LA PARRÒQUIA, UNA REALITAT IMPRESCINDIBLE

LA PARRÒQUIA, UNA REALITAT IMPRESCINDIBLE

Alphonse Borras

 

Aquest text és un resum de la conferència que Alphonse Borras, Vicari General de la diòcesi de Lieja (Bèlgica) i professor de Dret Canònic a la Universitat Catòlica de Lovaina, pronuncià al Congrés Internacional sobre la Parròquia que se celebrà a Barcelona del 17 al 19 de gener de 2008. El resum és fet de Pere Codina i Mas.

Introducció

En aquesta societat «moderna» ara ja pluralista, marcada per la diversitat de creences i de conviccions, la individualització del fet religiós es desplega en un context en què Déu ja no és una evidència cultural. Com que considera que tot ésser humà té dret a rebre l’Evangeli i com que vol ser fidel a lògica de l’encarnació, l’Església –les comunitats, els fidels i els seus pastors– s’aferra a perpetuar en el(s) territori(s) una inserció de la memòria cristiana en tant que Evangeli anunciat i viscut.

Des d’aquesta perspectiva la parròquia no està morta. Alguns ens ho volien fer creure ara fa cinquanta anys. La parròquia s’aguanta encara, però ha esdevingut un dels punts calents de la crisi de transmissió que sacseja l’Església i moltes altres institucions. La realitat de la vida parroquial deixa a plena llum l’abast d’aquesta crisi de transmissió pel que afecta als adults, especialment els parroquians. Aquests participen de la cultura moderna, caracteritzada pel protagonisme del subjecte i la individuació del fet religiós. D’aquí ve que els parroquians, fills del seu temps, se senten sotmesos a tensions diverses: entre les seves expectatives i l’herència cristiana, entre la seva recerca de sentit per a avui i les seves representacions religioses, entre el que barrinen ells en matèria de vida cristiana i la fe anunciada i celebrada en l’Església, etc. De tota manera, aquesta crisi de transmissió –especialment identificable en parròquia– és saludable: permet de desemmascarar la il·lusió mantinguda al llarg de molts segles de cristiandat, consistent a fer creure que l’evangeli havia aconseguit definitivament d’impregnar la cultura.

Per aquesta raó, paradoxalment, en aquesta mateixa crisi, la institució parroquial pot esdevenir un taller privilegiat de la proposició de la fe no sols per a les persones que hi acuden encara (cercant un servei públic religiós) sinó també per als parroquians que, gràcies a ella, expressen en el seu territori la memòria cristiana (en tant que comunitat cristiana). La parròquia no està pas morta.

La parròquia participa en la missió de l’Església local situada dins el concert d’una diversitat de realitats eclesials a l’interior de la diòcesi. En aquest sentit, la parròquia no ho és tot. La institució parroquial té el seu lloc en la vida de l’Església, més modestament que en el passat, és cert. Fins i tot gosaria dir que la parròquia és irreemplaçable des del moment que fa honor a la seva singularitat de ser «l’Església en un lloc, per a tot i per a tots». Això que proposo, són elements per a aprofundir el debat sobre aquesta realitat imprescindible que ha tornat a ser la parròquia.

1. Una parròquia que aculli tothom que se li acosta

a) Qui són els parroquians

Acollir «tothom» vol dir acollir tant els parroquians «de dins» com els «de fora» és adir, els parroquians d’elecció.

Tots són invitats a conèixer-se mútuament, a beneficiar-se de les iniciatives, a participar-hi i a promoure’n de noves.

b) Tipus de presència parroquial

No tots els que s’acosten a la parròquia ho fan amb la mateixa intenció ni amb la mateixa actitud.

Distingim quatre «tipus» de persones que freqüenten la parròquia

Els qui hi acuden de forma ocasional, o esporàdica, amb l’única intenció de sol·licitar un servei religiós, associat normalment a la celebració dels sagraments habituals: baptisme, primera comunió, casament, enterrament o funeral

Els que acuden a la parròquia de forma ordinària, —amb una certa freqüència que no fixarem com setmanal— i hi participen en les activitats litúrgiques i sacramentals.

