EL SOMNI DE GALILEA

José C. R. García Paredes, claretià

Entre Galilea –perifèria carismàtica– i Jerusalem –centre oficial–, va fent camí l’Esglé­sia. Hi ha èpoques històriques en què ella viu del «somni de Galilea». És el temps extraordinari, el temps de l’estat naixent (F. Alberoni). Hi ha altres èpoques més persistents, en què l’Església es parapeta dins les muralles de Jerusalem, viu segura en els seus palaus, i fins i tot sent la temptació d’establir-se com a centre de poder en el temple i assumir el semblant del seu passat judaic. És certament a Jerusalem on el caos arriba a la seva culminació. Però és fora de les seves muralles on la nova creació esclata. Jerusalem és l’estat normal, el temps del govern, de la consolidació institucional.

On som avui? A Galilea, a Jerusalem? Fa ja temps que s’han anat frenant dins l’Església les ànsies de somiar, d’esperar alguna cosa nova, d’enamorar-se d’ideals i utopies. Som a l’Església dels realistes, dels buròcrates i bons gestors. La paraula «profecia» es pronuncia en to menor. Davant la paraula «carisma» se susciten recels o somriures irònics. ¡Ai, que lluny que queda ja la Pentecosta! Aquella Pentecosta somiada com a esdeveniment permanent.

L’Església està fermada, ben fermada. No és el temps de les iniciatives, de la creativitat, de l’espera joiosa d’alguna cosa nova. Arreu ens trobem amb «prohibit el pas», «no al ...». L’art, la teologia, la litúrgia, el pensament s’han tornat repatanis, repetitius, acostumats. És com si el «revival» del gregorià o de les litúrgies imperials o dels discursos grandiloqüents, fora ja nostra única sortida.

Es creu massa en el poder transformador de la tradició. Nova Evangelització o revival? Que bé que s’hi troben en aquesta atmosfera els tradicionalistes de sempre! Però hi ha una generació que va ser molt somiadora i avui se sent massa castigada i relegada. És com si li estiguessin demostrant per activa i per passiva que tot va ser una equivocació. «Socialistes?, aquí teniu el socialisme» «Obertura, diàleg?, aquí teniu les defeccions, les plegades». «Litúrgies creatives?, aquí teniu les masses buscant resposta a les seves ànsies religioses en les sectes». «Teologia de l’alliberament, teologia moderna?, aquí teniu els Boff, Küng, Schillibeckx, als marges si no fora gairebé de l’Església».

La generació que somiava amb la teologia de l’alliberament, o amb una teologia més dialogant amb la nostra cultura, els qui s’entusiasmaven davant la lectura històrica de l’Evangeli, els qui veien en la inserció amb els més pobres, en les lluites solidàries en favor dels últims de la terra, la gran aplicació de l’Evangeli per a avui, es veuen destinats a arribar a vells sense contemplar la terra dels seus somnis.

Dones i homes d’Església que avui parlen més fluix. No volen ocasionar conflictes. Saben que no seran convocats per a res important a nivell oficial, que no es confia en ells i elles. En aquest temps de desert, en aquesta nit fosca, estan descobrint Déu amb més puresa. Preguen, sofreixen, callen, esperen. També gaudeixen, perquè han descobert la joia d’allò que és petit, el goig de la humilitat, la fecunditat de l’oblit oficial. I són moltes, molts més del que es podrien esperar. Desitgen un canvi profund en l’Església. Dubten que arribi gaire aviat. S’acontenten amb la política de les petites passes. La seva fe és avui més sòlida. Creuen malgrat tot.

I per què hem de recordar avui aquesta generació? Perquè malgrat el poc reconeixement que té, ha estat l’instrument de què s’ha servit l’Esperit per a introduir l’extraordinari en la seva Església; perquè gràcies a ella l’Església ha entrat en estat naixent; perquè l’Esperit n’ha fet una generació apassionada, enamorada, entusiasta, rebel, revolucionària. Li queden ja pocs anys. Anirà poc a poc morint, quan alguns ja l’han anat fent morir amb les seves decisions unilaterals. Quan un pensa en Jesús de Natzaret, en Jesús de Galilea, amb la seva història, els seus gestos, el seu missatge, el seu apassionat amor al poble, no pot deixar d’evocar aquesta generació. Aquell Jesús era un marginal, un personatge liminal.

