·legialitat» passada, m’adreço novament a tu d'aquesta manera fraternal.

Estic trasbalsat pel fet que, sobretot recentment, hagis fet signes que estan en oposició amb els termes i l'esperit del Concili Vaticà II, durant el qual, com a jove teòleg de primer pla, vas ajudar la nostra estimada Església catòlica a passar de l'Edat Mitjana a la modernitat. Més encara, professor com eres a la nostra Universitat «Alma Mater» de Tübingen, amb la resta dels teus col·legues de la Facultat de teologia catòlica, vas defensar públicament: 1) l'elecció dels bisbes per part dels fidels, i 2) un mandat limitat dels bisbes (veure el llibre Democratic Bishops for the Roman Catholic Church).

Ara renyes públicament uns sacerdots catòlics lleials per haver fet precisament allò que tu havies defensat tan noblement abans. Ells i molts altres arreu de l'Església catòlica universal segueixen l'exemple de la teva joventut, intentant desesperadament que la nostra Mare estimada, l'Església, avanci en la modernitat. Utilitzo deliberadament la paraula «desesperadament», ja que a la teva pròpia terra natal, l’Alemanya, i en altres llocs d’Europa, les esglésies estan buides, igual que el cor de nombrosos catòlics que senten les paraules de glaç que venen de Roma i dels bisbes que obeeixen incondicionalment (vull dir: els «llepes»). Al meu país, Amèrica, lloc on nasqué la llibertat moderna, els drets humans i la democràcia, hem perdut –només en aquesta generació!– un terç de la nostra població catòlica, 30 milions, perquè les promeses del Vaticà II i de la seva quíntuple revolució copernicana —decantar-se cap a: 1) la llibertat, 2) aquest món, 3) un sentit de la història, 4) la reforma interna, i sobretot, 5) el diàleg— han estat deliberadament rebutjades pel teu predecessor, i ara de forma creixent per tu.

Joe, tu eres conegut com un dels teòlegs del Vaticà II que van secundar la crida del papa sant Joan XXIII en favor del l'aggiornamento (la posada al dia) mitjançant l'esperit de reforma pel retorn a les fonts originals estimulants (tornada a les fonts!) del cristianisme (ad fontes! – a les fonts!). Aquestes fonts democràtiques, enamorades de la llibertat d’aquella Església dels començaments, eren exactament les «fonts» reconstituents, les «fonts» de la renovació, que tu i els teus col·legues de Tübingen explicàveu amb tot detall.

Et prego insistentment que tornis a aquell esperit reformador inicial de la teva jovenesa. Aquell esperit revé a la meva memòria just quan es prepara la celebració del 50è aniversari del Journal des études œcuméniques (JES), que la meva estimada dona Arlene i jo mateix vàrem crear el 1964. S'hi poden trobar, des del primer número, articles del teu amic i col·lega Hans Küng, teòleg del Vaticà II, i de tu mateix (!), que miraves de salvar aquella escletxa separadora de la Contra-Reforma que posava l'Església catòlica al marge de la resta del cristianisme, i en realitat de la resta del món modern.

Joe, amb aquest esperit, t'exhorto a tornar a les teves fonts reformadores: Torna ad fontes!

Pax!

Len*

* Leonard Swidler, Ph.D., S.T.L. dialogue@temple.edu, és autor de més de 70 obres, algunes de les quals han marcat època. Professor de Pensament catòlic i de Diàleg interreligiós, Temple University. Cofundador, Associació per als Drets dels Catòlics a l'Església (Association for the Rights of Catholics in the Church, ARCC).

L’ÉGLISE CATHOLIQUE EN FRANCE (2011)

Jean Rigal