Els que freqüenten la parròquia per raons «associatives» a partir de les activitats necessàries per a l’exercici de la missió parroquial: els moviments, confraries i altres associacions representades a la parròquia també les activitats dels grups “satèl·lits” de la parròquia (p.ex. coral hostatjada…)

Els que la freqüenten per raó «institucional», és a dir, a partir dels intercanvis que de manera més o menys formal es van creant arran de trobades i reunions entre els membres de coordinadores i de comissions d’instàncies parroquials (de la pròpia parròquia, les veïnes, arxiprestat, entitats cíviques…)

c) El teixit parroquial

La comunitat parroquial és com una teixit bàsic o canemàs que sorgeix a partir de les formes variades de relació dels diversos grups integrants de la parròquia.

En la vida cristiana que es va dibuixant gràcies a aquests teixits, la parròquia expressa i transmet allò que té de més important: «viure, creure, celebrar» la seva fe en el Crist ressuscitat.

A la parròquia, igual que a l’Església, tothom s’hi han de poder sentir acollit, i s’hi ha de trobar com a casa.

De fet, i en últim terme, el principi de catolicitat de l’Església, és a dir, quan diem que l’Església és (i ha de ser) «catòlica, estem dient que ha de manifestar, com Jesús, una acollida universal (és a dir «catòlica», no excloent) en favor de tothom qui s’hi acosta. I això es concreta, es materialitza a la base, a la parròquia.

Igual que la Diòcesi, la parròquia ofereix a tots els qui hi acuden la possibilitat de participar en aquest lloc del «projecte de salvació» de Déu: a la parròquia i mitjançant la parròquia l’Església facilita a tothom qui en vulgui participar, allò que és essencial per a «arribar a ser cristià», de la mateixa manera que en i mitjançant la parròquia l’Església «construeix l’Església».

La parròquia és un servei, però és molt més que un simple servei: és també el lloc concret –l’àmbit– en el qual mitjançant «el servei de la caritat» els cristians col·laboren en la construcció de l’Església i del Regne de Déu.

L’acollida «a tothom qui se li acosta» no pot ser i per tant no ha de ser merament tàctica, és a dir, no hem acollir els qui vénen, només per ser més o per augmentar les llistes o per donar bona imatge… El sol fer d’acollir ja és construcció del Regne.

d) Acollir els ocasionals

La temptació de retreure’ls les seves poques visites, sempre hi és...

Els ocasionals són persones que, en no estar habituades al context, se senten un xic incòmodes, insegures, i tímides, i diuen a tot que sí.

Quan veuen que els rebem amb respecte i amb afecte com a una persona estimada que fa temps que no hem vist, potser tindran menys inconvenients a descobrir la presència del Senyor en aquesta comunitat que no les jutja i que les acull com són.

Tota acollida que es fa a la parròquia ha de ser sincera. Si no és una acollida sincera es tallarà tota comunicació. I no es pot limitar a ser una acollida pràctica, per estratègia., sinó que ha de ser una acollida com cal, cordial i fraterna, que vol dir, senzillament, una acollida que posi en pràctica l’evangeli i que aculli com Jesús acollia. Aquesta hauria de ser la forma habitual de fer dels deixebles de Jesús.

Cal que les nostres parròquies deixin de ser una oficina de la finestreta, i que no sols per la persona del rector o d’un prevere sinó també mitjançant laics i laiques amb vocació, puguin acollir persones angoixades per la soledat de la nostra societat.

Molt sovint, per no dir la majoria de les vegades, aquestes persones que acuden a la parròquia sense demanar cap servei, no solen cercar respostes concretes sinó només compartir una mica, trobar a algú que les escolti, i així trencar el cèrcol de la soledat.

Un aspecte important i que possiblement serà cada dia més freqüent, és el cas de persones —ben sovint joves— que després d’haver-se allunyat de l’àmbit de la fe, senten inquietud per quelcom que els transcendeix i voldrien tornar a començar…

2. Propera a tots els qui viuen en el seu territori

En el seu espai, en aquest lloc que és el seu, la parròquia —mitjançant la paraula i el gest— comparteix l’amor de Déu en favor de tot ser humà.

La proximitat es viu actualment d’una manera molt diferent de com es vivia a la parròquia tridentina que havíem conegut. Amb la parròquia territorial es quadriculava el territori, i d’aquesta manera es tenia enquadrada i controlada la gent…

Abans, la proximitat estava associada al rector i centrada en ell. Ara —i aquest és un dels canvis actuals més significatius— la proximitat ja no pot dependre de la persona del rector ni tampoc associar-se exclusivament a la seva figura (quan una mateixa persona ha d’atendre diverses parròquies!). De totes maneres aquest descentrament no obeeix, ni ha d’obeir, a criteris pràctics de gestió, sinó –com veurem– a criteris pastorals.

