JO CREC EN LA RESURRECCIÓ

Pere Casaldàliga

Col·laboració de Pere Casaldàliga per al núm. 318 (nov. 2006) de la revista CONCILIUM. Pàgs. 131-135. Versió catalana de Pere Codina

Respecto totes les fes que intenten explicar i acceptar la mort, a la seva manera, però jo crec en la resurrecció.
Des de la meva fe cristiana aquesta és l’alternativa: vius/vives, o ressuscitats/ressuscitades; vius aquí mortalment, vius «allà» ressuscitadament.
No aconsegueixo pensar, esperar, acollir la mort –la meva i la de totes les persones mortals que anem caminant per aquesta terra del Temps– si no és en clau de resurrecció.
Per a la meva fe (amb la meva teologia) els morts no existeixen. Han passat per la mort i han ressuscitat; passarem per la mort i serem resurrecció, vida plena en l’àmbit misteriós de la plenitud de Déu. Tots els morts són «aquells morts que no moren», perquè són ressuscitats (en aquell «passiu diví» de què parlen els biblistes).
La mort, per la qual «passem» (tota mort és pasqual), ens és connatural, certament. Naixem per viure i aquest viure, tan preciós i tan precari, passa per la mort: són fills del fang, la caducitat ens acompanya com una ombra que ens embolcalla.
La resurrecció no ens és connatural: és pur do gratuït del Déu de la vida.
Creient com creiem en la resurrecció, la mort no deixa de ser «el pitjor dels mals», segons la confessió de l’adagi llatí. Totes les pors humanes es redueixen, en última instància, a la por de la mort. Morir sempre és un misteri d’ombres, de ruptura, de trauma existencial; «una aventura» radical, la més radical de totes, «com un penya-segat des del que ens hem de llançar aclucant els ulls», confidenciava el patriarca teòleg Díez-Alegría. Encara que ell afegia immediatament, com a cristianíssim confessor que és, «posant tota la nostra confiança en Déu i dient-li: «Tu saps més que jo» i caminant «amb una humil esperança que obriré els ulls».
El tràgic profeta, admirable en la seva rebel·lia humaníssima, Miguel d’Unamuno, no es conformava. «Si del tot morim tots –replicava angoixat don Miguel–, ¿per a què? No em vull morir, no; no vull, ni vull voler-ho; vull viure sempre i viure jo, aquest pobre jo que em sóc i em sento ser ara i aquí». Tanmateix, amb permís del mestre de Salamanca –que ara ja viu assossegat en la plena llum–, la veritat és que «morim del tot»; sóc jo el que moro, és la meva persona, no és només el meu cos; jo sóc una unitat de vida i per a la mort. La vida és personal, la mort és personal i… és personal la resurrecció. «Morim del tot i ressuscitem del tot». El personalisme cristià (fins i tot el nostre Déu és un misteri de persones relacionant-se en plenitud) només pot creure en la mort de les persones i en la resurrecció de les mateixes persones. «Jo mateix El veuré», protestava el provadíssim Job.
Per cridar aquesta fe, per afermar-me en aquesta esperança, repeteixo i em repeteixo allò que vaig escriure en un sonet que es titula precisament «Jo mateix El veuré». Diu així:

I serem nosaltres, per sempre, com ets Tu el que vas ser, a la nostra terra, fill de la Maria i de la Mort, company de tots els camins. Serem el que som, per sempre, però gloriosament restaurats, com són teves aquestes cinc nafres, imprescriptiblement glorioses. Com ets Tu el que vas ser, humà, germà, exactament igual al que vas morir, Jesús, el mateix i totalment altre, així serem per sempre, exactes, el que vam ser i som i serem, ¡altres del tot, però tan nosaltres!

Aquesta meva fe cristiana és pasqual, dic; arrenca, es fonamenta i es justifica en la resurrecció de Jesús de Natzaret, «el Primogènit d’entre els morts». Ell és «la Resurrecció i la Vida». Si Crist va ressuscitar, també nosaltres ressuscitem, és la certesa, llisa i rotunda, de la nostra fe cristiana.
Ara bé, la meva fe és tan personal com comunitària; crec en Humanitat, crec en Església. Per a ser conseqüent amb aquesta fe personal-comunitària, jo haig de viure l’esperança en la resurrecció fent-la creïble per al meu proïsme, precisament aquí, avui, en les vicissituds de la història, en aquesta estimada, violentada Terra de les preguntes i la mentida i la mort.
El Déu de la Resurrecció és el Déu de la Creació i el Déu de la Redempció. No podem viviseccionar el misteri de Déu, el seu amor encarnat en nosaltres i «vestint de la seva bellesa» la creació entera. Ningú no pot professar honestament la seva fe en una altra vida, ressuscitada, si no professa veritat, justícia i llibertat en aquesta vida, dins del temps convuls de la nostra caducitat. La fe en la resurrecció ha de ser política. Per viure un dia, aquell Dia, el do definitiu de la resurrecció, hem de viure esforçadament, en aquest cada dia de la història, arriscant aquesta vida mortal que també ens és donada per «l’Autor de la vida».
Perquè ressuscitaré, haig d’anar ressuscitant i provocant resurrecció. Només el qui perd la seva vida la salva. Del costat d’allà, tot va pel compte de Déu; podem esperar confiadament; del costat d’aquí va pel nostre compte, amb la gràcia de Déu. Per arribar a viure el Cel Nou i la Terra Nova hem d’anar renovant radicalment aquest cel tantes vegades opac i aquesta terra tan violada. El pitjor servei que li podem fer a la fe en la vida-resurrecció, que ens serà donada, és desentendre’ns irresponsablement d’aquesta vida-militància que ens és confiada. A cada acte de fe en la resurrecció ha de respondre un acte de justícia, de servei, de solidaritat, d’amor.
Jo, doncs, crec en la resurrecció. Amb la sucosa pintada de no sé quina paret de la Nostra Amèrica, confesso apassionadament: «Ens pot costar la vida, però ressuscitarem».