PER QUÈ QUEDAR-SE?

Carta als catòlics trasbalsats (La Croix, 31/03/2009)
P. Timothy Radcliff

A les primeries de l’any 2009 van coincidir alhora diversos conflictes dins l’Església: l’aixecament de les excomunions als integristes, l’escàndol Williamson, l’afer de Recife, les paraules del papa sobre el preservatiu... Tot plegat va fer que la crisi aparegués, de sobte, magnificada. En aquest context el diari catòlic «La Croix», durant deu dies va anar donant la paraula cada dia a una personalitat perquè dones testimoni de les seves raons d'esperar. Eren unes «Lettres aux catholiques troublés» [Cartes als catòlics trasbalsats]. La segona carta era del P. Timothy Radcliff, en la qual l’antic mestre general de l'orde dominicà, explicava per què ell no pensava abandonar l’Església, sinó tot al contrari. L’original d’aquesta carta es pot consultar aquí, on s’hi pot trobar també el conjunt de les deu cartes. La versió catalana és de Pere Codina.

És un moment incòmode per a un catòlic. Al Vaticà, s’han comès errors de comunicació, una manca de consulta i unes declaracions amb paraules mal escollides, que han provocat violentes reaccions a la premsa i vigoroses intervencions de dirigents internacionals. Això ha suscitat aflicció i escàndol en molts catòlics, bisbes inclosos, i ha malmès la reputació de l'Església. Alguns fins i tot s’han preguntat si podien continuar pertanyent a l'Església.
Nosaltres ens hi quedem perquè som deixebles de Jesús. Creure en Jesús, no vol dir adoptar una espiritualitat privada o un codi moral. Vol dir que acceptem de pertànyer a la seva comunitat. Els que Ell ha cridat a seguir-lo avancen junts. Segons un vell adagi llatí, Unus christianus, nullus christianus: un cristià aïllat no és un cristià.
Però, per què hauria de continuar sent membre d'aquesta Església? Per què no em podria incorporar a una altra comunitat cristiana que adoptés posicions oficials o maneres d'actuar menys molestes? Toquem aquí el mateix nucli d'una comprensió catòlica de l'Església.
Des de l'origen, Jesús ha cridat a la seva comunitat els sants i els pecadors, els savis i els boigs. Ha dit: «No he vingut a cridar els justos sinó els pecadors» (Mt 9, 13). I ho continua fent, si no, no hi hauria lloc per a algú com jo. Una comunitat admirable de persones meravelloses i virtuoses, que no fes mai cap error, no seria un signe del Regne de Déu.

Amb una unitat espiritual difusa no n'hi ha prou

Jo mai no podré deixar l'Església catòlica ja que crec que Jesús ens crida a viure junts com un sol Cos. En l'Evangeli de Joan, poc abans de la seva mort, Jesús va pregar el seu pare pels seus deixebles «perquè tots siguin u» (Jn 17, 21).
Amb una vaga unitat espiritual no n'hi ha prou. Creiem en l'Encarnació, la Paraula de Déu que es fa carn. L'Església catòlica és el signe visible, encarnat, de la unitat a la que Jesús ens crida. Tinc una immensa admiració per a molts cristians que pertanyen a d’altres Esglésies, el seu exemple m'inspira, la seva teologia m'instrueix. Però per a mi, deixar l'Església catòlica seria renegar de la crida radical de Jesús a reunir els sants i els pecadors, els vius i els morts.
Al cor de la nostra vida cristiana, hi ha la immensa vulnerabilitat de l'Últim Sopar. Jesús es posa a les mans dels seus deixebles: «Preneu, això és el meu cos entregat per vosaltres.» Un d'ells l'ha traït, un altre l’ha negat, la majoria van fugir. Pertànyer a l'Església, és acceptar un miqueta d'aquesta vulnerabilitat. Acceptem de veure’ns implicats en els fracassos de l'Església i també en el seu heroisme, en la seva follia i també en la seva saviesa, en els seus pecats i també en la seva santedat. I l'Església m'accepta a mi també amb els meus pecats i la meva estupidesa. D’aquí ve que sigui «signe i sagrament de la unitat de tot el gènere humà» (Vaticà II, Lumen gentium n. 1,1)

Una crisi modesta comparada amb les que van sofrir els nostres avantpassats

Tanmateix, ens trobem ben bé en un moment de crisi de l'Església. Però les crisis poden ser fructuoses. L'Últim Sopar va ser la crisi més profunda que l'Església ha conegut mai: Jesús estava a punt de sofrir una mort humiliant i la comunitat seria dispersada. En cada Eucaristia, recordem com Jesús n'ha fet el moment d'una intimitat més profunda, el do del seu cos i de la seva sang.
Després de la Resurrecció, l'Església es trobava esquinçada. Els Pagans ¿serien acceptats dins l'Església i serien forçats a acceptar la Llei? La comunitat estava a punt d’enfonsar-se, però va sobreviure per obrir-se també a nosaltres, els Pagans. Després del martiri de Pere i Pau, molts creien que Jesús tornaria d’un moment a l’altre. Però no va ser així. Hi va haver una crisi inimaginable de l'esperança, però que va conduir a redactar els Evangelis. Tota crisi, si és viscuda des de la fe, condueix a un renaixement i a una nova vida.
La crisi que suportem en aquest moment és verdaderament modesta, comparada amb les que van sofrir els nostres avantpassats. La crisi modernista, fa un segle, va ser també molt més severa. En qualsevol cas, la nostra petita crisi pot ser fructuosa si la vivim en la fe.

Els seus fruits ?

Quins podrien ser aquests fruits ? Primer de tot, fomentar un debat més obert dins de l'Església. D’ençà els traumatismes de la Reforma, cada confessió cristiana s'ha mostrat nerviosa quan s’ha tractat de discutir temes de dissensions, perquè temia que això posaria en perill la unitat. Però només amb un debat racional i caritatiu podem donar testimoniatge de la nostra fe. El papa mateix ha intentat introduir més debat a l'Església, per exemple al Sínode dels bisbes. Però continuem posant-nos nerviosos davant la idea d'intercanviar amb els qui tenen idees diferents. És una manca de confiança en la intel·ligència que hem rebut de Déu. No tinguem por del debat.
L'Església, d'altra banda, ha resistit a les temptatives de domini de governs autoritaris : els emperadors romans, els monarques absoluts de la Il·lustració, els grans imperis del segle XIX, el Partit comunista a Europa oriental... Aquestes batalles, necessàries per defensar la llibertat de l'Església, han portat a una estructura de govern massa centralitzada i allunyada del col·legi dels bisbes.
Ha arribat el moment d'integrar-los més dins el procés de decisió. La reacció vigorosa de certs bisbes a la situació present permet d’esperar un reequilibri en aquest sentit. La carta, humil i emocionant, de Benet XVI als bisbes sobre la qüestió integrista mostra la seva atenció a llurs preocupacions i el seu desig d’estar en diàleg amb ells. Per tant, no tinguem por, tinguem esperança.