Ara la necessària proximitat depèn cada cop més dels mateixos batejats, individualment (cada creient) i col·lectivament (la parròquia).

D’altra banda aquesta proximitat ja no es limita a solidaritats primàries, —és a dir, a ser bons veïns (que ja és molt!)—: perquè el que es pretén no és solament fer comunitat, veïnatge, sinó fer Església i servir el Regne.

Gràcies a les relacions mateixes dels seus membres la parròquia crea un teixit eclesial (vincle eclesial) dins el teixit social (vincle social).

Aquestes relacions afavoreixen alhora l’evolució actual de la parròquia i l’engendrament contemporani a la fe.

La institució parroquial ja no es pot basar en la «autoritat» del rector: avui les «relacions» interpersonals tenen una funció instituent, fundant. Les relacions dels parroquians poden brindar a més d’un l’oportunitat de tornar a connectar amb la vida eclesial.

D’aquesta manera el teixit eclesial pot arribar a ser l’espai que fa possibles nous engendraments a la fe, segons el ritme de cada persona.

Així, la [nova] parròquia pot anar esdevenint un banc de proves d’aquest engendrament a la fe en aquest context nostre —eclesial i social— de crisi de transmissió.

3. Que posa en pràctica la cooperació eclesial

La vida de l’Església pot ser contemplada des de dues perspectives:
a) des del punt de vista dels responsables de les comunitats o b) des del punt de vista de les bases d’aquestes comunitats.

a) Si la mirem des del punt de vista dels responsables —i si, a més a més, ens la mirem des de la perspectiva del passat— l’escassetat actual de preveres, que són els responsables de les comunitats, podria ser considerada com catastròfica.

b) Però si la mirem des d’una altra perspectiva diferent podem considerar la crisi actual com la gran ocasió perquè siguin restituïts als fidels laics aquells ministeris que el prevere havia anat acaparant al llarg dels darrers segles.

I no sols això, sinó que tenint en compte la «meravellosa varietat» dels carismes i dels ministeris que hi ha dins l’Església, la crisi actual pot ser també l’ocasió de posar en pràctica –finalment!– una animació eclesial que sigui segons una lògica de comunió.

Entorn del ministeri de la presidència eclesial i eucarística –que és allò que té d’específic el ministeri ordenat, el prevere–, estem veient una clara recuperació de ministeris atesos per fidels laics.

No podem mirar la situació present amb les ulleres del passat, quan tot estava condicionat pel monopoli dels ministeris que tenien els preveres: des de fa uns quaranta anys, del Concili ençà, s’està obrint un horitzó nou. En endavant, hem d’utilitzar les ulleres de la «pluriministerialitat», que s’expressa en el desenvolupament de la «sinodalidad».

Una parròquia emprèn el camí de la «sinodalitat» (=fer junts el camí) quan els laics van essent més corresponsables i no simples ajudants o col·laboradors del clergat, quan són conscients, no que «pertanyen» a l'Església, sinó que «són» Església (Christ. laici 9 i 15), i que «hi ha una autèntica igualtat entre tots en quant a la dignitat i a l’acció comuna a tots els fidels en ordre a l’edificació del Cos de Crist» (Vat. II. LG. 32).

A més de l’Eucaristia, cal que la parròquia proposi també alguns altres esdeveniments aglutinants i reunions significatives en què tots i cadascú puguin sentir-se a la parròquia com a casa seva, i tinguin l’oportunitat de compartir l’experiència eclesial.

4. Amb un nou estil de direcció: la governança

Convé posar en pràctica una direcció compartida de les comunitats: convé treballar pastoralment «en equip».

I no sols per criteris pràctics, sinó també i sobretot per criteris eclesials: la direcció pastoral «en equip» ens recorda a tots que cap cristià, ni que sigui ordenat, no és el centre de gravetat de la parròquia.

I això és així, 1r. per raons eclesiològiques: ja que llavors els fidels poden veure des de dins tant el projecte parroquial com les dificultats amb què es troba la realització d’aquest projecte.

i 2n. també per raons ecumèniques: d’acord amb recomanacions dirigides a les Esglésies, ja que la governança articula una doble modalitat d’exercici del ministeri pastoral: articula una persona (rector) amb un equip i amb un conjunt (la comunitat).