Jesús no era un home de centre, sinó del marge, de la frontera. Quan va arribar a la seva maduresa vital va abandonar amb total radicalitat el seu status professional, el seu ofici, la seva casa, i es va convertir en un rabí o profeta itinerant. Sense cap tipus de mandat oficial, sense cap aval, d’autoritat, va proclamar l’arribada imminent del Regne de Déu i demanà a tots una conversió urgent, és a dir, un canvi radical en la forma de viure i de pensar. Parlava de Déu de tal manera que els teòlegs oficials l’acusaven de blasfem. A les prohibicions de l’Antic Testament responia amb assercions alternatives: «però jo us dic». La seva mare Maria va expressar molt bé fins on arribava l’alternativa: «Déu... derroca els poderosos del soli i exalça els humils; omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res.» Jesús no sobrevalorava les autoritats d’aquest món, ni es postergava indignament davant seu. Com a laic profeta pren possessió del temple i reivindica un altre tipus de temple, de culte i de teologia.

Galilea era la marginalitat de l’imperi i també de l’Israel de Déu. Va predicar des de la marginalitat. No va tenir a la seva disposició cap tipus d’estructura que avalés el seu magisteri o la seva profecia. Quan l’autoritat jueva li preguntava: amb quina autoritat fas això?, ell responia identificant-se amb un altre marginal, Joan Baptista, que no va ser acollit per l’oficialitat jueva, però que va ser consagrat pel poble. Tanmateix, en la seva marginalitat Jesús va ser la creativitat en acció. Era dut per l’Esperit. No va fundar entorn seu cap grup de buròcrates o oficiales. No es parapetà darrera el cercle d’institucions que asseguressin el futur. No va fer de les estructures econòmiques la seva força. Ni va protegir amb elles el seu grup. Deixava que les dones el mantinguessin amb els seus béns, que formessin part del seu grup, que entressin a formar part del discipulat teològic.

Quan avui en l’Església ens demanem per la voluntat de Jesús hem de ser humils i modestos per a no confondre-la amb la nostra. Hi ha tota una línia de conducta i d’actuació que està certament en línia amb la voluntat del Senyor. Tot el que accelera l’arribada del Regne de l’Abbà, tot el que crea entre nosaltres gran fraternitat i sororitat, tot allò que evita que s’estableixi entre nosaltres relacions de poder «mundà». Està bé que ens preguntem una vegada i una altra quina és la voluntat de Jesús per tal de canviar –consegüentment– en l’Església tot el que calgui canviar. Però probablement mai no arribarem a conèixer aquesta voluntat en discerniment total. Perquè en el fons, Jesús estava sotmès a la voluntat del Pare que es revela històricament en la inspiració de l’Esperit.

Voluntat de Jesús és que no deixem de somiar, ni de veure visions, ni d’esperar miracles, ni de caminar, ni de lluitar contra el món vell. Hem estat convocats a la «nova evangelització». Tornem a Galilea, tornem a somiar i a acollir amb il·lusió tots aquests somnis que l’Esperit ha anat sembrant pel món.

Que vingui novament la profecia, el carisma. Que l’Església de Jesús pugui somriure a través de nous moments de reconciliació, abraçades i petons de pau. Que una gran onada d’ecumenisme ens envaeixi a tots i acabi d’una vegada amb tant unilateralisme. Necessitem veus profètiques que ens cridin de bell nou a la comunió però no en fórmules, no en personatges autoritatius, sinó en Jesucrist, en el seu evangeli, en la fe de la seva comunitat, del seu poble, en la pràctica de l’Evangeli.