El rector no és el responsable «de tot», però sí que ho és «del tot», de la totalitat, del conjunt. La seva funció implica que ell exerceixi la presidència, i que desvetlli les responsabilitats de tots i de la cooperació d’alguns.

El ministeri del prevere hauria d’inspirar-se en el model del ministeri del bisbe: El bisbe presideix l’Església y presideix la seva eucaristia: també el prevere rector.

Els preveres no sols han de cridar laics a col·laborar en la pastoral: han de promoure la missió dels laics dins l’Església y la societat.

En tots aquests punts podem apreciar la importància dels canvis que hi ha en curs aquests últims quaranta anys.

En aquesta línia ens pot ajudar el concepte actual de «governança», que es diferent del «govern»: la governança seria el procés de «cooperació i [de] interdependència dels actors segons un model de gestió horitzontal i concertat».

La governança comporta una gestió multipolar i en xarxa: és ben bé el cas de la vida i la gestió parroquials.

El que està en joc és evidentment el protagonisme dels parroquians, tots en conjunt i cadascú en la part que li correspon. De fet, el rector ja no governa tot sol, per la simple i bona raó que ja no ho pot fer..

Conclusió

Tant si són «parroquians de l’interior» com «parroquians de l’exterior», els diferents tipus de parroquians –ocasionals, practicants, compromesos i delegats– expressen molt bé la diversitat de relacions socials establertes i la varietat de les formes de sociabilitat.

La diversitat de parroquians és reflex dels desplaçaments que hi ha en curs: de «fidels» a «pelegrins» buscadors, de la regularitat de la pràctica als esdeveniments excepcionals, de practicants regulars a convidats ocasionals.

Es tracta, doncs, de mantenir la vida parroquial àmpliament oberta als diversos tipus de parroquians. La parròquia «multicampanar» és el lloc on aquests s’entrecreuen, es tracten i s’interpel·len. Amb la diversitat d’allò que han comprès i viuen de l’Evangeli, aquests parroquians insereixen, planten, individualment i col·lectivament la memòria cristiana en aquest lloc.

Parlar en favor de la parròquia és també parlar al mateix temps en favor d’una Església «catòlica», oberta i universal: tant la parròquia com l’Església signifiquen que tot ésser humà és digne de formar part del poble de Déu. La pastoral parroquial d’aquestes darreres dècades no ha estat exempta de vel·leïtats elitistes o de temptacions rigoristes. Per tant, ara més que mai, hem de prestar atenció a no limitar-nos només al nucli de practicants, perquè seria, al capdavall, un empobriment o afebliment de la incidència en el teixit social.

La institució parroquial ha deixat de somiar en un retorn il·lusori de la cristiandat, i per això mateix ja no viu la seva territorialitat com enquadrament i control social dels seus fidels. La territorialització, la fa efectiva tot posant en xarxa aquests subjectes autònoms que són els parroquians d’avui.

La nova parròquia es basa en el desenvolupament d’una pastoral de la proximitat que responsabilitza uns subjectes autònoms, aglutina les seves iniciatives i les encoratja. Aquesta parròquia té com a fonament allò que en un altre context he anomenat la «lògica de projecte»*, la d’un projecte missioner, entenent la missió com a testimoniatge de l’aliança de Déu proposada a la humanitat: actuant ja en la història, alhora que significada i ensems realitzada en l’Església, tot esperant el seu ple acompliment, quan Déu serà «tot en tots» (1Co 15,28).

*

A l’Església, igual que a la societat, el repte sembla ser el mateix : d’una «lògica de finestreta, o de taquilla» –en què els administrats vénen a procurar-se uns serveis– passar a una «lògica de projecte» –en què s’aprèn a ser cooperador en un destí comú. Aquest sembla ser el camí obligat si volem passar d’una identitat depressiva («Aquí no hi ha res a fer!») a una identitat prospectiva («Això s’ha de canviar!»).

La [nova] parròquia no pot ser altra cosa que modesta, perquè és pobra; i com que és pobra, pot ser confiada. La gràcia de la pobresa, no és potser quan se’ns presenta la possibilitat de viure-la? La gràcia de la pobresa és que –ben al contrari de la riquesa– no ens deixa passar per alt la qüestió de saber en qui hem posat nosaltres la nostra fe, la nostra confiança.